Consultori sobre finançament (VII)
De vegades potser és possible. Hi ha gent tan pobre que només té diners. Amors eterns que duren el que dura un curt hivern. I beneïts maleïts. Però, en general, el primer dels tres principis aristotèl·lics funciona com un rellotge suís: quelcom no pot "ser i no ser". Si A és, no pot no ser. Per això, el model de finançament no pot ser al mateix temps una rendició incondicional de Catalunya i una submissió del sistema als interessos dels avars catalans. Mentre el cap de l'oposició assegura que l'acord és una oportunitat perduda, a 400 kilòmetres de la platja més propera asseguren que Zapatero és presoner del BSDM dels catalans.
Tot i que, com saben, els populars han realitzat el remake del film de Woody Allen Agafa els diners i corre, la presidenta de la Comunitat de Madrid assegura que la seva comunitat ha estat castigada per l'acord. Això ha plantejat els dubtes de dos dels nostres lectors. Veiem les seves preguntes:
Els avantatges de Madrid
Aparentment la Comunitat de Madrid és la comunitat amb major recaptació per càpita i, com Catalunya, rep uns recursos per càpita superiors a la mitjana. Ara bé, les dades de Madrid necessiten un parell d'esmenes a la totalitat. En primer lloc, Madrid es beneficia de l'efecte "seu": una societat de Salamanca, Terol o Ourense que opera en tot l'Estat i, potser, en els mercats internacionals tendeix a situar la seu fiscal de l'empresa a la capital. Això explica perquè la recaptació a Madrid és molt superior al pes del PIB madrileny sobre el PIB estatal. En segon lloc, per a calcular la balança fiscal, alguns economistes empren el criteri del flux de benefici, de manera que les inversions estatals situades a Madrid, no són computades com a inversions a Madrid perquè estan adreçades a tots els espanyols. Sembla més lògic emprar el criteri de flux monetari, que quantifica totes les inversions realitzades per l'Estat a la Comunitat de Madrid.
Un bon model per a la Comunitat de Madrid
El model acordat és també un bon model per a la Comunitat de Madrid. En primer lloc, perquè Madrid és la comunitat amb major capacitat fiscal per càpita, de manera que el 25% de la recaptació que es queda a la Comunitat serà la quantitat més elevada (per càpita, és clar) de totes les comunitats. I en segon lloc perquè el principal criteri d'assignació dels recursos addicionals és el creixement de la població durant el període 1999 - 2009 i la Comunitat de Madrid és la segona comunitat que més ha crescut en aquest decenni, després de la catalana. L'aplicació del model permet a Madrid mantenir el principi d'ordinalitat de les rendes per càpita i, per primera vegada, permet situar la Comunitat amb una assignació de recursos per càpita per sobre de la mitjana.
Les pors de Madrid
Les crítiques de Madrid s'han centrat inicialment en dos arguments sense fonament. Inicialment es posà de manifest que "un català val tant com dos madrilenys"; es refereix a uns càlculs absurds pels quals els recursos addicionals que havia projectat Catalunya duplicaven els recursos per a Madrid. No només es comparaven anys diferents, sinó que s'ignorava el diferencial de població entre una comunitat i una altra. La segona crítica s'ha centrat en la partida extraordinària per a les comunitats amb dues llengües oficials. Seguint la lògica del criteri de flux monetari, podríem comparar l'assignació per a la normalització del català amb els costos de l'Instituto Cervantes, situat al carrer Alcalá.
Després de la reacció inicial, la Comunitat de Madrid ha redactat un document més ponderat, en el que reconeix les virtuts del model i fa una sèrie de propostes. Les millores proposades per Madrid són una declaració d'intenció de les febleses de la Comunitat de Madrid (excusatio, non petita...). La podem concretar en tres punts:
1. Madrid demana la creació d'un Fons de Garantia de Sostenibilitat, de manera que l'aplicació del model garantís que en cap cas un any s'obtingués una recaptació inferior a l'assignació de l'any anterior. Per entendre aquesta preocupació, convé considerar la política de reducció sistemàtica dels impostos per part del govern liberal d'Aguirre. ¿No han anat mai a sopar i han detectat que un dels entaulats escull el plat més car, perquè sap que el compte es pagarà a parts iguals?. Madrid s'ha adonat que el nou model castiga les comunitats que fan menys esforç fiscal. Aquí es veu la potència de l'article 206.3 de l'Estatut: els mateixos serveis amb la mateixa pressió fiscal.
2. En segon lloc, Madrid demana que l'assignació dels recursos del fons de competitivitat es faci a partir de la població real i no de la població ajustada. És cert que la població ajustada afavoreix Catalunya i no tant a Madrid. Tanmateix, els criteris emprats, més enllà dels interessos particulars d'una comunitat o una altra, semblen els més adients: població gran, població en edat escolar...
3. Finalment, la darrera por de la comunitat és que l'assignació de recursos per a les persones depenents es porta a terme no a partir de la població potencialment depenent, sinó d'acord amb les sol·licituds tramitades. És a dir, les assignacions de recursos per a la Llei de Dependència es realitzaran d'acord amb el número d'expedients. El problema és que Andalusia o Catalunya han fet els deures, però Madrid té un nivell de tramitació administrativa de la Llei molt endarrerit. Què lluny queda el debat Rajoy - Zapatero, quan el líder popular posava la Comunitat de Madrid com a exemple de l'aplicació de la Llei.
Tot i que, com saben, els populars han realitzat el remake del film de Woody Allen Agafa els diners i corre, la presidenta de la Comunitat de Madrid assegura que la seva comunitat ha estat castigada per l'acord. Això ha plantejat els dubtes de dos dels nostres lectors. Veiem les seves preguntes:
Per la pau Com s'ha trobat un model que beneficïi Catalunya i no ho faci en la mateixa proporció a Madrid. Tinc entés que fins la proposta final Madrid confiava en que tot allò que aconseguís Catalanya també repercutiria favorablement a la seva comunitat, doncs partim de situacions similars. Així doncs, quins criteris s'han introduit al model que beneficïen Catalunya i no Madrid? El tema de mosos i presons ho explica tot?
... Albert (Es) destaquen exclamacions com la del responsable d'Hisenda de la Comunitat de Madrid ("¡Es incomprensible que el reparto de fondos de un catalán valga lo que dos madrileños, es intolerable!"), o bé l'afirmació d'un dels titulars de La Nueva España de que "Cada catalán recibe casi el triple que cada asturiano del nuevo fondo de financiación". Quina part, o no, de raó tenen? Realment valem el doble que un madrileny o el triple que un asturià?
Els avantatges de Madrid
Aparentment la Comunitat de Madrid és la comunitat amb major recaptació per càpita i, com Catalunya, rep uns recursos per càpita superiors a la mitjana. Ara bé, les dades de Madrid necessiten un parell d'esmenes a la totalitat. En primer lloc, Madrid es beneficia de l'efecte "seu": una societat de Salamanca, Terol o Ourense que opera en tot l'Estat i, potser, en els mercats internacionals tendeix a situar la seu fiscal de l'empresa a la capital. Això explica perquè la recaptació a Madrid és molt superior al pes del PIB madrileny sobre el PIB estatal. En segon lloc, per a calcular la balança fiscal, alguns economistes empren el criteri del flux de benefici, de manera que les inversions estatals situades a Madrid, no són computades com a inversions a Madrid perquè estan adreçades a tots els espanyols. Sembla més lògic emprar el criteri de flux monetari, que quantifica totes les inversions realitzades per l'Estat a la Comunitat de Madrid.
Un bon model per a la Comunitat de Madrid
El model acordat és també un bon model per a la Comunitat de Madrid. En primer lloc, perquè Madrid és la comunitat amb major capacitat fiscal per càpita, de manera que el 25% de la recaptació que es queda a la Comunitat serà la quantitat més elevada (per càpita, és clar) de totes les comunitats. I en segon lloc perquè el principal criteri d'assignació dels recursos addicionals és el creixement de la població durant el període 1999 - 2009 i la Comunitat de Madrid és la segona comunitat que més ha crescut en aquest decenni, després de la catalana. L'aplicació del model permet a Madrid mantenir el principi d'ordinalitat de les rendes per càpita i, per primera vegada, permet situar la Comunitat amb una assignació de recursos per càpita per sobre de la mitjana.
Les pors de Madrid
Les crítiques de Madrid s'han centrat inicialment en dos arguments sense fonament. Inicialment es posà de manifest que "un català val tant com dos madrilenys"; es refereix a uns càlculs absurds pels quals els recursos addicionals que havia projectat Catalunya duplicaven els recursos per a Madrid. No només es comparaven anys diferents, sinó que s'ignorava el diferencial de població entre una comunitat i una altra. La segona crítica s'ha centrat en la partida extraordinària per a les comunitats amb dues llengües oficials. Seguint la lògica del criteri de flux monetari, podríem comparar l'assignació per a la normalització del català amb els costos de l'Instituto Cervantes, situat al carrer Alcalá.
Després de la reacció inicial, la Comunitat de Madrid ha redactat un document més ponderat, en el que reconeix les virtuts del model i fa una sèrie de propostes. Les millores proposades per Madrid són una declaració d'intenció de les febleses de la Comunitat de Madrid (excusatio, non petita...). La podem concretar en tres punts:
1. Madrid demana la creació d'un Fons de Garantia de Sostenibilitat, de manera que l'aplicació del model garantís que en cap cas un any s'obtingués una recaptació inferior a l'assignació de l'any anterior. Per entendre aquesta preocupació, convé considerar la política de reducció sistemàtica dels impostos per part del govern liberal d'Aguirre. ¿No han anat mai a sopar i han detectat que un dels entaulats escull el plat més car, perquè sap que el compte es pagarà a parts iguals?. Madrid s'ha adonat que el nou model castiga les comunitats que fan menys esforç fiscal. Aquí es veu la potència de l'article 206.3 de l'Estatut: els mateixos serveis amb la mateixa pressió fiscal.
2. En segon lloc, Madrid demana que l'assignació dels recursos del fons de competitivitat es faci a partir de la població real i no de la població ajustada. És cert que la població ajustada afavoreix Catalunya i no tant a Madrid. Tanmateix, els criteris emprats, més enllà dels interessos particulars d'una comunitat o una altra, semblen els més adients: població gran, població en edat escolar...
3. Finalment, la darrera por de la comunitat és que l'assignació de recursos per a les persones depenents es porta a terme no a partir de la població potencialment depenent, sinó d'acord amb les sol·licituds tramitades. És a dir, les assignacions de recursos per a la Llei de Dependència es realitzaran d'acord amb el número d'expedients. El problema és que Andalusia o Catalunya han fet els deures, però Madrid té un nivell de tramitació administrativa de la Llei molt endarrerit. Què lluny queda el debat Rajoy - Zapatero, quan el líder popular posava la Comunitat de Madrid com a exemple de l'aplicació de la Llei.
Comentaris
Sin lo uno ni lo otro, queda cojo, por mucho que se esfuerze, que se esfuerza y muy bien.
Sabe, de sobra, que el acuerdo se ha realizado pensando en cómo no perjudicar a determinadas CA, socialistas la mayoría, que con la aplicación literal de las previsiones del estatut, saldrían mal paradas. De ahí que técnicamente, aunque parezca un nuevo modelo, no lo sea, pues la creación de fondos y subfondos específicos sumado a la discrecionalidad en su aplicación, dan como resultado un sistema amorfo, que obligatoriamente generará deuda estructural y que no supondrá, restando dicha deuda, un resultado muy distinto al anterior.
Estoy de acuerdo que el (nuevo?)sistema no es malo para la CA de Madrid pues el 50% es siempre proporcionalmente más que el 25%, y Madrid recauda el 50% de los impuestos, aunque no tiene el 50% de las sedes de las empresas. Pero la queja de las autoridades también es comprensible, pues los fondos y subfondos están, algunos, pensados expresamente para que Madrid no alcance un nivel de ingresos que impida la solidadridad interregional, pero sí permitiendo que Cat, por ejemplo, no contribuya proporcionalmente igual.
Es contradictorio total, plena y absolutamente, la pretendida cesión normativa con el fondo de competitividad y no es de recibo la cuestión ligada a la dependencia (nuevo PER, como sabe).
En mi opinión, y admitiendo que el sistema debería cambiar, éste no se ha modificado en lo principal, esto es, la modificación de la cesión porcentual, la eliminación de criterios de reparto discrecionales, y el mantenimiento del fondo de suficiencia ligado al control del gasto, pues no hubiese sido admitido por los suyos de fuera de Cataluña.
Porque el poder del Psoe no radica en Cataluña. Uds sólo equilibran a Madrid, Valencia y Murcia, además de hacer ruido. El poder del Psoe, está en otros lares. Mejor dicho, en otros lares, dentro de otros lares.
Como siempre, besos.
PD: Lo de los souvenirs cómo síntoma de la caída de occidente, es muy bueno. No lo deje.