El Parlament invisible

No és lletra de metge. És la lletra compulsiva de qui ha dialogat vis-a-vis amb l'horror. Miro de reüll les notes que pren el Dr. Noguera, responsable logístic de la unitat de Barcelona de Metges sense fronteres. La seva feina és mesurar la magnitud de la tragedia per a decidir si els recursos migrats de msf han de tapar la tragèdia de Darfur, l'escletxa d'Eritrea o el forat negre del sud de Sudan.

El Dr. Noguera ha acumulat tantes escenes de mort que els seus ulls miren amb una profunda tristesa. Els papers s'omplen de lletres nervioses a la Comissió de Cooperació amagada en un racó del Parlament. La pantalla viatja de Kivus a Ouijda, de Bihar a Minova, els llocs esborrats dels atles i poblats per nens d'ulls immensos. Una cinta mesura el diàmetre dels braços dels nens; menys de deu centímetres vol dir risc imminent de mort. D'alguna manera, sento de fons la pregària d'Antony i Cohen "All your childrens here, In the rags of light". La malària els mata abans que arribin a un punt sanitari. A les costes de Mauritània, recollim els cadàvers que arriben a la platja. A Somàlia hem perdut ja tres companys. Per culpa de la SIDA, s'ha disparat la tuberculosi... La sala 1 del Parlament és una capsa petita, invisible, esquitxada durant uns minuts per les espurnes de la realitat. "Si volen, els explico què vol dir crisi". Crisi és que es mori el teu fill als braços.

Ja en el cotxe, la ràdio parla d'en Guardiola, del cinema en català, d'en Millet, d'una dieta per aprimar-se. Plou. Al fons la torre Agbar sobresurt com un far urbà. I l'aigua renta les taques de sang a les sabates, a la cara, als cabells i la nit cobreix amb un tel de foscor els darrers batecs de la conciència. Gol de Raúl. Plou. I ja gairebé no sento els plors. "If it be your will, That I Speak no more, and my voice be still, As it was before".