Catosfera 2010 (IV)
De la mateixa manera que no es pot entendre unes jornades sense una persona del públic que agafa el micro i parla durant vint minuts, unes jornades 2.0 que aspiren a ser serioses han de tenir un espai dedicat al periodisme 2.0. Agraeixo molt que, excepte un parell de breus, no s'hagi convertit en el clàssic: "El periodisme es mor i per això es morirà la democràcia". Totes les meses de periodisme a les que he assistit han estat una mena de teràpia de grup. Hi té a veure la qualitat de la taula, integrada per Nacho Escolar (el mestre del nou periodisme), Pau Llop (el Lindenbergh del periodisme ciutadà), Janquim (l'artífex de la versió 2.0 de 3cat24.cat), més una aportació local, l'Albert Jordana de VOTV, moderats per Sílvia Cobo de Lola como mola (que es mereix un premi de naming).
A poc a poc el periodisme ha substituït l'actitud defensiva per un nou discurs que assumeix el canvi de paradigma. Cap on va el nou periodisme?. En primer lloc, implica combinar la redacció i la participació. Això supera la falsa dicotomia entre ciutadans i periodistas. Bottup no penja directament les notícies, sinó que les contrasta, las amplia, las corregeix. Això vol dir que els periodistes treballen amb els ciutadans i no contra els ciutadans. En segon lloc, ens adrecem a un model en el que la identitat digital és més rellevant que la identitat del mitjà. Creix el valor del periodisme d'autor, de manera que la notícia està avalada (o no) per aquell que la signa; i tendiran a desenvolupar-se estratègies com el karma de meneame, que jerarquitza els opinadors externs. I tercer, més que periodistes ciutadans escriptors necessitem periodistes ciutadans lectors. I això és així perquè mentre l'edició és individual, la lectura és col·lectiva. El concepte clàssic "Ningú no sap més que tots junts" és especialment vàlid per a la supervisió de la notícia, més que no pas en la seva creació. Vivim en un context en què totes les notícies són sempre notícies beta, pendents d'actualització i revisió.
Ja sé que el nou periodisme fa por. Però jo vull criticar el vell periodisme i ho vull fer amb un exemple. Fa un any vaig escriure un post en el que analitzava l'estat de la catosfera política. Una agència va capturar la notícia i va escriure "l'ex diputat Donaire". Jo era diputat des de feia uns mesos, però el periodista de l'agència encara em tenia registrat com a ex diputat. Aquell cap de setmana jo era fora de Catalunya i a la tornada em vaig trobar mil sms que em preguntaven: "Ja t'han fet fora?", "Només has durat tres mesos?". Si un sol periodista hagués clicat l'enllaç al blog hauria comprovat que jo era diputat i no ex diputat. I el més surrealista va ser un mitjà digital que va traduir el meu cognom: "l'ex diputat Gràcia". El que jo defenso és que amb els mitjans 2.0, aquest despropòsit s'hauria corregit en uns pocs minuts.
A poc a poc el periodisme ha substituït l'actitud defensiva per un nou discurs que assumeix el canvi de paradigma. Cap on va el nou periodisme?. En primer lloc, implica combinar la redacció i la participació. Això supera la falsa dicotomia entre ciutadans i periodistas. Bottup no penja directament les notícies, sinó que les contrasta, las amplia, las corregeix. Això vol dir que els periodistes treballen amb els ciutadans i no contra els ciutadans. En segon lloc, ens adrecem a un model en el que la identitat digital és més rellevant que la identitat del mitjà. Creix el valor del periodisme d'autor, de manera que la notícia està avalada (o no) per aquell que la signa; i tendiran a desenvolupar-se estratègies com el karma de meneame, que jerarquitza els opinadors externs. I tercer, més que periodistes ciutadans escriptors necessitem periodistes ciutadans lectors. I això és així perquè mentre l'edició és individual, la lectura és col·lectiva. El concepte clàssic "Ningú no sap més que tots junts" és especialment vàlid per a la supervisió de la notícia, més que no pas en la seva creació. Vivim en un context en què totes les notícies són sempre notícies beta, pendents d'actualització i revisió.
Ja sé que el nou periodisme fa por. Però jo vull criticar el vell periodisme i ho vull fer amb un exemple. Fa un any vaig escriure un post en el que analitzava l'estat de la catosfera política. Una agència va capturar la notícia i va escriure "l'ex diputat Donaire". Jo era diputat des de feia uns mesos, però el periodista de l'agència encara em tenia registrat com a ex diputat. Aquell cap de setmana jo era fora de Catalunya i a la tornada em vaig trobar mil sms que em preguntaven: "Ja t'han fet fora?", "Només has durat tres mesos?". Si un sol periodista hagués clicat l'enllaç al blog hauria comprovat que jo era diputat i no ex diputat. I el més surrealista va ser un mitjà digital que va traduir el meu cognom: "l'ex diputat Gràcia". El que jo defenso és que amb els mitjans 2.0, aquest despropòsit s'hauria corregit en uns pocs minuts.
Comentaris