Política sense èpica

Els combats necessiten èpica. Abans que els soldats juguin amb la mort a les trinxeres, el faulista ja haurà escrit les raons de la guerra. I no esperin matisos en els relats èpics: els bons són molt bons i els dolents mengen nadons per sopar. Els herois no tenen problema de conciència ni han de visitar el psicòleg de guàrdia perquè la Línia Maginot entre el bé i el mal és tan nítida com la frontera entre el bon gust i Sálvame Deluxe. Els combats polítics també precisen de l'èpica. Els qui voten volen ser els protagonistes de Il Quarto Stato de Pelliza da Volpedo, els guerrers que usen el vot com si fos un cop de falç. I per això els discursos polítics es basen en faules entre el bé i el mal, entre el Cel i l'Apocalipsi, entre Jacob i l'Home de Negre.

Por fortuna, les regles del joc comencen a canviar i els faulistes han anunciat un armistici: No més narracions infantils, no més pols entre el jin i el jan, ni DVD ni tarantinos. En Jaume Collboni serà (és) un excepcional cap de campanya. No esperin una conversió sobtada i siguin indulgents amb la síndrome d'abstinència dels eslògans fàcils. Però forcem, entre tots, un canvi d'estil. S'imaginen un discurs polític sense caputxetes ni llops, sense hansels ni gretels, sense Perry l'ortinorrinc ni el doctor Heinz Doofenshmirtz?.

D'entrada, obviem el discurs infantil del Piove, porco governo. És absurd intentar amagar els encerts del Govern actual. Hi ha una evidència empírica de l'obra de govern tan contundent, que no es pot amagar sota la catifa. Despres, podem admetre que un nou govern no seria cap daltabaix i que el país funcionaria també amb un altre President i amb un altre Govern. Fins i tot, hauríem admetre els mèrits dels uns i els altres, hauríem de recuperar el valor del matís, els tons del gris, el sentit comú de l'aiguabarreig. És aquesta la mort de la política, l'inici del tan-s'hi-valisme?. Al contrari. Si despullem la política de la seva disfressa infantil, podem retornar al debat de les idees, dels projectes, dels models, d'allò que afortunadament ens fa diferents. Contra el foc a discreció dels eslògans i els somriures profident, discussió sobre punts calents. S'imaginen una campanya amb MATs, nuclears, transvassaments, escoles públiques, laïcitat, impostos, velocitats variables, contaminacions, vegueries, paisatges, reformes laborals, presons, barris o parcs naturals?.

Mentre els estrategues polítics signen la Pau de Westfalia, em temo que la política 2.0 encara manté la flota a Jutlàndia. Si la política 2.0 havia de ser el preludi d'una política alternativa, s'està convertint en una àncora de l'èpica política. Una curiosa paradoxa: Les noves formes de política poden ser els franctiradors de la vella política, on no hi ha cap espai per al combat de les idees. A un costat del ring, els qui consideren que el Govern actual és l'equivalent a les set plagues bíbliques: On ha trepitjat el cavall del tripartit mai més no creixerà el verd. A l'altre costat, els qui consideren que un govern conservador tancaria les escoles, els hospitals, les llars d'avis i les penyes blanquiblaves.

Em temo que, si no posem remei, els piuladors seran els faulistes del futur. Els mateixos llops, les mateixes caputxetes, però amb només 140 caràcters i un hashtag convencional.