Menys quès. Més perquès
Segurament, cada període es pot resumir amb un programa de televisió. Els anys 80 són els anys de La clave. La recorden?. Enmig d'una densa fumareda, Tamames, Balbín, Palme, Levy-Strauss, Severo Ochoa o Iab Gibson debatien en intervencions llargues, calculats silencis i tons pausats. Al final del programa, Balbín recomanava una sèrie de llibres per ampliar el coneixement sobre el tema. Pels qui no l'hagin vist és com Sálvame, però exactament a l'inrevès.
La millor metàfora de l'actualitat no són els excessos verbals de Belén Esteban, ni els programes d'instruccions vitals com SuperNanny o El encantador de perros. Que, per cert, cada dia s'assemblen més i aviat veurem a César Millán estirant de la corretja d'un nen que dóna puntades de peu i a Rocío Ramos escrivint una llista de normes per a gossos, enganxades a la nevera amb un imant. El programa que millor defineix l'actualitat és Callejeros i totes les versions posteriors (Mujeres ricas, Hotel Dulce Hotel, Fiesta Fiesta, Comando Actualidad...).
Callejeros és el millor exponent del periodisme de "càmera a les espatlles". Periodistes que entren fins les cuines de les cases, les cantonades on es trafica amb droga, les aules de les escoles de barri, els puticlubs, els vaixells de luxe o els càstings d'hostesses per a promocionar una marca de formatges. Callejeros es presenta a sí mateixa com a "la sorprendente realidad que se esconde a la vuelta de la esquina" i aquesta és la paraula més usada en les gravacions: realitat. Callejeros ens apropa a la realitat, diuen. Si vols saber què és real, mira Callejeros.
Per a incrementar les dosis de realisme, els periodistes corren molt (la realitat de vegades s'escapa) i veiem la imatge movent-se com si gravéssim els cigrons dins una Termomix. Les dosis de realisme també provenen de les declaracions dels protagonistes. Els periodistes es limiten a introduir el micròfon per qualsevol escletxa de la realitat i deixen que els actors parlin de forma espontània. Tot plega acaba generant un efecte "Gran Hermano". Les càmeres són simples notaris de la realitat, com les càmeres dels bancs durant un robatori. Omplim les nits d'accidents de trànsit, d'indigents, de cases de luxe, de cocaïna, de borderlines, de pallassos alcohòlics, de marujes en bata, de malats terminals.
No hi ha perquès. Tot són quès. Aquesta és la realitat i si no li agrada en tinc una altra. A la televisó contemporània, la realitat és com és i no s'hi pot fer res. Els barris marginals hi són; no sabem perquè i tampoc ens ho plantegem. Simplement, hi són. Els indigents són Trumans atrapats en el seu show. Els personatges de la nova televisió són antiherois plans, un minut de youtube, els recipients de frases mítiques ("la he líado parda"), un instant del zàpping frenètic que ens porta del botox d'Olivia Valere al maquillatge de Rubita del Cabanyal.
Si l'Argentina del corralito es podia resumir amb aquell clàssic graffitti; "Menys realitat. Més utopia", ara el podríem substituïr per un "Menys quès. Més perquès".
La millor metàfora de l'actualitat no són els excessos verbals de Belén Esteban, ni els programes d'instruccions vitals com SuperNanny o El encantador de perros. Que, per cert, cada dia s'assemblen més i aviat veurem a César Millán estirant de la corretja d'un nen que dóna puntades de peu i a Rocío Ramos escrivint una llista de normes per a gossos, enganxades a la nevera amb un imant. El programa que millor defineix l'actualitat és Callejeros i totes les versions posteriors (Mujeres ricas, Hotel Dulce Hotel, Fiesta Fiesta, Comando Actualidad...).
Callejeros és el millor exponent del periodisme de "càmera a les espatlles". Periodistes que entren fins les cuines de les cases, les cantonades on es trafica amb droga, les aules de les escoles de barri, els puticlubs, els vaixells de luxe o els càstings d'hostesses per a promocionar una marca de formatges. Callejeros es presenta a sí mateixa com a "la sorprendente realidad que se esconde a la vuelta de la esquina" i aquesta és la paraula més usada en les gravacions: realitat. Callejeros ens apropa a la realitat, diuen. Si vols saber què és real, mira Callejeros.
Per a incrementar les dosis de realisme, els periodistes corren molt (la realitat de vegades s'escapa) i veiem la imatge movent-se com si gravéssim els cigrons dins una Termomix. Les dosis de realisme també provenen de les declaracions dels protagonistes. Els periodistes es limiten a introduir el micròfon per qualsevol escletxa de la realitat i deixen que els actors parlin de forma espontània. Tot plega acaba generant un efecte "Gran Hermano". Les càmeres són simples notaris de la realitat, com les càmeres dels bancs durant un robatori. Omplim les nits d'accidents de trànsit, d'indigents, de cases de luxe, de cocaïna, de borderlines, de pallassos alcohòlics, de marujes en bata, de malats terminals.
No hi ha perquès. Tot són quès. Aquesta és la realitat i si no li agrada en tinc una altra. A la televisó contemporània, la realitat és com és i no s'hi pot fer res. Els barris marginals hi són; no sabem perquè i tampoc ens ho plantegem. Simplement, hi són. Els indigents són Trumans atrapats en el seu show. Els personatges de la nova televisió són antiherois plans, un minut de youtube, els recipients de frases mítiques ("la he líado parda"), un instant del zàpping frenètic que ens porta del botox d'Olivia Valere al maquillatge de Rubita del Cabanyal.
Si l'Argentina del corralito es podia resumir amb aquell clàssic graffitti; "Menys realitat. Més utopia", ara el podríem substituïr per un "Menys quès. Més perquès".
Comentaris
I, com dius tu, el per què obliga a pensar. El què, senzillament, permet observar.
M'agradaria poder enviar-te informació que et pot resultar interessant pel teu blog.
Em prodies facilitar un email de contacte?
El meu nom es Sílvia i el meu email: silvia@creativity.es
Gràcies!
Silvia
sóc en Damià de Lloret, fa poc que m'he fet un blog també i m'ha agradat trobar-te per aquí... si vols algun dia podem trobar-nos i explicar què tal van les coses, en una experiència 1.0 que són les bones.
salut