Presoners del relat

A l'era de l'storytelling, qui no té una bona història no recull vots. Per això, els arquitectes del relat polític tenen més feina que mai en aquesta mena de campanya non stop en què vivim. Ara, mentre esmorzem i mirem la premsa esportiva, o llustrem les sabates, o xafardegem entre les fotografies del facebook, o decidim si ens afegim a la moda del paper de paret, una persona -probablement amb ulleres blanques de disseny- està tancat en un despatx -també de disseny- escrivint en el seu MacBook el nou relat. 

Jo només els voldria recordar que el bon relat no és aquell que permet guanyar unes eleccions, sinó el que encara és vigent un any després de guanyar les eleccions. Zapatero construí un relat basat en la negació de la crisi, poc prudent quan arriba una crisi de dimensions històriques. És com negar que t'has engreixat i insistir en vestir-te amb la camisa que portaves ara fa deu anys; uns minuts més tard els botonets sortiran disparats com armes de destrucció massiva. Obama proposà un relat que ens deia "Oblidem les dretes i les esquerres i treballem tots junts". El Yes, We Can és efectiu per a commoure, però el dia que portes una proposta socialdemòcrata a la Cambra, els liberals et recorden que la política és precisament admetre que hi ha formes diferents (i idees diferents) de gestionar un país.

El dilema del presoner

El mateix li passa al MHP Artur Mas i el govern dels millors. Mas fa una campanya amb un relat molt simple, però efectiu. Primer diu: "Estem en crisi per la incompetència de Govern tripartit". I després afegeix: "Jo tinc la solució per a sortir de la crisi". Per això, totes les cabines de telèfons s'ompliren de rialles i optimisme. Per això, dibuixaren la llum al final del túnel. Per això, prometeren fer més amb menys. I reduir l'atur a la meitat. Mas portava un timó que duia el país cap a la sortida de la crisi. 

El problema dels relats és que acabes essent presoner de les teves paraules. Aquests dies hem descobert allò que ja sabíem. Som a les portes d'una segona crisi, segurament més violenta que la primera. I no hi ha ni rastre de recuperació econòmica en els propers, com a mínim, tres anys. És a dir, continuarem dins el túnel uns quants anys més, sense llum al final, i les rialles optimistes no es veuen enlloc, a no ser que sigui el rigor mortis. I els aturats?. Em temo que el millor que ens pot passar és que no creixin més. Virgencita, virgencita...

El President ha intentat introduir, molt subtilment, una variació en el relat. "Ens en sortirem,... si ens ho permet la crisi global". Fixem-nos que aquesta afirmació nega el principi general de la campanya. Ja no és clar que ens sortirem, sinó que potser sí o potser no. Que és el primer pas per a concloure que no. Però una hi ha una segona negació del relat electoral, molt més rellevant. Admetre que la sortida de la crisi està lligada a l'escenari internacional ("no és a les nostres mans") és admetre que l'entrada a la crisi també ho està. Que Catalunya hauria patit una crisi econòmica governés qui governés. Mas té un dilema: O renega del seu relat electoral i admet que no se'n sortirà de la crisi i que no hi som per culpa del tripartit o persisteix en aquesta narració a l'espera del miracle de la recuperació internacional.

Tres milions i mig de llocs de treball

Em pensava que el PP havia arribat a la conclusió que el millor era no tenir relat. Esperar pacientment les eleccions i iniciar després les retallades sense cap problema de consciència. En els darrers dies, però, els escriptors de relats han caigut novament en el parany i reiteren el discurs convergent. Totes les dècimes d'atur, totes les caigudes del PIB, tots els sotracs de l'IBEX i, fins i tot, la creixent alopècia de don Mariano són responsabilitat directa del govern socialista. I el PP és la solució màgica que aconseguirà tres milions i mig de llocs de treball, un apartament a Torrevieja i un altre a la Manga del Mar Menor. Ja hi haurà temps, després, per a reescriure el relat. El problema és que els lectors toleren molt malament l'excés de tipp-ex.