La taxa turística (II)

En un post anterior, plantejava alguns dubtes sobre el projecte de llei de l'impost turístic (que els mitjans han rebatejat com a taxa). M'agradaria aportar dues idees més per tal d'afavorir un intercanvi d'idees i millorar col·lectivament la proposta final.

Taxes urbanes

És cert que en els darrers dos anys s'han escampat les taxes turístiques com s'escampen les fotografies indiscretes per la xarxa. La major part d'impostos són plantejats des de les grans ciutats turístiques, que segueixen sense dissimul l'estela que ha deixat la taxe de sejour francesa. Edimburg ha plantejat una taxa turística, que s'ha topat amb el rebuig del sector turístic i del Parlament escocès. Kiev aplicarà un impost a partir de gener de 2012. Vàries ciutats italianes han creat taxes similars a la francesa, com Siracusa, Venècia o Roma, amb l'objectiu de fer front a les despeses en la gestió del patrimoni. El cas més singular és el de Cambridge, que volen emprar la taxa com un element de dissuassió per a reduir el número de turistes de la ciutat.

La major part de les ciutats plantegen un impost sobre l'estada. És lògic. En el model urbà, els hotels són el principal actiu turístic, tot i que no l'únic. En algunes ciutats, es grava també la restauració o l'accés a museus i elements del patrimoni als no residents. 

Per això, les veus favorables a un impost turístic han arribat sempre des de la ciutat de Barcelona. No és unànim, certament, i existeixen sectors turístics claraments beligerants, però si volem trobar empresaris favorables a l'impost els hem de buscar a la capital catalana. Potser té alguna cosa a veure la crisi de les cambres de comerç i l'aparició de l'impost o potser no. Però Turisme de Barcelona té un problema per la manca de recursos de la Cambra i l'impost pot ser una solució d'emergència magnífica, ara que les arques municipals estan també sota mínims.

Input - output turístic

Però ni tan sols a Barcelona, turisme és hotel. Per avaluar l'impacte econòmic del turisme, la millor eina és l'excel·lent anàlisi input output del turisme català. La primera conclusió és que el turisme genera uns efectes directes sobre la producció catalana de 16.000 milions d'euros. I no és una conclusió qualsevol: El sector turístic és fràgil i la competència global, de manera que una variació lleu en les entrades o les despeses turítstiques tindria un efecte devastador sobre l'economia del país.

Una anàlisi input - output és com si instal·lèssim un GPS a cada euro que gasta un turista. Permet seguir el rastre de la despesa i esbrinar quins són els sector que es beneficien directament i indirectament de la despesa turística. Si considerem només els efectes directes, el 37,5% de la despesa recau en el sector de la restauració, un 12% en el transport aeri, un 11,3% en l'allotjament i un 10,2% en el comerç. Aquests quatre sectors representen el gruix de la despesa, amb un 71%, però encara resta un 29% que es reparteix entre sectors com la cultura, l'oci, l'alimentació...

Considerem ara els efectes indirectes. Podem entendre què vol dir aquesta despesa amb aquest exemple: Un turista que va a un restaurant paga una quantitat que ingressa directament el restaurador. Però els ingressos del restaurador es desvien parcialment al pescador que ha capturat el llobarro, al flequer que enfornà el pa o al viticultor que ha aportat el Priorat. El ventall d'empreses beneficiades és ara molt més ampli: serveis empresarials, comerç, agricultura, transport... però hi ha un que destaca clarament, que és l'alimentació i begudes, amb més del 15% del total dels efectes indirectes.

En resum, el turisme és un sector estratègic per tres motius. En primer lloc, perquè genera un volum d'ingressos molt elevat i creixent fins i tot durant la crisi; en segon lloc, perquè és una forma d'exportació molt solvent i un factor d'equilibri de la balança de pagaments; i, en tercer lloc, perquè el turisme no es concentra en un determinat sector, i en unes poques mans, sinó que té una extraordinària capacitat de difussió sectorial i espacial. Si considerem els efectes directes i indirectes, l'allotjament representa menys d'un 9% de la despesa dels turistes.

Impostos sobre allotjament

El projecte de llei del Govern grava les estades, seguint l'exemple de la taxe de sejour, que en realitat va ser dissenyada pel turisme urbà. Quan l'escala s'amplia a regions o països, es modifica el criteri impositiu i s'empren altres impostos: taxa de sortida, taxa d'aeroport, taxa d'entrada, impost sobre el consum, taxa d'entrada als parcs naturals, impost sobre les activitats... Tots els impostos són imperfectes i cada model té problemes, però en general, aquests exemples intenten recollir el caràcter difussor de l'activitat turística. 

Els visitants tenen moltes dificultats per dissociar l'impost i el preu de venda del servei, especialment quan el recaptador de l'impost és l'allotjament. Si la factura de l'hotel és de 208 euros, interpretem que l'hotel ens ha costat 208 euros i no que ens ha costat 200 euros i que paguem 8 euros a la destinació per la nostra estada. En realitat, la fiscalitat sobre l'allotjament és un increment del preu de venda de l'allotjament, que repercuteix directament sobre l'empresa. L'empresari té dues opcions. La primera és mantenir els 208 euros, de manera que el visitant notarà un increment de preu; i la segona és rebaixar a 200 euros, el preu de venda de l'any anterior, i aportar ell els 8 euros a l'administració.

Si recuperem el punt anterior, és lògic interpretar la indignació del sector d'allotjament. Critiquen, en primer lloc, que una part de l'allotjament català no està inscrit en el catàleg d'empreses turístics. Aquesta oferta para-hotelera que és en essència una competència deslleial d'hotels, càmpings i apartaments reglats, tenen un nou avantatge competitiu. Però hi ha un segon gruix de crítiques més solvents, que són  les que recuperen els resultats de les taules input - output. Si l'allotjament representa menys del 10% de la despesa directa i indirecta dels turistes, per què han de contribuir amb un 100% de la fiscalitat turística?.

Polítiques de preu

Afecta un increment de preu de 4 euros a un hotel de quatre estrelles que ofereix una nit a 100 euros?. És molt difícil respondre aquesta pregunta. Una forma d'aproximar-nos seria aquesta: Imaginem que l'empresari opta per mantenir el preu de venda a 100 euros i contribuir ell amb els 4 euros. Això implica una reducció dels ingressos en un 4%, que no és poca cosa en una època de crisi.

Naturalment vostès em dirien que el millor que pot fer l'hoteler és apujar 4 euros el preu de cada nit i emetre una factura per 104 euros. Però això ens portaria a una pregunta: Per què si el turista és insensible a aquest increment, l'empresari està ofertant el seu establiment a un preu inferior?. En realitat, les polítiques de preu dels establiments hotelers en l'actualitat són processos d'enginyeria. El yield management és el conjunt de mecanismes que intenten adaptar el preu de l'hotel al màxim possible que estem disposats a pagar i també totes les mesures per evitar els llits freds, les habitacions desocupades. Un hotel no pot crear stocks i una habitació no venuda és una habitació perduda. Per això, les polítiques de preu són avui molt agressives, en un marc de competència molt elevat.

I tenim un tercer problema. Els turistes són més sensibles a uns preus que a uns altres. Els estudis sobre la percepció del preu presenten resultats variables, però en general coincideixen en destacar el preu del viatge i el preu de l'allotjament, com els factors crítics en la percepció del preu i, lògicament, en la presa de decisió de compra. 

Ara podem tornar a contestar la pregunta. Afectarà l'impost a la indústria hotelera?. En alguns casos, sí i an altres, no massa o gens. No plantejo en absolut que no s'hagi d'aplicar l'impost, però sí que els efectes sobre el preu hoteler és més complex del que plantegem.

En resum

Si hem d'aplicar un impost turístic, podem plantejar-nos nous camins que superin l'impost sobre l'estada francès, pensat per a les ciutats. Si m'ho permeten, imaginem que no hem de solucionar només un problema de Barcelona, i que hem de fer front a un model impositiu global per al país. A la llum dels dos epígrafs anteriors, hauríem de ser capaços de trobar un mecanisme tributari més eficaç, que no penalitzés només el 10% de l'activitat turística.

En altres paraules, seríem capaços de trobar un mecanisme per a què l'imposició al turista afectés també els FontVella, Estrella Damm, Museu Dalí, McDonald's, Renfe, ZARA, Picasso, Port Aventura...? Perquè aquestes empreses també viuen del turisme. O Montmeló. O Ryanair. Vostès ja m'entenen.