Ell i ella

Ell és educat, ben plantat, un punt distant, és cert, però amb aquell posat del Liceu francès, sempre una paraula amable, sempre un somriure ni que sigui forçat. Ella és extrovertida, femenina, no diria que guapa,  accelerada fins i tot quan parla. Sempre tira pel dret, amb aquella determinació dels qui han nascut a la Costa Brava. What's your name?. It's your first time in Spain?. Do yo know la Punta d'en Bosch?. Ell i ella havien nascut en dos sistemes solars diferents, però el destí sempre tan erràtic els va fer coincidir i els dos móns per un instant s'uniren.

No sé si va ser aquell sopar o aquella reunió. Mai se sap quin és l'instant exacte en què la indiferència deixa lloc a la curiositat i a la irreversible atracció, quan ja no hi ha marxa enrere. Ell reia quan ella escurava els darrers grums de la sopa amb la llengua. Ell li recitava versos de Gerard de Nerval, amb un francès bretó, aspre i contundent. Ella li ensenyava passos de cúmbia que havia après en les nits de carnaval. Ell li mostrava la seva colecció de vinils de Mahler. Ell i ella s'estimaren amb tanta contundència que ell va esdevenir una mica ella i ella fou una mica ell.

I, de sobte, sense avís previ ni cap senyal en el cel que augurés la tempesta, la mar calmada i una mica apàtica esdevingué un brogit d'escuma i d'onades. Retrets, menyspreus, oblits, indiferència... Ell trencà les fotografies de fotomaton, preses una tarda d'excessos i petons furtius. Ella li retornà el Cyrano de Bergerac, edició facsímil amb coberta de cuir. Ell l'escarní per la seva extrema vulgaritat. Ella imità la seva flema ridícula quan prenia la cullereta del cafè com si sacsegés una batuta. I, finalment, després de plors, de breus reconciliacions, de plats trencats, de ferides al cor, ell segellà davant de notari el seu desamor. Mai més, digué, mentre els ulls s'anegaven de records i un tel de dolor li sacsejà l'ànima.

Els estius i els hiverns passaren un rere l'altre i el temps, que tot ho cura, no va poder suturar la malenconia d'ell i la tristessa infinita d'ella. Ell no podia sentir una cúmbia sense emocionar-se. Ella plorava cada vegada que algú li parlava en francès. Llavors, tot era en blanc i negre, una col·lecció d'imatges atrapades en un àlbum de records. 

Era febrer i el fred s'havia instal·lat en totes les escletxes del paisatge. Era una festa qualsevol. Ell no hi volia anar i ella tenia mal de cap. Ell intentava esbossar una disculpa i ella rumiava a la perruqueria com  escapolir-se d'una avorrida reunió d'encorbatats de cabell blanc i conversa capellanesca. Ell decidí no anar-hi i ella decidí tornar cap a casa. Però uns minuts més tard, diguem-li atzar, diguem-li destí, tots dos eren a l'immensa sala separats per mil persones que parlen de la borsa, de la vida i de l'esquí i del Palau de la Música. 

Ella ha begut dos copes de Martini i ell s'ha mullat els llavis amb un champagne gairebé glaçat. Com una coreografia invisible, a poc a poc, es van apropant sense saber-ho. De fons sona una un bolero tan trist, que només si estàs mort pots deixar de plorar. La gent riu i ell navega entre el mar de persones i ella va a la deriva. I de sobte, esdevingué. L'orquestra s'atura. El director fa un gest enèrgic i els metalls inicien la cúmbia just en el precís instant en què ell arriba fins a ella. Ella vol aparentar indiferència, però ell li pregunta amb un francès acadèmic Qu'est-ce que tu veux dancer avec moi? i ella abandonà la resistència. Yes I do, somrigué amb els ulls encesos com dues cuques de llum. Saps quin dia és avui? li preguntà a cau d'orella. És el dia dels enamorats, respongué amb aquell somriure hiperbòlic que mostrava la filera de dents, de Salses a Guardamar.

La nit freda permet resseguir tot l'arc d'estels del firmament. Ells són allà, a la terrassa del palauet. De fons, sona una sardana. I aquell dia ell i ella, Alícia i Artur, sentiren que tot tenia sentit i que ell era una mica ella i ella un xic d'ell. I després d'una roina de confettis, abandonaren el palauet i es perderen entre una de les 365 curves de la carretera entre Tossa i Sant Feliu. I ella li preguntà. Coneixes la punta d'en Bosch?.