Patriotes



No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.

La pàtria

La pàtria és un invent sentimental del segle XIX, nascut amb les espurnes del Romanticisme i dels projectes unitaris de l'estat nació i la cultura herderiana. La pàtria és una construcció simbòlica que es basa en tres principis, que ja han caducat com els dirigibles, el telefax o les diligències.

La pàtria és, en primer lloc, un projecte excloent. Tot el segle XIX és una gran aventura de construcció geopolítica de fronteres entre estats nació, de manera que allà on acaba una nació s'inicia una altra. Sabem que la realitat és molt més complexa, que hi ha llocs que són vàries nacions alhora, o que les ciutats es connecten en xarxa, o que hi ha territoris sense nacions. Sabem que els llocs no estan separats per projectes discontinus, sinó connectats per fils infinits, del canvi climàtic als codis culturals.

La pàtria és, en segon lloc, un projecte unitari. Les pàtries no poden ser complexes, ni plurals, ni polifòniques. No admeten fàcilment la diversitat, la barreja, les mirades plurals dels seus habitants. La pàtria genera uns referents més o menys folklòrics, que han de ser assumits per tots. Obsesionat per la cohesió del projecte d'estat nació, les pàtries (i els patriotes) ignoren que hi ha moltes nacions possibles, que cada ciutadà és en realitat el portador de la seva concepció de nació, personal i intransferible.

Finalment, la pàtria és un projecte buit. Els patriotes aspiren a un país, però no saben explicar com ha de ser aquest país. La pàtria és un substantiu, que no tolera els adjectius. És el principi i el fi del projecte compartit. No discutim si volem un país en xarxa, o un país centralista, o un país innovador, o un país mediterrani, o un país que pivota sobre la consciència ecològica global. De fet, no discutim de res sobre el país, més enllà de què ha de ser un país.

Els símbols

La pàtria és, per tant, un projecte excloent, unitari i buit. I parlo de pàtria, i no de país o de nació. És possible construir un país i, naturalment, construir un estat, sense caure en el relat anacrònic de la pàtria i els patriotes?. Hi ha molts exemples d'estat nació escampats pel món que han explorat camins molt més moderns, no només estèticament, sinó sobretot conceptualment.

Els projectes patriòtics estan molt vinculats amb els símbols patriòtics. Banderes, escuts, himnes, relats... N'hi ha tota una estratègia simbòlica, que crea significants desproveïts de qualsevol rastre de significat. Fins el punt que els dos es confonen, i cremar una bandera és com si cremessis el país, o en tot cas, l'essència simbòlica del país. Ara fa uns dies, Paul Kennedy escrivia una intel·ligent crítica contra els himnes nacionals, en un excel·lent article anti-patriòtic: "Les festes nacionals, com les banderes i els segells de correus, són intents de capturar la identitat i el reconeixement. També ho són els himnes nacionals que, si es pensa, són encara més estranys i molt més xauvinistes".

No m'agraden les banderes, perquè és molt difícil desvincular-les de la retòrica patriota. Perquè les banderes representen aquell model decimonònic excloent, unitari i buit. Perquè les banderes defensen un país, que és un nom. I jo el que vull és parlar dels adjectius. O admetre que l'única pàtria possible són els mots. 

Els altres patriotes

El contrari d'un patriota no és un naïf ciutadà del món. Seria possible generar un model alternatiu, més contemporani, més obert, més fresc de nació?. Podríem encapsar, ni que fos per un moment, l'abús simbòlic de la pàtria?.

M'imagino, en primer lloc, una nació oberta. Connectada amb l'exterior, molt més que replegada sobre sí mateixa. Moderna i cosmopolita, atractiva als vents que venen de fora tot i que orgullosa també del garbí local. M'imagino una nació que crea fils i projectes compartits, que cerca companys de viatge, que admet la fragilitat de les fronteres i cerca en aquests aiguabarrejos oportunitats. M'imagino un país que sap sumar, que admet que es pot ser alhora català i moltes altres coses més, sense deixar de ser català.

M'imagino, en segon lloc, una nació diversa. Abandonat el projecte herderià de la cultura comuna (com si només hi hagués una sola cultura possible) i l'asfíxia del patró únic, m'agradaria un país mestís, plural. Quan més gran sigui la diversitat social, cultural, territorial del país, més oportunitats de futur tindrem. Aspiro a un país en femení i en plural, que celebri la diversitat de geografies, d'orígens, de referents culturals, de paisatges o de demografies.

Posats a demanar, m'imagino un país federal. Un país que retorna a la ciutat, a la polis, la responsabilitat primera del projecte democràtic. Una nació en la que les ciutats poden decidir el seu projecte eductiu o el seu model territorial; una nació de ciutats connectades amb ciutats (d'aquí i d'allà, és clar). Penso en una nació que no concentra el pes en la capital, sinó que descansa sobre els seus territoris, tan diversos, que necessiten d'un projecte particular. Contra la pàtria uniforme, la creativa diversitat dels territoris.

Voldria, en fi, una nació de valors i projectes. M'agradaria un país solidari, amb una ferma consciència ecològica, compromès amb els projectes internacionals, creador de ponts entre les ribes, un país receptiu al talent i la creativitat, que assagi models alternatius al capitalisme sense control, que respecti la diversitat i defensi el seu paisatge amb la contundència de les civilitzacions precolombines. M'imagino ciutadans que paguen impostos, que respecten les lleis, que netegen la vorera de casa, que respecten les cues i paguen el que és just. Un patriota?. El qui recull un paper del carrer.

I, posats a somiar, m'agradaria un país sense himne, ni bandera, ni escut, ni dia de la nació, ni exaltació patriòtica, ni herois històrics. Ni patriotes. Com deia Brassens, "le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit  douillet. La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas". Un país sense substantius, on podem debatre civilitzadament els adjectius.

La imatge inicial mostra les banderes acumulades al cim del Drolma La, al Mont Kailash Kora

Comentaris

Anònim ha dit…
Un article molt encertat, José Antonio. Jo he passat pel nacionalime i l'independentisme català. Però per conviccions profundes he deixat de ser patriota, he passat a sentir-me d'allà on sóc i alhora d'arreu. M'estimo la meva terra, però també m'estimo la resta de terres. En el meu cas entenc la persona com a ésser transcendent i per tant hi ha valors infinitament més importants que el que s'anomena pàtria, que només genera conflicte.
Enhorabona de nou per l'article.
Anònim ha dit…
Hi ha banderes o patriotismes invisibles com les ideològiques que sustenten els Partits Polítics que són veritablement excloents, unitàries i buides .

Trobo que una bandera, o l'estima vers la comunitat i/o la terra on vius no està renyit amb l'obertura, la diversitat, el federalisme, els valors i els projectes com a ciutadà del món.

Joaquim Trenchs
L'estel de l'estelada és un adjectiu potser? Però em sembla que seria un adjectiu tant abstracte com ara posem-hi "considerable".

Tampoc m'agraden gens les banderes i tinc el projecte personal d'abandonar tant com pugui la ideologia nacionalista decimonònica.

De tota manera no puc evitar que el cor se me'n vagi cap a unes banderes i, sobretot, uns herois: generalment escriptors. Penso que, degudament desactivada la càrrega nacionalista que tenen, no poden fer mal com a referents d'una societat.

De fet, si proposem un model social basat en la ciutat com el que proposes, no deixem de córrer el perill de reproduir un esquema semblant al nacional a escala ciutadana. No s'odiaven força unes a les altres les polis gregues? Ja sé que canviar el model que tenim per un nou model basat en la ciutat ens dóna l'oportunitat irrenunciable de canviar la mentalitat en la mesura del possible.

M'ha agradat com puntualitzes que el contrari del nacionalisme no és "ser un ciutadà del món". Denota molt coneixement de la reacció internàutica típica.
Enric Cardener ha dit…
Vaig néixer a Barcelona i em vaig passar tota la meva joventut militant en partits independentistes. Ho tenia tan clar que no em plantejava cap alternativa possible.
Fins que vaig viatjar a un lloc meravellós a la costa del golf de Guinea. Allà vaig començar a perdre la noció de pàtria que tan bé descrius i la vaig substituir per comunitat. El destí m'ha portat fins un país complicat, Hondures, on he viscut el pitjor però també el millor de la condició humana.

Ja no em sento d'enlloc. Jo sí sóc ciutadà del món perquè no em vull limitar als problemes de casa meu i perquè ara casa meu és molt més que el lloc on he nascut o el lloc on visc ara. Ara sí que em crec aquella frase que tant em rebotia fa vint anys, "el nacionalisme és un mal que és cura viatjant".
Hola Enric,

Sembla que tens una biografia aventurera.

Penso que l'expressió "ciutadà del món" està tant devaluada pel mal ús que se n'ha fet que ja gairebé no es pot utilitzar sense rebre aprovacions i crítiques poc matisades.

Per altra banda, "el nacionalisme es cura viatjant" és una frase que es devia extendre en una època passada en què podia tenir una mica més de sentit. Actualment, com que tots viatgem, podem comprovar de quina manera viatjar reforça els prejudicis nacionalistes de molta gent. D'entrada tothom va a països, quan viatja, gairebé ningú va a serralades, penínsules, ciutats o illes. Quan relaten el viatge diuen: els hondurenys, posem per cas, són així i això i allò. Llavors ignoren les diferències que hi pot haver entre gent de Tegucigalpa, Santa Rosa o Trujillo, per exemple: això ni els interessa ni volen transmetre-ho als seus coneguts en cas que se n'hagin assabentat accidentalment. Moltes altres pràctiques reforcen el nacionalisme quan es viatja, però no en dic més.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ECC ha dit…
Hondures no és un estat real i no vol dir més que una ubicació en el mapa. Les persones amb les que treballo, a Aguantequerique, no tenen cap cosa similar al que nosaltres anomenaríem consciència nacional. Tampoc els griots de Ziguichar parlen del Senegal. Les nacions les hem creat artificialment i hem agrupat els individus en caixes que ens ajuden a etiquetar-les, o sigui a despersonalitzar-les.
Hem sento a prop de la gent amb la que convisc, que no són ni millors ni pitjors que la gent dels altres llocs. No entenc la utilitat de les fronteres, només serveixen per a dividir iguals, humans que compartim gairebé tot.
Donaire ha dit…
Anònim

Exacte. Jo també comparteixo el principi kantià de l'ésser humà com un fi en sí mateix, cada ésser humà. No nego les diferències ni les fronteres, però per a mi són un tatoo, una capa superficial de persones que són essencialment iguals.

Penso com tu que les pàtries només han aportat conflictes. Hi ha un camí del mig, que permet ser un mateix, estimar la terra i al mateix temps, sense cap conflicte, sentir-se vinculat amb la resta del món, connectat amb la seva extraordinària diversitat.

Joaquim Trenchs

En el seu origen, les ideologies i els partits eren essencialment un projecte internacional. És cert que ara han perdut aquesta connotació , Però no deixa de ser curiós com les afinitats ideològiques apropen persones de països diferents. És curiós veure, per exemple, com els socialistes finesos connecten empàticament amb els socialistes irlandesos o xilens. Però és cert que algunes ideologies són unitàries i excloents. Jo no diria, però, que buides.

L'estima a la comunitat i a la terra no és incompatible amb l'obertura, la diversitat o els valors. I tan que no. Però el projecte de pàtria i el patriotisme sí que és incompatible amb aquests principis. I em costa separar la bandera (que no és més que drap colorejat i mut), els himnes, la retòrica nacional i aquests símbols buits de la nociva deriva patriòtica. No podríem inventar-nos un país sense bandera?
Donaire ha dit…
Eduard

No siguis tan literalista. Adjectiu vol dir contingut, en aquest cas. Volem una nació?. Parlem-ne de quina nació en concret i no de la nació en abstracte. Parlo d'adjectius per donar contingut a la nació: verda, oberta, connectada, plural, unitària, federal, desarrollista, solidària, mediterrània, cosmopolita, europea, ibèrica, violeta, tolerant, cristiana, laica... Nació, d'acord. Parlem-ne de quina nació. Estelada?. Què vol dir això?. Quin significat té l 'estel concretament que permeti definir un projecte de país?.

Sóc federal. Profundament. Això vol dir que no entenc que la gestió del públic es pugui fer des d'un sol nivell: El federalisme és, per definició, multinivell. No entenc la gestió del públic sense territoris (a casa nostra, vegueries), sense nacions i sense projectes internacionals (de la UE a les NNUU). Però tampoc sense democràcia local, que és l'àtom de la democràcia moderna. I a casa nostra, que havíem estat profundament municipalistes, hem afogat el local en benefici del projecte nacional.
Gràcies per respondre José António. No sóc literalista, només estava fent un exercici; per això he utilitzat "potser" i "em sembla".

Molt interessant això del federalisme multinivell. Quan s'havia estat molt municipalista? És una pregunta sincera, no una crítica.
Donaire ha dit…
El municipalisme va viure la seva edat d'or durant la tranisició i la primera democràcia. la primera fornada de polítics venien tots des de l'àmbit local i veïnal, amb una forta reivindicació de la micro-escala.

Encara recordo un document quan es debatia el model de finançament del país, que es deia 33-33-33, és a dir, un terç dels recursos públics per a l'Estat, un terç per a les CCAA i un terç per als ajuntaments.

Parlo de memòria però em sembla que ara estem 35-50-15 o una cosa per l'estil. És curiós que gestionem més recursos dels que ens hauríem pogut imaginar (no suficients pel nivell competencial) i en canvi hem incomplert l'aposta per l'autonomia local i regional (concretada en les vegueries).

Per això, moltes vegades denuncio que el nacionalisme català és anti-federalista i castiga els nivells intermitjos i inferiors de la cadena administrativa. De vegades penso que l'Estat català serà (perquè acabarà essent estat) més similar al model francès que a l'alemany.
Hola,

Està bé saber-ho, gràcies. Això últim que dius seria una llàstima. Catalunya hauria de ser menys centralista: no predica amb l'exemple.
Bernat Costas ha dit…
José Antonio,

Jo també escric de memòria, però crec recordar que les xifres de despesa estaven molt a prop del 50 (estat), 35 (CA) i 15 (ens locals).

Anònim ha dit…
José Antonio,

Estic completament d'acord... Una salutació
Eduard ha dit…
Bon dia,
penso que comparar un molt possible estat català, amb el voluminòs estat francés i el peculiar estat alemany, no té massa sentit.
Si som estat en els propers anys, serem un estat petit, d'uns 7 milions d'habitants.
-Podria fer-se una federació cantonal (vegueries) com Suïssa?
-Podriem estar fora de l'euro i ser atractius per a les multinacionals establint facilitats fiscals?
-Caldria ser competitius en els mercats internacionals, molt més que ara, només amb un alt nivell d'exportacions podriem creixer tant com voldriem. Per això, ens podriem especialitzar el artícles d'alta qualitat?
El segle XX va ser un segle d'ideologies fortes, va ser un segle d'experiències en aquest sentit... Al segle XXI la ideologia és més secundària, l'economia, la gestió dels recursos, les xarxes... La gent no és d'esquerres o dretes, la gent vol viure bé, vol que els seus representants polítics gestionin correctament els seus impostos, la gent vol que els seus fills no siguin una "generació perduda"...
Crec sincerament que els Catalans dins d'un estat español no tenim cap possibilitat de crèixer i fer-nos grans.
Amb una Catalunya independent no hi haurà excuses, podem fer i desfer el que sigui necessàri per anar creixent, per ser més competitius, podem tocar lleis fiscals per ser atractius... Crec que hi haurà cua de multinacionals que es voldran implantar a Barcelona, si a més dels índex de benestar que presenta la ciutat, com a país hi posem facilitats.
Tenim molt a dir al món com a Catalans.
Aquesta idea de que no existeixen les fronteres no me la crec i si volem ordre econòmic i control de la societat en la vida política: això de la "democracia real", és inutil plantejar llibertat de fronteres i tota aquesta mandanga.
La globalització ha fet l'efecte contrari a uniformitzar les coses. La gent busca ara cada cop més la "IDENTITAT" dels productes que compra. Més globalització ha provocat més IDENTITAT. I la identitat és cultura. Valorem els vins segons la terra que els produeix, valorem un formatge de la sierra de Gredos d'un altre procedent dels alps, valorem la vedella de girona i la diferenciem de la gallega...
Jo no tinc pors a les diferències, aquesta por només és fruit dels resultats de la II GM, perquè va ser una guerra on es peseguien certes diferències. Acció-reacció... llavors deixem-nos de diferències... i així hem arribat a que encara hi ha qui pensa que la diferència és dolenta.
Doncs després de 50 anys hem de començar a dir amb veu alta que la diferència hi és. No és bona ni dolenta, però a mi m'agrada. No vull anar de turista i que tot sigui igual, que el ragú italià me'l facin amb tomàquets americans, que les patates siguin del Perú quant estic a Galicia.
Productes de proximitat, productes amb identitat. Els sabors de la terra, les identitats de la terra, les identitats de les persones... No ens ho carreguem tot això en pro d'una uniformitat, només per que fa 50 anys n'hi havia uns que perseguien la diferència i els volien eliminar. Això s'ha de condemnar i no pot tornar a passar pero amb hi ha un concepte de diferència identitària molt més humana i sense malícia.
Salutacions!
Donaire ha dit…
penso que comparar un molt possible estat català, amb el voluminòs estat francés i el peculiar estat alemany, no té massa sentit.

Es poden comparar els models. Bèlgica o Suïssa són petits i federals.

Si som estat en els propers anys, serem un estat petit, d'uns 7 milions d'habitants.

Una qüestió clau és: No serem massa petits?

-Podria fer-se una federació cantonal (vegueries) com Suïssa?

Voldria saber-ho abans de la independència. No n'hi ha prou amb cridar independència si no sabem quin model d'estat estem defensant.

-Podriem estar fora de l'euro i ser atractius per a les multinacionals establint facilitats fiscals?

Jugar al dúmping fiscal és una forma ràpida de caure en un pou sense fons. Si el nostre model és Panamà o Irlanda, honestament, em sembla un error. Greu. Dubto a més que la UE permeti un marc de competència fiscal.

-Caldria ser competitius en els mercats internacionals, molt més que ara, només amb un alt nivell d'exportacions podriem creixer tant com voldriem. Per això, ens podriem especialitzar el artícles d'alta qualitat?

És una aposta possible.

El segle XX va ser un segle d'ideologies fortes, va ser un segle d'experiències en aquest sentit... Al segle XXI la ideologia és més secundària, l'economia, la gestió dels recursos, les xarxes...

Discrepo absolutament. Hi ha una ideologia forta, dominant, que és neoliberal, contra la que hem de lluitar.

La gent no és d'esquerres o dretes,

La gent d'esquerres diu que és d'esquerres i la gent de dretes diu que no és de cap ideologia.

la gent vol viure bé, vol que els seus representants polítics gestionin correctament els seus impostos, la gent vol que els seus fills no siguin una "generació perduda"...

Hi ha una altra gent que, a més de voler el benestar per ells mateixos i per la seva família, volen el benestar dels altres. Que no en tenen prou amb un profit personal, sinó amb un profit col·lectiu.
Donaire ha dit…
Crec sincerament que els Catalans dins d'un estat español no tenim cap possibilitat de crèixer i fer-nos grans.

Mirat en pespectiva, hem crescut molt en els darrers anys. Però entenc el que diu i té part de raó, sí.

Amb una Catalunya independent no hi haurà excuses, podem fer i desfer el que sigui necessàri per anar creixent, per ser més competitius, podem tocar lleis fiscals per ser atractius...

Catalunya serà a Europa, espero. Això és molt important. No serem un satèl·lit autònom, amb una política autònoma, sinó una peça d'un projecte compartit. I ja es veu clarament la tendència a harmonitzar les polítiques fiscals en el conjunt de la UE.

Jo no vull un país que es basi en la reducció dels impostos per a l'atracció d'inversions, perquè el meu model de referència és l'escandinau, amb totes les seves mancances. Però li agraeixo molt l'esforç per concretar el projecte: És d'això que hauríem d'estar parlant.

Crec que hi haurà cua de multinacionals que es voldran implantar a Barcelona, si a més dels índex de benestar que presenta la ciutat, com a país hi posem facilitats. Tenim molt a dir al món com a Catalans.

Aquí ens convé una mica de perspectiva. Em temo que hem creat tots plegats una mena de El Dorado, que té fuites evidents. Fa uns dies vaig ser a Bogotà i la seva àrea metropolitana és dues vegades Catalunya. El centre del món no és ni a Barcelona, ni tan sols a Berlín. El centre del món es desplaça a Àsia i té polaritats potents noves, fora d'Europa.

Assumim que Catalunya és un u per mil del planeta. Queden 999 parts fora d'aquí, amb projectes, il·lusions i capacitats igualment potents. Recordem allò de "el meu país és tan petit"...

Aquesta idea de que no existeixen les fronteres no me la crec

No es tracta de fe. Els grans problemes de la humanitat i els seus reptes (del canvi climàtic als mercats financers) són globals. Les economies que funcionen són les que estan connectades amb el món.

i si volem ordre econòmic i control de la societat en la vida política: això de la "democracia real", és inutil plantejar llibertat de fronteres i tota aquesta mandanga.

És que jo no nego les fronteres. El meu post diu dues coses diferents: (a) Nacions, d'acord, però no pàtries. (b) L'estat nació s'ha mort, perquè el segle XXI ja no és el segle XIX. Necessitem un nou ordre polític, on les nacions no siguin incompatibles amb les localitats i amb les connexions globals.

La globalització ha fet l'efecte contrari a uniformitzar les coses.

Això és només parcialment cert. Que li diguin a Disney, a l'MTV, a Zara o a McDonald's.

La gent busca ara cada cop més la "IDENTITAT" dels productes que compra. Més globalització ha provocat més IDENTITAT.

No seré jo qui jo negui. L'únic però que faria al seu argument és que les identitats són múltiples, complexes, dinàmiques i multinivell. I que, per això, l'estat nació no és un bon instrument (com a mínim, l'ñunic instrument) de la gestió de la identitat.

I la identitat és cultura.

També és cultura la identitat dels altres.

Valorem els vins segons la terra que els produeix, valorem un formatge de la sierra de Gredos d'un altre procedent dels alps, valorem la vedella de girona i la diferenciem de la gallega...

Totalment d'acord. I fixi's que ni Gredos, ni els Alps, ni Girona i Galícia són estats.

Jo no tinc pors a les diferències,

Estem d'acord.

aquesta por només és fruit dels resultats de la II GM, perquè va ser una guerra on es peseguien certes diferències. Acció-reacció... llavors deixem-nos de diferències... i així hem arribat a que encara hi ha qui pensa que la diferència és dolenta.

Coincidim molt en aquest relat. Li asseguro. Crec que estem pràcticament d'acord. El que jo critico és que hi ha una versió del patriotisme que és, per definició, anti-diferència.

Anònim ha dit…
(Em dic Felip, no "Anònim")
Dius: “M'imagino un país que sap sumar, que admet que es pot ser alhora català i moltes altres coses més, sense deixar de ser català.”
No cal imaginar-lo, noi: el tens davant dels nassos. Jo el veig cada dia quan surto al carrer a Barcelona. Si tu no l’has vist, crec que has d’anar a l’oculista urgentment.
Donaire ha dit…
I tant que l'he vist. Cada dia quan em llevo i em miro al mirall.
Eduard ha dit…
No serem massa petits?
-Seriem més o menys del tamany d'Holanda, no està gens malament. Un territori fàcil d'administrar amb distàncies curtes.

No n'hi ha prou amb cridar independència si no sabem quin model d'estat estem defensant.
-Estic d'acord que cal superar ja el crit d'"Independència", però no cal tenir definit el model del tot. Serem una democràcia parlamentaria segur, no? Després podem reprendre la idea d e les vegueries o mantenir les províncies... ja ho negociarem, no?

Jugar al dúmping fiscal és una forma ràpida de caure en un pou sense fons. Si el nostre model és Panamà o Irlanda, honestament, em sembla un error. Greu. Dubto a més que la UE permeti un marc de competència fiscal.
-Veig que a Europa no estan gaire per la feina i ens plantegen que amb la independència estarem fora d’Europa i de l'euro, almenys uns anys mentre no superem tots els tràmits d'adhesió. No poden fer com allò del "perro del hortelano". Si no ens deixen formar part de la UE, ens hauran de deixar realitzar, els anys que faci falta, activitats lucratives que ens permetin una ràpida entrada de capitals... Ho necessitarem i crec que serà legítim fer-ho.

Per això, ens podríem especialitzar el articles d'alta qualitat?
És una aposta possible.
-A mi m'encantaria poder formar part d'un país que el que aporta a la resta del món són productes de qualitat. Una mica com fan els suïssos amb els seus rellotges, xocolates, formatges, pirates financers i altres espècimens del tipus.

Discrepo absolutament. Hi ha una ideologia forta, dominant, que és neoliberal, contra la que hem de lluitar.
-El neoliberalisme a països on hi ha hagut un important estat del benestar no té molt sentit. La Mani d'ahir fou una mani per la independència també perquè aquesta es veu com a solució a les retallades socials, tot i no sigui tant clar que a algunes coses no haguem de renunciar... a no ser, torno al d'abans, que ens tornem una mica "picarescos" amb temes fiscals i per l'estil.

La gent d'esquerres diu que és d'esquerres i la gent de dretes diu que no és de cap ideologia.
-Què és ser d'esquerres avui? Es pot estar parlant massa de política estant a l'atur? El que has de fer és treballar, no? Molts dels que sortiran de la crisi de l'atur serà creant empreses, petits negocis on no hi haurà dreta ni esquerra, sinó persiana amunt i persiana avall, currant tot el dia per tirar endavant la família.
Eduard ha dit…
Hi ha una altra gent que, a més de voler el benestar per ells mateixos i per la seva família, volen el benestar dels altres. Que no en tenen prou amb un profit personal, sinó amb un profit col•lectiu.
-O més ben dit, quan ja tinc el meu futur assegurat, molt probablement com a funcionari, em puc arribar a preocupar per altres coses, però tal i com estan les coses amb prou feines es pot anar tirant. Només si tots mirem de fer treball bo cada dia, per les nostres famílies podem aconseguir èxits globals. Allò tant utilitzat de pensa globalment, actua localment.

Catalunya serà a Europa, espero. Això és molt important. No serem un satèl•lit autònom, amb una política autònoma, sinó una peça d'un projecte compartit. I ja es veu clarament la tendència a harmonitzar les polítiques fiscals en el conjunt de la UE.
-No veig que ens hi deixin ser des d'un inici. Però bé, podem ser un estat que vulgui ser a europa però insisteixo que ens haurem de guanyar la vida com puguem i estarem legitimitzats per fer-ho si no ens deixen altres vies.
Hi ha instal•lat una mena de "buenismo" políticament correcte que no permet veure les coses de manera més pragmàtica. Fa poc llegia que Austràlia fa fora els immigrants il•legals i està negociant amb unes illes perdudes al pacífic per a que acullin aquests desplaçats. I ho estan fent sense cap problema, sense massa rebombori... Aquí ens "rasgaríem" les vestidures... doncs no, miri, davant d'un problema un estat de dret pot prendre certes decisions que li evitin problemes, encara que no siguin "correctes". Per això tots els estats tenen les seves clavegueres, no?

Aquí ens convé una mica de perspectiva. Em temo que hem creat tots plegats una mena de El Dorado, que té fuites evidents. Fa uns dies vaig ser a Bogotà i la seva àrea metropolitana és dues vegades Catalunya. El centre del món no és ni a Barcelona, ni tan sols a Berlín. El centre del món es desplaça a Àsia i té polaritats potents noves, fora d'Europa.
-El Dorado no és tal, però a nivell de màrketing BARCELONA actualment és un agran marca, i s'ha d'aprofitar. Entre altres coses és la capital mundial de les innovacions en telefonia mòbil, un dels negocis que ha experimentat més creixement en els darrers anys. Potser ja es hora de crear una mena de Nokia (com que li agraden els escandinaus) a la catalana, no?

Assumim que Catalunya és un u per mil del planeta. Queden 999 parts fora d'aquí, amb projectes, il•lusions i capacitats igualment potents. Recordem allò de "el meu país és tan petit"...
-Si home, és clar! No faltaria més. Defensant el meu projecte no trec pas importància a d'altres. m'agrada la diferència i anar pel món veient com es duen a terme altres projectes amb il•lusió i ganes. Cal ser petit però matón!
Eduard ha dit…
No es tracta de fe. Els grans problemes de la humanitat i els seus reptes (del canvi climàtic als mercats financers) són globals. Les economies que funcionen són les que estan connectades amb el món.
-Totalment d'acord, hem de vendre al món tot allò que puguem vendre.

És que jo no nego les fronteres. El meu post diu dues coses diferents: (a) Nacions, d'acord, però no pàtries. (b) L'estat nació s'ha mort, perquè el segle XXI ja no és el segle XIX. Necessitem un nou ordre polític, on les nacions no siguin incompatibles amb les localitats i amb les connexions globals.
-Altu, altu, de què estem parlant? De crear un model d'estat o de salvar el món? El que si que crec que se'ns escapa als 7 milions de catalans és crear l'estat perfecte que sigui el mirall per evitar el canvi climàtic, salvar les ànimes de tots els financers del món i a més pretendre que els nostres conciutadans estiguin entre els 10 de millor qualitat de vida. Crec que aquest últim punt ha de ser la prioritat de qualsevol polític, la seva funció primordial és aconseguir que els seus ciutadans cada any tinguin millor nivell de vida que l'any anterior, no??

Això és només parcialment cert. Que li diguin a Disney, a l'MTV, a Zara o a McDonald's.
-Bueno, aquests ja s'ho manegaven bé molt abans de la globalització actual. Però és cert i no m'ho negarà, que hi ha tota una tendència identitaria en resposta a la globalització.

També és cultura la identitat dels altres.
-Només faltaria! La identitat és cultura amb majúscules. I la cultura no és individual és també col•lectiva.

Totalment d'acord. I fixi's que ni Gredos, ni els Alps, ni Girona i Galícia són estats.
-Bé als alps hi ha un estat (Suïssa) al que ja m'agradaria que els catalans ens apropéssim en renta per càpita. Amb unes rentes com les suïsses segur que ens podríem permetre un bon estat del benestar. Fins llavors... a picar pedra o... tornem allò del dumping que tant poc li agrada.

Ah, i per cert, moltíssimes gràcies per la seva amplia resposta és un veritable plaer conversar amb vostè.

Entrades populars