Tempesta de llevant

- Em portes a casa, si us plau?. Té els ulls brillants com dos estels i un mig somriure, que no és ni alegre ni trist, sinó aquell punt mig entre la melanconia i la resignació. Plou a bots i barrals i les gotes de pluja rellisquen per la seva cara fosca. El seus ulls bonics semblen el gat del conte de l'Alícia. 

Dins el cotxe, l'Ali és callat com sempre. Mira per la finestra amb la curiositat del nen que mai li han deixat ser. Li he acompanyat moltes vegades i per això ara ja sé que són molt germans, que el seu pare és a Ghana i que malviu en una casa del nord de la ciutat. Mai cap familiar ha vingut al camp a celebrar els seus gols, les seves fintes i els seus canvis de joc. Mai ha pogut dedicar cap victòria, perquè el camp sempre és ple dels pares dels altres. 

Sé que és un bon estudiant, molt aplicat. I a banda de les bones notes, raona com un persona gran, potser perquè la vida l'ha obligat a créixer massa ràpid. Avui li he preguntat per l'escola i em respon orgullós que treu bones notes i que destaca en matemàtiques. Tot això m'ho explica amb la veu baixa i sense deixar de mirar per la finestra, per on regalimen les gotes de pluja. 

- Què t'agradaria estudiar després de l'Institut?, li pregunto. 

Plou i el silenci de l'Ali només és trencat pel metrònom del neteja parabrisa. L'Ali sembla mirar ara amb molt més detall, com si al carrer humit hi hagués alguna mena de resposta amagada. 

- Jo mai aniré a la Universitat, conclou. 

Arribem a la seva casa, just davant del semàfor i el xàfec sembla una dutxa freda, una mena de càstig. Agafa la bossa amb el gest trist i abans de pujar l'escala no oblida un educat gràcies. Deixo la part alta de la ciutat i baixo pel carrer Sant Domènech, per on l'aigua dibuixa una frontera amb tinta xinesa, una frontera que jo em pensava que ja no existia. A casa, ja a recès, sento com arriben els trons i els llamps des de llevant. I, com saben els pescadors, no hi ha pitjor auguri que aquest.