El blog de l'Edu

Sempre he pensat que tots som una pregunta. N'hi ha "M'estimes?", o "a quina hora surt el tren cap a l'altre lloc del món". Alguns són "I per què no?" i altres tristament "per què estic sol?". M'agrada imaginar-me les persones com post-its de colors. 

De vegades, m'estan parlant i jo inevitablement començo a substituir mentalment aquella persona, amb aquella corbata elegant i aquelles sabates acabades en punta, per un petit paper de color. I m'imagino escrivint amb el meu Pilot "Per què mai no acabo res del que començo?" o, sospeso, "Quantes estrelles he deixat de veure?". Potser sí, tots som una pregunta. I potser viure és això: No cercar respostes sinó descobrir la pregunta que tots portem escrita en el front i que mou, com un llibre d'instruccions, els nostres gestos espontanis i les nostres meditacions més profundes. 

La primera vegada que vaig veure l'Eduard, ja havia descobert el seu interrogant. "Què puc fer per tu?", seria més o menys. No és un gest de cortesia, sinó actitud vital. Tot allò que fa l'Edu serveix per alguna cosa i sobretot, serveix per algú. Els seus robots ajuden els nens d'escoles remotes a millorar la seva capacitat d'aprenentatge; els seus viatges connecten amb les petites realitats dels llocs i són útils per als amfitrions; els seus programaris són útils per a millorar les escoles dels barris amb més problemes... Les coses, per l'Edu, no són un fi, sinó un mitjà. 

El seu blog, també. Com gotes a l'oceà compleix cinc anys. Hi ha un punt de resiliscència en els blogs actuals, ofegats per la majoria absoluta de les microsentències de les xarxes socials. El blog de l'Edu és un calaix de sastre, amb betes, fils, viatges a ciutats de noms impronunciables, poesia, teatre, experiències solidàries i sí, també tecnologia. Al frontispici, una voluntat constant de fer les coses perquè poden ser útils a un altre. Aquell complex mecanisme d'empatia, que és probable la darrera utopia possible.