Carta a Albert Om: 'Mòbils, sí gràcies'

Llegeixo que l'Albert Om adreça una carta a la Presidenta del Parlament i li proposa que es retirin els mòbils de l'hemicicle. Breument, Om hi veu una manca de respecte cap a l'orador. A banda, hi afegeix que la imatge dels diputats capcots és trista, que els diputats empren els smartphones per a parlar entre ells o per a "exercir de periodistes" amb el twitter. I, per això, proposa la Presidenta que el Parlament esdevingui una mena de Zona Zero, un espai im-mòbil, sense mòbils.

Jo penso tot el contrari. No em puc imaginar un Parlament unplugged. Intentaré explicar per què. Els codis socials varien amb el temps. Fa quatre dies, els mòbils només servien per a parlar amb un altre. I es considerava un gest de descortesia que una trucada interrompís violentament una  conversa, un sopar o una reunió. Però els mòbils són avui molt més que un gadget per a parlar amb un altre. Avui l'emprem per a recomanar un restaurant, per a contrastar una idea breu, per a compartir una posta de sol o, simplement, per a mantenir el batec de les relacions humanes, aquell finíssim fil de vidre que connecta els uns amb els altres. 

Per això, els mòbils han entrat en les sales d'espera, en les aules, en els restaurants, en les tesis doctorals, en els casaments i, naturalment, en els viatges. El primer dia de classe recomano als meus estudiants que vinguin amb mòbil, perquè les xarxes socials ens ajuden en el projecte de la intel·ligència col·laborativa. Avui no em puc imaginar un congrés o un seminari sense un ús actiu de les xarxes socials, el que permet trencar el monòleg de l'orador, que és substituït per un fèrtil intercanvi de punts de vista. Fins i tot, hem modificat la forma de veure la televisió amb l'aparició de xarxes socials, com ara el twitter. Prenem un programa qualsevol, com ara #elconvidat: Seria el mateix sense la conversa col·lectiva que generen uns espectadors que ja no són passius?.

Arribem al Parlament. Encara recordo el projecte innovador del President Benach, qui va sentar les bases d'un Parlament 2.0, que l'actual Presidenta ha congelat en el frigorífic del temps. Situem-nos en el precís instant en el que un orador està explicant una determinada llei, en un tribuna oberta a l'hemicicle dels 135 escons. I fem-nos la següent pregunta: A qui s'està adreçant l'orador, als diputats o als ciutadans?. Si penses, com jo, que en realitat els diputats no es parlen entre ells, sinó que essencialment expliquen els ciutadans el perquè dels seus vots, no té sentit obrir una finestra que permeti que els ciutadans puguin conversar just in time, amb els seus representants?. Interpel·lar un diputat directament és un dels avenços més fascinants de la societat moderna i no hi veig cap avantatge a la proposta involucionista anti-conversa.

Intercanviar idees, argumentar les posicions, emprar la intel·ligència col·laborativa, atreure el talent, compartir dades, estimular el sentit crític... La política 2.0 és la darrera oportunitat d'una política veritablement deliberativa. Apagar els mòbils, convertir els diputats en estaquirots inertes, és una forma de bloquejar el camí cap a formes alternatives de la política i reconstruir els pesats murs que separen els ciutadans dels seus representants.