Cambrer, hi ha una tercera via a la sopa
Hi ha unicornis, dorados i utopies. Hi ha un Paradís, meigues i terceres vies. Aquest és un post sobre Lord Vordemort, "allò que no pot ser anomenat", ni tampoc preguntat, ni qüestionat, ni proposat. La tercera via és la vida del gat d'Schrödinger, que mor quan el mirem. O el contrari. Aquest és un post a favor d'una tercera pregunta que no existirà en un referèndum que no se celebrarà. Podem imaginar un post més inútil?.
L'enunciat és simple. Vull una tercera opció, perquè és altament probable que una part de la població hi estigui a favor, de manera que negar aquesta possibilitat silencia la seva veu. Si l'objectiu és el dret a decidir, si el que volem és transcriure una voluntat, no hauríem de recollir les voluntats diverses?. Fixem-nos que parlo del dret a votar una tercera via, no de la viabilitat, el sentit històric, l'oportunitat o las possibilitats d'una tercera via. No dic que la tercera via sigui la millor opció: Dic que la tercera via hauria de ser una de les opcions.
M'agradaria rebatre alguns dels arguments contra una consulta de tres preguntes. Com sempre, estaré encantat de llegir els seus comentaris, dubtar amb ells i canviar d'opinió si els arguments en contra són sòlids. I si hi ha algun federalista a la sala, també pot sortir de l'armari. Anònimament, és clar.
Argument 1. Legalment, no és possible
És, potser, l'argument més pintoresc. D'entrada, l'article 92 de la CE no limita el número de preguntes, però és cert que la Llei orgànica 2/1980 només preveu dues opcions (sí o no), al seu article 16.2. Tenint en compte, però, que la consulta se saltaria com a mínim deu articles d'aquesta Llei, no crec que vingui d'un. Més encara si considerem la proposta de llei de consultes que està tramitant el Parlament de Catalunya. Aquesta proposta, aprovada de moment per la immensa majoria de la Cambra, admet la possibilitat de vàries preguntes. Per tant, segons el nostre Parlament sí és possible legalment que una consulta plantegi diverses opcions.
Argument 2. Els referèndums són binaris
Aquest no és cap argument, sinó una adaptació del principi aristotèlic de tertium non datur. Les coses o són o no són. O A és B o A no és B. No hi ha una tercera opció. La filosofia porta segles qüestionant-se aquest principi lògic, des de l'antinomia Kantiana a la lògica trivalent de Lukasiewicz i Tarski o l'intuicionisme de Brouwer. Però no ens posem transcendents.
El sentit comú ens mostra que sovint les eleccions vitals no són entre un sí o un no. Ella està cansada de la seva parella, però sap que l'escenari no és només o em resigno o el deixo; hi ha una tercera via, que és tornar a recuperar les sensacions perdudes, una segona oportunitat. No hi ha cap oracle que anticipi l'èxit d'alguna d'aquestes opcions, però sabem que entre el cop de porta o els sopars silenciosos hi ha camins del mig que es poden explorar. O no.
En política, el mainstream critica els mals de bipartidisme i proclama el valor dels accents i les minories. Portem més de deu anys alertant contra una política de dos i defensant una política plural. Per què una societat política cada vegada més diversa ha de reduir-se novament a la dicotomia del sí o el no?. Per què els portaveus contra el bipartidisme proposen una fórmula binària?.
La història europea de les consultes populars té molts exemples de consultes múltiples. El referèndum nuclear de 1980 de Suècia plantejava tres opcions: sí, sí amb restriccions i no. Va guanyar el 'sí amb restriccions' per un marge molt petit, però el més rellevant de la consulta és la superació de la dicotomia 'O tanquem o continuem com sempre'. Una part de la població pensava que les nuclears no es podien tancar, però que era necessari fixar unes normativa molt estricta i una forta fiscalitat. De fet, això és el que van pensar la major part de la població, que no s'hauria pogut expresar amb un simple 'o sí o no'.
Argument 3. El federalisme és impossible
Aquest argument és el més recurrent: Dos no es federen si un no vol i ells no volen. La major part de raonaments sobre aquest punt consideren que la història ha demostrat que la tercera via no té futur. Amb esperit de notari, fan un recompte de tots els esforços catalans i arriben a la conclusió que ja no és possible l'opció federal i, per tant, no es pot plantejar la pregunta.
És possible que el 1980 Suècia no pogués tancar les centrals nuclears. Tot i així, l'opció no nuclear va estar a punt de guanyar. Durant el debat, els partidaris de les opcions 1 i 2 intentarem demostrar que la via no nuclear era impossible, però no es va prohibir aquesta alternativa a priori. Els ciutadans tenen dret a equivocar-se. Qui ha de decidir si la via federal és possible o no són tots els ciutadans, no uns quants ciutadans. Una altra cosa és que durant el debat de la consulta, els independentistes i els unionistes s'esforcin en demostrar que aquesta és una via morta. Però prohibir que hi hagi una tercera opció, decidir unilateralment que aquesta via no és possible, deslegitima el procés.
Jo no sé si la via anticapitalista de les CUP és o no viable. Amb els anys he perdut la noció del que és possible o el que no ho és. Uns poden pensar que el discurs forcadista és l'únic possible i d'altres que és una utopia inviable. Imaginem que abans de començar les votacions s'eliminés l'opció de les CUP perquè alguns han decidit que la seva proposta és inviable. Quina seria la nostra reacció?. Escolti: No és un tribunal a priori qui atorga la condició d'escollible a un partit; són les urnes les que a posteriori marquen l'agenda del país.
El meu argument és, per tant, el següent. Imaginem que hi ha una persona absolutament convençuda que la via federal és inútil, que és temps perdut. A aquesta persona li diria dues coses. La primera és que lluiti amb totes les seves forces per a què la via federal sigui una de les opcions de la consulta, pel principi aquell "no estic d'acord amb tu, però lluitaré per a què ho puguis defensar". I la segona, que s'esforci en demostrar durant el procés de deliberació de la campanya que aquesta és una via morta. Que lluiti contra els qui censuren el debat.
Argument 4. No hi ha federalistes
Jo no sé si hi ha federalistes o no, però com diu l'Oriol Junqueras, la millor manera de saber-ho és preguntant-ho. Si efectivament són tan pocs, no alterarà el resultat ni el procés.
L'argument té una segona derivada. Aquesta és una tendència sobrevinguda, que no té ni adhesions ni tradicions. I em permeto discrepar. Deixant de banda el que pensen els partits i apartant del debat els resultats de les enquestes (perquè les enquestes les carrega el Diable), repassem la història més recent de les relacions Catalunya - Espanya. El primer Estatut es va aprovar amb un 88,16%, i vam viure 23 anys de peix al cove. El segon Estatut es va aprovar amb un 73,24%. Era l'any 2006, amb el PP i ERC fent campanya pel no. Fa set anys, tres quartes parts dels vots dels catalans afirmaven inequívocament el seu sí amb una proposta d'acord. D'acord, la sentència del TC ho canvià tot, però fa només set anys una versió light de la tercera via rebia les adhesions de tres cada quatre votants.
Som el 2010. CiU obté una victòria històrica, amb la Catalunya optimista i la llum al final del túnel. El seu quadern de ruta es basa en una consulta pel pacte fiscal, un dels eixos centrals de la tercera via. D'acord. Després ve la gran manifestació de l'11 de setembre, el no de Rajoy i les eleccions del 25N. Però recordem-ho: Fa poc més d'un any, Mas es reunia amb Rajoy per a proposar una tercera via. Ha plogut molt en poc temps. Això és innegable. Alguns pensen, segurament amb raó, que la història recent demostra que no hi ha solució. El que no es pot defensar és que la tercera via acaba d'aparèixer tot just, com una mena de bolet de tardor, quan ningú no s'ho esperava. No podem esborrar la història recent d'aquest país i fer veure que la via del pacte només produïa vòmits, nàusees, vertigen i altres efectes secundaris.
Argument 5. No hi ha federalistes a la Via Catalana
El carrer dóna legitimitat. No ser al carrer no la treu. No hi hagut manifestacions a favor de les places de minusvàlids, dels centres d'acollida o de la vacuna contra la tos ferina. I això no vol dir que les eliminin demà.
Argument 6. El resultat no es podria interpretar
El contra-argument és simple. Guanya la majoria, com sempre. Si la independència obté un 39,7% i la segona opció un 39,5%, doncs independència. En una consulta, guanya l'opció més votada. Les interpretacions són lliures, gratuïtes i més aviat estèrils.
Argument 7. El federalisme és un no
Alguns argumenten que els federalistes només han de votar que no i després lluitar per una millor relació amb Espanya. He trobat l'argument contrari: Els federalistes han de votar que sí i després han de lluitar per a federar-se amb Espanya. Tots dos s'equivoquen, perquè un federalista no vol ni separar-se del tot ni continuar com fins ara. De vegades, les dicotomies no recullen totes les opcions i aquest és un clar exemple.
La proposta
Sóc partidari que la tercera via formi part de la consulta. Una opció que incorpori un nou finançament, el blindatge de les competències en llengua i cultura, la reforma de la Constitució i competències en promoció exterior. És possible que hi hagi una part significativa de la població favorable a aquesta opció, que és a mig camí entre mantenir-se com fins ara i trencar els lligams amb Espanya. I, per tant, si és cert que aquesta proposta seria defensada per una part de la població, negar a priori la possibilitat que l'ha puguin votar adultera el procés.
Una part dels ciutadans no seran favorables a aquesta via. I una altra, pot mesurar que tot i que li agradaria aquesta opció, Espanya no l'acceptarà i, per tant, optarà per altres opcions. Votar vol dir escollir els móns desitjats, però també els móns possibles. Què passaria si una votació a favor de la via federal topés amb un no del Govern central?. No ho sé. Poden passar moltes coses i els escenaris possibles són a les nostres mans.
Acceptar l'opció de la tercera via és, en primer lloc, una necessitat de radicalitat democràtica. Si el que volem no és que guanyi la nostra opció, sinó que guanyi l'opció que desitgen la majoria dels catalans, hem d'admetre totes les opcions que recullin la diversitat, la complexitat i els accents del país. Ho hem de fer perquè no podem iniciar un procés amb mordassas. L'opció de la tercera via és, en segon lloc, una forma d'aconseguir una consulta amb un consens ampli, que és defensada per la majoria de l'arc parlamentari i que, per tant, admet que les llargues travessies sempre precisen de la major flota possible, no sigui que el primer tifó de les Açores s'emporti per sempre més l'horitzó.
Comentaris
Gràcies pel comentari. Fixa't. Tu ho veus impossible. I com tothom que veu una cosa, no li entra en el cap que la resta no ho vegin. Però en democràcia fem una cosa mot sana, que és auscultar l'opinió de tothom. Si la majoria dels catalans pensen com tu, no votaran la via federal. Però si la majoria no ho veuen com tu, encara que tu pensis que s'equivoquen i fins i tot encara que tinguis raó, el gest democràtic ens obliga a tots a acceptar-ho.
El que no puc entendre és que demòcrates radicals com els independentistes, que han lluitat per a què la seva veu sigui portada a les urnes, neguin la veu a una part de la societat. Que imposin la seva visió i que el seu "això és impossible" no permeti ni tan sols que el conjunt dels catalans certifiquem la defunció del federalisme.
Aquí no discutim qui té raó. Això ja ho farem en la campanya i en les urnes. Aquí decidim una cosa molt més important: Deixem que tothom opini?. O apartem de la decisió a la part de la població que pensa que és possible un pla B?
Ya lo dijo el Muy Honorable Presidente, "solo haremos una referéndum si lo ganamos". Y ahí está todo explicado. No se quiere saber qué piensa la gente sino usar la coartada de las urnas para imponer un criterio. Y si tienen que votar los chavales de 16 años, pues que voten. Y si hay que hacer un registro de adeptos para que los desafectos sean señalados con el dedo, se hace.
El derecho a decidir es la obligación a independizarse. Esto es lo que hay.
Ho intento de nou. TU dius que s'ha acabat. TU dius que és impossible. I TU dius que no hi ha res a fer.
També hi ha gent que diu que la independència és impossible. Qui diu que no es donen les condicions per a executar-la. Qui diu que no es pot votar.
Tu, jo, ell... Opinem coses. Veiem horitzons possibles i impossibles. Valorem. I cada valoració té arguments, té hipòtesis i té un punt de raó.
El debat és un altre, Mireia. La qüestió clau és: El que tu veus impossible potser (i dic potser) la resta de catalans ho veu possible. El que tu veus esgotat, la resta de catalans potser (i dic potser) creuen que es mereix una oportunitat. El que tu consideres que es va acabar potser (i dic potser) la resta de catalans ho veuen encara factible.
No ho sabrem mai si no ho preguntem. No podem privar a la gent del dret a decidir.
Imagina't que un 60% dels catalans creuen que la via federal es la millor. Només dic que t'ho imaginis. Pensa-hi un moment. La senyora Conxita, en Carles, l'avi Manuel... junts pensen que malgrat tot el que ha passat el millor pel país és la via federal.
Tu potser pensaràs que estan bojos, que no hi ha res a fer i que de cap de les maneres la via federal tindrà sortida. L'important, però, no és què penses tu o què penso jo. L'important és que el 60% dels catalans pensen que s'ha de seguir una tercera via. En democràcia, el debat no és qui té raó o qui no. El debat és quina és la majoria. I si la majoria de la gent pensa que a Catalunya hem de pintar els arbres de rosa, ho haurem de fer.
EL que no podem fer és prohibir una opció no sigui que surti. Entens?. Els demòcrates no eliminem opcions possibles "perquè ja us dic jo que això que voleu votar és un error". Els demòcrates permetem que es manifesti la pluralitat. I acatem els resultats.
Crec que la gent ha sortit al carrer, com bé dius, a demanar una cosa molt clara, i aquesta és la independència. Així doncs, la pregunta hauria de ser independència sí o no, i llavors si es vol fer una altra consulta sobre una tercera via sí o tercera via no, doncs es fa. Crec que no convé barrejar-ho tot i afegir-hi preguntes i respostes. Crec que cal contundència i definició.
Però també entenc que la gent amb la teva opinió demani poder votar aquesta altra opció legítima. No sé si m'explico!
Bé, no cal que em declari, que fa temps que vaig sortir de l'armari, i saps perfectament de quin peu calço!
I ara et sorprendré (potser?) Estic d'acord amb tu! El problema, teu, meu i de la resta de la ciutadania de Catalunya, és que les barreres no es troben aquí, sinó allà.
Si no fos per les actituds allà, mancades totalment de radicalitat democràtica, aquesta que reclames, segurament ens posaríem d'acord i faríem un referèndum (no pas una consulta) amb dues, i fins i tot tres preguntes. Perquè ens deixarien.
Però cap partit allà està disposat a contemplar-ho, excepte IU, i voldria saber si hi estarien si no fossin minoritaris.
És a dir que el més segur és que no la farem, la consulta, perquè allà, amb els qui proposeu unir-vos els federalistes en 3a via, no hi estan disposats.
Es convocarà unes eleccions (pssst, plebiscitàries, però no ho diguis a ningú) i veurem si els partits de la 3a via obtindran una representació ni tant sols digne. Segurament es plantejarà una DUI i un posterior referèndum per a ratificar-ho.
Tot plegat perquè? Perquè allà, on hi ha els amb qui vols fer la 3a via, no ho voldran.
Espanya no és un estat democràtic i, entre altres raons que deus conèixer bé, aquesta és la principal per la que dic: Adéu Espanya!
Una abraçada, demòcrata! (ho dic seriosament, sense un bri de sarcasme!)
JordiVK
Per cert, com és que no elimines el spam?!
Però faré l'exercici de seguir-te la corrent, va. Imaginem que guanya la tercera via per 39.7 a 39.5. Això vol dir "nou finançament, el blindatge de les competències en llengua i cultura, la reforma de la Constitució i competències en promoció exterior".
Recordes l'Estatut, no? Recordes que criticaven que era una "reforma encubierta de la Constitución"? Doncs va, continuem la fantasia. Per fer-nos contents als catalans, els espanyols s'embranquen en un procés constituent: eleccions, redacció de la consti nova, referèndum. Amb un corró nacionalista espanyol aclaparador de PP+PSOE+UPD, quina mena de Constitució pot sortir? Saps perfectament que l'any 1978 es va votar que sí perquè sortíem d'una dictadura i ens prometien autonomia. Tu et sembla que ara, sense l'amenaça de la dictadura i l'exèrcit, els catalans i els espanyols votarien que sí al mateix text? Consensuat entre Convergència, PP, PSOE i UPyD? Tu flipes, de veritat. I si a Espanya surt que sí i a Catalunya surt que no, ens donarien la independència? Oi que no? Amb la nova constitució podríem blindar el finançament, la llengua i la cultura? Au, home. Que no has sentit els del PSOE aquest cap de setmana? I aquests són el poli bo!!
La pel·lícula de la tercera via ja l'hem vista: es deia Estatut, i acaba malament. No et facis l'innocent: ho saps perfectament.
Federalisme és una paraula buida. Si fins i tot la Rosa Díez ha dit que era federalista!!
D'aquí el gran article de la Marta Rojals: sou uns aprofitats. Només es parla de federalisme com a esquer quan l'independentisme és fort. Però ja no cola.
No tinc res en contra de l'anonimat. A mi m'agrada discutir amb el meu nom i cognom perquè així puc mostrar el meu historial. I si et mires aquest blog, veuràs que des de 2005 defenso una proposta federal per Catalunya, que va molt més enllà de la relació Catalunya - Espanya, perquè inclou la defensa del municipalisme (el model danès), l'exigència de les vegueries (que el Govern s'ha pasat per l'arc del triomf), les relacions amb Espanya i la defensa d'una altra Europa que no estigui basada en els estats.
Si segueixes aquest blog i la meva trajectòria, veuries que he escrit, publicat, fet conferències i participat en projectes que critiquen l'estatalisme (l'espanyol o el futur català) i hi contraposo una proposta federal.
Ara pots venir des del teu anonimat, la teva evident manca d'educació (que ja manifestes en el teu twitter) i la teva conspiranoia a manifestar que jo sóc un espanyolista que empra la via federal com a sortida d'emergència, com a pla b, contra l'inexorable independència. Com l'article indecent de la Marta Rojals, amb un to de despreci indigne, que no escolta, no llegeix, no interactua i acaba escopint aquell text que tu em proposes com a lectura de referència.
Després ve una mani i una via catalana i el president legítimament canvia el rumb i opta per una altra cosa. Amb dosis d'ambigüitat calculades. Però responent a la maleducada Rojals i a tu mateix (igualment maleducat): Si no hi hagués hagut la manifestació, en aquest país s'hauria fet una consulta pel pacte fiscal, és a dir, una consulta federalista, que avançaria respecte de l'Estatut de 2006 (per cert, votat per la immensa majoria dels votants).
No és que els federalistes surten ara com un bolet de tardor: És que aquest era el pla del Govern abans de la mani de l'11S i abans encara, amb la proposta de la major dels partits, i abans encara amb l'Estatut de 2006. No em parlis de 1970. Fa un any i dos mesos, el President va anar a tocar la porta d'en Rajoy. I si diu que sí?. I si Rajoy hagués dit que endavant?.
No nego la força, la importància i la capacitat de l'independentisme. Però negar que la via del pacte, d'un estatus propi en una Espanya diferent, ha estat el quadern de ruta fins fa dos dies d'aquest país i hauria estat el quadern de ruta sense la mani, és enganyar, o enganyar-se. Com pots dir que això ha estat sobrevingut?. Com pots manipular la història recent d'aquesta manera?.
Ara bé. Que la via del pacte és impossible ho dius tu. Que ja n'hi ha prou ho dius tu. La meva hipòtesi és que si la immensa majoria del país vota a favor d'una va federal a l'Estat li serà molt difícil ignorar-ho. Entre altres coses, perquè sap que si no hi fa cas, serà irreversible la fractura. És la meva hipòtesi i és un horitzó possible.
Molta gent pensa que el que no és possible és la via de la independència. Que no tinc recolzament internacional, que Europa no ens deixarà, que USA no vol i que l'OTAN ja ens ha avisat que ni parlar-ne. Jo no jugaré a aquest joc. Primer, hem de saber què volem i hem de poder dir que volem ser independents, fins i tot si això no és possible. Jo vull que es voti la independència.
Ets tu qui em nega a mi una opció de vot, perquè vols que el teu criteri sobre la impossibilitat de la via federal sigui global. Hi ha molta gent que pensa que la independència no és possible, però no nega la possibilitat de votar-ho. Al final, qui veu les possibilitats, les opcions i els càlculs són els ciutadans. Ni tu ni jo.
Votar. És simple. Dret a decidir. Urnes. Democràcia. Tot allò que els independentistes han reclamat durant anys i que ara, ves per on, neguen els altres amb els mateixos arguments (fil per randa) amb què han bloquejat la consulta.
De vegades pot donar la sensació contrària a la que dius. Sabeu que la major part del país optaria per una via intermèdia i voleu aturar aquesta opció, eliminant-la de l'equació del vot. Potser no i admeto que puc estar equivocat. I estic disposat a llegir raonaments i arguments, si pot ser, sense manca de respecte ni conspiracions judeo masòniques.
Gràcies
Després de l'11S Mas rectifica, però el guió anterior era aquest. Per tant, no és una proposta a posteriori sinó a priori. El que és posterior és l'11S i la via catalana. Oportunisme? En absolut.
2. En segon lloc, aquesta opinió invalidaria també el no. Tampoc han sortir milions de persones dient que no i, en canvi, els que pensen que no tenen l'opció de votar-ho. És curiós aquest argument: Doneu més drets als unionistes que als federalistes. Per què?
3. I en tercer lloc, Oriol. Un demòcrata acreditat com tu, que té el teu historial, si vol alguna cosa és QUE LA POBLACIÓ PUGUI DECIDIR. No és un concurs de legitimitats ni de qui és més oportunista ni qui és més heroic. És una cosa molt més transcendent: Hem de decidir què volem. Poca broma. I jo demano, i em sembla increible que costi tant, demano si us plau que decidim. Dret a decidir.
I si sospitem que una part de la població pot ser partidària d'una opció que no és ni sí ni no, que és el meu cas, us prego que feu un exercici democràtic i integreu aquesta opció. Us prego que penseu que hi ha un risc enorme d'amordassar la veu d'una part de la gent, de fer una barbaritat, que és negar el vot.
Per cert, el tag de "Política Ficció" al post, l'has posat tu.
I sóc anònim, sí. Sóc un ciutadà normal, sense cap vinculació amb cap partit polític. El meu nom no et diria res. De professió, sóc informàtic, i això em fa més conscienciat amb la privacitat en línia. No tinc Facebook ni twitter, per cert: no sé què t'empatolles del meu twitter per dir-me maleducat per segona vegada. Repeteixo: no en tinc.
Tornem-hi amb els números: si hi ha una resposta ternària, és molt probable que cap de les tres arribi al 50%. I si dues d'elles impliquen quedar-se a Espanya, la interpretació serà que l'independentisme ha estat derrotat. Si alguna cosa saben fer bé els polítics és manipular els resultats de les votacions. Amb l'independentisme derrotat, tornarà la calma i tot continuarà com abans. Digue'n conspiranoia, si vols, però jo, d'això teu, en dic Teletubbylàndia.
Dius que "si la immensa majoria del país vota a favor d'una via federal a l'Estat li serà molt difícil ignorar-ho". Doncs l'Estatut, que va ser aprovat per una immensa majoria, i era molt menys que qualsevol proposta federal de veritat, bé que el van ignorar, retallar i massacrar! I en aquest cas, no els calia fer cap reforma de la Constitució: només interpretar-la amb una mica de generositat.
De veritat creus que, perquè ho demanem nosaltres, els espanyols ens faran una constitució al nostre gust? Que no els has sentit, últimament? Que els del PSOE no estan per la feina de donar més autonomia, i no parlem del PP ni UPyD!!
Tinc la meva teoria, però: la inesperada victòria del Zapatero el 2004 va obrir una alineació irrepetible: a Catalunya, Maragall+ERC; a Espanya, un desconegut progressista que havia dit "apoyaré". Semblava que ho teníem tot a favor per millorar l'autogovern i blindar-nos d'un possible retorn de l'aznarisme.
Va ser un fracàs: el Zapatero era un mentider i un incompetent. A més, va tenir 7 anys per demostrar-ho, perquè no es pogués dir que li havia faltat temps. La gent va veure que amb PSOE i amb PP, uns amb un somriure, i els altres amb mala bava, els resultats pràctics eren els mateixos. Suma-hi les aportacions d'economistes seriosos de tots colors com Germà Bel, XSM i Ramon Tremosa, i es va anar veient que l'asfíxia no era només identitària: també era econòmica.
Que a l'època del Zapatero ens hauríem empassat un federalisme sincer com el teu? Segur; però si no va poder ser llavors, no ho serà mai.
I, ei, que això no va començar amb la mani del 2012, eh? El Montilla va començar a parlar de la "desafecció" el 2007. Alguna cosa devia notar...
On sí que estic d'acord amb tu, és que els federalistes de veritat hauríeu de votar que sí en una consulta binària, per allò que et deia al comentari anterior. Si guanya el no, queda "desactivat" el problema català, i qui dia passa any empeny. Només amb un resultat real a favor de la independència es veurien obligats a fer una oferta de federació.
Després, clar, faltaria que volguéssim, però almenys hi hauria una oferta tangible.
No t'enganyis: no som els independentistes qui et nega l'opció de votar el federalisme: són els partits espanyols els que, negant una cosa tan innòcua com l'Estatut del 2006, han deixat clar que no volen federar-se amb ningú. Vau tenir la vostra oportunitat. Nosaltres ja no volem perdre més temps.
No hi ha antecedents de països que es federin si un no vol. De nacions que se separin encara que una de les dues no vulgui, n'hi ha un munt. Ara ens toca a nosaltres.
•Tercera via com a opció? D'acord, però amb definició clara de 3 via. (no te res a veure la del PSC que neguen el pacte fiscal i la via confederal d en Duran).
•Amb la posició clara d'Espanya enfront aquesta via si és la més votada. Hem de votar sabent si aquesta opció serà un Estatut segona part o si serà certa la voluntat de canvi.
•Tercera via per canviar Espanya? NO. La tercera via és únicament per solucionar el problema Catalunya-Espanya, qualsevol canvi en relació altres CCAA i regions s'ha de votar abans amb una consulta a TOTA Espanya per canviar el model estatal.
Gràcies per escriure i definir tan bé allò que molts pensem!
Tants caps, tants barrets. Segur que hi ha gent que vol viure en un país independent "no" democràtic. O qui vol viure en un Estat no republicà i demanarà la reinstauració de la monarquia seguint la dinastia de Martí l'Humà...
Com serà o com deixarà de ser una Catalunya, i amb qui farà o no farà aliances és la següent de les qüestions. Personalment crec que el que es planteja amb la consulta és saber si Catalunya vol o no ser un Estat independent. Ho podem dir amb molts eufemísmes: Vol un Estat Propi, vol estructures d'Estat, vol ser independent, vol ser federal.
I això és sí o no.
Imaginem que surt no. Volem ser immobilistes? No demanarem més competències? Deixarem d'apendre català a les escoles?
Imaginem que surt que sí. No votarem mai més res a la vida? Haurem de votar una constitució, oi?. I haurem d'escollir un Parlament, que gobernarà i decidirà quines relacions té amb els altres Estats del món.
Per mi, ser federalista, és estar a favor d'una Catalunya independent. Federada amb Espanya? Federada amb França? Amb la resta d'Europa? Això ja ho decidirem.
Crec que la tercera via és un frau a l'imaginari comú del que ha de ser "la consulta".
Jo tinc una altra pregunta: Per què hi ha l'opció del "No"?. A qui s'ha preguntat?. Qui la defensa?. Quants partits hi ha al darrera?. Per què tothom troba legítim el no i en canvi troba il·legítima la tercera via?.
2. Ja he expicat 127 vegades que la tercera via no és ni un estat independent ni la situació actual. És una pregunta molt sensata: "Voldries que Catalunya tingués amb Espanya la mateixa relació que té Sao Paulo amb Brasil o Queensland amb Austràlia?". I em jugo un pèsol a que la majoria dels catalans diuen que sí. Si això és així, no et sembla indigne plantejar un referèndum que obvia allò que voldran la major part dels catalans?.
3. Estic cansat de l'argument que si som independents després ens federarem amb Espanya. Perdona, Emili, però això demostra que ni punyetera idea del concepte de federalisme.
4. Tu creus que és un frau. Ho creus tu. També hi ha molta gent que pensa que és un frau la independència. Per sort, en un sistema democràtic, les decisions les prenem tots. Ni tu ni i jo. El veritable frau és amagar una pregunta, evitar-la, perquè té moltes possiblitats de guanyar. Si la tercera via és tan dolenta, fem una campanya i guanyem amb arguments, amb relats, amb idees. El que no em puc imaginar és que uns demòcrates vulguin guanyar prohibint que una pregunta es plantegi. Això sí que és frau.
Albert Alfaro
D'acord, doncs. Tercera via.
Ara bé, la concreció que em demanes, també l'exigeixo amb la resta d'opcions. Exigeixo saber quina independència, què diu la UE, quina Constitució, si serem un estat federal o centralista... Concreció?. D'acord. Però llavors, en totes les opcions.
1. A casa meu, aprofitat és insult. I dir una cosa i pensar-ne una altra, també. El to del teu primer comentari és evidentment maleducat. Innecessàriament maleducat.
2. "És molt probable que cap opció arribi al 50%". És a dir, admets que la 3a. via té seguidors, que no és una opció de tres. Perquè si en una binària gunayaria el sí i en una ternària el sí no arribaria al 50%, vol dir que la 3a. via té potencial. Llavors, perdona, no m'entra en el cap que plantegis un referèndum que negui el dret a aquesta gent a dir-hi la seva. És que em sembla tan evident.
3. A mi em sembla molt senzill. Fem un referèndum i plantegem que qui guanya, guanya. No se m'acut un referèndum en el que qui guanya no guanyi.
4. I reiteres els arguments segons els quals TU veus inviable la via federal. TU. La pregunta és: I per què t'hem de fer cas a TU?. Per què no hem de ser NOSALTRES, tots els catalans, els qui decidim?. No ho entenc de veritat.
No tinc ni idea del que és el federalisme.
Apa.