Gigapropaganda

A poc a poc, que és el contrari de #tenimpressa, el país es prepara per a un procés de debat entre dos grans models: un nou país o una vella relació. N'hi ha una tercera opció aparcada en la via del mig, que és una nova relació. Necessitem un debat, una lluita de paraules entre el sí i el no. El debat és inevitable, perquè tard o d'hora els catalans votarem i, per fi, sentirem els arguments del no.

Mentrestant, el #sísí va guanyant cada plaça, cada taula de restaurant, cada calçotada, cada timba de botifarra. El sí guanya per incomparença del rival. I és tan gran el silenci del no, que podem caure en l'error de perdre el nord. De pensar que no hi ha cap raó, per minúscula que sigui, contra el sí. Que no hi ha espai per al dubte. Un #noupaís vol dir també admetre la fragilitat, la incertesa, la por, les escletxes. Vol dir mirar-te al mirall i reconèixer una per una totes les teves arrugues. Vol dir saber-te imperfecte i, fins i tot, un punt temerari. 

La #gigaenquesta és un violent exercici de propaganda, que anticipa el país de les meravelles quan en aquest país Alícia és Sánchez - Camacho. I no m'agrada. És més. Em violenta. Em preocupa. I m'avergonyeix. D'entrada, deixem d'anar a les cases de la gent. El porta a porta és spam a escala 1:1. És una migdiada interruptus, unes croquetes a mig fer. Els debats públics, als espais públics. 

La #gigaenquesta diu: "Ara és l'hora d'escoltar tothom". I no se m'acut un principi més noble: Escoltar. Sentir les raons dels altres. Normament, quan el que vols és escoltar et planteges alguna mena d'enquesta qualitativa, o crees un focus grup, o dissenyes una enquesta pilot a partir de grups que apuntin les necessitats bàsiques. Les enquestes més complicades de fer (ho dic per experiència) són les que volen recollir la veu de la gent, per definició diversa i complexa. La gigaenquesta diu també que està recollint les principals propostes de la gent per a construir un nou país. Democràcia deliberativa, en diríem. 

La #gigaenquesta són sis preguntes. Sis preguntes tancades. Si d'això en diem escoltar la gent, necessitem un sonotone. I em perdonareu la broma però amb sis preguntes n'hauríem de dir microenquesta. O nanoenquesta. Anem a veure-les una per una. Som-hi?

El document del Consell Per la Transició Nacional xifra el "guany" de la independència en uns 5.000 milions, que està clarament fora de l'intèrval 8.000 - 16.000. I aquest document és una anàlisi "ceteris paribus", és a dir, partint de la idea que amb la independència no s'altera (ni positivament ni negativa) l'economia catalana. En realitat, és impossible saber quan "guanyarà" o perderà Catalunya amb la independència, perquè depèn de tants factors que l'equació no es pot resoldre. 

Passem ara a les respostes. La gigaenquesta ja dóna per fet que serem molt rics i ens proposa tres escenaris: Millor infrastructures, millor serveis o menys impostos. No sabem si podem escollir-ne dues. O si podem ampliar amb altres opcions. Jo, si tinguessim més diners, voldria més inversió en transport públic, una aposta per energies renovables, el desplegament d'una llei de la dependència i un model impositiu molt més progressiu. Les tres opcions que em plantegen em semblen no simplistes, sinó infantils.

Si fem un país nou, estarem en una economia món i, potser, en un marc europeu que delimita el marge de maniobra dels estats. Hem de saber explicar que la independència no vol dir la capacitat de fer-ho tot, perquè en una economia global (i en una zona euro) hi ha un munt de decisions que depenen de nivells legislatius superiors o de sistemes econòmics transnacionals. No és ser independent i fer el que vols, sinó ser independent i administrar el teu marge de maniobra.

Sobre les respostes, ho reitero. No queda clar si és una resposta simple o multiresposta, tot i que en aquest cas parla de servei prioritari i s'entèn que és un. Lògicament, jo sóc especialment sensible al tema del sistema universitari. Ara bé, abans de posar la creueta a la (b) m'agradaria molt saber què s'entèn per millorar el sistema universitari: eliminarem els funcionaris?, crearem un sistema de competència meritocràtic?, mantindrem la barrera d'entrada dels estudiants a màsters caríssims?, especialitzarem les universitats?...

Cap país parteix de zero, perquè els països són construccions històriques, i per tant el #noupaís neixeria amb uns antecedents que són els que són. L'endemà, els partits i els polítiques actuals no tancaran la barraca i buscarem un Adolfo Suárez que comenci de zero. I tampoc crec que es pugui donar per fet que segur que renovarem la democràcia. Un dels principis bàsics d'una enquesta és que mai l'enunciat pot predisposar en sentit positiu o negatiu la resposta. Potser en el procés constituent s'aconsegueix renovar el model democràtic o potser no. 

I renovar la democràcia és un procés complex i extremadament fràgil. Podem apostar per un mecanisme bottom - up, pel model danès de governança local, per una democràcia deliberativa, per la tradició refrendària suïssa... Anem a veure les possibilitats d'aquest marc tan estimulant. Primer, regular els sous dels polítics, evitar la corrupció i més transparència. Bufa. Aquest és el gran exercici de renovació democràtica que plantegem?. Si aquestes tres opcions porten anys debatent-se en el Parlament i creant mecanismes amb més o menys encert.

Què puc dir?. La pregunta no només dóna per fet que entrarem a la Unió Europea, sinó que entrarem si volem. No és la UE qui ha de decidir-ho (perquè sembla ser que no hi ha cap mena de dubte), sinó que Europa ens ha de convèncer d'entrar-hi amb arguments sòlids. I ja veurem si entrem o no. 

"Alguns partits" només aparaeix en aquesta pregunta. La resta de temes no són opinions ni manifestacions dels partits, mentre que això del castellà ho han plantejat "alguns" partits. Excusatio non petita... D'entrada he de dir que l'opció (c) és tan evident que si només hem deixen triar una escolliré aquesta. I no conec cap persona a Catalunya que no pensi que és millor parlar moltes llengües que només una. De la (b) em preocupa que pensi que algú pot ser discriminat per motius lingüístics. Si en el #vellpaís no ha passat mai, com és que en un #noupaís podria passar?. I si em demanen l'opinió, falta una opció que és que el #noupaís no tingui llengua oficial. Als Estats Units no n'hi ha de llengua oficial i no els hi va gens malament. Ah, però no es tractava de demanar l'opinió?...

Aquesta és la metàfora de tota la gigaenquesta. Es dóna per fet que el dia 9 de novembre hi haurà eleccions. No hi ha cap espai (per petit que sigui) de dubte o de vacilació. No hi ha un profilàctic "aniria" o un preventiu "en el cas que". Votarem segur. Tindrem molts diners segur. Renovarem la democràcia segur. Els serveis públics milloraran segur. Trobo a faltar una setena pregunta en la que es garanteixi que amb la independència segur que perdrem pes i desapareixeran els michelins.

Acabo. El debat de les idees és un debat que només es pot regir pel principi de l'honestedat. La #gigaenquesta és un error catastròfic, en la forma i en el fons. És una taca de lleixiu en el tapís de la complexitat. És la restauració de l'Ecce Homo de Borja que va fer la Cecilia Giménez. És la porta petita de l'Imaginarium a l'entrada del Parlament de Catalunya. És un mix entre Avon i túppersex, amb preguntes de galetes de la sort. Són els testimonis de Jehovà vestits de groc, amb una bíblia d'un full i mig.