Jo no xiularé

Jo no xiularé cap himne. No hi crec en els himnes, ni en les banderes, ni en els símbols. No tinc cap espurna patriòtica. Ni una sola cèl·lula, ni una mitocòndria. Però com tot els símbols, els significants tenen significats diferents per a cadascú i allà on jo hi veig una música inerte (la musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas), uns altres hi veuen la seva identitat.

El món ha creat les identitats per oposicions. Villaarriba contra Villaabajo, Nord contra Sud, Confederats contra Yankees, Delenda Cartago est. Jo sóc si tu no hi ets. Les identitats construïdes a partir del menyspreu, de la crítica, de l'odi. De la xiulada. Les nacions que es creuen el centre de l'univers. Els pobles que es reafirmen a partir de la negació de l'altre. El gos que pixa l'arbre. 

La civilització és la construcció d'identitats a partir de la identitat dels altres. Jo sóc si tu hi ets. Les identitats construïdes a partir del reconeixement, de la barreja, del respecte. De l'aplaudiment. Les nacions que se saben una nacio més entre totes les nacions, i per això, imprescindibles. Els pobles que es reafirmen a partir de l'afirmació de l'altre. L'ocell que fa el niu a l'arbre. 

La Catalunya contra Espanya és la versió local de l'Espanya contra Catalunya, els mateixos tòpics, les mateixes incompresions. Cada cultura és una manera particular de mirar el món, i el món només serà possible amb la preservació de totes les mirades. Reinvindicar les culturales locals és defensar el projecte col·lectiu de la humanitat. Defensar la teva cultura és una forma de defensar la cultura i la identitat de l'altre. 

Xiular és negar l'altre. I negar l'altre és, en certa manera, negar-te a tu mateix. Catalunya no pot ser contra ningú. En un món d'identitats múltiples, de fronteres líquides, de ciutadans mòbils, de ciutats connectades, de cultures viatgeres, els pobles no seran contra res. Les xiulades fan soroll, però un cop de vent se les emporta per sempre més.