Els fracassos de Zaha Hadid

Ja ho sabem que vivim en el món que trenca les fronteres i que prepara un nou món. Molts es pensen que ens hem d'esperar al sofà a què arribi aquesta nova era, com una mena de nova pantalla obligada del Age of Empires. En realitat, el nou món serà allò que fem ara. Ara és el moment de repensar l'educació, la política, l'economia, l'ecologia i també, naturalment, l'arquitectura. Estem creant una nova era i hem de decidir què mantenim del vell món i també què volem canviar.

En aquesta nova batalla entre les resistències i les innovacions, entre la pervivència i la ruptura, la història de l'arquitectura contemporània ha creat una icona com a símbol de canvi, el Guggenheim de Gehry. Però abans que l'arquitecte canadenc trenqués els límits de la geometria i la lògica dels materials, una arquitecta dona i musulmana, havia dibuixat els plànols d'una nova forma d'entendre l'arquitectura. Zaha Hadid havia demostrat en els seus dissenys una enorme imaginació i una ferma voluntat de crear una nova arquitectura, inspirada en la lògica del deconstructivisme. Ella era dona en un món d´homes. I era musulmana. Per això, el seu nom sempre s'associava a l'etiqueta anglo-iraquí. Gehry, per exemple, va néixer a Canadà i amb 25 anys es traslladà als Estats Units, però no veureu mai l'epítet d'arquitecte nord-americà - canadenc. 

Un arquitecte és el que fa però també el que somia. Us proposo un viatge per l'arquitectura de Zaha Hadid a partir dels projectes que mai van veure la llum. Un viatge per la imaginació desbordant d'un geni a partir dels seus fracassos.

1982. The Peak (Hong Kong). Zaha Hadid té 32 anys. Ha treballat ja amb Koolhas i li han atorgat la Medalla d'Or del British Architecture per una proposta a Londres que sembla un quadre de Kandinsky. El seu projecte a Hong Kong guanya un concurs internacional i la situa en el mapa dels grans arquitectes contemporanis. La proposta refà el cim de la muntanya i crea un espai oníric d'una imaginació desbordant. Hadid demostra la seva habilitat amb la pintura. En realitat, ella se sent dissenyadora d'espais i d'atmosferes.

1985. Grand Buildings (Londres). Posats a canviar l'urbanisme, comencem per una de les places icòniques del món. Hadid redissenya Trafalgar Square i proposa un nou joc de volums en aquest espai de Londres, que esdevé un mirador de la resta de la ciutat. Els dibuixos que recolzen el projecte són, en ells mateixos, una veritable obra d'art. Londres és un com una superfície mòbil d'ombres i volums. 

1986. New Barcelona (Barcelona). Aquest és un dels diversos dissenys urbanístics que l'equip de Zaha Hadid realitzà durant aquest període, com a Berlin o Madrid. Hadid trenca la lògica de la ciutat reticular de Cerdà i proposa una nova organització basada en les grans diagonals. La seva geometria encara està impregnada de la influència dels supremacistes russos. La ciutat hauria d'adquirir aquest extraordinari dibuix. 

1995. Opera House (Cardiff). Hadid guanya el concurs internacional amb una proposta que vol renovar l'organització de la Badia de Cardiff. El projecte rep una ferotge crítica i és bloquejat per l'administració gal·lesa que el substitueix per una obra molt més conservadora. Hadid criticarà sempre la manca de recolzament dels seus companys de professió.

2006. Hoxton Square (Londres). Entre grans museus i dissenys futuristes, l'equip de Hadid té temps per a projectar un bloc de pisos a la ciutat de Londres, que arrisca en les formes i en la relació amb l'espai preexistent. És un preciós estudi de la llum i del joc d'ombres i obertures. 

2006. Szervita Square Tower (Budapest). Un dels meus edificis preferits. Una immensa torre transparent, amb formes orgàniques que desafia la lògica quadriculada del centre de la ciutat i crea una plaça, que és un perlloganció de l'estructura. Amb el Dancing Houses de Gehry hauria dinamitzat la rigidesa històrica del centre de la ciutat. 

2009. Spiralling Tower (Barcelona). Els meus estudiants coneixen la meva admiració per aquesta obra. Una pila de llibres crea una mena d'edifici en espiral que connecta dues realitats, en una geografia molt complicada, als límits de la ciutat compacta. La forma permet unir el món universitari i acadèmic amb la vida econòmica de la ciutat, en una mena de metàfora, però també en una lògica totalment funcional. La crisi s'emportà aquesta obra i avui assistim a la creació un parc universitari avorrit i gris.

Si voleu seguir la pista d'aquesta arquitecta inconformista, dissenyadora, dibuixant, artista, pensadora, urbanista i creadora de móns paral·lels, us proposo que visiteu aquestes mencions al pinterest. Espero que el seu equip recuperi la seva capacitat de dibuixar formes imaginàries. Necessitem, abans que res, dibuixants de futur.