De campanya

Estem de campanya. Fer campanya és més o menys com comprar-se una casa. Els futurs compradors mesuren cada racó, visiten el web d'Ikea i el de Domus cada tres minuts, s'han après tres-centes tonalitats diferents del vermell (com ara minio o rosicler) i canvien la posició dels mobles com si juguessin al Tetris. Quan et trobes amb ells, t'expliquen durant hora i mitja els avantatges i incovenients de les aixetes escandinaves i tu no pots parar de badallar. En campanya, els polítics som com els compradors d'una casa: una màquina de dormir ovelles.

A mig camí entre l'Avon llama a tu puerta, els venedors de tupperware i els testimonis de Jehovà, les campanyes polítiques no han innovat massa en els darrers 20 anys. N'hi ha qui diu que tots els polítics som iguals. Potser sí. Els "usuaris" de les campanyes són més plurals, però es podrien acollir a la teoria dels 25 metres quadrats. Els deixo una sèrie de personatges que freqüenten les campanyes tant a Castelló d'Émpúries com a Badalona. Són apunts del natural:

  • Les tres senyores que no paren de riure, s'apropen sense cap vergonya al candidat i després d'assegurar-li que "jo sempre et voto" li engalten dos petons. Aquesta és la fotografia que surt segur en el diari del dia següent.
  • La senyora amb quatre o cinc bosses de Caprabo que després de dos minuts de conversar amb el candidat li diu "Moltes gràcies, alcalde"(o Zapatero, o Alberto Om o José Coronado).
  • La senyora que explica durant vint minuts un problema que no té res a veure amb la gestió política (com ara"la meva mare era socialista, però tenia mala baba: li va deixar la meitat de l'herència al meu ex" o bé "jo no sé si aniré a votar, perquè aquell dia tinc hora amb la meva callista que treballa a Palamós"...).
  • L'incondicional que li dóna la ma al candidat amb cara d'èxtasi i saps que no se la rentarà durant tota la setmana.
  • Els grups de nens que s'apropen i demanen globus, caramels, bolígrafs o (això abans d'ahir) llapissos de memòria.
  • Els estrangers que fan fotografies amb les seves càmares (les estic buscant pel flickr i espero trobar-les: seran impagables)
  • Els pobres periodistes que segueixen els polítics a la recerca d'un titular (amb càmares, carxofes i llibretes), en aquesta estranya coreografia política-periodística que són les (pre)campanyes.
Si t'ho mires amb distància, la cosa té el seu què.


Enllaços: , ,

Comentaris

Anònim ha dit…
Esto tiene toda la pinta de ser una campaña blogueada.

¿Te animas?

( Lo se soy un mamon, llegaras tardisimo a casa, machacado, con la cabeza como un bombo, los pies de matatoniano...., pero oye..si cuela)
Donaire ha dit…
Ésa es la idea. Diario de campaña. Pero a mi manera. No sé cómo acabará, pero ahí estaremos.
ZAGASO ha dit…
Estic d'acord. Les campanyes són arcaiques i nomes interesen als cadells que has de fer mèrits per pujar o als jubilats que no saben com passar el temps.

Es gasten un munt de diners i esforços per res!!!

De totes maneres seria força divertit seguir el teu dia a dia. Fins i tot els periodistes podrien seguir la campanya des de caseta...

jejejejeje

Per cert: t'has deixat el cridaner. Aquell que es troba al loc equivocat i amb la gent equivocada i protesta per tot i insulta a tot déu...

Pren vitamines, amic...
Donaire ha dit…
Aquest no el cito per respecte i per no ferir suscèptibilitats. Però tens raó, existeix, existeix.
Anònim ha dit…
haurieu de fer campanyes a la sueca. es monten un xiringuitos tipus "del bauhaus" de fusta ben pintats un al costat de l'altre i a repartir fulletons i parlar mab la gent que passa pel carrer, encar que siguis un turista amb camera al coll (experiencia propia). el que no se es el que feien dins de les barraquetes (ja t'enviare una foto)

lluis un turista ambtitol
MENS REA ha dit…
No sé per què, però trobo que no tots els polítics són iguals... suposo que perquè coneixo la vida d'alguns i en campanya poden tenir una vida d'allò més interessant. Estaria bé que en el Diari que s'està gestant no es deixi les nits sense dormir, els discursos amb els què no ha quedat satisfet, les manies pròpies i les dels companys, els múltiples viatges en un mateix dia,... i espero que sense censura. Això sí, pot obviar noms...
Anònim ha dit…
divertidíssim amic Jose Antonio!
ZAGASO ha dit…
Has llegit l'ultim del Mendoza, el de Mauricio y las elecciones primarias???

Allà descriu molt bé les campanyes polítiques...
Però és clar, ... és una novel·la....
Anònim ha dit…
Definitivament, és el millor blog polític del país. Llàstima que siguis socialista. No ho sembles
Anònim ha dit…
ei don-aire, elimina el comentari anterior... que pensava que m'havia equivocat.
Anant al bloc, si que tens raó amb la foto. A més darrera de les senyores em va semblar veure't a tu per allà. A vegades, he seguit algun d'aquests polítics, i molta gent m'ha preguntat: Qui son?, qui era aquell senyor tant simpatic, l'he vist per la tele i no se quan?, es actor, veritat?
Res, que em recorda aquest anunci del plus... que parla un taxista amb en Raul (de l'equip aquest que tenen a Madrid de tocar la pilota i passejar-e) i es pensa que es en Banderas.... Senzillament, real com la vida mateixa.
si us plau, no deixis de mirar-t'ho bé de dins, per explicar-nos-ho als que estem fora...
Merci
Dan ha dit…
Deu ser entusiasmador això d'estar fent campanya. Ara entenc la cara d'esgotament que teniu els politics cap al final.

Entrades populars