De campanya

Estem de campanya. Fer campanya és més o menys com comprar-se una casa. Els futurs compradors mesuren cada racó, visiten el web d'Ikea i el de Domus cada tres minuts, s'han après tres-centes tonalitats diferents del vermell (com ara minio o rosicler) i canvien la posició dels mobles com si juguessin al Tetris. Quan et trobes amb ells, t'expliquen durant hora i mitja els avantatges i incovenients de les aixetes escandinaves i tu no pots parar de badallar. En campanya, els polítics som com els compradors d'una casa: una màquina de dormir ovelles.

A mig camí entre l'Avon llama a tu puerta, els venedors de tupperware i els testimonis de Jehovà, les campanyes polítiques no han innovat massa en els darrers 20 anys. N'hi ha qui diu que tots els polítics som iguals. Potser sí. Els "usuaris" de les campanyes són més plurals, però es podrien acollir a la teoria dels 25 metres quadrats. Els deixo una sèrie de personatges que freqüenten les campanyes tant a Castelló d'Émpúries com a Badalona. Són apunts del natural:

• Les tres senyores que no paren de riure, s'apropen sense cap vergonya al candidat i després d'assegurar-li que "jo sempre et voto" li engalten dos petons. Aquesta és la fotografia que surt segur en el diari del dia següent.
• La senyora amb quatre o cinc bosses de Caprabo que després de dos minuts de conversar amb el candidat li diu "Moltes gràcies, alcalde"(o Zapatero, o Alberto Om o José Coronado).
• La senyora que explica durant vint minuts un problema que no té res a veure amb la gestió política (com ara"la meva mare era socialista, però tenia mala baba: li va deixar la meitat de l'herència al meu ex" o bé "jo no sé si aniré a votar, perquè aquell dia tinc hora amb la meva callista que treballa a Palamós"...).
• L'incondicional que li dóna la ma al candidat amb cara d'èxtasi i saps que no se la rentarà durant tota la setmana.
• Els grups de nens que s'apropen i demanen globus, caramels, bolígrafs o (això abans d'ahir) llapissos de memòria.
• Els estrangers que fan fotografies amb les seves càmares (les estic buscant pel flickr i espero trobar-les: seran impagables)
• Els pobres periodistes que segueixen els polítics a la recerca d'un titular (amb càmares, carxofes i llibretes), en aquesta estranya coreografia política-periodística que són les (pre)campanyes.

Si t'ho mires amb distància, la cosa té el seu què.

Enllaços: campanya electoral, promeses, Artur Mas