La crisi del totxo

Les opinions van per modes. Ara està de moda recolzar els monjos budistes de Myanmar i cotitzen a la baixa Afganistan o Irak. Fa uns mesos estava de moda criticar el sector de la construcció. Els mateixos que volien cremar les grues i volien canonitzar el Pocero avui vatinicen la més gran de les batacades econòmiques per la crisi del sector. Una crisi que deixarà la salut econòmica del país com el fetge d'Arrabal o Massiel.

D'entrada, accepto dos diagnòstics. Primer, és evident que el sector ha tocat sostre i que comença una caiguda lliure. No sé si un lent aterratge o un violent descens. Però, per entendre's, el que jo no obriria demà seria una agència de promoció d'habitatges. Segon, és cert que un sotrac en el sector de la construcció tindrà uns efectes negatius sobre l'economia. O sigui, sobre tots nosaltres, encara que siguem sexadors de pollastres o professors de papiroflexia. Fins aquí d'acord.

Però el sistema econòmic és molt més complex que aquestes relacions lineals tan directes. Per saber els efectes reals de la davallada del sector de la construcció, haurem de tenir present les reaccions indirectes que provocarà l'aturada del col·lectiu de les grues. Perquè en la xarxa de relacions entre sectors i subsectors, cada moviment d'una peça provoca un ajust en la resta de peces i no sempre en el mateix sentit. L'enfortiment de l'euro manté la inflació a canvi d'enfonsar les exportacions. I el que sempre trobo a faltar en aquestes primeres anàlisis sobre els problemes de la construcció són els efectes (positius, també) de la davallada progressiva dels preus i dels compradors.

Permetim que apunti només unes quantes:

1. La crisi del sector de la construcció trencarà un model basat en la totxana com a sector refugi, el que fomentarà la inversió en sectors productius. Si els pisos ja no són una inversió, potser ha arribat el moment d'invertir en el sector químic, farmacèutic, en la construcció de joguines o en el tuppersex.
   
2. La reducció dels preus de l'habitatge alliberarà els recursos privats, que permetran estimular el consum intern, és a dir, l'economia.
3. Si baixen els preus de l'habitatge tendiran a baixar genèricament els preus dels locals comercials, actualment tasats a preus astronòmics que desincentiven la iniciativa privada.
4. És cert que la crisi del sector provocarà una reducció dels llocs de treball (i de les seves corresponents cotitzacions). Però el sector es nodria sobretot de la immigració i de la població jove. Aquests darrers tenien un fort estímul per abandonar el cicle formatiu i incorporar-se ràpidament al mercat de treball. La manca d'oferta laboral pot permetre reduir una de les taxes d'abandonament escolar més altes d'Europa, el que tindrà efectes positius a llarg plaç.
5. La reducció de l'oferta de construcció privada estimularà la competència i execució de l'obra pública. La manca de demanda privada afavorirà una major dedicació al sector públic i, probablement, una reducció dels preus. Més carreteres, més ràpides i més econòmiques. En un model econòmic altament depenent de l'estat de les seves infrastructures no és poca cosa.
   

I molts altres. Vol dir això que la crisi del sector de la construcció i de la promoció immobiliària és una bona notícia?. Tampoc. En la xarxa de relacions múltiples, el resultat serà un sudoku que dependrà dels pesos efectius de cada efecte sobre l'economia. En altres paraules, que hores d'ara només House pot predir si estem davant d'un encostipat, d'una grip o d'un quadre agut que requereix trasplantament.

Per cert. Molt bona notícia l'aprovació del Pacte per l'Habitatge de Catalunya amb la participació d'una àmplia representació del sector. Com en el cas de l'aeroport, CiU ha fet costat al PP i s'ha alineat lluny del govern i de la societat civil. En Mas s'assembla cada vegada més al barrufet rondinaire: "A mi no em barrufen els Pactes".