31 de gener 2007

Silenci polític

Han de parlar els polítics?. O és millor que callin?. No és el silenci en essència antipolític?. No és la paraula la matèria primera de la dialèctica?. Voldria defensar la pertinència d'un cert silenci polític, en aquest trànsit de l'eixordadissa a la invisibilitat.
El codi polític
Les paraules polítiques són captives del seu propi codi. Ho explica molt bé McLuhan. Si una política diu per exemple que és antisistema, obtindrà tres tones d'editorials i uns 12.000 comentaris en el Menéame. Millor, per tant, dir allò que tothom s'espera: que està a favor del sistema. Els polítics han de dir allò que s'espera que diguin. Si ho fan, passaran desapercebuts i el su missatge serà insonor, insípid i incolor. Però si surt de la drecera, i sorprén amb una declaració below the line, genera una reacció negativa immediata.
Aquesta és la primera paradoxa. Els mitjans centren la mirada en les veus dissonants i no en les veus àtones. El resultat és un discurs polític previsible. ¿Quantes rodes de premsa podríem reproduir sense necessitat d'assistir-hi?.
La funció afectiva
En una altra ocasió, he parlat del pas de llenguatge polític cognitiu al llenguatge afectiu. I en aquesta batalla per l'assignació emocional de les marques polítiques, el principal pols no es lliura entre els discursos sinó entre els signes. Primer perquè els signes visuals han assumit un protagonisme hiperbòlic, més enllà del seu paper real. I segon perquè els signes verbals (és a dir, els discursos) s'han anat empetitint fins a convertir-se en eslògans. Expressions enllaunades, vells tòpics, quatre idees vagues i, això sí, com en la publicitat, reiterats fins a convertir-se en missatges amb aparença de veritat.
La creació d'un llenguatge polític que evoca la promoció de Marina d'Or ha generat una veritable desconnexió entre signe i significat, entre el que es diu i el que es pensa, entre el que es comunica i el que efectivament es fa.
Els falsos debats
Els debats polítics no se centren en els debats reals. Sovint semblen un combat de pressing catch mexicà en el que els cops estan estudiats i els gestos són sobreactuats. Què hauríem de debatre?. No seria massa difícil establir una agenda bàsica de tensions ideològiques, com ara "canvi del model o mesures paliatives davant dels desequilibris ambientals?", "accés universal a l'habitatge o regles del mercat?", quins són els límits de l'estat del benestar?", què és una nació i què és un estat?", "ha d'existir un criteri de distribució social i territorial de la riquesa?", "amb quins límits?"... Però si obren la premsa veuran convulsions polítiques forçades sobre temes absolutament marginals.
La vox populi
Defenso la política 2.0. Ho he escrit en el seu moment i hi crec fermament. Però encara estem molt lluny d'aquest model. En certa manera, la vox populi (en realitat, les veus públiques) és també captiva del codi lingüístic de la política. Els artistes, els escriptors, els filòsofs, els periodistes, els humoristes (què gran és Polònia!) han adoptat també la retòrica política simplista i són presoners dels mateixos llenguatges enllaunats. I aquest és el major dels problemes. Si els creadors d'idees adopten el discurs polític es perverteix l'ordre natural d'alimentació: han de ser els polítics els qui han d'adaptar les veus i les idees dels creadors.
Assaig del silenci
El silenci és una treva. No és la negació de la política sinó la re-construcció d'una política diferent que s'hauria de basar (almenys) en tres principis:
  • Reconduir el debat polític sobretot (no només, però sobretot) a l'arena dels problemes amb majúscula: jo vull parlar, per exemple, de pressió fiscal i serveis públics
  • Establir ponts de contacte entre la narrativa i el món real; aquest és el sentit del concepte Fets, no paraules. No es tracta de renunciar a les paraules, sinó de connectar les paraules amb el seu significat real (els fets).
  • Si els polítics deixen almenys parcialment la plaça pública, si es retira de l'àgora, la res publica pot tornar a ocupar els carrers. I les veus polifòniques, complexes, matisades, dissidents, antisistema, conservadores o simplement ingènues poden impregnar els Speak Corners.

29 de gener 2007

Breus diversos

Estava temptat de començar dient que "fa dies que no actualitzo aquest blog", però he recordat que aquest sol ser el darrer post que s'escriu abans d'abandonar definitivament l'aventura blogger. Per tant, m'estalvio la disculpa si m'ho permeten.

Aquest mes m'he dedicat a nous àmbits professionals. Ja els hi explicaré un dia d'aquests. Però també he estat ocupat creant un nou blog. Ara que he superat les cinc entrades, els el puc presentar públicament. Biodramina és un blog adreçat als professionals i els tècnics de turisme, una mena de pàgina geek però pel sector turístic. Vol dir això que abandono definitivament el pobre Max Concejal?. És possible. Però com deia en Georges Brassens "Mourrons pour des idées, d'acord, mais de mort lente". Poden fer una visita als dos germans petits de la família si ho creuen oportú.

Ja ho sé. Hauria de publicar alguna nota política. Del procés de pau, m'estimo més parlar quan hagin passat uns dies de distància, i també de perspectiva. M'interessa més les noves formes de la política catalana. Abans de continuar adverteixo que sempre he estat un admirador de la retòrica i allò que podríem anomenar la política de les paraules. Recorden?. Quosque tandem abutere Catilina patientia nostra?. Però ara sospito que els nous polítics són com els àrbitres: Són bons si passen desapercebuts. La política silenciosa pot ser alguna cosa més que el contrapès a la política convulsa dels tres anys precedents. Pot ser una nova forma de fer política, en la que els fets s'imposen a les paraules. I, per tant, la societat civil pot recuperar el centre de la plaça.

Importo una nota de Biodramina. Aquests dies s'inicia la fira de turisme per excel·lència a Madrid, FITUR. Coincideix amb el vol directe Girona - Madrid. Serà algun missatge subliminal?. Els hi confesso que les fires turístiques em creen més dubtes que certeses, però n'hi ha una d'especialment transcencent. En l'era digital en la que gairebé tot està traduït a bytes (música, llibres, imatges, pel·lícules) per què el 90% de la informació turística està en format paper?.

Acabo. Ja que estem a final de mes, els hi mostro les recerques més curioses que han anat a parar al De bat a bat. En aquest mes, les entrades per Google han crescut més del 50%: són els misteris inexcrutables de l'algoritme de Google. Curiosament, la segona entrada més freqüent ha estat ventdelplà (just després de donaire). Internet sol fer aquestes curioses trapelleries. Aquestes són les entrades més extravagants:

  • Estic pels teus ossets
  • m'agrada fer topless
  • pornografia candy candy
  • que ley no se cumplio en el Titanic
  • Qué paso con el dúo de cantantes Enrique y Ana de España
  • No m'agrada el nadal
  • Juguetes de toy sara
  • después de un tiempo uno aprende la diferencia entre sostener una mano
  • como y con que teñir a un perro
  • Por qué me despierto por las noches y no puedo dormir

22 de gener 2007

Ventdelpla?

Un blog que vol ser un blog seriós necessita una campanya. Rafael Estrella, per exemple, va iniciar una campanya de recolzament a la Wikipèdia. Don Royo ha destacat per la seva proposta d'engarjolar Jiménez Losantos. Alfonso Gil ha obtingut un notable ressó de la seva proposta En mi nombre sí. Altres campanyes amb notable èxit, com la sobiranista Jo també vull un Estat propi o el fre al canvi climàtic, demostren que amb el suport popular es poden moure muntanyes. Avui els hi vull proposar la meva, de campanya. Que espero sigui la seva.

La Televisió Catalana està disposada a castigar els seus telespectadors amb una nova edició de Ventdelplà. Per això, ha iniciat una campanya en la que anima els incautes espectadors potencials a manifestar un crit unànim: Quetorniventdelpla. Però com tot sistema tancat, ha deixat una escletxa. Els comentaris oberts i visibles poden crear un moviment de reacció contrari. Entre tots, podrem aturar-ho. Que no torni!.

Com es pot col·laborar?
  • Poden deixar un missatge de crítica al programa en el web, signat per Quenotorni.
  • Poden esmentar la campanya en els seus blogs.
  • Poden filmar un vídeo al youtube amb el tag quenotorni.
  • Poden realitzar fotografies i penjar-les a flickr amb el tag quenotorni.
  • Poden assistir a la concentració de rebuig davant de les instal·lacions de TV3 cada dilluns i dimarts a les 21.30 hores.
En les actualitzacions posteriors, faré balanç dels èxits (o potser els fracassos) d'aquesta iniciativa.

Actualització. 24/01

Després de dos dies de campanya i vàries visites a la web de promoció de la sèrie, el que va començar com una paròdia... continua essent una paròdia. Però ara que he proposat la iniciativa, crec que hauria de mantenir-la. El cert és que el web de promoció del programa és un reflex fidel de la sèrie. Ha plogut molt des de l'Amo a Laura i el quetorniventdelpla és una fotocòpia sense tóner. Però el problema de fons és un altre. Ens hauríem de plantejar si la televisió pública catalana ha de destinar dos dies de prime time a un culebrot. En el fons, ens hauríem de plantejar què seria desitjable en una televisió que paguem entre tots.

De moment, hem aconseguit algunes petites victòries. Aquest post és un dels primers en la recerca ventdelpla a Google. Els comentaris de rebuig a la sèrie en el web de promoció han estat molt nombrosos. Altres blogs s'havien anticipat en aquesta iniciativa, el que demostra que l'activisme social és imparable. Mentrestant, des de TV3 bloquegen les IP dels ordinadors que critiquen Ventdelplà en un web que paguem entre tots.

Iniciatives. Com col·laborar?

  • Crec que hauríem de "castigar" l'operació de màrqueting banal de la sèrie, deixant en el web de promoció una crítica signada per Quenotorni.
  • Poden visitar el fórum que he obert en el web del programa de TV3. S'hauran de registrar (cosa que els hi permet accedir a útils serveis) o utilitzar el nickname quenotorni i el password quenotorni1.
  • Poden fer alguna referència en els seus blogs respectius.
  • En breu, faré alguna aportació al flickr o el youtube amb el tag quenotorni. Mentrestant, poden demostrar la seva creativitat recolzant la campanya.
  • Poden escriure una carta al director de la Corporació.
  • Poden escriure una carta al Consell Audiovisual de Catalunya.
  • Es podria realitzar una performance el dia de la Gala, que es realitza a Girona. La gent de Kaosenlared sempre aconsegueix una notable repercusió.

17 de gener 2007

Burròpolis


Sense que serveixi de precedent, Jordi Pujol té raó. No som ases. I si no ho som no cal que diguem que ho som. M’afegeixo, per tant, a la seva particular crítica contra l’adhesiu del ruc. Soc conscient, com ell, que puc molestar persones que el llueixen amb el més grans dels orgulls. Els prego que em disculpin. Com podien esperar, tinc 10 raons per criticar l’ase en qüestió.
  1. Començo per l’argument més banal, més prescindible si volen. No m’agraden els adhesius en el cotxe. No és una qüestió estètica, sinó un zel per la meva intimitat. Hi ha cotxes que diuen tant del seu propietari (Viu a Sabadell, és del Barça, estiueja a Cambrils, s’ha allotjat en el Càmping Cala Gogo, ha anat a Aquadiver i li agrada Nike), que només falta que pinti el DNI en el capó, com si fos un tunning.
  2. Aspiro a un context en el que ser català sigui tan natural com ser alt, gai o taxidermista. Ningú hauria de tenir la necessitat de declamar constantment qui és. Una condició no està legitimada en la seva manifestació. No som catalans perquè ho diguem. Simplement ho som. I seria un símptoma de normalitat que no ens veiéssim forçats a explicar-ho a tothom.
  3. En general, no m’agraden els símbols nacionals. Un símbol, ja ho saben, és la substitució d’un significat pel seu signe. Aquest trànsit (de la cosa a la seva representació) pot ser conflictiu. Sabem que un signe pot tenir diferents significats. El triangle és Déu en els còmics de Máximo, una proclama feminista o una advertència de perill a les carreteres. Eco ha reflexionat amb encert sobre els conflictes que genera la situació inversa: la representació amb un sol signe de diferents significats. Els símbols nacionals creen la ficció d’un sol significat de nació, d’un sol sentit de país. A quina nació es refereix el burro?. Si hi ha un únic símbol vol dir que hi ha un únic significat?.
  4. El segon problema dels símbols nacionals és la identificació del signe amb el significat. La bandera és el país. No és un només una representació del país, sinó el país mateix, la seva sublimació. Naturalment, cap català considera que entre el teixit d’una bandera podem trobar Rocacorba, la Muga o Batea. Però acabem atorgant als símbols un valor emocional que em genera una certa distància. L’ase ja no és l’ase, sinó la substanciació del país.
  5. El problema s’agrava quan un símbol neix per reacció a un altre signe. Si ells són braus, nosaltres som ases. No es pot construir una identitat sempre a partir del negatiu d’una altra identitat. Nosaltres no som pel que ens diferencia dels altres: també som per tot allò que ens lliga. No és cert, diguem-ho clar, que les identitats neixen “contra”: la seva supervivència depèn també de la seva capacitat de ser-hi “amb”. Construir un símbol que és un antisímbol és, en darrera instància, un complex d’inferioritat.
  6. En aquest exercici de negació, és fàcil caure en errors. El toro que en alguns casos és sodomitzat per un simpàtic ase (en un gest homofòbic molt gratuït) forma part de la cultura catalana (que és també mediterrània) com el foc, la plaça, el vi o la torre llombarda. A mi no m’agraden les corrides de toros i em sembla un exercici de crueltat, però negar el paper del toro en la iconografia del país és negar la condició mediterrània de Catalunya. Passegin per les restes gregues d’Empúries o del MNAC, visiten Ullastret, admirin Picasso, llegeixin l’Amades...
  7. És cert que la proposta aparentment estoica d’assimilar la catalanitat amb un ase sembla una cabriola de conya catalana. Però no ens enganyem: un ase és un ase. Un animal sense llums, obcecat, destraler... Un ase és un ase. No em representa; és una icona forçada, sobrevinguda, que està associada a connotacions negatives. I un cop evidenciat que el Rei va nu, fora bo que no anéssim exposant les seves parts com si el Megane fos un Hustler qualsevol.
  8. La iniciativa de protegir el burro català em sembla molt lloable. Hauríem d’aclarir que no es tracta d’una espècie endèmica catalana. A Catalunya, només hi ha un vertebrat endèmic, que és el tritó del Montseny (calotriton arnoldi), que es va separar del tritó pirinenc fa un milió i mig d’anys. L’IEC està estudiant les espècies 100% catalanes i no hi consta l’ase. En tot cas, simbolitzar el país amb una espècie d’arrel catalana, amb un Rh a prova de polígrafs i tests de paternitat, contradiu un dels elements capitals de la catalanitat: no hi ha catalans d’origen, sinó de destí. El debat sobre la puresa de la rasa i l’antiguitat del tronc genealògic és un debat arcaic.
  9. Deixin que sigui franc: El disseny és lleig. L’original era problament pitjor: tenia testicles, serrell i no tenia la cua estirada. Com saben, la seva paternitat va ser motiu d’una agra polèmica. El toro d’Osborne és una obra mestra del disseny del segle passat, obra de Manolo Prieto, un artista comunista, genial, autor d’obres excel·lents. El model va ser creat el 1956 i té per tant 50 anys. Replicar un bon disseny de 50 anys és perillós i pot vorejar el kistch, com l’ase en qüestió. ¿En la terra de Miró, de Casas, de Rusiñol, d’Opisso, de Picasso o de Tàpies, no podríem tenir una mica més d’ambició estètica?.
  10. Aquest és un país de campanya. Com el patè. Vivim de campanya en campanya. I sovint funcionem com els partits: a cop de consigna, a la veu del “som-hi”. Des de fa un temps, les campanyes comencen a saturar-me. Aspiro a viure en un país polifònic, dissident, una mica canalla si volen. Un d’aquells països on només s’aixeca la bandera per anunciar l’arribada dels trens. No sé si m’explico.

Penso que això de l’ase és només un indici del problema real. Els interrogants que des del hall del segle XXI encara no sabem respondre: Qui som?, què som?, què volem ser?.

15 de gener 2007

Todos menos tú

Crónica del manifestación. Apuntes del natural desde La Cibeles.
Nota. Léase, por favor, con la música del Todos menos de tú de Sabina

Rojos reciclados que ahora votan socialista,
aprendices de turista, cajeras de Preciados,
contertulios de ésos que se llaman analistas,
marujonas, vanguardistas, colectivos pacifistas,
un neng de Cienpozuelos con un tatoo del Atleti,
pinchadiscos, barrenderos, sindicatos de toreros,
estudiantes de telecos, asociaciones pro-vida
y un viajante de Panrico que se suma a la movida.

Regidores del programa del Diario de Patricia,
cantaores que no cantan, soñadores sin estrellas,
un obispo avergonzado, perceberos de Galicia,
más Zapatos que tacones, más petacas que Botellas.
Contra el terrorismo. Por la convivencia.
Combatientes de Brunete, desertores del sainete
cocos y ugetistas. Calixto y Melibea.
Royo, Lajas, Goyo… ¿cuántos posts en Las Ideas?

La novia de Palate que no puede dejar de llorar.
Hare Krishna despistados, populares que no quieren fallar.
Saramago, Sacristán, ecuatorianos, Peter Pan,
dos lesbianas de Vallecas con un doble del Aznar,
tres señoras de Burberry’s y de misa de domingo,
que aplazaron esta noche su visita por el Bingo.

Asistentas filipinas que pasaban por la calle Alcalá,
argentinos sin un duro, cazadores de laburo,
Pensadores pensando dónde se puede pensar,
desertor de Libertad Digital, cronistas del volver a empezar,
ingenieros sin fronteras, aprendices del eusquera,
y una víctima que ha huido de la Prisión de Alcaraz.

Estaban todos menos tú,
todos menos tú,
y yo marcando el 900101446 [teléfono del PP]
como un idiota para oírte repetir
en el contestador que te has largado de Madrid.

Y una peña de seguidores del Betis,
que olvidaron los partidos y optaron por la equis,
caballos desde Troya, biznietos desde Goya,
conductores de tranvías, agentes de la TÍA,
analistas del mercado de valores de la vida,
teloneros de La Oreja, cuentistas de Calleja,
bailadores de San Vito, imitadores de Chiquito
y un donjuan acicalado con el cuerpo del delito.

Guardaajugas del tiempo, un soldado gritando “Viva la paz”,
el Guerrero jubilado se sacó el Antifaz,
Zipi y Zape, Pin y Pon, Thelma y Louis, Epi y Blas,
y un burofax de apoyo firmado Jota Efe Ka,
esquiadores sin nieve que han bajado del Valle de Arán,
Carmen Thyssen, despistada, gritando “No talarán”.

Cocineros luciendo su pin,
tres estrellas Guia Michelin,
camareros de terraza y azotea,
don Fernando del brazo de la Dorotea,
un tal Mokhtar que te puede escribir,
doce mil entradas sin repetir,
abogados sin saldo, seis del Gran Hermano,
y un político de Esquerra vestido de paisano.

Estaban todos menos tú,
todos menos tú
y yo marcando el 900101446
sin creer lo que me cuentan.
Todos menos tú,
todos menos tú,
y yo mas triste que un pingüino en un garaje,
como un borrón en el paisaje de la multitud.
De todos menos tú,
y yo marcando el 900101446,
sin escuchar lo que me cuentan,
todos menos tú.
y yo con manchas de gaviota en la memoria,
igual que un perro en el tejado de mi juventud,
entre todos menos tú.

12 de gener 2007

La espiral de la miseria

Voy a enunciar un nuevo principio. Lo llamo la espiral de la miseria. La miseria humana de algunos individuos tiene las propiedades de una espiral logarítmica. Como saben, a diferencia de la espiral de Arquímedes, en una espiral logarítmica las distancias entre sus brazos se incrementan en progresión geométrica. Esto es, cada ponzoña que emite el sujeto preso por la espiral logarítmica supera con creces la ponzoña anterior. Cuando uno cree que se ha llegado al límite superior de la infamia, el sujeto nos sorprende con una nueva cabriola coprofágica que deja su anterior ultraje en un diálogo entre Pixie y Dixie. La segunda propiedad de una espiral logarítmica (de hecho, de cualquier espiral) es su capacidad de crecer hasta el infinito. No parece existir un nivel de la marea por encima del cual sus aguas residuales no puedan subir.

Como el agudo lector puede haber intuido ya, uno de los mejores exponentes de la espiral de la miseria es don Federico Jiménez Losantos. Desde el minarete de la COPE, este almuacín con la voz de Ned Flanders, intenta limpiar su pasado rojo y masón con misiles verbales a medio camino entre el vómito compulsivo y un bando de Mussolinni. Si siguen este hilo de Ariadna, verán las heces que emite desde la emisora de los obispos contra los catalanes, los árabes, los vascos, los intelectuales, los homosexuales y sobre todo los rojos. Ése es el precio que debe pagar por su traviesa juventud, cuando militó en el PSUC, en Bandera Roja o en el Partido Socialista de Aragón: negar cien veces cual San Pedro la propuesta de la izquierda. Por la mañana, ante la mirada atenta del Club de Adoradoras de San Escrivà de Balaguer, Fedegico abjura una y otra vez de la religión roja con la fe del converso.

Alguien podía pensar que este señor cretino había alcanzado ya las más altas cotas de miseria humana con frases del tipo "Hace 40 años había más libertad en Barcelona" o "Deberíamos hacer un homenaje a Covadonga, la Reconquista, Don Pelayo... Es actualísimo". Pero no. Lean esto:

“Y no se dejen manipular señores ecuatorianos, no se dejen manipular, que los están manipulando, que han caído como chorlitos. Que se van a manifestar con los comunistas y Pilar Manjón, valga la redundancia, sin el PP. Y recuerden señores ecuatorianos, que aunque el que mande tenga querencia progre o bilbaina, las tres comunidades donde están los ecuatorianos, donde más se les ayuda, son Madrid, la Comunidad Valenciana y Murcia. Recuerden, ustedes por ignorancia, no por malevolencia supongo, se ha metido en un enjuague siniestro para aislar al PP. Y les repito, Señores Ecuatorianos, las comunidades donde ustedes viven son del PP. O sea que ustedes piensen antes de meterse en según que tinglados…“ [vía Netoratón]

De sus palabras deducimos que:
  1. Admite sin sonrojo el uso partidista que hace el PP de todo esto.
  2. Niega la legitimidad democrática de un partido democrático como es IU (el pasado, ya se sabe).
  3. Continúa su linchamiento indecente contra la pobre Pilar Manjón.
  4. Habla a los inmigrantes con el mismo lenguaje que un cacique extremeño o el propietario de una explotación de algodón en la Luisiana del siglo XIX.
  5. Admite que un partido político puede (y debe) realizar acciones políticas que no pretenden el bien común, sino el interés particular del partido en cuestión.
  6. Airea su presunta superioridad sobre los "señores ecuatorianos".
  7. Reconoce que no ve capacitados a los ecuatorianos para tener sentido común.
  8. Considera las prestaciones sociales prebendas otorgadas graciosamente. El día del Domund, vaya.
  9. Deshumaniza a los ecuatorianos en particular y a los inmigrantes en general, ya que les niega legitimidad para responder ante el dolor y la pérdida.
  10. Y lo que es peor. Con un estilo mafioso digno de Corleone, amenaza sin rubor: ayudas sociales a cambio del silencio. Aunque haya muerto uno de los suyos, ustedes se quedan en casa, con los pestillos cerrados, o si no, aténganse a las consecuencias.

Éste es el penúltimo episodio de esta lagartija. No se escandalicen. Como la espiral logarítmica, pasado mañana defecará cualquier otra proclama con la autoridad moral de una planta de compostaje. Y como un servidor está ya hasta las narices de este imbécil, me adhiero a la propuesta del hijo de don Quijote Ricardo Royo, que es el adalid de las causas perdidas (aprovechen y vean su quimérica lucha contra Wanadoo, por favor).

Abogados todos (Eli, Vero...), hombres y mujeres de bien, apoyemos la batalla (dialéctica, legal) contra este sinvergüenza. Y es que el hedor empieza a ser insoportable. Y el sábado, nos vemos en Madrid.

09 de gener 2007

Memes pendents

En fi. Tinc dos memes pendents i no m'agrada encapçar les obligacions. No sé si ha arribat el moment de pactar un armistici i declarar el 2007 l'any sense memes. Però en tant no iniciem les negociacions, hauré de recollir els dos guants.

El primer me'l llença l'hiperactiu Javier Naya. He d'escollir el llibre que tingui més a prop, anar fins a la pàgina 123 i transcriure la cinquena frase. L'obra més propera és Modigliani de Doris Krystof, un d'aquests llibres d'edició acurada de Taschen. Problema: Només té 96 pàgines. Al costat tinc les Memòries de la Costa Brava, un llibre de fotografies de la Costa Brava d'aquells que tant m'agraden amb imatges de Català-Roca i Miserachs. El text, bellíssim, és de la Rosa Regàs. Vaig a la pàgina 123. Francament, la línia cinquena us semblarà una mica críptica:
"Estar a prop de l'ambient de gresca i els menys"
El segon ha estat perpetrat per l'Oriol Yuguero i és un clàssic ja a la blogosfera. Us he d'explicar cinc coses que segurament no sabeu de mi. Som-hi doncs:

  1. Soc un viatger compulsiu. He visitat uns 40 països, pràcticament totes les províncies espanyoles i totes les comarques catalanes. Crec que conec la major part dels racons de Catalunya. El meu estat natural és "en trànsit".
  2. La meva afició principal són els escacs. Soc un jugador addicte dels escacs on line com buho21, que em permet jugar amb persones de tot el món. He jugat més de 10.000 partides en els darrers cinc anys.
  3. Tinc canes gairebé des de que tinc ús de memòria. Ara ja tinc un 90% de la superfície capil·lar blanquejada, però amb 18 anys en tenia moltes. Per això, sempre he semblat molt més gran del que diu el meu DNI.
  4. Malgrat que m'encanten les matemàtiques i he impartit durant molts anys l'assignatura d'Estadística, en l'antic BUP vaig optar per les Lletres pures. Per això, m'agrada molt l'art i controlo força el llatí i (menys) el grec. No m'ha servit per res a la vida, però per alguna estranya raó recordo totes les declinacions i totes les conjugacions. Delenda Carthago est!
  5. He treballat sis estius com a cambrer en un càmping de la costa. En contrast amb la meva manca d'habilitat manual, tinc un cert domini de les arts d'aquesta gran professió: maneig de safata, servei de planxa, creació de cocktails, memòria selectiva (provin de memoritzar: "un cafè curt sense sucre, un tallat amb llet natural, molta escuma i en tassa, un tallat descafeïnat amb sacarina i un cafè llarg amb un rajolí de JB").

Conjuguin aquestes confessions amb altres memes precedents i ja podran anar construint el perfil psicòtic de l'autor d'aquest blog. Em permetran que trenqui la cadena en aquest punt.

05 de gener 2007

Zona Cero

Saludos desde la Costa Este de los Estados Unidos. Paso unos dias en Nueva York y Washington. Esa es la razon por la que este post no tiene acentos. Tampoco usare nuestra castiza letra. No se asusten. No les voy a explicar el viaje, porque hace tiempo que descubri que una de las tardes mas largas que existen es aquella en la que un conocido nos muestra sus estupendas fotografias, nos explica sus curiosas anecdotas y nos agrede con su simpatico video de dos horas y media.

Supongo que no es el mejor libro para viajar a los Estados Unidos. Durante el viaje, me he leido La Macdonalizacion de la sociedad, un ensayo de Ritzer sobre los efectos de la aplicacion de la logica de la organizacion de McDonald's al conjunto de la sociedad. Es como si hubiese leido una guia de viajes. Nueva York no es ya la Big Apple (Gran Manzana), sino la Big Mac. La aplicacion de los criterios de racionalidad, eficiencia, superficialidad y anticipacion hacen de la ciudad un gigantesco teatro de rutinas previsibles.

La quinta esencia de las contradicciones de este modelo se dan en la Zona Cero. Unas gruas inmensas, como en una pelicula de Fritz Lang, van restituyendo la enorme cicatriz. Es posible acceder a un mirador (previo pago), desde donde unos supervivientes con el rostro deformado por el fuego nos explican su experiencia. Es dificil explicar la atmosfera que se crea en este punto. El guia ha repetido miles de veces el mismo relato y sabe muy bien que resortes debe tocar para conseguir un efecto morboso. Cuando se desciende de nuevo, es posible ver una capilla siempre rodeada de velas y flores.

Pero mejor sera que me sigan al Memorial, un museo creado justo delante del gran socavon. Previo pago de diez dolares (casi una visita al MoMA o al Metropolitan), accedemos a una sala donde centenares de trabajadores explican que lo mejor que les ha pasado en la vida es trabajar en el World Trade Center. Mas que un lugar de trabajo parece una version moderna de Utopia. Son voces enlatadas, que nos explican el antes de, en una imagen que se refleja morbidamente sobre las dos Torres. Ahora nos paseamos por un estrecho pasillo, en los que se han colocado en vitrinas algunos restos del naufragio. Como los objetos sagrados de un museo, podemos contemplar un trozo de avion, zapatos, carnets o una ironica salida de emergencia. La gente empieza a llorar. Hemos entrado en la zona de despues de.

Detras de las columnas, el ejercicio de pornografia sentimental no duda en mostrar las reproducciones de las demandas de ayuda (una fotografia, una descripcion y un telefono) que repartieron los familiares de las victimas poco despues del suceso. Tambien han seleccionado aquellas narraciones que tienen mayor carga emotiva. Frank es un chico que miente a su madre para que no se preocupe, aunque sabe que esta a punto de morir. Me he dado cuenta ahora que durante toda la visita nos persigue una banda sonora triste. Me siento dentro de una pelicula de Mel Gibson. Al final, la ultima sala esta integrada por los retratos de las victimas y sus nombres. Los visitantes disponen de unos asientos para reseguir esas vidas perdidas. Por supuesto, la organizacion ha dejado unos cartones de Kleenex en cada asiento. No he visto a nadie que los use de momento, pero parecen casi vacios.

Antes de salir, la esperanza. Son las fotografias y los mensajes que llegan de todo el mundo y que muestran la solidaridad internacional. Puedes escribir un mensaje de duelo. Si es seleccionado, podra ser leido por los visitantes futuros. Casi todos dejan su nota. Salgo estupefacto. Mientras intento procesar la informacion, los turistas se fotografian junto a una reproduccion en cobre de las Torres presas de las llamas.

Nada resume mejor la MacDonalizacion de Nueva York que la Zona Cero. Por un lado, la catastrofe es hoy una mercancia. En una sociedad que lo mide todo por su valor en el mercado, hasta la desgracia tiene un precio. Diez dolares. Por otro lado, el Memorial no evita la tendencia al espectaculo de la interpretacion historica americana. The show must go. La narracion del Memorial es lineal. Tiene un solo objetivo, que es conmover. Y lo hace de forma casi infantil, como en una de esas peliculas que estudian las secuencias para crear un momento heroico. Eso reduce la capacidad de interpretacion. Todos deben sentir lo mismo. Y todos deben llorar al final de sala, donde se colocan estrategicamente los kleenex. No esperen encontrar el libro de Chomski en la tienda del Memorial. No hay ni preguntas ni respuestas. Nadie busca aqui algun indicio del porque.

Les dejo. Sinceramente, si este es el modelo liberal, si esta es la foto finish del proceso de transformacion social y economica que proponen los liberales, que paren el mundo que yo me apeo. Como dijo Marx, el Groucho.