27 agost 2014

Turisme vs Barcelona. First Round



Abans que es creïn escamots ciutadans que segrestin turistes i demanin barrets de mexicans per alliberar-los, proposo que pensem. Pensem primer el diagnòstic. I pensem segon les solucions. Abans de continuar, però, deixin-me que els hi proposi cinc sentències que no argumentaré (perquè ja ho he fet en altres posts) i sobre les que fonamento la resta del post.
  1. Barcelona no té molts turistes. De cada 100 persones que hi ha a la ciutat un dia qualsevol a una hora qualsevol, dues són turistes i 98 no ho són.
  2. Barcelona no té monoconreu turístic. No és ni Bali ni les Seychelles. El turisme representa entre un 10% i un 12% del PIB, si considerem els efectes indirectes i induïts, és a dir, els beneficis del turisme sobre altres sectors econòmics.
  3. Barcelona té turistes perquè és una ciutat d'èxit. Té turistes perquè atreu empreses, fires, congressos, artistes i capitals. 
  4. Barcelona és un accident en el mapa internacional de ciutats interessants. És una nouvinguda, entre Roma, Sydney, Pekin o Bangkok. I és una situació fràgil, inestable. El risc que la ciutat torni a ser invisible és molt alt. 
  5. No existeix 'el turista' de Barcelona. Un delegat indi al WMC, un ucraïnés que es cura el maluc, un artista italià que busca inspiració al monestir de Pedralbes, un comercial de raspalls de dents, la família Bofarull de Guimerà que dormen a Barcelona la vigília de l'11S i un comiat de solter de joves galesos disfressats de Heidi tenen en comú els 23 parells de cromosomes. I poc més. 
Diagnòstic

El principal problema del model turístic de la ciutat és l'extrema concentració de l'activitat turística en un pocs barris, molts pocs. A diferència de Nova York, de París, de Singapur, de Lisboa o de Roma, el turisme es mou en una minúscula quadrícula de la ciutat. Els barris més afectats són el Raval, el Barri Gòtic, la Dreta de l'Eixample, l'Antiga Esquerra de l'Eixample i una mica menys el barri de Sant Pere. Afegim que Ciutat Vella és un districte molt petit, perquè les dimensions de la ciutat intra muros són particularment reduïdes en el context de les grans ciutats europees. 

És important que consensuem el diagnòstic. Hem de ser molt precisos en el diagnòstic, perquè cada problema té una solució diferent. El més important és encertar el problema. Jo no penso que la ciutat tingui massa turistes. Tampoc crec que el perfil del turista sigui inadequat i que el seu grau d'incivisme superi el dels locals. No crec en absolut que Barcelona sigui una destinació de "turisme d'alcohol". No sé ben bé què es vol dir quan es parla d'error del "model turístic". La meva proposta és aquesta: Les tensions del turisme de Barcelona provenen de l'extrema concentració de l'activitat en un espai molt reduït. 

Els efectes

Que l'activitat turística es concentri en un espai molt reduït provoca, en primer lloc, molèsties. No és còmode viure en un espai on costa caminar, on és impensable trobar aparcament, on has de fer cua per comprar una barra de pa, on les nits s'omplen de crits i músiques, on inevitablement tot plegat bruteja una mica. La densitat urbana té límits que, si són superats, es crea un espai asfixiant, una distopia urbana. L'Eixample és un espai molt més capacitat per amortiguar l'impacte de la sobrecàrrega que Ciutat Vella, un petit eixam de carrers laberíntics. Tanmateix, la ciutat sencera pateix una forta pressió per l'activitat dels residents i el fortíssim ritme pendular dels commuters. Algunes de les reflexions sobre la dinàmica urbana les poden trobar a l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona.  

Un espai petit amb una forta pressió implica que els elements urbans tenen una forta demanda amb una reduïda oferta, de manera que el preu del sòl tendeix a incrementar-se. Aquest és un segon impacte que pateixen els residents: El mercat els expulsa perquè els beneficis turístics potencials són més elevats que els comercials o residencials. La ciutat turística s'encareix. En realitat, els mecanismes són més complexos i segueixen normalment el cercle viciós que proposa Russo per al cas de Venècia.

El tercer efecte és la pèrdua de la principal característica de la ciutat mediterrània, que és la complexitat. Les ciutats funcionen perquè són una textura de convivència d'usos molt diversos, industrials, residencials, comercials, serveis o lúdics, que s'organitzen en una tensió constructiva. Si alguns barris de la ciutat perden aquesta complexitat, l'equilibri urbà s'altera, com també s'altera la percepció ciutadana d'aquell espai. Barcelona corre el risc de crear barris on només una activitat marca el ritme de l'espai urbà. 

Solució 1. Menys turistes

Crec que la ciutat continuarà incrementant el número de turistes en els propers anys de forma constant. Que la tendència serà més i no menys turistes. Bastants més. S'ha iniciat un procés d'esclat turístic d'Àsia (i altres espais del món), que incrementaran els fluxos cap a les ciutats més atractives d'Europa, i Barcelona és una d'elles. És possible també que la pressió sobre l'espai turístic creï un ofec que acabi deteriorant l'atractiu turístic. 

Es podria pensar que l'única forma d'aturar aquest procés és frenant el número de turistes. Ara bé, com ho fem això?. La normativa urbanística defineix els límits físics de la ciutat i també proposa un llindar màxim de creixement residencial. Però a les ciutats els hi és molt més complicat regular el número màxim d'usuaris de la ciutat. Res no impedeix (ni pot impedir) que els catalans omplin la capital un dia qualsevol, com ara un 11S. La ciutat no pot aturar que els milions de turistes a les costes catalanes vulguin visitar el Barri Gòtic o el Born. En una ciutat que el 1841 cridava "Abajo las murallas", no és fàcil imaginar un procés de reconstrucció simbòlica de les muralles del XIX. 

És important insistir que el flux turístic és una derivada de la capacitat d'atracció de la ciutat. Barcelona és un iman de concerts internacionals, de grans esdeveniments esportius, de fires mundials, de filmació de pel·lícules i anuncis, d'estades d'estudiants internacionals, de nous negocis, de laboratoris d'innovació... i de turistes. Quan les ciutats són atractives (i, per tant, atractores) els hi és molt difícil discriminar els elements que hi atreu. Quan la massa és gran, inevitablement la llei de la gravetat farà caure pomes, però també les fulles del pomer. Per tant, als portaveus del "Turistes, go home" i "Barcelona pels barcelonins" els convé recordar que la ciutat pot recuperar l'anonimat internacional si s'activa aquest mecanisme centrífug. 

Solució 2. Menys accessos

Un mecanisme lògic podria ser limitar les vies d'entrada. I aquest és un bon exemple de les relacions entre turisme i no turisme. Que Barcelona sigui una destinació mundial permet obrir rutes directes amb Bogotà, per exemple. Són rutes que seran usades per turistes que venen a la ciutat, però també per Roca Salvatella que ha obert una delegació a la capital colombiana en el seu procés d'internacionalizatció. El trànsit turístic permet crear demandes potencials que afavoreixen les connexions entre Barcelona i el món. Connexions turístiques, però també industrials, comercials, financeres o educatives. És molt difícil tancar l'aixeta del trànsit turístic i mantenir l'estratègia de la internacionalització de la ciutat, i del país. 

Amb dues excepcions, però. La primera són els creuers. Barcelona és la gran capital europea dels creuers i és evident que aquesta sí és una activitat 100% turística. A diferència de l'opinió pública de la ciutat, jo no sóc anticreuer, entre altres motius perquè dues terceres parts dels creuristes surten o arriben a la ciutat (o ambdues coses), de manera que usen els serveis turístics i comercials com la resta de turistes, inclosos els hotels. Però sí crec que convé un debat sobre els creuers a Barcelona. I urgeix definir el límit màxim de tolerància de la ciutat a les entrades per vaixell. 

La segona excepció són els autobusos. Moltes ciutats europees han regulat els accessos dels autobusos com un mecanisme de regulació dels visitants. Allunyar l'aparcament dels busos permet tant dissuadir els visitants d'estades molt curtes com sobretot incentivar nous espais de la ciutat. Crec que el referent europeu és el model de Salzburg, el park and ride, que ha inspirat estratègies similars a mitja Europa. 

Solució 3. Menys hotels

Els hotels són els principals centres d'acollida de turistes en les ciutats, especialment les grans ciutats. Una forma de distribuir els fluxos turístics és limitar el número d'establiments (o de places, millor) en una àrea, el que permet desplaçar una part de la pressió cap a noves àrees. Molts espais turístics usen la limitació de planta com a estratègia de control de creixement, com per exemple Mallorca, on la normativa preveu que cada hotel nou ha d'aixecar-se després de tancar un vell hotel. La norma és admirable, però en la pràctica la compra venda de places hoteleres a Mallorca ha estat gairebé nul·la. El Pla d'usos de Ciutat Vella limita el creixement d'establiments adreçats als turistes (com ara els hotels), de manera que cada nou establiment ha de "tancar" un hotel ja existent.

El model de la limitació de places hoteleres té com a mínim tres problemes. El primer és que els hotels són eines de rehabilitació d'edificis en el centres històrics, com s'ha portat a terme a Mallorca, amb el boom dels hotels boutique. Això ha permès posar en valor edificis en els que era difícil proposar altres usos. El segon problema és que (com ha passat a Ciutat Vella) la limitació de creixemet dels hotels i els HUT (habitatges d'ús turístic) ha donat lloc a un esclat de noves ofertes, que es comercialitzen amb portals P2P bàsicament. Així, mentre que l'Eixample ha absorbit una part significativa del creixement de noves places d'HUT, estancades a Ciutat Vella, les ofertes del portal airbnb es concentren sobretot en aquest districte.

El tercer problema és que desplaçar l'allotjament no és sinònim de desplaçar l'activitat turística. Hi ha pocs estudis que analitzin l'efecte de la ubicació dels hotels en els moviments dels turistes. L'estudi de Shoval a Hong Kong suggereix que emplaçaments diferents creen itineraris diferents, però la mostra no és prou representativa. És fàcil intuir que en una ciutat on els nodes estan concentrats en només dos districtes, la localització perifèrica dels hotels no evitarà la congestió en les hores punta. De fet, moltes ciutats han expulsar la planta hotelera i l'únic resultat ha estat la creació d'una oferta hotelera perifèrica on s'allotgen els turistes que ocupen la ciutat durant el dia. Penseu, per exemple, en el cas venecià. 

Solució 4. Menys apartaments

L'oferta no hotelera ha entrat a formar part del paisatge turístic de totes les grans ciutats del món. A Barcelona, el número d'habitatges d'ús turístic inscrits en el registre és d'uns 7.500, unes 20.000 places registrades davant de les 70.000 places hoteleres de la ciutat. És probable que l'oferta i la demanda parahotelera creixi de forma sensible en els propers anys, al mateix ritme que estan canviant els hàbits dels turistes metropolitans. Com ha fet amb els hotels, la legislació intenta desplaçar l'oferta des del centre de la ciutat cap a noves àrees, ja que el pla d'usos bloqueja la capacitat de creixement de noves places. L'Eixample ha estat el principal receptor d'aquesta fuita.

És cert, però, que l'oferta de Ciutat Vella és sensiblement superior a la que consta en el registre d'habitatges d'ús turístic. I una de les principals vies de sortida de les places no registrades han estat els nous portals P2P, i per això airbnb centra la major part de la seva oferta al Barri Gòtic o el Raval. No hi haurà estratègia turística possible si no se cerca una via de control d'aquestes ofertes parahoteleres, tot i que no serà fàcil. Primer, perquè la Unió Europea és bastant reàcia a la regulació del P2P. Segon perquè la Llei 9/2011 aprovada pel Parlament afavoreix aquesta mena de pràctiques. Però al marge del debat legal, perquè és molt complicat aturar un procés atomitzat, dinàmic i canviant. 

La realitat serà cada vegada més complexa, també perquè canvia la naturalesa mateixa dels turistes. Els recomano la lectura de l'article de Russo i Quaglieri sobre els post-bohemis i les noves classes turístiques. Les ciutats internacionals hostagen no només turistes, sinó estudiants universitaris, rodamóns, artistes a la cerca d'inspiració, treballadors eventuals, executius instal·lats temporalment, fotògrafs free lance, aprenents d'escriptor, Zuckebnergs frustrats... una cohort de nouvinguts que no fan de Barcelona la seva ciutat d'arribada, sinó una estació en el seu periple vital. No són turistes, però tampoc residents. No creen barri o, en tot cas, creen un concepte de barri diferent. 

Solució 5. Nous nodes

Sabem que el ritme turístic es mou entorn la capacitat d'atracció dels nodes de les ciutat. Les guies, els fulletons, el bus turístic, els quaderns de viatge, les excursions... tota la indústria turística està organitzada per a què el visitant vegi el màxim possible d'elements interessants, de sights (allò que ha de ser vist).  París té almenys un node tres estrelles a cada arrondisement i Singapur ha fet de cada barri una atracció turística. Però a Barcelona, la Catedral, el Picasso, el Gòtic, les Rambles, la Boqueria, el MACBA són a Ciutat Vella i les principals peces del Modernisme en un eix de l'Eixample. Només uns pocs elements (Park Güell, Sagrada Família, Miró, MNAC) s'escapen de la claustrofòbia de l'oferta de nodes de la ciutat. 

Expulsar hotels o apartaments no és suficient. Els turistes dormiran lluny i passaran el dia novament en el perímetre de la ciutat vella i el primer eixample. La ciutat ha de reforçar l'aposta per un sistema polinodal i dispers. I això no és fàcil. Precisa de la complicitat de la indústria turística i precisa també d'una acurada selecció d'allò que és susceptible d'ampliar la mirada del turista. I ja que no hi existeix 'el turista' sinó diversos tipus de turistes, el catàleg de nous nodes ha de poder-se declinar, adaptar-se a les necessitats i gustos canviants dels nous turistes.

Solució 6. Nous barris turístics

Crear nous nodes és una forma eficient de distribuir els fluxos. Però un node només és capaç d'atreure de forma temporal l'atenció del visitant, perquè com diu Lefebvre "la relació amb l'extrarodinari és efímera". El Park Güell o la Sagrada Família són grans contenidors de turistes, però només aconsegueixen crear un flux d'entrada i un de sortida, entorn el qual se situen les infames paradetes turístiques. Obrir el catàleg de nodes és molt millor que mantenir la pressió en un espai reduït. Però necessitem passar del node al polígon, és a dir, del sight al barri.

Barcelona és una ciutat de barris. De fet, totes les grans ciutats han nascut per l'addició pacient durant la història de peces més o menys autònomes, amb una profunda identitat. L'estratègia b4rcelon3s cerca precisament això: Posar en el mapa turístic el mosaic de barris de la capital. Buenos Aires és Puerto Madero, Caminito, Recoletos, Palermo..., potser perquè el centre no té la personalitat dels grans centres europeus. París, Rio, Singapur, Lisboa, Bilbao, Berlin o Sydney són ciutats turístiques que han fet de la dispersió de barris turístics l'eix de la seva estratègia urbana. És molt més complicat potenciar nous barris turístics que posar en valor nous nodes i el risc de fracàs és alt. Els turistes no van on les autoritats locals diuen que han d'anar, sinó on consideren interessant anar-hi. I crear un moviment centrífug és llençar un tronc en sentit contrari al corrent. No serà fàcil, però és possible.

En turisme, les estratègies push (expulsió) són poc eficients. Necessitem estratègies pull (atracció). Més que fer fora els turistes d'uns determinats barris, els hem de donar arguments per a què vulguin anar a nous barris. 

Solució 7. Ampliar els límits turístics de la ciutat

Macau és per a la majoria de turistes un barri més de Hong Kong. Versalles o Eurodisney són peces del París turístic, de la mateixa manera que Tigre forma part dels catàlegs de Buenos Aires o Setúbal de l'oferta de Lisboa. Barcelona necessita expulsar turistes de la ciutat. Novament, no tant omplint els carrers de pancartes contra ells, com suggerint rutes de proximitat. Avui Montserrat, La Roca Village o Sitges ja formen part de l'oferta turística de la capital. Però la ciutat ha de portar a terme una acció més decidida de promoció turística de la no Barcelona: Girona, Poblet, el Dalí, Tarragona, la Costa Brava poden ser aliades en el model turístic de la capital. És molt complicat per a la indústria turística (i per la pròpia ciutat) explicar que una de les millors formes d'evitar el col·lapse turístic de la capital és reforçant altres espais.

Una persona que viatja a Andalusia, és molt probable que visiti almenys Còrdova, Sevilla i Granada. Qui s'apropa a l'oest del USA, passa per San Francisco, Las Vegas, Yosemite o LA. En una segona etapa, la ciutat podria no només posar en valor espais propers, que generen visites d'unes hores fora de Barcelona, sinó estades turístiques en altres localitats. Imagino, per exemple, tres dies a Barcelona i tres dies al Pirineu; o l'eix Girona - Barcelona - Tarragona; o una oferta litoral - Barcelona. Paradoxalment, el futur turístic de la ciutat passa per la seva capacitat d'integrar el país en l'imaginari de la capital. 

Solució 8. Recuperar la vida urbana

La Barceloneta té 16.000 habitants. Jo no crec que hi hagi 700 apartaments al barri com diuen els veïns, però si admetem aquesta hipòtesi parlem de poc més de 2.000 visitants amb plena ocupació. 3.000 si voleu. Són minoria. És cert: El barri té la pressió afegida dels turistes allotjats en altres zones de la ciutat. I una part dels seus residents són allò que Russo i Quaglieri anomenen post-bohemis, residents temporals. Però parlem d'un turista per cada vuit residents; en algunes localitats de la costa catalana hi ha a l'estiu un resident per cada vuit turistes. 

Hi ha una forma d'evitar la desertificació comercial de la Barceloneta i és evitant els centres comercials periurbans, els baricentros o els roca villages. Si els residents del barri (i dels barris veïns) usen de forma intensiva els serveis urbans locals, podran fer front, ni que sigui parcialment, a l'allau de serveis turístics. Si els residents empren les places locals, els carrers locals, les botigues locals, segurament el barri recuperarà una part de la seva identitat perduda. 

Les ciutats europees (turístiques o no) perden comerç urbà perquè els residents compren en grans superfícies situades en espais perifèrics. Perden vida urbana perquè els residents fa temps que no omplen les places i els jardins. Perden activitat al carrer perquè els nens ja no juguen entre les voreres o en les petites places. Perquè hi ha un fenomen global de renúncia a l'espai públic i sublimació de l'espai privat. Amb o sense turistes, les ciutats estan perdent el seu principi essencial, que és la vida pública. I no accepto l'argument que Barcelona és massa gran com per a apostar per un procés de  recuperació de la vida urbana. Ara fa uns mesos passejava per la ciclovia de Bogotà, un eixam de carrers sense cotxes que és usat per dos milions de persones cada diumenge: Passejos, partides espontànies d'escacs, tertúlies a peu de carrer i centenars de venedors improvisats. 

En resum
  1. Barcelona necessita generar un procés centrífug, en oposició a la dinàmica centrípeta.
  2. No existex <
  3. Les estratègies pull són molt més eficient que les estratègies push.
  4. Les reglamentacions i normatives, per elles mateixes, no solucionaran cap problema.
  5. No és només un problema de l'Ajuntament. Les decisions ciutadanes (on comprar, on menjar, on passejar) poden tenir més impacte que tota l'estratègia turística. 
  6. Un excés de turismofòbia pot expulsar turistes, però també residents, capitals, estudiants, idees i, en definitiva, pot retornar la ciutat a l'anonimat internacional.
  7. Una situació inercial sí pot col·lapsar el model, per colmatació. 

12 agost 2014

Eres extraordinario



Hay unos 80 millones de espermatozoides en una eyaculación. De esos 80 millones, llegó el tuyo y se quedaron a las puertas el equivalente a la población de Alemania. Una mujer posee entre 200.000 y 400.000 óvulos, de los que solo se liberan unos 400 óvulos maduros. Tú eres la remota posibilidad de que ese espermatozoide y ese óvulo se encuentren, esto es, una probabilidad de uno entre 32.000 millones. 

De hecho, tu padre pudo haber escogido una de las 2.000 millones y pico de mujeres de su época, pero coincidió con tu madre. Y tu madre con él. Que tu madre y tu padre se conozcan, congenien, retocen y que ese espermatozoide coincida con ese óvulo tiene una probabilidad de 1 entre 64 billones, 64 millones de millones. 

Estamos solo en la primera generación. Que tus abuelos paternos se conocieran y concibieran a tu padre tiene una probabilidad de unos 50 billones (había entonces menos población). La misma probabilidad que tu madre. Que sucedan ambas cosas tiene una probabilidad de 2.500 cuatrillones. Mucho más que todas las estrellas del universo.

Ahora sigamos retrocediendo en el tiempo. Eres el resultado de que todos tus ancestros se conocieran y que exactamente ese espermatozoide y ese óvulo coincidieran. Hay millones de situaciones posibles que podían haber alterado esa secuencia perfecta que explica que hoy estés aquí. Un dolor de cabeza, una comida en mal estado, una diligencia que no llega a tiempo, una lluvia inoportuna en cualquiera de los miles de actos de amor que se han necesitado para llegar a ti y no existirías. 

Eres un suceso estadísticamente imposible, una secuencia de hechos extraordinarios, la suma de miles de millones de situaciones necesarias. Eres un milagro. Que nadie diga jamás que no eres especial.

11 agost 2014

Los 50 twitters más influyentes en turismo de España

No hay duda de que twitter se ha convertido en una fuente de información, un espacio de debate, un puerto de inspiración y una buena forma de acceder a personas con intereses similares a los tuyos. También es, lo sé, un espacio de vanidades, de reverberación, de superficialidad, de spam o de egos más henchidos que un zeppelin. Como dice Genís Roca, lo 2.0 multiplica por dos los talentos, pero también los defectos.

Hay twitters de cuidadores de gatos, de taxidermistas, de coleccionistas de pitufos, de agoreros, de estilistas o de culturistas sexagenarios. También de turismo. De hecho, hay muchos twitters de turismo, entre viajeros, gestores, profesores, empresarios, emprendedores, hoteleros, guías, aventureros y demás. Aprendo mucho de ellos. Los hay brillantes, estimulantes, inquietos, audaces, intuitivos, profundos.

Hace un año les hice una propuesta del Top 50 de twitter en turismo en España. Hoy les sugiero una actualización de este listado, basado en más de 1.000 registros sobre twitter y turismo. He utilizado una herramienta discutible y discutida como es Klout, que intenta medir la influencia, y que tiene tantos detractores como seguidores. Los criterios que he seguido son los siguientes:

  • Una base de datos propia. Intento limitar las ausencias, pero lógicamente existen. Son todos los que están, pero no están todos los que son. Si detecta una ausencia, por favor, hagámelo saber.
  • El registro tiene en cuenta solo twitters escritos desde España, esto es, aquellos en los que los autores se han situado en algún lugar del país, escriban en la lengua que escriban.
  • No se han tenido en cuenta los nicks institucionales, solo los personales. Algunas personas usan un nickname que alude a su empresa o iniciativa, pero son twitters personales. Solo hay una excepción: Aquellos nicks gestionados por una pareja, tan frecuentes en los grandes viajes, que escriben a cuatro manos, aunque a menudo con un solo corazón.
  • El orden se ha realizado teniendo en cuenta el valor de klout. En caso de tener el mismo registro, se utiliza el número de seguidores de twitter.
Este listado no tiene muchas pretensiones. Es un homenaje a una serie de personas que me inspiran mucho. Y tal vez pueda ser una guía útil para conocer twitters interesantes en el mundo de turismo. 

El Top Ten

Éste es el Top Ten, los diez autores más activos. Aquí encontrarán a luisete, que ha sido capaz de acercarnos un poco el lejano mundo del Japón, el incansable Mario Schumacher, que ha creado una red muy tupida de turismo 2.0, José Facchin una referencia obligada en turismo y tecnología, el gran Paco Nadal, que nos transmite el espíritu viajero en cada tweet o Fernando Gallardo, que tanto sabe sobre esto del turismo. Además, hallaréis a Ana Santos, que es la cara visible de eventosfera, el sagaz consultor Luis Fernández, Sara Rodríguez, mi amigo Jaume Marín, uno de los grandes gestores de márqueting del país y Mónica Castelao, que es más conocida como castelao19. Diez referencias imprescindibles.



El Top 50

Pueden seguir el hilo del Top 50 en esta presentación de storify.

27 juny 2014

#NovaPolítica i #NouPaís

L'enquesta que dibuixa la fi d'una etapa. O almenys, els primers símptomes de la fi de la política clàssica. La darrera projecció de GESOP publicada a El Periódico fa tremolar les pilones que sustentaven la política catalana i mostra un nou escenari. Un mapa tan nou ha donat lloc a moltes interpretacions, perquè ja sabem que les enquestes tenen tantes lectures possibles com lectors. Jo els hi proposo una més.





La fi

Hi ha una clau que ajuda a llegir ràpidament els resultats: La necessitat de canvi. Un canvi tan ràpid i tan profund només es pot explicar perquè una part de la població assumeix el principi que si vols crear un canvi no pots fer les coses com fins ara. I, per tant, tampoc pots votar els de sempre. És la fi de. No tant el principi de, perquè els partits del canvi es mouen més bé expliquen què no són, a què s'oposen, que no pas què són exactament. 

Nova política

Una part del relat se sustenta en un nova política. Són nous perquè incorporen processos més participatius, perquè assagen models de política deliberativa, perquè utilitzen amb eficàcia les xarxes socials i la política 2.0. Són nous també perquè es desvinculen de la "classe política" i qüestionen privilegis, salaris o atribucions i es guanyen una reputació d'austers i transparents. I són nous especialment, perquè s'oposen als poders fàctics i no els hi fa por qüestionar-se la monarquia, enfrontar-se verbalment a exbanquers, denunciar les trames d'interessos i il·luminar allò que fins ara es cuinava a les golfes. Pequen de populisme, naufraguen en la concreció i es queixen més que proposen, però és evident que la fórmula funciona. 

Nou país

A Catalunya, aquest procés s'ha connectat amb un altre que és la reivindicació d'un nou país. Jo crec que té la mateixa arrel: La major part del sobiranisme considera que un nou país és la sortida necessària a una situació de fi de cicle. Com la nova política, es presenta com a solució a un problema. Com la nova política, és més eficient explicant les misèries del vell país que les possibilitats del nou país. Si un segueix el relat central del sobiranisme, el centre de gravetat del discurs és la crisi d'Espanya. Crisi econòmica, però també social, cultural, territorial i, fins i tot, moral. El projecte de #noupaís precisa de la complicitat d'agents bastant antagònics, que només tenen un espai d'intersecció (la voluntat de crear un nou país), però discrepen en la resta.

NouPaís i NovaPolítica

Hi ha un exercici interessant que és creuar els dos processos. Construir una matriu que relacioni la demanda d'un canvi polític i la demanda d'un nou país. El resultat seria més o menys el que tenen en aquesta representació.


D'entrada, hi ha dos partits que ho tenen molt malament, com són el PPC i el PSC, perquè no poden presentar cap argument de renovació: Representen la vella política i proposen mantenir-nos en el vell país. Per això, han trobat un espai de creixement Ciutadans, que és capaç de presentar un model de renovació política desvinculada del dret a decidir. També Podem té camp per córrer, perquè accepta el vell país però proposa una política radicalment nova. Els dos es mengen l'espai menguant de PSC i PP.

Hi ha un partit que ha aconseguit situar-se en el centre, és a dir, que ha assolit la fita dels manuals de política clàssics. Proposa una nova política, però parteix d'una vella tradició. I es mou amb agilitat entre el sí i el no, o entre el sí però i el no però. El problema d'ICV és que s'ha centrat en un moment en el que la societat s'ha polaritzat. I ara és vist com el partit aigualit, que no acaba ser ni carn ni peix.

A l'altra banda, la CUP i sobretot Esquerra han aconseguit doble bonus. L'èxit d'Esquerra es basa en la seva imatge renovada malgrat que és un vell partit. Ha aconseguit connectar amb el mecanisme de renovació del moviment per una nova política. I, al mateix temps, se centra en el nou país com a forma d'obrir un nou horitzó renovat i radicalment nou. La possibilitat de construir un país gairebé des de zero.

I aquest és, potser, el principal problema de CiU. El partit que ha governat Catalunya des de la restitució democràtica amb el breu parèntesi del tripartit pateix l'estigma de la vella política. I el més important: Crec que una part dels sobiranistes sospiten que un nou país amb CiU seria simplement un país nou, però amb les mateixes estructures que el vell país. Un canvi de bandera i d'himne, però no model. Posats a canviar, fem un nou país nou. 

Si aquest matriu guanyés en capacitat explicativa amb el temps:
  1. L'entrada d'Esquerra en el govern afebliria la seva adscripció a la #novapolítica i, potser més important, afebliria el quadrant nou país - nova política. Deixant de banda l'espai que obriria a la CUP, es podria acabar identificant "el procés" com un canvi de país, però no com un canvi de model social o polític.
  2. Ciutadans i Podem no tenen sostre, perquè ni el PP ni el PSC poden contrapesar la seva proposta de nova política. Paradoxalment, el seu sostre és l'improbable escenari en què acaben governant i han de concretar la retòrica abstracta en gestió. I això serà la fi de la seva aura antisistema.
  3. La suma dels pesos relatius nova - vella política i nou - vell país s'apropa bastant a l'equilibri. És a a dir, la societat sembla trencada en quatre pedaços, de manera que si mesurem l'eix nou - vell país o l'eix nova - vella política ens apareixeran meitats bastant similars. 
  4. La fragmentació obliga a aliances contra natura, com ara CUP - CiU en una proposta sobiranista o Podem - C's en una proposta republicana. La geometria variable donarà pas a una geometria fractal no apta per a iniciats, que només es podrà entendre amb ulleres 3D.
  5. En definitiva, què complicat que és tot. Què incert és el futur.

16 juny 2014

Kramer contra Kramer

Acabo de rebre un nou missatge en el que es compara Espanya amb l'excrement d'una iguana. Ja no recordo si parla de futbol i primes milionàries, de censures monàrquiques o de l'atur que no s'atura. L'he desat a la carpeta SpainIsAShit, plena de infografies, escrits, dibuixos, videos i relats que consideren Espanya un híbrid entre Corea del Nord i Haití. 

De vegades, els documents cauen en les generalitzacions que només fan els racistes. I si a Espanya un individu mata un gos, els espanyols són canicides. De vegades, es basen en dades falses o incorrectes, de manera que ni Espanya té més aeroports que ningú ni és un país de funcionaris, malgrat els tres-cents escrits que rebo cada dia que es jugarien la cama dreta de Messi. De vegades, posen llum sobre una dada però ignoren moltes altres. I sí, és cert que a Espanya el nivell d'anglès és patètic, la innovació una quimera i l'atur és estratosfèric. Tant cert com que Espanya és el país del món més tolerant amb l'homosexualitat, que el nivell dels serveis públics és raonable i l'extrema dreta és invisible.

Conec casos similars. Ell es vol separar. L'escoltes pacientment. I t'explica que ella és un error a la seva existència, un accident del destí. T'explica que ell només té virtuts i ella, només defectes. L'escoltes i calles, però saps que uns anys més tard, quan la separació sigui un record vague, descobrirà  que ella cantava com ningú aquell bolero i sabia somriure quan ell més necessitava un somriure. Calles, però saps que aquella separació basada en un excés, en un absurd intent de justificar-se, es basarà en dues mentides: L'horror d'ella i l'aura d'ell.

Continuo acumulant correus que parlen de l'horror d'Espanya. I callo. Penso, però, que no és cert que Espanya és el forat negre que em dibuixen amb la traça d'un escolar amb plastidecor. Penso, també, que Catalunya no és el paradís càlid i amable que em descriuen amb la caligrafia forçada d'una invitació de casament. Penso, en fi, que aquesta separació es basa en dues mentides, l'horror d'ella i l'aura d'ell. I que tot plegat seria més senzill, més raonable i més sincer si l'únic argument que expliqués l'adéu fos un perquè sí. Plego perquè vull plegar. I dir adéu. I repassar junts l'àlbum Hoffmann dels instants viscuts, sense rancúnies ni insults. I desitjar-se sort. Potser així tot seria més senzill. Potser així, sí.

10 juny 2014

Pongamos que hablo de Madina



Imaginemos un Presidente.

Pongamos que haya nacido en democracia. Que sea de una generación que tiene más futuro que pasado.

Pongamos que sea de la periferia. Es más, puestos a pedir, que sea de Bilbao. Euskaldún. Y del Athletic.

Pongamos que aunque joven, haya sufrido tanto que en su casa se hizo de noche. O que se madre muriera de pena. Y pongamos que las cicatrices no acaben en desprecio, sino en perdón.

Pongamos que tenga estudios. Que haya cursado un máster en relaciones internacionales, que haya sido profesor visitante y que ejerza como profesor en una universidad. Pongamos que hable idiomas, y que no vea nada excepcional en ello.

Pongamos que sea socialdemócrata. Que sea radicalmente socialdemócrata. Que ataque con firmeza la ofensiva neoliberal. Que tenga ideas nuevas. Y posibles. Y necesarias.

Pongamos que crea en los partidos, pero no demasiado. Pongamos que crea que el cambio empieza en el modelo, pero que no hay cambio sin modelo. Pongamos que apuesta por una revolución democrática interna: Un militante, un voto.

Pongamos que use las redes con naturalidad, que sea un político 2.0, de esos que creen que otra política es posible. Pongamos que en su twitter se hable de libros, de música, del mundo, de su barrio. Pongamos que twitea en voz baja.

Pongamos que haya nacido para ser puente. El puente entre naciones que se alejan. El puente entre generaciones que se olvidan. El puente entre políticas que se excluyen. El puente entre los que necesitan y los que pueden.

Pongamos que hablo de Madina.

01 juny 2014

I si les llengües no fossin oficials?



No tinc massa clar que el català hagi de ser una llengua oficial de la Unió Europea. De fet, no tinc massa clar que cap llengua hagi de ser oficial a la Unió Europea. No acabo d'entendre els avantatges per a Malta de tenir les resolucions de la UE en maltès, ni el que guanya el txec amb la traducció de les directives europees sobre pesca marítima. Imaginem per un moment que la Unió Europea no té cap llengua oficial. Imaginem que la major part de les directives es publiquen en un sol idioma i que amplien el número de traduccions d'acord amb l'interès potencial de cada document. 

Quines banderes onegen en els hotels?. Onegen les banderes dels principals països d'origen de l'establiment, de manera que si cada vegada venen més canadencs, és possible que el propietari decideixi substituir-la per la de Noruega. El menú de la carta està en sis idiomes, perquè amb aquests idiomes es cobreix la major part de la demanda potencial. I si aquell estiu el restaurant s'omple de portuguesos, és probable que el propietari decideixi incorporar aquesta llengua. No crec que hagi d'exisitir una llei que obligui els establiments a redactar les cartes en uns idiomes determinats. 

No s'equivoquin. M'agraden les llengües. He escrit sobre això. Crec que les llengües s'han de protegir pels mateixos motius que estic convençut que hem de protegir els parcs naturals o les esglésies romàniques. Però no tinc clar que la millor resposta a la protecció d'una llengua sigui fer-la oficial. 

Llengües oficials

La creació dels estats nació creà l'artifici de la nació culturalment homogènia, en la que l'èxit del projecte de nació depenia de l'absència de diferències internes. En nom de les llengües oficials, els grans estats nació del XIX ofegaren la riquesa lingüística del món i la limitaren a llengües úniques, en les que fins i tot els dialectes eren considerats residus arcaics de l'Antic Règim. La idea herderiana de cultura es basava en la cerca d'identitats col·lectives, que donaven sentit al relat de nació. 

L'estat nació ja no té sentit en una societat mòbil, líquida, amb orígens i destinacions diverses. Hem après que la diversitat és compatible amb el concepte de nació i, ben al contrari, que no hi ha projecte col·lectiu si no és des de l'assumpció de la pluralitat i el respecte a les minories. Més enllà de la voluntat d'esdevenir nació, una nació no és res. No hi ha cap argument a priori que justifiqui una nació, no hi ha nacions immanents, perquè la nació és exactament la voluntat de ser-ho. Les referències històriques, culturals, geogràfiques no són arguments que expliquen una nació. Ni tampoc les lingüístiques. És una nació el poble que vol ser nació. I punt. 

Pot existir un estat sense llengua oficial?. Certament. N'hi ha un grapat de països que no en tenen. El més conegut és el cas dels Estats Units, que no esmenta en cap disposició constitucional quina és la llengua del país. Tampoc, per exemple, a Argentina, a l'Uruguai, Xile o el Regne Unit. I si viatges a aquests països no notes un conflicte lingüístic massa rellevant.

Llengües a les constitucions

Quan les llengües entren a les constitucions, comencem a crear problemes. Si els catalans volen (volem) que la llengua vehicular a l'ensenyament sigui el català, així hauria de ser. Si la Constitució no parlés de llengua, les decisions sobre la llengua serien competències dels governs, de la mateixa manera que les decisions sobre els parcs naturals o les esglésies romàniques també són dels governs. Si la gent vol que les escoles emprin el català com a llengua de comunicació, votaran els partits que ho proposin i aquests partits formaran governs que ho portaran a terme. 

Si en el futur, l'ús de l'anglès esdevé majoritari i la major part de la població considera que aquest hauria de ser l'idioma comú per afavorir la immigració de professionals i l'atracció de talent, haurien de poder fer-ho. Si la meva Universitat decideix que ha de fer totes les classe en anglès o en castellà perquè és l'única via de supervivència en un mercat global, hauria de poder fer-ho. 

El concepte de llengua oficial només crea problemes. A la Unió Europea, només aporta tones de documents oficials que ningú no es llegeix traduïdes a desenes de llengües, quan la major part de les persones que les consulten llegeixen sense problemes en anglès. A Espanya, crea absurdes tensions i unes poques famílies invoquen uns drets que ningú no entén i generen un conflicteque no existeix. I a Catalunya, el debat sobre quines haurien de ser les llengües oficials de la Constitució d'un hipòtetic estat és una forma de condemnar les properes generacions a acceptar una cosmologia lingüística que sens dubte canviarà. 

01 abril 2014

Pakis


Ni entro ni surto en el debat sobre les primàries del PSC. Tinc una opinió formada però no és aquest el moment d'explicar-la perquè és molt complicat gestionar dos debats de forma simultània. De manera que em centraré en un argument: Les crítiques contra les primàries voregen la xenofòbia i, en alguns moments, hi entren de ple. Quan et fas gran, aprens que no pots canviar el món i ni tan sols decidir quin programa de televisió veuràs. De manera que he abandonat les grans creuades i les utopies infinites per dos o tres principis nuclears. I el combat del racisme n'és un. 

El racisme es fonamenta en dos principis. El primer, i més important, és que s'atorga a l'origen dels individus la capacitat de crear grups. Grups bastant homogenis, sense diferències sensibles internes. Els moros, els romanesos, els gitanos, els negres, els jueus,... El segon és que aquest col·lectiu té unes condicions inferiors als "normals": Tenen menys cultura, són més aprofitats, enganyen, roben, fan pudor, no tenen criteri. Si volen més informació, agafin el programa electoral de l'alcalde de Badalona o els panflets que reparteix de Plataforma x Catalunya, valga la redundancia

Els pakis

La comunitat d'immigrants més nombrosa a Catalunya són els pakistanesos. N'hi ha 23.000 censats a Barcelona. Una població equivalent a la de Sant Feliu de Guíxols dóna per molt: taxidermistes, acupuntors, advocats d'ofici, defenses centrals que saben jugar la pilota des de darrera, ni-nis. Jo no sabria trobar un denominador comú que definís universalment els blanencs, els vigatans o els pakistanesos. Intentar aixoplugar tota una comunitat sota un mateix paraigües és propi d'una visió racista de la societat: Ells. Lògicament, la segona part de l'argument és que aquests pakis, tots iguals, són inferiors. Són persones sense criteri, que no tenen la capacitat de decidir per elles mateixes i que són fàcilment manipulables. 

Si repasseu les piulades, els hashtags (#pakisXCollboni, com si fos un insult) o els blogs, veureu que s'identifica tot un col·lectiu amb un acte il·licit. De vegades, s'afirma que es crida a les mesquites a favor d'en Collboni entre fàtua i fàtua, en un muntatge fotogràfic que resumeix tota la indecència moral possible. Els pakis venen roses, pengen a la gent de grues, són incults i no saben res, no toleren l'homosexualitat, només voten per interessos, venen kebabs...  

Els diaris s'hi abonen i l'Ara denuncia "Les cues de pakistanesos votant porten la polèmica" i es pot llegir "El 70% dels participants en les primàries –obertes a tota la ciutadania– no eren militants ni simpatitzants del PSC, la qual cosa ha provocat sorpresa. Però encara ha resultat més curiós que molts dels votants eren estrangers".

Ho reitero: Ni entro ni surto en el tema dels vots de les primàries. Però si estem intentant construir un país modern, obert al món, permeable a les idees i a les persones, integrador i cosmopolita, aquests comentaris, piulades, portades de diaris i acudits que farien riure els militants de Marine Le Pen, em fan sentir vergonya i una rofunda tristesa. Perquè no em direu que aquesta mena de tweets, com el que ha fet en Grasset, en realitat, ens fa més febles i més miserables.


18 març 2014

Fast look



Si hoy es martes, esto es Bélgica es una película que parodia esos tour imposibles en los que apenas es posible ver nada. Siete días, diez ciudades, cincuenta monumentos. La industria del turismo cultural sigue aún hoy en muchos lugares la lógica de las visitas fugaces. Lo llamaremos fast look, la versión turística del fast food. Y el mismo sentido: Calidad mediocre, consumo masivo, precio bajo.

Los estudios que hemos llevado a cabo en INSETUR, en los que hemos seguido el rastro de los turistas en destinos culturales refuerzan esta imagen. Las iglesias de la Vall de Boí apenas ocupan unos pocos minutos de la estancia global de los visitantes del valle. En Girona, la media de tiempo dedicada a admirar monumentos no supera la media hora. Todo el sistema turístico está atrapado por los mecanismos de este fast look, que genera una relación muy superficial (casi epidérmica) entre sujeto y objeto, entre visitantes y destino.

Las causas

El fast look es la suma de muchas causas, históricas, sociales, turísticas, que operan de forma simultánea. Éstas son las más importantes.

1. La industria turística se ha basado en la colección de monumentos de forma casi compulsiva. El objetivo es acumular visitas, no hacer de cada una de ellas una experiencia memorable. Hojeemos cualquier guía: "Si tiene tres días, ésta es la lista de las cosas que tiene que visitar en Venecia". Las guías, los cuadernos de viaje, las narraciones turísticas son esencialmente una sucesión de lugares y monumentos.

2. La poderosa industria de la intermediación también fuerza estas visitas relámpago. De las excursiones radiales que te enseñan Barcelona en tres horas, a los cruceros que atracan en una mañana y salen al atardecer o los tours por ciudades europeas a tanto el kilómetro. Como en los antiguos restaurantes (que confundían calidad con muchas patatas fritas), algunas agencias creen que el valor de una excursión depende del número de cosas que se visitan.

3. Digamos que los destinos tampoco gastan demasiado esfuerzo en combatir este fast look. Los monumentos están organizados para ser visitados en un momento. Los lugares culturales parecen estar diseñados para un consumo instantáneo, entre el desayuno y el almuerzo. Cuesta mucho saber qué hacer en una catedral o en un museo, más allá de deambular o de mirar. Cuesta mucho encontrar relatos historias, emociones.

4. Existe una tradición enciclopédica, acumulativa, que hemos heredado de los primeros museos. Cuando uno entra en una pinacoteca como el Prado o el Hermitage, con pasillos infinitos y más cuadros de los que puede retener un mentalista, tiende a vagar de sala en sala hasta que su capacidad de retentiva se colapsa y entonces, probablemente, solo desee huir. Dos siglos después, aún vamos a un museo a seguir un itinerario casi obligatorio del primer al último cuadro.

5. No hay un protocolo claro de los que hacer en un monumento. Lo vemos, lo admiramos, leemos dos paneles (a menudo, insufribles), capturamos dos imágenes y, ¿ahora qué?. No existe una tradición de superar esa membrana que separa la profundidad de un lugar y la superficialidad del tránsito turístico. Faltan manuales que enseñan a escuchar los espacios.

6. Lo que hacemos la mayoría de nosotros en un espacio cultural es tomar fotografías y, a veces, filmar. El rito fotográfico es tan fuerte que a veces sustituye la propia visita corpórea. Con frecuencia me imagino a ese turista que captura miles de imágenes del lugar, sorprendido en su casa ante la belleza de un lugar que solo descubre cuando ve lo que ha guardado. A veces, vemos por primera vez en nuestro hogar, en el regreso.

7. Viajamos por muchas razones. Pero una de ellas es que viajamos para que los demás sepan que viajamos. Y en la bolsa social, cotiza a la alza el número de lugares que hemos visitado. No es lo mismo estar 16 veces seguidas en Bogotá, que estar un día en Cuzco y otro en La Habana. Por eso, muchos viajeros rehúyen volver a un lugar que ya han visto, como aquellos cromos que coleccionábamos y que tan solo nos interesabas los ejemplares que aún no teníamos.

8. Las redes sociales han multiplicado por mil este afán. Detallamos en un mapa todas las ciudades en las que hemos estado, compartimos las imágenes, explicamos en un breve tweet o en un comentario del muro de facebook cuatro vaguedades sobre el lugar que hemos visitado. Y al que no tenemos la intención de regresar.

El resultado de estas causas (y otras que ahora no sé formular) es un consumo superficial de las ciudades, epidérmico, sin profundidad. Turistas que están en muchos lugares, que ven mucho pero miran muy poco. Turistas a los que les cuesta entender y se limitan a contemplar. Los efectos del fast look no solo repercuten de forma negativa en los visitantes: Estas visitas fugaces crean más impactos que beneficios a las ciudades receptoras.

Contra el fast look

Si el fast look generó un proceso de slow food, el turismo también necesita su antídoto. Ni los visitantes, ni los monumentos, ni los destinos, ni las empresas de intermediación ganan con este modelo. ¿Cómo combatimos los mecanismos que fomentan el fast look?.

1. Los lugares se deben llenar de historias. Los monumentos, de contenidos. El objetivo no debe ser ver, sino escuchar. Precisamos de una verdadera revolución de las narraciones, una nueva era del relato. Las iglesias son contenedores de historias. También los museos, los palacios, los mercados, las murallas... La major forma de combatir la prisa es la curiosidad.

2. La estrategia de comunicación de los destinos debe buscar un cierto minimalismo. Sustituir las cincuenta cosas qué hacer en la ciudad por las tres experiencias inolvidables. Rebajar la presión en el visitante: Invitarle a ver memos cosas, pero verlas mejor. Pienso en oficinas de turismo que sugieren relatos, experiencias, oportunidades. Me imagino un folleto con un solo elemento.

3. Personalizar es una buena vía para acercar objetos y sujetos. Ofrecer solo lo que suponemos que le va a gustar. Despojar del listado de elementos aquellos que suponemos que no les va a gustar, y proponerles unas pocas ideas, con el máximo de profundidad posible.

4. Podemos hacer sentir a los visitantes como espectadores exclusivos de oportunidades casi únicas. Me imagino, por ejemplo, un museo que solo permite entrar a dos personas en una sala durante diez minutos. La oportunidad de ver un cuadro a solas y dejar que la pintura te explique alguna cosa. Me imagino un museo que selecciona cada mes unas pocas obras.

5. El cambio debe ser también organizativo. Hay que perseguir un tiempo mínimo de estancia en la localidad. Se me ocurren mil fórmulas para provocar estas estancias más prolongadas. Les propongo una idea simple: Un aparcamiento de coste inverso. Cuanto más tiempo estás, menos te cuesta.
Los destinos deben combatir activamente las estancias relámpago. 

6. Las experiencias híbridas son mucho más estimulantes. Mezclemos pintura y música, danza y patrimonio, teatro y escultura, gastronomía y ciencia... Sorprendamos al visitante. Imaginemos aquello que no espera y ofrezcámoslo. Estimulemos la curiosidad. Juguemos. Invirtamos todo lo establecido. Empecemos de cero.

El fast look es un ritual anclado en los patrones culturales del consumo turístico. Es una forma habitual, aprendida, reproducida de visitar un lugar. Y es muy difícil combatir un proceso tan arraigado. Pero no podemos permitir que la experiencia turística quede reducida a un brevísimo instante, capturado en una imagen fotográfica. Hay que crear, también en el turismo cultural, un slow look. 

25 febrer 2014

Nous turismes i BullIFundation

El Bulli ha estat un espai de creació que ha obert les portes a conceptes contemporanis, com la hibridació, la memòria, la deconstrucció, el relat, el joc i, especialment, les pautes de la innovació. Algunes de les claus del procés del Bulli (que avui s'explica a les escoles de negoci) es pot veure en aquest documental.

El Bulli és ja història. I el futur és el BulliFundation (BF), un projecte complex, ambigu, imprecís, tan líquid com els món imaginaris de Zigmund Baumann. La nova aventura és un risc (i és també una font de conflictes ambientals), però entre les lletres borroses de la iniciativa podem veure algunes de les claus del turisme que ve. D'alguna manera, el BF és una metàfora dels nous turismes.

1. BF és un projecte basat en la innovació i el coneixement. És una nova generació de silicon valleys temàtics, centrat en la nova gastronomia i les noves fronteres de la cuina.

2. BF és un projecte en xarxa. Ancorat en un espai físic (Cala Montjoi), la iniciativa és en realitat una teranyina de col·laboracions que es relacionen amb sinapsis actives, que creen un resultat col·laboratiu.

3. BF és un projecte obert. La BulliPedia és essencialment una wiki d'innovació en gastronomia, basat en el coneixement col·laboratiu. És una oportunitat per a obrir nous projectes des de les idees que neixen en aquest espai.

4. BF és un projecte d'hibridació. És un espai d'aiguabarreig entre cuina, marca (la poderosa marca Bulli), coneixement, innovació, art i tecnología. Probablement el futur es troba situat en aquests espais de confluència entre nocions aparentment desconnectades.

5. BF és un projecte d'innovació arquitectònica. Deixant de banda la lógica controvèrsia per la seva ubicación en el cor d'un parc natural, el projecte arquitectònic realitzat per Ruiz-Geli és un cúmul de talent i de creativitat. 

Arbres que gestionen l'espai, nous materials a partir de la sal marina, branding, innovació en gastronomia, espais de frontera, coneixement compartit... Si El Bulli va obrir la frontera de la gastronomia 2.0, BF és una drecera cap a la societat que ve. Més inestable, més imprecisa. I també, més flexible i creativa. 




Publicat a Nous Turismes