Carinyo, he encongit els funcionaris

Amb la perseverància d'una gota malaia, els mitjans de comunicació estan reiterant un discurs liberal que tira per l'aigüera 30 anys de consensos públics. La crisi és una excel·lent coartada per a reivindicar que el nostre sector públic és massa gran, tan gran que ofega les arques públiques, les generacions futures, el progrés i fins i tot ofega les possibilitats d'Espanya a Eurovision o la supervivència de les tortugues llaüt. I si a Catalunya tenim molts funcionaris, què no hem de dir de les espanyes, ens recorden tots els mitjans.

Hi ha un mapa que corre per la xarxa amb la viralitat de les imatges robades a l'Scarlett Johansson, un mapa en el que veiem els funcionaris per comunitats autònomes. Allà Catalunya apareix amb un fantàstic 9,8% mentre que les comunitats on els pagesos se'n van als bars i abandonen els camps, el percentatge es duplica i fins i tot es triplica. I avui, el diari oficial del liberalisme català ha publicat un article que ens il·lustra amb un mapa similar: Els extremenys, castellans i andalusos són tots funcionaris, mentre que la Espanya productiva es troba a la Mediterrània. Per cert, un mapa que com comentarem més endavant és un terrible fake.

Però no ens perdem en els detalls i anem al fons de la qüestió. És veritat que a Catalunya sobren funcionaris i que a Espanya sobren molts funcionaris?

Funcionaris?

D'entrada és un error (freqüent) parlar de funcionaris. A Espanya, el 2010 hi havia  2,68 milions de treballadors públics, dels quals 1,6 són funcionaris de carrera, i per tant més d'un milió de treballadors públics no ho són.

Quants treballadors públics?

Sembla estrany, però no podem respondre fàcilment a aquesta pregunta. Hi ha dues maneres de saber quants treballadors hi ha. El més útil és el Registre Central de Persones (RCP), que gestiona el Ministeri de la Presidència. Si el consultem, podem veure que a Espanya hi ha 2,68 milions de treballadors públics i no 4 milions com afirma La Vanguardia avui. D'aquests 2,68 milions, 600.000 són treballadors de l'Administració de l'Estat, més d'un milió són treballadors de les comunitats autònomes i més de 600.000 pertanyen als ens locals. De cada quatre treballadors públics, un pertany a l'Estat, un treballa per a les administracions locals i dos a les comunitats autònomes.

Hi ha una segona font, que és l'Enquesta de Població Activa (EPA). Com indica el seu nom, l'EPA és una enquesta en la es pregunta a la població activa (que treballa o que vol treballar) en quin sector està inscrit. Durant aquests anys, s'han creat moltes empreses públiques i mixtes que tenen com a objectiu externalitzar tasques públiques. Tot i que molts d'aquests treballadors no són treballadors públics, quan són entrevistats sí s'ho consideren i hi consten a l'EPA. Al tercer trimestre, es comptabilitzaven segons aquesta font 3,22 milions de treballadors públics, que són 600.000 més dels que registra el RCP. Ara bé, no hi ha cap font que s'aproximi ni de lluny als 4 milions de "funcionaris" que proposa avui La Vanguardia, en un nou epic fail del diari del Comte.

Treballadors per territoris

Anem ara al famós mapa, que dibuixa una Catalunya en vermell i una Espanya de manguitos i vuelva usted mañana. D'entrada, he de dir que les ràtios depenen d'alguns factors relativament aleatoris. Per exemple, hi ha 2.000 militars a Catalunya, 10.000 a Aragó i 30.000 a Madrid. I essent cert que amb el criteri de flux monetari això beneficia Madrid i Aragó, no podem reclamar que la distribució dels recursos militars es faci amb criteris demogràfics i no amb criteris estratègics. Per això, Ceuta té més militars que tota Catalunya. Però això és, si volen, una nota a peu de pàgina.

Com hem vist, el gruix de la inversió en personal públic recau en les comunitats autònomes, especialment en els capítols de personal educatiu i sanitari, els dos eixos de la despesa pública a Espanya. El model escolar i el model sanitari català és mixt, ja que incorpora centres de titularitat privada (i per tant, integrat per treballadors privats) en el sistema d'oferta pública. En altres paraules, la despesa pública en serveis no genera aparentment treballadors públics, sinó treballadors privats pagats amb diners públics. És evident que el mapa canviaria de forma radical si incorporéssim tots els treballadors públics de facto i no només els de iure.

Per cert, l'estàndard d'anàlisi de la funció pública és la relació entre la despesa en treballadors públics (més que no pas el número) i el PIB. Curiosament, en els estudis territorials sempre es relaciona amb la població activa i mai amb el PIB. Si ho féssim d'acord amb l'estàndar d'anàlisi habitual, el resultat també seria un altre.

En tenim molts?. Massa?

El discurs liberal que repeteix el missatge amb la paciència d'un mestre zen ens diu que a Espanya sobren funcionaris. Algú va dir que en sobren 900.000. I algun Think Tank va escriure que en tenim 300 milions, en un país de 46 milions d'habitants. Qui té raó?. Som un país de funcionaris de tallat i segells de goma?.

En aquests casos, el millor és analitzar la situació dels veïns. Aquí tenen un bon informe sobre la situació de la funció pública a Europa, a partir de les dades oficials. El país que lidera la llista és Suècia, on treballen per a l'administració 1.125.000 persones, és a dir el 12,3% de la població, o sigui vuit habitants per treballador públic. La segueixen Finlàndia, Letònia i Malta, amb nou per cap. Bèlgica i França ocupen els llocs setè i vuitè, ambdós amb 12 treballadors per habitant. Irlanda, Portugal i Països Baixos també guanyen a Espanya, els dos primers amb 13 habitants per cada empleat públic i l'últim, amb 16. A la cua de la classificació, es troben Txèquia, on un treballador públic atén a més d'un centenar d'habitants, Romania, amb 127, i Eslovàquia, amb 135. La pregunta és: Anem cap a Suècia o anem cap a Romania?.

Més funció pública. Millor funció pública

No necessitem menys serveis públics i menys treballadors públics, sinó més. Molts més. No hem estirat més el braç que la màniga en la funció pública, perquè encara som lluny dels països que volíem imitar. Si hem de fer kit kat perquè estem en crisi, deixem escrit en negreta que això és un fet transitori i que quan tornin temps  millors recuperarem el camí de la modernització del país i la consolidació de l'estat del benestar.

Si el que reclamen alguns no és menys funció pública, sinó millor, jo ja hi estic d'acord. Si hem d'introduir criteris d'eficiència, de racionalitat, de modernitat i de persecució sistemàtica de la inanició, m'hi apunto, com ja els hi suggeria en una altra entrada. Menys tissores i més aurores. I, posats a demanar, encapsem durant uns mesos el raca-raca que més enllà de l'Ebre comença el desert. Ei, si pot ser.

Catalunya no té la pressió fiscal alta

Aturem un moment l'apocalipsi. Ni Catalunya ni Espanya tenen una pressió fiscal alta. I, naturalment, Catalunya no és la regió d'Europa amb la major pressió fiscal. Ni tenim la pressió fiscal de Suècia. Ni som el país d'on fugen els empresaris indignats per la fiscalitat; ni ocupen la plaça del Sol amb tendes de campanya Loewe. I sí. Els suecs continuen sent més alts, amb els ulls més clars i parlen molt millor l'anglès que nosaltres. 

Tot i que ahir molts diaris van reproduir aquest mantra, la pressió fiscal a Catalunya no és alta.

Pressió fiscal

La pressió fiscal és la relació entre tota la recaptació que fa l'administració via impostos i el PIB del país. És una mesura útil per dos motius. En primer lloc, té en compte la recaptació real, allò que efectivament ha recaptat el sector públic i no els percentatges que figuren a la llei. En segon lloc, és útil perquè relaciona els ingressos públics amb la riquesa del país. Quantes vegades han sentit allò de "Tenim uns impostos de Suècia, però no som Suècia"?. Com la pressió fiscal té en compte la riquesa del país (el seu PIB), contempla el diferencial entre els països, d'acord amb la riquesa general del país.

Per saber si la pressió fiscal és alta o és baixa, l'única forma que tenim és comparar-ho amb la nostra àrea d'influència. L'any 2010, segons les dades d'Eurostat, la pressió fiscal mitjana a l'Europa 27 era del 39,6% del PIB i a l'Europa 17 del 40,2%. Suècia, aquest país del que tant hem sentit a parlar els darrers dies, té una pressió del 46,3%, però no és la més alta, perquè la superen Bèlgica i Dinamarca (que arriba al 48,5%). I Espanya?. La pressió fiscal a Espanya és del 32,9%, després de les mesures fiscals aprovades, és a dir, gairebé 7 punts per sota de la mitjana. Espanya ocupa la posició 20 dels 27 països de la Unió Europa, per sota de potències de l'estat del benestar com Estònia, Malta, Xipre o Portugal. 

És cert que el diferencial entre Espanya i Europa s'ha escurçat sensiblement en els darrers anys, per dos motius. En primer lloc, perquè Europa ha rebaixat la pressió fiscal i en segon lloc perquè Espanya l'ha augmentada sensiblement.

IRPF

Espanya, per tant no té una pressió fiscal alta (hipertensió, en podríem dir), sinó que té una pressió baixa (hipotensió). I això és la suma de diversos factors. El factor més important és que l'IVA, una peça bàsica de l'arquitectura fiscal europea és molt baix a Espanya, fins i tot després de la reforma de 2010. el 18% és el més baix de la Unió Europea, però a més, apliquem l'IVA reduït del 8% a molts sectors, entre ells el turístic. De fet, en els programes electorals de CiU i del PP, hi constava la reducció de l'IVA turístic al 4%. El segon factor és que la resta de taxes i impostos a Espanya són, en termes globals, molt inferiors als europeus, com saben molt bé els nostres estudiants erasmus disseminats pel continent. A banda, fem accions polítiques tan inadequades com suprimir l'impost de successions o l'impost de patrimoni. I la tercera raó és que a Espanya la recaptació efectiva de l'IRPF és molt més baixa del que hauria de ser si comparem els valors amb la resta d'Europa.

Efectivament, l'IRPF a Espanya i a Catalunya és alt. No és una mala notícia. Posar l'accent en els impostos directes i no en els indirectes és una forma més justa de plantejar la fiscalitat, si bé té raó Materias grises quan diu que el caràcter progressiu d'un govern no depèn tant de com ingressa, sinó de com gasta els recursos públics. L'IRPF nominal ja era alt abans de la reforma de Guindos (i quan dic Guindos em sona a un Windows castís) i lògicament, ho és molt més després. Ara, tant com per ocupar la primera posició del rànquing mundial, després d'Aruba i de Suècia?.

Un impost progressiu

Com saben, l'IRPF és un impost progressiu perquè a mesura que s'incrementa la renda o el capital, s'incrementa també el percentatge de l'impost. Tots els mitjans han assenyalat amb el dit que el tipus màxim d'IRPF és molt alt a Espanya i més alt encara a Catalunya, i se situa en el 56%. I efectivament aquest 56% està situat en el Top Five de la fiscalitat mundial. Però...

I ara comencen els peròs. El tipus màxim té una importància relativa, capital per als qui l'han de pagar és clar, però marginal en la lectura global del sistema. El que és important és quin percentatge de renda se situa en cada tram. I, en aquest cas, els mitjans han posat molt més l'accent en què el tipus màxim és molt alt que no pas que s'aplica a un percentatge molt més petit de contribuents que en altres països. En realitat, la reforma ha creat un nou tram per a les rendes superiors a 300.000 euros a les que ha aplicat un increment del 7%. I potser això els hi pot semblar molt demagògic, però em sembla que qui guanya més de 300.000 euros a l'any s'ho pot permetre. És clar que potser no es podrà comprar tres Rolex, però amb dos pot anar fent. 

En canvi, quan comparem els tipus mitjans veiem que la pressió fiscal a Espanya i a Catalunya se situa en un comportament similar al dels països europeus. Una persona que guanya 33.000 euros anuals té una retenció d'IRPF del 30%, que és perfectament equiparable a la de qualsevol país europeu mitjà. 

I, naturalment, hi ha un segon però. El que és rellevant no són els tipus nominals, sinó la recaptació efectiva. I en aquest cas, sabem que el conjunt d'exempcions i deduccions són molt elevades i permeten un munt de fórmules escapistes, que hauria signat el mateix Houdini. En segon lloc, sabem que l'economia submergida a Espanya és més elevada que la mitjana europea (tot i que inferior a la que ens imaginem). I, en tercer lloc, la fiscalitat sobre les rendes de capital continua essent molt baixa, de manera que es grava sobretot el treball.

En resum

La pressió fiscal a Catalunya és baixa i, en alguns àmbits, és escandalosament baixa. Paguem molt poc en impostos especials, en taxes de serveis, en impostos al consum, en successions (en aquest cas, zero)  i en fiscalitat sobre capitals. Hem omplert el sistema de laberints que permeten fuites i hem generat exempcions inexplicables, com per exemple les que apliquem a l'església (que, indignem-nos tots, no paguen ni un euro d'IVA).  La pressió fiscal que ens cal no és la de Portugal. Si ens fa vertigen esdevenir suecs d'un dia per l'altre, com a mínim aspirem a ser italians. O italianes. Que tampoc és demanar tant.

Recortes en las redes sociales

Curso básico de redes sociales para políticos contemporáneos.*

Twitter. "Estoy recortando"
Facebook. "He recortado. Me gusta"
Foursquare. "He recortado aquí. Y aquí. Y aquí"
Quora. "¿Qué me queda por recortar?"
Youtube. "Mira este bonito recorte"
Vimeo. "Mira este bonito recorte sin píxels"
Linkedin. "Amplia experiencia en recortes"
Tuenti.  k recort + flipnt <3
Spotify. "Recortaré, erguido frente a todooo"
Slideshare. "1. Recorto. 2. Gracias por su atención"
Blogger. "10 formas de recortar con estilo"
Menéame. "La Ley Sinde es un atropello"
Meetic. "¿Recortamos juntos?
Google + "¿He recortado ya tu círculo?"
Tripadvisor. "Visita los recortes más exóticos"
Skype. "Es (pause) toy (cargando) recor (pause) tando"
Delicious. "He enlazado seis recortes nuevos"
Second Life. "Mi avatar vestido de geisha está recortando"

* Adaptado de una idea similar, que circula por la red

La taxa turística (II)

En un post anterior, plantejava alguns dubtes sobre el projecte de llei de l'impost turístic (que els mitjans han rebatejat com a taxa). M'agradaria aportar dues idees més per tal d'afavorir un intercanvi d'idees i millorar col·lectivament la proposta final.

Taxes urbanes

És cert que en els darrers dos anys s'han escampat les taxes turístiques com s'escampen les fotografies indiscretes per la xarxa. La major part d'impostos són plantejats des de les grans ciutats turístiques, que segueixen sense dissimul l'estela que ha deixat la taxe de sejour francesa. Edimburg ha plantejat una taxa turística, que s'ha topat amb el rebuig del sector turístic i del Parlament escocès. Kiev aplicarà un impost a partir de gener de 2012. Vàries ciutats italianes han creat taxes similars a la francesa, com Siracusa, Venècia o Roma, amb l'objectiu de fer front a les despeses en la gestió del patrimoni. El cas més singular és el de Cambridge, que volen emprar la taxa com un element de dissuassió per a reduir el número de turistes de la ciutat.

La major part de les ciutats plantegen un impost sobre l'estada. És lògic. En el model urbà, els hotels són el principal actiu turístic, tot i que no l'únic. En algunes ciutats, es grava també la restauració o l'accés a museus i elements del patrimoni als no residents. 

Per això, les veus favorables a un impost turístic han arribat sempre des de la ciutat de Barcelona. No és unànim, certament, i existeixen sectors turístics claraments beligerants, però si volem trobar empresaris favorables a l'impost els hem de buscar a la capital catalana. Potser té alguna cosa a veure la crisi de les cambres de comerç i l'aparició de l'impost o potser no. Però Turisme de Barcelona té un problema per la manca de recursos de la Cambra i l'impost pot ser una solució d'emergència magnífica, ara que les arques municipals estan també sota mínims.

Input - output turístic

Però ni tan sols a Barcelona, turisme és hotel. Per avaluar l'impacte econòmic del turisme, la millor eina és l'excel·lent anàlisi input output del turisme català. La primera conclusió és que el turisme genera uns efectes directes sobre la producció catalana de 16.000 milions d'euros. I no és una conclusió qualsevol: El sector turístic és fràgil i la competència global, de manera que una variació lleu en les entrades o les despeses turítstiques tindria un efecte devastador sobre l'economia del país.

Una anàlisi input - output és com si instal·lèssim un GPS a cada euro que gasta un turista. Permet seguir el rastre de la despesa i esbrinar quins són els sector que es beneficien directament i indirectament de la despesa turística. Si considerem només els efectes directes, el 37,5% de la despesa recau en el sector de la restauració, un 12% en el transport aeri, un 11,3% en l'allotjament i un 10,2% en el comerç. Aquests quatre sectors representen el gruix de la despesa, amb un 71%, però encara resta un 29% que es reparteix entre sectors com la cultura, l'oci, l'alimentació...

Considerem ara els efectes indirectes. Podem entendre què vol dir aquesta despesa amb aquest exemple: Un turista que va a un restaurant paga una quantitat que ingressa directament el restaurador. Però els ingressos del restaurador es desvien parcialment al pescador que ha capturat el llobarro, al flequer que enfornà el pa o al viticultor que ha aportat el Priorat. El ventall d'empreses beneficiades és ara molt més ampli: serveis empresarials, comerç, agricultura, transport... però hi ha un que destaca clarament, que és l'alimentació i begudes, amb més del 15% del total dels efectes indirectes.

En resum, el turisme és un sector estratègic per tres motius. En primer lloc, perquè genera un volum d'ingressos molt elevat i creixent fins i tot durant la crisi; en segon lloc, perquè és una forma d'exportació molt solvent i un factor d'equilibri de la balança de pagaments; i, en tercer lloc, perquè el turisme no es concentra en un determinat sector, i en unes poques mans, sinó que té una extraordinària capacitat de difussió sectorial i espacial. Si considerem els efectes directes i indirectes, l'allotjament representa menys d'un 9% de la despesa dels turistes.

Impostos sobre allotjament

El projecte de llei del Govern grava les estades, seguint l'exemple de la taxe de sejour, que en realitat va ser dissenyada pel turisme urbà. Quan l'escala s'amplia a regions o països, es modifica el criteri impositiu i s'empren altres impostos: taxa de sortida, taxa d'aeroport, taxa d'entrada, impost sobre el consum, taxa d'entrada als parcs naturals, impost sobre les activitats... Tots els impostos són imperfectes i cada model té problemes, però en general, aquests exemples intenten recollir el caràcter difussor de l'activitat turística. 

Els visitants tenen moltes dificultats per dissociar l'impost i el preu de venda del servei, especialment quan el recaptador de l'impost és l'allotjament. Si la factura de l'hotel és de 208 euros, interpretem que l'hotel ens ha costat 208 euros i no que ens ha costat 200 euros i que paguem 8 euros a la destinació per la nostra estada. En realitat, la fiscalitat sobre l'allotjament és un increment del preu de venda de l'allotjament, que repercuteix directament sobre l'empresa. L'empresari té dues opcions. La primera és mantenir els 208 euros, de manera que el visitant notarà un increment de preu; i la segona és rebaixar a 200 euros, el preu de venda de l'any anterior, i aportar ell els 8 euros a l'administració.

Si recuperem el punt anterior, és lògic interpretar la indignació del sector d'allotjament. Critiquen, en primer lloc, que una part de l'allotjament català no està inscrit en el catàleg d'empreses turístics. Aquesta oferta para-hotelera que és en essència una competència deslleial d'hotels, càmpings i apartaments reglats, tenen un nou avantatge competitiu. Però hi ha un segon gruix de crítiques més solvents, que són  les que recuperen els resultats de les taules input - output. Si l'allotjament representa menys del 10% de la despesa directa i indirecta dels turistes, per què han de contribuir amb un 100% de la fiscalitat turística?.

Polítiques de preu

Afecta un increment de preu de 4 euros a un hotel de quatre estrelles que ofereix una nit a 100 euros?. És molt difícil respondre aquesta pregunta. Una forma d'aproximar-nos seria aquesta: Imaginem que l'empresari opta per mantenir el preu de venda a 100 euros i contribuir ell amb els 4 euros. Això implica una reducció dels ingressos en un 4%, que no és poca cosa en una època de crisi.

Naturalment vostès em dirien que el millor que pot fer l'hoteler és apujar 4 euros el preu de cada nit i emetre una factura per 104 euros. Però això ens portaria a una pregunta: Per què si el turista és insensible a aquest increment, l'empresari està ofertant el seu establiment a un preu inferior?. En realitat, les polítiques de preu dels establiments hotelers en l'actualitat són processos d'enginyeria. El yield management és el conjunt de mecanismes que intenten adaptar el preu de l'hotel al màxim possible que estem disposats a pagar i també totes les mesures per evitar els llits freds, les habitacions desocupades. Un hotel no pot crear stocks i una habitació no venuda és una habitació perduda. Per això, les polítiques de preu són avui molt agressives, en un marc de competència molt elevat.

I tenim un tercer problema. Els turistes són més sensibles a uns preus que a uns altres. Els estudis sobre la percepció del preu presenten resultats variables, però en general coincideixen en destacar el preu del viatge i el preu de l'allotjament, com els factors crítics en la percepció del preu i, lògicament, en la presa de decisió de compra. 

Ara podem tornar a contestar la pregunta. Afectarà l'impost a la indústria hotelera?. En alguns casos, sí i an altres, no massa o gens. No plantejo en absolut que no s'hagi d'aplicar l'impost, però sí que els efectes sobre el preu hoteler és més complex del que plantegem.

En resum

Si hem d'aplicar un impost turístic, podem plantejar-nos nous camins que superin l'impost sobre l'estada francès, pensat per a les ciutats. Si m'ho permeten, imaginem que no hem de solucionar només un problema de Barcelona, i que hem de fer front a un model impositiu global per al país. A la llum dels dos epígrafs anteriors, hauríem de ser capaços de trobar un mecanisme tributari més eficaç, que no penalitzés només el 10% de l'activitat turística.

En altres paraules, seríem capaços de trobar un mecanisme per a què l'imposició al turista afectés també els FontVella, Estrella Damm, Museu Dalí, McDonald's, Renfe, ZARA, Picasso, Port Aventura...? Perquè aquestes empreses també viuen del turisme. O Montmeló. O Ryanair. Vostès ja m'entenen. 

El ambulatorio

- Hay que cerrar el ambulatorio, Max. 

Dos horas de argumentos baldíos. Max había anotado en su moleskhine todos los porqués de su oposición, que si la edad, que si los índices de ocupación, que si el área de influencia, que si el centro descongestionaba el hospital comarcal. Era inútil. La decisión estaba tomada y no hay palabras que cambien el gesto negativo del responsable. El lunes cierran las puertas. 

De vuelta a casa en su pequeño Peugeot, Max pierde la mirada entre los campos de trigo que son acunados por el bierzo. Ahora Max, en blanco y negro, quiere que el taxi vuele entre los trigales, que sea un reactor que llegue a tiempo al hospital, que se ve a lo lejos de la recta infinita. Su padre murió en esa recta, mientras su madre le lloraba en silencio, un silencio que cubrió el taxi, que cubrió los campos, que cubrió las oliveras, que cubrió el río y el bosque de abedules, que cubrió toda la región de sangre y de luto. 

Max paró en esa recta que sube y baja los oteros y que se pierde en el horizonte. El humo del cigarro le trasladó a la niebla que cubría el ambulatorio el día de su inaguración, el mismo día que su madre dejó el luto. Allí nacería su hija Alba, que antes de nacer ya tenía ganas de vivir. Y allí se abrieron las urnas que le hiceron concejal. 

 Mientras ensaya cómo explicar a los vecinos el cierre, Max sube por los callejones de la judería y casi por azar pasa junto al ambulatorio blanquecino. Frente a la puerta noble, unos vecinos se han encadenado y han empapelado la fachada de consignas fáciles. En el centro de los indignados, distingue los cabellos de trigo de Alba, que grita casi sin voz su protesta contra el cierre, contra los recortes y contra una política injusta. 

Y, para ser breve, diremos que Max sonrío abiertamente y casi diríamos que rió. Y por un momento sintió que todo tenía sentido y que el futuro era posible. Y para aquellos lectores que quieran creerlo, también les diré que intercambió una mirada cómplice con su padre que se perdió entre la niebla de la judería.

Després de la pluja. #aigüestorm

Ja tenim els efectes secundaris de la pluja d'idees sobre el Parc Nacional d'Aigüestortes, #aigüestorm No és fàcil innovar en una tipologia turística molt fràgil i massa previsible. Ja saben: caminar, passejar, admirar i poca cosa més. Aquestes són algunes de les propostes més singulars que ha deixar el brainstorming sobre el Parc. Els assessors del #teet01 escolliran les tres millors idees, però vostès també poden opinar en els comentaris. I ja saben: Una idea porta a una idea que porta a una idea que porta...

Globus amb fons de vidre. Sobrevolar el Parc amb un globus aerostàtic amb el fons transparent, com els vaixells amb fons de vidre de les Medes. No apte per a persones amb vertigen.

Hotel de fang. El fang és un material tradicional en les construccions del Pirineu. Un petit hotel de fang, gairebé camuflat en la natura, permet viure l'experiència de la nit al Parc i de la textura orgànica del material.

Natura i moda. El PN. pot ser un excel·lent escenari per a les presentacions de col·leccions de dissenyadors locals i internacionals. Fer d'Aigüestortes una referència obligada en la presentació de catàlegs vinculats amb la moda, preferentment amb materials naturals.

Cinc sentits. Una experiència del Parc basada en l'estímul dels sentits: sentir el Parc, olorar el Parc, "degustar" el Parc i palpar el Parc. Descobrir que la natura és molt més que bones vistes.

Rutes solitàries. Un dispositiu amb GPS ofereix a cada visitant un recorregut únic i irrepetible, que té la intenció de posar en valor àrees desconegudes, fomentar la fidelització (cada visita és nova) i sobretot oferir als visitants el valor del silenci.

Làser 3d. Adaptació dels paintballs amb dispositius làser, que no generen cap efecte negatiu a l'espai natural, i ulleres 3D que permeten incorporar la realitat augmentada (óssos, esllavissades...). Adrenalina en el Parc, amb un baix impacte ambiental.

Boy scout training week. Programa de formació orientat al públic infantil. Durant una setmana, un equip de monitors formen els aspirants en orientació, els "senyals" de la natura, els rastres, la flora i la fauna...

Aigüestortes Film Commission. Convertir el PN. en la destinació més preparada per a la filmació d'exteriors de pel·lícules ambientades en espais naturals. Cada pel·lícula seria una excel·lent promoció del Parc.

"Trobem l'animal?". Orientats per un guia, un grup de visitants ha de trobar un animal pel Parc (una vaca, una ovella), en una zona delimitada, a partir dels rastres que va deixant. L'activitat es porta a terme de dia i també de nit.

Turisme de son. Producte orientat a facilitar que els visitants puguin descansar, fer cures de son, en un entorn natural, que combini el contacte amb l'entorn i un cert grau de comfort. 

El Parc de nit. Excursió guiada i en silenci pel Parc, amb l'ajut d'un guia especialitzat i d'una llum molt feble, que permeti viure l'experiència de la foscor. Els dies de lluna plena es caminarà sense cap llum artificial.

El bosc de la por. Ambientació del Parc, en la que es poden reviure alguns dels mites ancestrals de la cultura occidental situats en els boscos. Una experiència teatralitzada, amb l'ajut de sons i imatges, que permeti alliberar les nostres pors més ocultes.

Parc naturista. Creació d'una ruta en un sector allunyat del Parc, que permeti atreure el segment naturista. Viure la natura sense roba permet connectar millor amb la nostra condició animal.

Plataforma. "Ara hi caic". La plataforma, situada fora del perímetre del Parc, permet en primer lloc contemplar el paisatge des d'una alçada a la que s'hi accedeix mecànicament per l'interior; després, un joc de tobogans interiors fa baixar els visitants de forma sobtada.

El Parc en ruc català. Més que una visita en cavall, la visita en un ruc català ofereix una altra perspectiva, una marxa molt més relaxada i posa en valor una espècie autòctona.

Aprenent de pastor. Un producte turístic de varis dies, en el que uns pocs visitants poden experimentar el ritme del temps i el pas de les hores de la vida del pastor. 100% Slow tourism

Sis dubtes sobre la taxa turística

TT ja no és Trending Topic, sinó Taxa turística, una de les propostes que ha presentat el Govern de la Generalitat en la proposta de pressupostos 2012. En realitat, es tracta d'un projecte de llei, és a dir, una proposta legislativa que només serà norma si el Parlament l'aprova. És, per tant, un període de reflexió que permet ampliar, modificar, millorar o fins i tot retirar el projecte de llei.

En aquest context de debat obert, em permeto plantejar sis dubtes, no tant en el pols entre sí o no, sinó en el complex terreny del com.

1. Per què el Govern contradiu el programa electoral de CiU?

Prenem el programa de CiU i anem al punt 539, en el capítol de turisme. Cito textual: "539. Reclamarem al Govern espanyol l’aplicació d’un IVA reduït sobre el sector turístic i ens comprometem a no establir noves figures impositives que tinguin com a objecte principal gravar l’activitat turística". El programa de CiU deia explícitament que no aplicaran cap impost o taxa al sector turístic. I, per tant, el Govern està actuant contra el seu propi programa. I això és extremedament greu. Si els programes són paper mullat l'endemà de les eleccions, fem-nos un favor tots plegats: ni promeses, ni programes.

De fet, fa només unes setmanes, el candidat Duran i Lleida es comprometia a "treballar per la rebaixa de l'IVA turístic", d'acord també amb la promesa electoral del PP. Seiem un moment, prenem aire, agafem distància. L'11 de novembre un partit polític defensa rebaixar la pressió impositiva al sector turístic; aquest mateix partit un 20 de desembre (del mateix any) proposa incrementar la pressió impositiva al sector turístic. Què ha passat en 40 dies per a què es faci exactament el contrari del que s'ha promès en campanya?.

2.- Com es recapta?

És cert que l'impost turístic és molt comú en les destinacions turístiques. El que és més infreqüent és que  l'objecte de l'impost sigui l'estada en un establiment d'allotjament. A Jordània, l'objecte són les vendes turístiques, a Kènia el transport, a Argentina, Regne Unit o USA és l'entrada al país, al Nepal, el permís d'accés als espais naturals, a Indònesia el transport aeri...

No és una qüestió menor. A Catalunya, un percentatge molt significatiu de les pernoctacions no es realitzen en hotels, ni en càmpings, sinó en apartaments i oferta parahotelera, que no consten en l'article 83 de la proposta de llei. Els hi ho diré amb altres paraules: Un percentatge immens dels turistes que arriben a Catalunya no pagaran cap impost, que només serà repercutit sobre l'oferta convencional, especialment hotels i càmpings. És impossible garantir la universalitat de l'impost a Catalunya, si l'objecte de l'impost és l'estada en un establiment d'allotjament.

Per això, els números no quadren. A Catalunya hi ha 178 milions de pernoctacions, 145 si no considerem la segona residència (per què no, seria un interessant debat). Si la taxa es mou entre 1 i 3 euros, la recaptació hauria de ser molt superior als 200 milions, mentre que les previsions dels pressupostos són de 100 milions d'euros.

D'altra banda, es grava també qualsevol ús no turístic dels allotjaments. Ja sé que en aquest país tendim a confondre turistes i usuaris d'establiments d'allotjament, però hi ha molts casos en els que els hotels són ocupats per no turistes: El diputat que dorm a Barcelona perquè la sessió parlamentària s'ha allargat massa, el marit que decideix dormir en una pensió després d'una discussió de parella, el viatjant d'una empresa editorial que fa nit a Lleida o el transportista que ocupa un hotel de carretera camí de Polònia és un usuari d'allotjaments i no és un turista. Parlem de taxa turística, quan ni és taxa (és impost) ni és turística.

3.- Per què gravem?

Aquesta és una pregunta clau de qualsevol impost. Jo suggereixo que com a mínim canviïn l'article 80.2 de la Llei, on s'afirma sense cap sentit del ridícul que "aquest impost grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques". Vostès entenen alguna cosa?. Senyor, ha de pagar un impost perquè té una capacitat econòmica "singular".

L'ecotaxa balear (que tampoc era ni eco ni taxa) sí explicitava l'objecte de l'impost: Es gravava l'impacte del turista sobre el medi ambient, de manera que l'impost compensava almenys parcialment els efectes negatius. En altres casos, es graven els costos afegits que implica la presència de turistes en un territori, com la gestió del patrimoni, la millora del mobiliari urbà, l'increment de seguretat... Hi ha qui grava la pèrdua d'oportunitat dels espais naturals protegits. La preservació d'un espai natural per al gaudi turístic impedeix l'aprofitament d'aquests recursos i, per tant, alguns països demanen als turistes que contribueixin en el cost de pèrdua d'oportunitat.

El que només generarà problemes és establir un impost que grava la "singular capacitat econòmica". Si no expliquem els turistes perquè els gravem, és fàcil que se sentin molestos. I fins i tot poden arribar a pensar (i això és el que suggereix l'article) que els gravem perquè demostren que tenen diners i nosaltres necessitem diners. Els impostos sempre han de deixar clar quin és l'objecte de l'impost, quina és la raó per la qual acordem demanar-li un esforç tributari.

4.- En què ens gastem els recursos?

Aquesta és una pregunta essencial. Al projecte de llei, com a totes les lleis d'aquest país, es desplaça la discussió al reglament, seguint la màxima de Romanones "Faci vostè la llei, que jo faré el reglament". Però sí hi ha algunes normes que queden fixades per llei i que permeten detectar els dos grans errors d'aquest capítol.

La llei preveu la creació d'un Fons per al foment del turisme, que recollirà els recursos recaptats. El problema és que la gestió d'aquests recursos serà competència exclusiva de la Generalitat: "Els departaments competents en matèria d’economia i turisme són els encarregats de gestionar aquest Fons, en els termes i condicions que s’estableixin reglamentàriament". I això és un error capital. No es pot exigir al sector que actuï de recaptador (i en la pràctica de principal contribuent) i negar-li alhora la possibilitat de gestionar els recursos.

La llei és ambigua en el destinatari del fons, que pot anar destinat a fulletons, a una fira de turisme, a un programa d'ambientalització turística, a la restauració d'una capella o a la creació d'un producte de wellness. Té més sentit, com deia en el punt tercer, que la llei concreti quin és el sentit de l'impost, per tal de justificar després la seva despesa. Si es pot dedicar a promoció, sostenibilitat, nous productes, qualitat, infrastructures... acabarà essent un calaix de sastre diluït, sense cap efecte sobre el model turístic del país.

5.- Per què no s'han de destinar els recursos a promoció?

Entre les funcions de l'impost, el primer que apareix a la llei és la promoció. I no, no té cap sentit que un impost turístic es destini a la promoció de la destinació, com a mínim per tres motius.

Imagini's que en el moment en què compra una Coca-Cola, nota que li cobren un extra per la política de màrqueting de la Coca-Cola. I quan anem a queixar-nos ens expliquen que l'empresa ha hagut d'invertir molts diners en seduir-nos, i que ara els hi hem de tornar una part d'aquests recursos. ¿Quin argument donem a un turista per cobrar-li els anuncis que hem pagat per a què vingui?. Jo no em veig amb cor d'explicar-ho.

El segon problema és que en aquests moment està vigent la llei de l'Agència Catalunya Turisme, que estableix (per llei) l'aportació directa del sector privat en la promoció turística del país. I no he vist cap dispossició transitòria que anul·li l'Agència. De manera, que ara li diem al sector turístic que col·labori en la promoció turística del país i alhora que faci de recaptador d'un impost als turistes per a millorar la promoció del país.

I el tecer problema és que els països més avançats en turisme han creat models de gestió dels òrgans de promoció molt més moderns. Tant A tout France (l'antic Maison de la France) com London & Partners (l'antic London Tourism Board) donen serveis a les empreses, i amb aquests recursos poden fer front a un increment de la despesa en promoció turística. Aquesta és la via de futur per la sostenibilitat de la promoció turística.

6.- Per què és un error la distribució local de l'impost?

El desgavell legislatiu s'apropa a l'absurd quan incorpora els ens locals entre els beneficiaris del fons. D'entrada, és una bona notícia que una part de l'impost es destini a les administracions locals, però no així. L'article 96.2. diu "el 25% de la recaptació del Fons ha d’ésser destinat a les administracions locals, en funció de la recaptació corresponent per establiments" i el 96.3. "El percentatge del fons gestionat per les administracions locals haurà d’ésser destinat al finançament d’actuacions concretes en l’àmbit de la promoció turística".

El sistema turístic català es basa en l'extrema mobilitat dels visitants, excepte en el cas de Barcelona. Un turista a Palamós visita Girona, Besalú, Empúries o Barcelona. De fet, la segona i tercera corona del litoral rep visitants, rep per tant els impactes, i només obté uns ingressos puntuals: El gruix de la despesa es queda a les poblacions hoteleres. Assignar els fons a partir de la despesa en allotjament és ignorar que els turistes es mouen en un sistema territorial complex. Té molt més sentit que la gestió del fons recaigui sobre les marques i no sobre les localitats.

Tampoc entenc per què les activitats de l'impost són tan obertes en el cas de la Generalitat i es limiten a la promoció en les localitats, precisament la despesa més inadequada de totes les despeses possibles. Per què s'obliga als municipis a gastar aquests recursos en promoció?.

Un mal projecte, que ha de ser revisat

El Govern ha fet un projecte de llei sense consens, sense diàleg, en desacord amb el seu propi programa, en contradicció amb les promeses realitzades fa només un mes, una llei injusta (no és universal), indefinida (no marca l'objecte de la llei), desorientada (no concreta la despesa) i tancada (no integra el sector en la presa de decisions). És un bon moment per repensar el projecte, consultar les empreses, madurar les decisions i esmenar els errors.

#congrespsc

El Congrés des de fora

L'esquerra té dues ànimes, el carrer i els parlaments. Hi ha una esquerra que ocupa places, que convoca vagues, que crida consignes i que aspira a canviar-ho gairebé tot. És espontània, libertària, creativa, un punt naïf, i necessàriament revolucionària. Hi ha una esquerra organitzada que guanya eleccions, que governa, que pacta, que aspira a canviar algunes coses i de vegades, se'n surt. És més poruga, realista, organitzada, i necessàriament conservadora. Les dues esquerres sempre han tingut una tensa relació i en els sopars de nadal es deixen caure els retrets: demagog, botifler, acomodat, idealista... No ho saben però l'esquerra només és possible amb l'activitat des de dins i des de fora, des dels escons i les places. No ho saben, però són les dues ànimes d'un mateix pàlpit.

Cada moment històric atorga el protagonisme a un o a un altre. De vegades, és necessari que l'esquerra més creativa, més lliure, reculli la veu de les places i participi en les manifestacions que donen forma al desencís i escrigui els grafittis que configuren els discursos futurs. De vegades, és l'esquerra pragmàtica i activa la que ha d'escriure les lleis, ha de pactar i ha de rebaixar la utopia al punt just per a fer-la possible. El destí de l'esquerra depèn de l'agudesa d'encertar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal.

També els partits d'esquerra tenen dues ànimes, la de dins i la de fora. Com uns cunyats en un sopar familiar, la seva relació és més aviat tensa. Els uns senten que treballen, que redacten, que pacten, que donen forma als projectes amb la maquinària pessada de l'estructura del partit i miren amb un punt de rebuig els socialistes que no van a les assemblees, que no presenten esmenes, que no juguen el partit. Els altres fa temps que han perdut la fe en el sistema i busquen un nou sentit entre les veus del carrer; senten que només des de fora es pot canviar la política i miren amb un punt de rebuig els socialistes de credencial. Tots dos són necessaris i formen part de l'ànima bipolar del socialisme.

El destí del PSC depèn de l'agudesa d'encentar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal. I, potser, més que un Congrés des de baix, avui s'inicia un Congrés des de fora.

El tres reptes del PSC

El PSC es mira al mirall del futur, amb moltes cicatrius, un sac de dubtes i poques, molt poques cares noves. Tots els zoom de les càmeres esten pendent d'allò que és molt poc rellevant (si Navarro o Ros) i ignoren la transcendència de les decisions aplaçades. El partit hauria de fer front a tres reptes històrics. Ara o mai...

La redefinició de la socialdemocràcia

No és un problema català, sinó europeu. La socialdemocràcia s'ha diluït en un cafè amb llet de paraules velles, discursos fàcils i manca de solucions. La crisi ha evidenciat la incapacitat de l'esquerra europea d'articular un nou discurs, que sigui alguna cosa més que la versió amable, simpàtica, del discurs dels populars europeus. 

Una via verda nítida, la prioritat per l'eficiència del sistema, un relat fiscal entenedor, el combat dels privilegis, la defensa ètica de la comunitat (en oposició a l'individualisme), la disolució de la cultura del subsidi o l'aposta per la meritocràcia configuren el núvol de tags de l'esquerra que ve. La socialdemocràcia s'ha de redefinir a Catalunya, a França i a Dinamarca, és cert. Però a Catalunya hauríem de ser capaços de crear una via catalana a la crisi d'identitat de l'esquerra, una via valenta que recuperi l'alè de les utopies i que transpiri modernitat.

La redefinició del catalanisme polític

Cap partit polític pot sobreviure si no és percebut pels ciutadans com el garant de la defensa dels interessos de la comunitat que representa. El PSC ha d'alterar el joc de relacions amb Espanya i amb el PSOE, amb un principi irrenunciable: Els interessos de Catalunya, primer. La forma que ha de prendre aquest principi va molt més enllà de la teatralització d'un grup parlamentari propi (que és un mínim irrenunciable), sinó en la determinació de votar sempre Catalunya quan la proposta afecti els interessos del país.

El PSC ha de concretar la seva aposta federalista, que s'ha de traduïr en un full de ruta compartit. Això vol dir unir-se quan convingui a la resta de forces polítiques del país per defensar interessos comuns, però també definir nítidament un perfil propi. El país és orfe d'un catalanisme polític renovador, capaç de defensar la reforma de la Constitució, la reforma del Senat, l'articulació federal del país (vegueries i municipis forts), la ubicació de la cultura (catalana) en el centre del projecte de país, la complicitat federalista amb altres territoris espanyols i una via europea directa. 

La redefinició de la política

Als carrers encara sonen les consignes indignades d'una queixa inaplaçable: democràcia real, ja. Un partit que vol construir el futur ha d'adreçar-se en primer lloc, sobretot, a aquells que no voten, al creixent sector de la població que ha deixat de creure en la política i en els polítics; que no entenen els discursos i veuen l'artifici dels mítings i els eslògans; que no se senten interpel·lats ni consultats; que s'han cansat del dondedijedigodigodieguisme.

I la fractura entre indignats i política és tan gran i creixent que no se sutura amb paraules. Els partits s'han de reiventar amb la radicalitat de la primavera àrab i no amb la cosmètica de la Señorita Pepis, que dissimula les arrugues amb una mica de fons. El guió del canvi l'han escrit a les places del país: elecció directa, limitació de mandats, open gouvernment, processos de decisió bottom - up, abolició de la política de l'eslogan... I especialment replantejar-nos les formes com els partits es relacionen amb els ciutadans, i trencar la lògica 1.0 de les estructures caduques.