Publicitat política (II)

Ara que s'estan esmolant les destrals de guerra publicitària entre els partits, ara que estem a les portes d'una altra campanya (potser la darrera) amb els anuncis, els cartells, les falques, els publireportatges i els mítings, és un bon moment per fer un nou exercici de publicitat política. Si els polítics són anuncis, els anuncis semblen polítics, i de vegades és difícil fixar la frontera entre discurs i màrqueting, entre llistes i càstings, entre idearis i story boards.

Els hi proposo la segona part d'un joc al que ja hàviem jugat fa uns anys. Imaginem que els partits polítics es volen publicitar aprofitant el reconeixement dels anuncis d'èxit. Quina seria la millor opció?. Aquesta és la meva tria (de bon rollo, eh?). Quina és la seva?.

Convergència i Unió



Partit Socialista de Catalunya



Esquerra Republicana



Partit Popular



Iniciativa per Catalunya Verds



Ciutadans

Rituales

Emma trabaja en Viajes Marsans. Cada mañana abre puntualmente la agencia de la calle Mayor. No hay clientes, ni viajes, ni ofertas, ni llamadas. Durante siete horas, Emma sigue el ritual metódico de un trabajo que ya no existe. Tal vez un transeúnte despistado pueda creer, desde fuera, que la agencia es una agencia de viajes y Emma, una eficiente trabajadora. Pero todo es sólo un decorado. Tan sólo el escenario de rituales repetitivos. Marsans es una agencia de viajes sin viajes.

Hay en África una estación de tren sin trenes. El jefe de la estación, vestido con un polvoriento uniforme, señala puntualmente los pasos del ferrocarril por la estación, aunque en realidad cuando levanta la bandera roja y hace sonar su silbato por las vías herrumbrosas ya no pasan trenes. Ni vagones ni locomotoras.

¿Cuántos rituales seguimos aunque ya no recordamos porqué lo hacemos?. Como aquella chica que no pudo superar la trágica muerte de su pareja y siempre cocina para dos. Como aquellos diputados que siguen el bullicio aparente del Parlamento, pero su ausencia pasaría inadvertida. Como las salas de cine vacías que a las cuatro de la tarde emiten una película que nadie ve, una emoción que nadie siente y una lágrima que nadie derrama.

Como los posts de verano. Los bloggers desconocen que en verano ya nadie lee blogs. Y el ritual sólo crea un curioso vacío, un absurdo monólogo que ni siquiera el autor escucha porque está de vacaciones.

14 de juillet

Le jour du Quatorze Juillet, je reste dans mon lit douillet
La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne en écoutant pas le clairon qui sonne
Mais les braves gens n’aiment pas que l’on suive une autre route qu’eux…
Non les braves gens n’aiment pas que l’on suive une autre route qu’eux…
Tout le monde me montre du doigt, sauf les manchots, ça va de soi.

Traducció més que lliure

Quan arriba el dia de la nació em quedo en el llit tal que un nadò
Els himnes i les marxes militars jo me'ls passo pel Camp de Mars
Jo a ningú no vull pas molestar si amb la desfilada canvio de canal
Però els prohoms de la nació només toleren les adhesions
Però als prohoms de la nació no els hi agraden les desercions
M'escridassen "Ets un botifler", excepte els muts, deixem-los fer

Escucha, España

1. Éramos muchos. Seguramente, no un millón. Yo no sé cuántos exactamente y eso no es lo importante. Es la mayor manifestación que ha habido en Cataluña, junto con el No a la Guerra. He participado en ambas y sé que las calles estaban inundadas por las voces ciudadanas, que pedían una vía alternativa en los dos casos, una reclamación coral de otro mundo posible.

2. Éramos diversos. Agnósticos, ópticos, prácticos, épicos, aritméticos, místicos, analíticos y unas cuantas esdrújulas más. De la misma forma que el Estatut es un punto de encuentro de sensibilidades diversas, el rechazo a la sentencia es también compartido por la mayoría de la sociedad catalana. La manifestación fue un rotundo éxito y logró reunir a ideas muy diferentes bajo un grito común.

3. A pesar de la diversidad, destacó por encima del resto el grito de "Adéu Espanya". Es una evidencia que la opción de No a España crece cada día. Y se ha instalado en una parte de la población el sentimiento de que no hay acuerdo posible y que lo mejor es un divorcio amistoso y civilizado. Ésta es una curiosa paradoja: Los más acérrimos defensores de la España indivisible, los apóstoles del "España se rompe" consiguen con su actitud crear más adeptos a la causa independentista.

4. La causa independentista ya no es una opción marginal de jóvenes idealistas y ancianos nostálgicos. Ahora ya mueve a intelectuales, pensadores, empresarios, asociaciones, periodistas, grupos de presión o científicos. La vía del Adéu Espanya tiene guionistas brillantes y acumula adeptos y propuestas concretas. Una parte de la sociedad catalana entiende el estado catalán no como una salida de emergencia, sino como una vía tranquila y plausible.

5. Lo que más duele no es la enmienda al artículo tal o cual. Lo que más molesta no es el redactado de algunos votos particulares, que parecen rodados en blanco y negro. Lo peor es que el pacto de mínimos entre España y Cataluña, refrendado en el Parlament, en las Cortes, en el Senado y en las urnas, puede ser modificado a posteriori por un Tribunal. Lo peor de todo es que da la impresión de que el pacto no es posible.

6. El Estatut de Cataluña ha sido la locomotora que ha arrastrado a unos cuantos vagones más. Como en el primer Estatut, al día siguiente de la aprobación ya se estaban redactando réplicas que ahora son plenamente vigentes. Cuesta explicar porqué un partido eleva al TC artículos que vota a favor en la comunidad vecina. Pero más allá del agravio, lo relevante es que la apuesta federal de Cataluña es compartida hoy por muchos otros territorios. La sentencia contra Cataluña lo es también contra la nueva arquitectura del Estado, cuando aún están instalados los andamios.

7. ¿Y ahora qué?. En primer lugar, hay que reparar el daño. Hay que recomponer el pacto de nuevo, con el fin de recuperar lo perdido. Eso no evitará las cicatrices, pero las heridas abiertas deben cerrarse.

8. En segundo lugar, ha llegado el momento de mostrar las cartas. Como las parejas en crisis en las que un miembro se anticipa: "Cariño, tenemos que hablar". Debemos confesar qué queremos, qué estamos dispuestos a hacer y qué futuro dibujamos. Trazar un cuaderno de ruta serio, que no eluda ni uno solo de los problemas. Si hay un obstáculo llamado Constitución, hablemos. Primero, pensemos qué queremos. Y luego hagamos las leyes que lo hagan posible. No al revés.

9. Si otras comunidades quieren participar del debate, mejor. Si la nueva arquitectura es compartida, adelante. Pero si es un debate en el que otros vecinos no quieren entrar, no pasa nada. Los modelos pueden ser simétricos o asimétricos. No se trata de imponer la "vía catalana" al resto.

10. Aún hoy, la mayoría de la sociedad catalana quiere participar del proyecto de España. Quiere formar parte del proyecto cultural, económico, social o territorial del Estado. Quieren construir un país mejor: reforzar los aciertos y reparar los errores. Desean una Cataluña mejor en una España diferente. Yo, entre ellos. ¿Nos ponemos a trabajar?

El meu lema

Federalistes mosquejats, independentistes antiestatut, autonomistes amb crisi de fe, magrebins integrats, apòstols de la lletra petita, portaveus del desencís, gallegs a la recerca d'un altra Espanya, turistes que passaven per allà, populars indignats, ecologistes, filòlegs, taxidermistes, professors de dança africana, dissenyadors de webs... La meitat del país més u seran a Barcelona el 10 de juliol per a fer públic el seu enuig. Cada mosqueig és personal i intransferible. Cada raó és una raó més. Benvinguda sigui.

En una societat 2.0, el més rellevant no és qui encapçala la manifestació sinó qui s'hi adhereix. El més rellevant no és l'eslogan comú, sinó la suma dels lemes individuals. El que farà de la manifestació un espai d'acollida i una expressió de les veus del carrer és el Flickr de l'endemà amb les banderes republicanes, les estelades, les senyeres, les proclames individuals, els eslògans de rebuig, les pancartes escrites a mà, les cares pintades i la sensació que, per un dia, el país és la saludable suma dels individus diversos.

Estic ja preparant la pancarta. El meu lema és:

LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D'AUTONOMIA

Quin és el seu lema?. Més a #elmeulema

Taxa turística?

El responsable de Turisme de Barcelona ha plantejat la possibilitat de crear una taxa turística. L'ecotaxa de Mallorca ha fet de la taxa turística un tabú, tot i que el seu ús s'ha generalitzat a moltes destinacions turístiques. Per complementar el debat, els suggereixo aquesta presentació. Té ja uns quants anys, però els temes que obre són plenament vigents. I a vostès que els sembla aquesta proposta?.

Ecotaxa

View more presentations from José Donaire.

Apellidos que marcan (goles)

Si te llamas Bocanegra, tal vez están predestinado a ser el responsable del Metro de Madrid. Walter Duer recogió en su libro un catálogo amplio de apellidos que marcan, como el cinturón negro Azcárate o el banquero Tocafondi, que parecen sacados de una historieta de Anacleto. Màrius Serra también había identificado varios apellidos que parecen predestinados como el Director General de Pesca Miralpeix (Miraelpescado) o el responsable de salud Manté Fors (Mantiene Fuertes). Llegados a este punto, tal vez no les sorprenda que el director de Iberia se llame Donaire.

Ni siquiera el Mundial de Fútbol parece escapar del destino onomástico. El portugués Duda ha sido titular, sustituto y suplente. El jugador más joven de Grecia es Ninis representante de la Generación Nini y unos meses más joven que el melenudo Malezas. El más rápido en Japón ha sido, por supuesto, Honda. Nueva Zelanda ha pasado sin pena ni gloria, con un equipo sin estrellas donde sólo destaca el cotizado Pastón. Por contra, el jugador que milita en en el Plymouth inglés Fallon ha realizado un pésimo Mundial. El jugador australiano McDonald se cayó de lista de convocados a última hora, entre otros motivos por su sobrepeso. Uno de los centros de campo más sólidos del campeonato ha sido el mexicano, integrado por Torres, Torrado, Guardado y Castro (campamento militar). En Sudáfrica, curiosamente, Khuboni ha jugado menos que Khumalo. En el equipo inglés, los centrocampistas que más han cantado han sido Lennon y Barry. El camerunés Choupo ha sido acusado de individualista en los medios del país, mientras que su compatriota del Ayax Enoh pecó de efervescente. El jugador de Costa de Marfil con mayor posesión de la pelota ha sido Tiene. El equipo de Brasil no prometía demasiado con el eje Lució Kaka por Elano. Y ya que estamos, ¿saben cuál ha sido la selección más vitoreada?.

Los diez errores más comunes a la hora de redactar un post

Para celebrar el aniversario de los cinco años de este blog, los redactores de la bitácora queremos compartir con ustedes los frutos de tanta experiencia acumulada, tanto know how y tantas visicitudes en el apasionante mundo del community managament. Por eso, para todos aquellos noveles que desean entrar en el mundo de los blogs, hemos recogido los errores más comunes:

1. Nunca dé consejos

Las redes sociales nacieron de forma más o menos espontánea y se han resistido a las instrucciones. Seguramente la base de su éxito es ésta: Improvisar sobre la marcha. Por eso, jamás, en ningún caso, les diga a los demás lo que deben hacer o lo que no deben hacer.

2. No utilice jerga

Cuando sigo un TL, o el rastro de un RT, o siguiendo los feeds de mi netvibes o incluso algún mashup, me molesta la profusión de neologismos. Si queremos avanzar hacia la folkosonomía o la IC, en una sociedad 2.0 basada en el networking, el crowdsourcing y el Long Tail, en favor de una noocracia, deberemos desterrar de nuestros CSS, de nuestros RSS y nuestros ARIs el uso y el abuso de la jerga 2.0.

3. Enlace sus fuentes

De hecho, ésta idea no es mía. Ya lo propuso en su momento George Por cuando hablaba de inteligencia colaborativa y fue retomado por Anderson cuando teorizó sobre la Long Tail. En España, han insistido en ello Gallir, EDans y Dadanoias, entre otros. En un fórum sobre creative commons se puede seguir los pros y contras de enlazar.

4. Depure su ortografía

Las faltas ortográficas o tipográficas destrozan la reputación de cualquier blogger. Y es un vicio en aumento. Sin ir más lejos, hace unos días leí en el comentario de un blog "Oigan", así sin hache y sin y griega. Como lo oyen.

5. No falsee la identidad de los comentarios

La frase "Yo he siempre he votado a ERC pero después de lo que han hecho nunca más lo volveré a hacer" lleva una cartel inmenso que dice "Hola. Jamás he votado a ERC y hago comentarios incendiarios para desacreditarlos, sin darme cuenta que todo el mundo advierte que jamás he votado a ERC". Muchos bloggers noveles (y algunos no tan noveles) crean falsos nicks para darse a sí mismo la razón o bien para autoinsultarse y crear una falsa polémica consigo mismo. Nunca escriban comentarios en su propio blog.

6. Contraste sus datos

Es frecuente utilizar datos en tus posts. De hecho, está demostrado que en un 68,7% de los posts se usan porcentajes, en un 23,6% polinomios de segundo grado y en un 9,8% cintas de Moebius. Los datos siempre han de estar contrastados por fuentes solventes como ésta, ésta y sobre todo ésta.

7. Nunca inicie un meme

Uno de las frases más ingeniosas que circulan por la blogosfera es ésta: "Un meme es una memez". Los memes desautorizan a sus autores y a sus seguidores. De hecho, ha nacido una campaña anti-memes que pretende erradicarlas de la red. Si desea unirse a ella, sólo tiene que escribir un post con la frase "Un meme es una memez" y proponer a diez de sus amigos que se unan a la causa.

8. Ignore sus trolls

Incluso si tienen la desgracia de sufrir un troll tan indocumentado, maleducado, iletrado, absurdo, contradictorio, vendido, aposentado y además halitósico como el que yo tengo en esta bitácora, incluso en ese caso, ignórelo.

9. No se repita

No se repita

10. Jamás escriba un decálogo

De igual manera que la Power Balance nos ayuda a identificar fácilmente un tonto, los decálogos de las bitácoras son un indicador de la pobreza de recursos de su autor. Para que me entiendan, los decálogos son la Power Balance de la blogosfera.

El concert (de cambra) d'en Mas

Jo no voldria ser el cambrer que pren nota a la taula d'en Mas. "Portim macarrons de primer". "No, no. Macarrons, no. Millor amanida". "Però em tregui la ceba, que em fa mal". "Sap què?. Millor uns canelons. Sense gratinar, però". I quan li portin els canelons, dirà que s'ho ha pensat millor i que vol uns macarrons. Amb ceba i gratinats.

Saber l'opinió d'en Mas sobre la independència és com saber la marca de calçotets d'en Bob Esponja. Aquest matí, mentre en Mas es rentava les dents volia un estat independent. Quan li ha caigut la mermelada de maduixa sobre l'editorial de La Vanguardia, ha decidit que era sobiranista. En el moment en què es pentinava, pensà que ara no és el moment. I camí de Calafell, on ciu ha organitzat un flashmob, ha rumiat que seria una bona idea la devolució de competències a l'Estat. L'independentisme d'en Mas és com el final de Lost: Ves a saber.

A Calafell, en Mas ha dit que no promourà cap referèndum per la independència. Ens diu: "No el convoco perquè el perderia". Crec que qui va dir això és el mateix que va acceptar el tràmit de la ILP sobre el referèndum fa uns quants dies. Com una mena de flashforward, CiU dirà que no al que està dient que sí ara. Però tornem a la seva afirmació: "No el convoco perquè el perderia". No diu: "Convoquem el referèndum i acatem l'opinió de la societat", sinó que diu "Com que el que pensa la societat no m'interessa, prescindeixo del que pensi la societat". Sembla ser que el dret a decidir només s'activa quan la decisió coincideixi amb els interessos d'en Mas.

Animat, en Mas va decidir que havia arribat el moment de crear un nou escenari, el tretzè en tretze mesos: "De l'autonomia que ens cal és la de Portugal" ha passat a "El més cert és el concert". No sé si això vol dir que deixaria de donar suport a la ILP, que votarà en contra de les consultes o, el més probable, que defensarà totes les opcions al mateix temps. Però ja que parlem de concert, m'agradaria donar la meva opinió (contrària).

El concert vulnera l'Estatut

Fa quatre dies la societat catalana va aprovar per referèndum (allò del dret a decidir) que volia un Estatut. Jo me l'he mirat atentament, me l'he rellegit de dalt a baix, i no he trobat ni en l'esperit ni en la lletra (ni tan sols en les notes a peu de pàgina) la més mínima referència al concert. De fet, diu exactament el contrari: Que les finances catalanes participaran en els processos d'anivellament de l'Estat. El concert no només és anticonstitucional, sinó que és antiestatutari.

Ja sé que ara està de moda escarnir els estatuts i les constitucions. Quan es pren una mica de perspectiva històrica, te n'adones del valor que té. Un contracte social de drets i deures, que fixa les regles del joc dels ciutadans. Una de les majors fites de la història de Catalunya. Segurament, el document més important de la seva biografia.

És cert que la sentència del TC va perillar alguns preceptes bàsics de l'Estatut. Però el que hem de reclamar des de Catalunya és que es respecti l'Estatut. No entenc com podem defensar al mateix temps que no tolerarem retocs a l'Estatut i que volem un model econòmic al marge de l'Estatut.

El concert és injust

El concert és injust. Les societats modernes s'han basat en el principi de la solidaritat: una part dels ingressos dels qui més en tenen es detinen als qui en tenen menys. No hi ha cap estat en el món, amb l'excepció de l'espanyol, en què es produeixi un règim de concert. Els impostos no només serveixen per a cobrir les despeses dels serveis públics que rebem. Una part dels impostos actua com a factor de redistribució de les rendes. Fins i tot en el més liberal dels règims econòmics accepten aquest principi. Amb el concert econòmic, neguem el principi de distribució de la riquesa (territorial).

Ni tan sols la Unió Europa n'està exempta. Tot i que la Unió és un acord entre estats, els territoris amb més recursos cedeixen una part d'aquests recursos als estats amb menys capacitat econòmica. De fet, si s'aprovés el concert a Catalunya, la independència seria un mal negoci per Catalunya. Una Catalunya independent amb una renda superior a la mitjana europea hauria de cedir recursos a la resta d'Europa (entre ells, a Espanya). En canvi, una Catalunya amb concert dins d'Espanya s'estalviaria el fons de compensació estatal i també l'europeu.

No hi haurà concert

El concert topa de ple amb l'Estatut i la Constitució. De fet, vulnera vàries desenes d'articles. Però el problema no és només jurídic. No podem exigir tots els avantatges d'un estat, però sense el principi rector de la solidaritat, pròpia dels estats. La resta d'Espanya no acceptarà el concert i és lògic que no ho accepti. I segurament aquest és l'escenari que vol en Mas: Una Espanya que tanca les portes a una reclamació catalana. "No ens estimen", diria.

Però la cruïlla és molt més simple: o la Catalunya de l'Estatut o l'estat català. Tots els partits polítics s'han mullat. Tots, menys la CiU d'en Mas. Fer una proposta que segur que no passarà és la vella estratègia convergent de qui dies passa, anys empeny. Si volen concerts, els recomano el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Burkes

Quan el Diable s'avorreix, mata mosques amb la cua. I quan els polítics no saben què fer s'inventen lleis absurdes per a problemes que no existeixen. Que la realitat no espatlli una bona llei demagògica. La prohibició del burka és un error. I jo encara diria més, és un error prohibir el burka.

Excusatio non petita

A mi m'agrada dir les coses pel seu nom. Si el problema són els burkes, fem una llei antiburka. Però com que aquesta regulació toparia de ple amb uns quants drets constitucionals, ens inventem una excusa: No es pot amagar el rostre.

Amb aquesta regulació, prohibim l'entrada a un mercat públic a les següents persones: Una persona amb la cara embenada per una ferida, una persona amb ulleres fosques i barret, una comparsa de Carnaval disfressada d'extraterrestres, un avi pelat de fred envoltat per una bufanda, un individu amb el casc posat, un detectiu que segueix furtivament un lladregot, un nen amb ulleres, nas i bigoti, una criatura amb pasamuntanyes contra la fred...

¿Y quién le ha dicho a usted que yo quiero que usted decida cómo he de vestirme?

Els governs no han de dir a la gent com s'han de vestir. Quan faig cua per veure la Capella Sixtina i veig els rètols que prohibeixen mostrar l'espatlla o quan en una mesquita obliguen les dones a cobrir-se el cap, valoro el fet de viure en un lloc en el que no m'obliguen a portar barret o a tenyir-me els cabells blancs.

Si em ve gust vestir-me de boy scout amb sabates de pallasso i el casquet volador d'en Doraemon al cap, no vull que un comissari polític (amb ulleres fosques i abric negre) em detingui perquè no segueixo els estàndards oficials. Deixeu-m'ho clar: Em vesteixo com vull. I no vull que el govern dicti cap regulació sobre què vesteixo, com em pentino o quins colors s'han de portar aquest any.

Ells obliguen, nosaltres obliguem

De fet, aquesta és la paradoxa. El burka és una imposició d'un home (i la cultura que arrosega) sobre una dona. Però la prohibició és també una imposició, en aquest cas d'una societat sobre la dona (que no sobre l'home i la seva cultura). Obligant la dona a vestir d'una determinada manera fem, sense adonar-nos, el mateix que fa el seu home: Limitar la seva capacitat de decidir.

El hábito no hace al monje

Un burka és una forma humiliant de tractar una dona. És cert. Però amb el burka, veiem el dit i no la lluna. El burka no és la discriminació, sinó que el problema és el codi cultural que el justifica. És com obligar que una dona amb un blau a l'ull (produït per la violència domèstica) no pugui sortir de casa perquè mostra públicament la discriminació. El problema no és el vestit, sinó els models culturals que justifiquen aquest vestit.

Ells són masclistes... I nosaltres?

Combatre el masclisme no és combatre una religió o una cultura. És falsa la dicotomia entre ells i nosaltres. Cal que recordi la diferència de salaris per a les mateixes feines?. Recordem les estadístiques sobre el temps dedicat a la cura de la llar?. A una coneguda no la van pujar de categoria perquè "hi hauria dues dones al capdavant de l'oficina". Provin d'anar a buscar feina amb un embaràs visible... La lluita per la igualtat entre homes i dones és una lluita global i s'ha de combatre globalment, perquè desgraciadament aquesta discriminació és universal. És cert que hi ha nivells diferents. Però mirem-nos més al mirall de la igualtat i veurem que les dones a casa nostra encara estan uns graons socials per sota dels homes.

La publicitat converteix les dones en pedaços de carn, en objectes de seducció sense més valor que la seva epidermis. Segurament algunes peces de roba que porten algunes dones responen a codis culturals igualment masclistes, perquè només persegueixen l'exhibició pública de l'anatomia femenina per a un "consum" masculí. Vostès em diran que aquestes dones són "lliures" de vestir-se així (a diferències dels burkes) i tindran raó. Però el background cultural que el justifica no és precisament modèlic.

Desigualtats

La desigualtat entre homes i dones és una de les formes de desigualtat de la societat. N'hi ha unes quantes més: la discriminació de les persones amb discapacitat, la discriminació dels homosexuals (la derrota de la selecció espanyola ha omplert la xarxa de braus sodomitzats, amb un llenguatge homofòbic que aplaudiria un skinhead), la discriminació dels sense llar... i la discriminació dels estrangers.

Mirin aquest curiós cercle. La majoria de la societat espanyola és obertament racista, és a dir, discrimina les persones pel seu origen. La creuada contra el burka és en realitat una creuada contra "els altres", aquells que no volen integrar-se en la nostra societat. I critiquem el burka per discriminatori (de la dona), mentre farcim el nostre llenguatge de discriminació. No lluitem contra la discriminació, sinó que imposem la nostra discriminació sobre la seva.

Mesures inútils

Prohibir un element cultural només ajuda a reforçar-lo. Prohibir el burka no només tancarà algunes dones a la seva casa, sinó que farà d'aquestes dones còmplices de la discriminació. Obrim les finestres. Deixem que passegin i descobreixin el món més enllà dels murs de la llar. Els processos culturals són lents i espontanis, no dirigits i sobtats. Fem-los còmplices de la lluita per una societat més justa i més igualitària. D'aquí uns anys, veurem nenes amb faldilla curta i una yihad. I potser deixarem de veure monges amb hàbit. I amb una mica de sort, els turistes sense samarreta que es passegen escapant el seu ferum per les terrasses de la costa decideixen que és més civilitzat cobrir-se el tors. Però deixem que aquests processos es generin de forma natural, no teledirigida.

Els deixo perquè he de trobar un casquet volador en un mercat de brocanters.