27 juny 2014

#NovaPolítica i #NouPaís

L'enquesta que dibuixa la fi d'una etapa. O almenys, els primers símptomes de la fi de la política clàssica. La darrera projecció de GESOP publicada a El Periódico fa tremolar les pilones que sustentaven la política catalana i mostra un nou escenari. Un mapa tan nou ha donat lloc a moltes interpretacions, perquè ja sabem que les enquestes tenen tantes lectures possibles com lectors. Jo els hi proposo una més.





La fi

Hi ha una clau que ajuda a llegir ràpidament els resultats: La necessitat de canvi. Un canvi tan ràpid i tan profund només es pot explicar perquè una part de la població assumeix el principi que si vols crear un canvi no pots fer les coses com fins ara. I, per tant, tampoc pots votar els de sempre. És la fi de. No tant el principi de, perquè els partits del canvi es mouen més bé expliquen què no són, a què s'oposen, que no pas què són exactament. 

Nova política

Una part del relat se sustenta en un nova política. Són nous perquè incorporen processos més participatius, perquè assagen models de política deliberativa, perquè utilitzen amb eficàcia les xarxes socials i la política 2.0. Són nous també perquè es desvinculen de la "classe política" i qüestionen privilegis, salaris o atribucions i es guanyen una reputació d'austers i transparents. I són nous especialment, perquè s'oposen als poders fàctics i no els hi fa por qüestionar-se la monarquia, enfrontar-se verbalment a exbanquers, denunciar les trames d'interessos i il·luminar allò que fins ara es cuinava a les golfes. Pequen de populisme, naufraguen en la concreció i es queixen més que proposen, però és evident que la fórmula funciona. 

Nou país

A Catalunya, aquest procés s'ha connectat amb un altre que és la reivindicació d'un nou país. Jo crec que té la mateixa arrel: La major part del sobiranisme considera que un nou país és la sortida necessària a una situació de fi de cicle. Com la nova política, es presenta com a solució a un problema. Com la nova política, és més eficient explicant les misèries del vell país que les possibilitats del nou país. Si un segueix el relat central del sobiranisme, el centre de gravetat del discurs és la crisi d'Espanya. Crisi econòmica, però també social, cultural, territorial i, fins i tot, moral. El projecte de #noupaís precisa de la complicitat d'agents bastant antagònics, que només tenen un espai d'intersecció (la voluntat de crear un nou país), però discrepen en la resta.

NouPaís i NovaPolítica

Hi ha un exercici interessant que és creuar els dos processos. Construir una matriu que relacioni la demanda d'un canvi polític i la demanda d'un nou país. El resultat seria més o menys el que tenen en aquesta representació.


D'entrada, hi ha dos partits que ho tenen molt malament, com són el PPC i el PSC, perquè no poden presentar cap argument de renovació: Representen la vella política i proposen mantenir-nos en el vell país. Per això, han trobat un espai de creixement Ciutadans, que és capaç de presentar un model de renovació política desvinculada del dret a decidir. També Podem té camp per córrer, perquè accepta el vell país però proposa una política radicalment nova. Els dos es mengen l'espai menguant de PSC i PP.

Hi ha un partit que ha aconseguit situar-se en el centre, és a dir, que ha assolit la fita dels manuals de política clàssics. Proposa una nova política, però parteix d'una vella tradició. I es mou amb agilitat entre el sí i el no, o entre el sí però i el no però. El problema d'ICV és que s'ha centrat en un moment en el que la societat s'ha polaritzat. I ara és vist com el partit aigualit, que no acaba ser ni carn ni peix.

A l'altra banda, la CUP i sobretot Esquerra han aconseguit doble bonus. L'èxit d'Esquerra es basa en la seva imatge renovada malgrat que és un vell partit. Ha aconseguit connectar amb el mecanisme de renovació del moviment per una nova política. I, al mateix temps, se centra en el nou país com a forma d'obrir un nou horitzó renovat i radicalment nou. La possibilitat de construir un país gairebé des de zero.

I aquest és, potser, el principal problema de CiU. El partit que ha governat Catalunya des de la restitució democràtica amb el breu parèntesi del tripartit pateix l'estigma de la vella política. I el més important: Crec que una part dels sobiranistes sospiten que un nou país amb CiU seria simplement un país nou, però amb les mateixes estructures que el vell país. Un canvi de bandera i d'himne, però no model. Posats a canviar, fem un nou país nou. 

Si aquest matriu guanyés en capacitat explicativa amb el temps:
  1. L'entrada d'Esquerra en el govern afebliria la seva adscripció a la #novapolítica i, potser més important, afebliria el quadrant nou país - nova política. Deixant de banda l'espai que obriria a la CUP, es podria acabar identificant "el procés" com un canvi de país, però no com un canvi de model social o polític.
  2. Ciutadans i Podem no tenen sostre, perquè ni el PP ni el PSC poden contrapesar la seva proposta de nova política. Paradoxalment, el seu sostre és l'improbable escenari en què acaben governant i han de concretar la retòrica abstracta en gestió. I això serà la fi de la seva aura antisistema.
  3. La suma dels pesos relatius nova - vella política i nou - vell país s'apropa bastant a l'equilibri. És a a dir, la societat sembla trencada en quatre pedaços, de manera que si mesurem l'eix nou - vell país o l'eix nova - vella política ens apareixeran meitats bastant similars. 
  4. La fragmentació obliga a aliances contra natura, com ara CUP - CiU en una proposta sobiranista o Podem - C's en una proposta republicana. La geometria variable donarà pas a una geometria fractal no apta per a iniciats, que només es podrà entendre amb ulleres 3D.
  5. En definitiva, què complicat que és tot. Què incert és el futur.

16 juny 2014

Kramer contra Kramer

Acabo de rebre un nou missatge en el que es compara Espanya amb l'excrement d'una iguana. Ja no recordo si parla de futbol i primes milionàries, de censures monàrquiques o de l'atur que no s'atura. L'he desat a la carpeta SpainIsAShit, plena de infografies, escrits, dibuixos, videos i relats que consideren Espanya un híbrid entre Corea del Nord i Haití. 

De vegades, els documents cauen en les generalitzacions que només fan els racistes. I si a Espanya un individu mata un gos, els espanyols són canicides. De vegades, es basen en dades falses o incorrectes, de manera que ni Espanya té més aeroports que ningú ni és un país de funcionaris, malgrat els tres-cents escrits que rebo cada dia que es jugarien la cama dreta de Messi. De vegades, posen llum sobre una dada però ignoren moltes altres. I sí, és cert que a Espanya el nivell d'anglès és patètic, la innovació una quimera i l'atur és estratosfèric. Tant cert com que Espanya és el país del món més tolerant amb l'homosexualitat, que el nivell dels serveis públics és raonable i l'extrema dreta és invisible.

Conec casos similars. Ell es vol separar. L'escoltes pacientment. I t'explica que ella és un error a la seva existència, un accident del destí. T'explica que ell només té virtuts i ella, només defectes. L'escoltes i calles, però saps que uns anys més tard, quan la separació sigui un record vague, descobrirà  que ella cantava com ningú aquell bolero i sabia somriure quan ell més necessitava un somriure. Calles, però saps que aquella separació basada en un excés, en un absurd intent de justificar-se, es basarà en dues mentides: L'horror d'ella i l'aura d'ell.

Continuo acumulant correus que parlen de l'horror d'Espanya. I callo. Penso, però, que no és cert que Espanya és el forat negre que em dibuixen amb la traça d'un escolar amb plastidecor. Penso, també, que Catalunya no és el paradís càlid i amable que em descriuen amb la caligrafia forçada d'una invitació de casament. Penso, en fi, que aquesta separació es basa en dues mentides, l'horror d'ella i l'aura d'ell. I que tot plegat seria més senzill, més raonable i més sincer si l'únic argument que expliqués l'adéu fos un perquè sí. Plego perquè vull plegar. I dir adéu. I repassar junts l'àlbum Hoffmann dels instants viscuts, sense rancúnies ni insults. I desitjar-se sort. Potser així tot seria més senzill. Potser així, sí.

10 juny 2014

Pongamos que hablo de Madina



Imaginemos un Presidente.

Pongamos que haya nacido en democracia. Que sea de una generación que tiene más futuro que pasado.

Pongamos que sea de la periferia. Es más, puestos a pedir, que sea de Bilbao. Euskaldún. Y del Athletic.

Pongamos que aunque joven, haya sufrido tanto que en su casa se hizo de noche. O que se madre muriera de pena. Y pongamos que las cicatrices no acaben en desprecio, sino en perdón.

Pongamos que tenga estudios. Que haya cursado un máster en relaciones internacionales, que haya sido profesor visitante y que ejerza como profesor en una universidad. Pongamos que hable idiomas, y que no vea nada excepcional en ello.

Pongamos que sea socialdemócrata. Que sea radicalmente socialdemócrata. Que ataque con firmeza la ofensiva neoliberal. Que tenga ideas nuevas. Y posibles. Y necesarias.

Pongamos que crea en los partidos, pero no demasiado. Pongamos que crea que el cambio empieza en el modelo, pero que no hay cambio sin modelo. Pongamos que apuesta por una revolución democrática interna: Un militante, un voto.

Pongamos que use las redes con naturalidad, que sea un político 2.0, de esos que creen que otra política es posible. Pongamos que en su twitter se hable de libros, de música, del mundo, de su barrio. Pongamos que twitea en voz baja.

Pongamos que haya nacido para ser puente. El puente entre naciones que se alejan. El puente entre generaciones que se olvidan. El puente entre políticas que se excluyen. El puente entre los que necesitan y los que pueden.

Pongamos que hablo de Madina.

01 juny 2014

I si les llengües no fossin oficials?



No tinc massa clar que el català hagi de ser una llengua oficial de la Unió Europea. De fet, no tinc massa clar que cap llengua hagi de ser oficial a la Unió Europea. No acabo d'entendre els avantatges per a Malta de tenir les resolucions de la UE en maltès, ni el que guanya el txec amb la traducció de les directives europees sobre pesca marítima. Imaginem per un moment que la Unió Europea no té cap llengua oficial. Imaginem que la major part de les directives es publiquen en un sol idioma i que amplien el número de traduccions d'acord amb l'interès potencial de cada document. 

Quines banderes onegen en els hotels?. Onegen les banderes dels principals països d'origen de l'establiment, de manera que si cada vegada venen més canadencs, és possible que el propietari decideixi substituir-la per la de Noruega. El menú de la carta està en sis idiomes, perquè amb aquests idiomes es cobreix la major part de la demanda potencial. I si aquell estiu el restaurant s'omple de portuguesos, és probable que el propietari decideixi incorporar aquesta llengua. No crec que hagi d'exisitir una llei que obligui els establiments a redactar les cartes en uns idiomes determinats. 

No s'equivoquin. M'agraden les llengües. He escrit sobre això. Crec que les llengües s'han de protegir pels mateixos motius que estic convençut que hem de protegir els parcs naturals o les esglésies romàniques. Però no tinc clar que la millor resposta a la protecció d'una llengua sigui fer-la oficial. 

Llengües oficials

La creació dels estats nació creà l'artifici de la nació culturalment homogènia, en la que l'èxit del projecte de nació depenia de l'absència de diferències internes. En nom de les llengües oficials, els grans estats nació del XIX ofegaren la riquesa lingüística del món i la limitaren a llengües úniques, en les que fins i tot els dialectes eren considerats residus arcaics de l'Antic Règim. La idea herderiana de cultura es basava en la cerca d'identitats col·lectives, que donaven sentit al relat de nació. 

L'estat nació ja no té sentit en una societat mòbil, líquida, amb orígens i destinacions diverses. Hem après que la diversitat és compatible amb el concepte de nació i, ben al contrari, que no hi ha projecte col·lectiu si no és des de l'assumpció de la pluralitat i el respecte a les minories. Més enllà de la voluntat d'esdevenir nació, una nació no és res. No hi ha cap argument a priori que justifiqui una nació, no hi ha nacions immanents, perquè la nació és exactament la voluntat de ser-ho. Les referències històriques, culturals, geogràfiques no són arguments que expliquen una nació. Ni tampoc les lingüístiques. És una nació el poble que vol ser nació. I punt. 

Pot existir un estat sense llengua oficial?. Certament. N'hi ha un grapat de països que no en tenen. El més conegut és el cas dels Estats Units, que no esmenta en cap disposició constitucional quina és la llengua del país. Tampoc, per exemple, a Argentina, a l'Uruguai, Xile o el Regne Unit. I si viatges a aquests països no notes un conflicte lingüístic massa rellevant.

Llengües a les constitucions

Quan les llengües entren a les constitucions, comencem a crear problemes. Si els catalans volen (volem) que la llengua vehicular a l'ensenyament sigui el català, així hauria de ser. Si la Constitució no parlés de llengua, les decisions sobre la llengua serien competències dels governs, de la mateixa manera que les decisions sobre els parcs naturals o les esglésies romàniques també són dels governs. Si la gent vol que les escoles emprin el català com a llengua de comunicació, votaran els partits que ho proposin i aquests partits formaran governs que ho portaran a terme. 

Si en el futur, l'ús de l'anglès esdevé majoritari i la major part de la població considera que aquest hauria de ser l'idioma comú per afavorir la immigració de professionals i l'atracció de talent, haurien de poder fer-ho. Si la meva Universitat decideix que ha de fer totes les classe en anglès o en castellà perquè és l'única via de supervivència en un mercat global, hauria de poder fer-ho. 

El concepte de llengua oficial només crea problemes. A la Unió Europea, només aporta tones de documents oficials que ningú no es llegeix traduïdes a desenes de llengües, quan la major part de les persones que les consulten llegeixen sense problemes en anglès. A Espanya, crea absurdes tensions i unes poques famílies invoquen uns drets que ningú no entén i generen un conflicteque no existeix. I a Catalunya, el debat sobre quines haurien de ser les llengües oficials de la Constitució d'un hipòtetic estat és una forma de condemnar les properes generacions a acceptar una cosmologia lingüística que sens dubte canviarà. 

01 abril 2014

Pakis


Ni entro ni surto en el debat sobre les primàries del PSC. Tinc una opinió formada però no és aquest el moment d'explicar-la perquè és molt complicat gestionar dos debats de forma simultània. De manera que em centraré en un argument: Les crítiques contra les primàries voregen la xenofòbia i, en alguns moments, hi entren de ple. Quan et fas gran, aprens que no pots canviar el món i ni tan sols decidir quin programa de televisió veuràs. De manera que he abandonat les grans creuades i les utopies infinites per dos o tres principis nuclears. I el combat del racisme n'és un. 

El racisme es fonamenta en dos principis. El primer, i més important, és que s'atorga a l'origen dels individus la capacitat de crear grups. Grups bastant homogenis, sense diferències sensibles internes. Els moros, els romanesos, els gitanos, els negres, els jueus,... El segon és que aquest col·lectiu té unes condicions inferiors als "normals": Tenen menys cultura, són més aprofitats, enganyen, roben, fan pudor, no tenen criteri. Si volen més informació, agafin el programa electoral de l'alcalde de Badalona o els panflets que reparteix de Plataforma x Catalunya, valga la redundancia

Els pakis

La comunitat d'immigrants més nombrosa a Catalunya són els pakistanesos. N'hi ha 23.000 censats a Barcelona. Una població equivalent a la de Sant Feliu de Guíxols dóna per molt: taxidermistes, acupuntors, advocats d'ofici, defenses centrals que saben jugar la pilota des de darrera, ni-nis. Jo no sabria trobar un denominador comú que definís universalment els blanencs, els vigatans o els pakistanesos. Intentar aixoplugar tota una comunitat sota un mateix paraigües és propi d'una visió racista de la societat: Ells. Lògicament, la segona part de l'argument és que aquests pakis, tots iguals, són inferiors. Són persones sense criteri, que no tenen la capacitat de decidir per elles mateixes i que són fàcilment manipulables. 

Si repasseu les piulades, els hashtags (#pakisXCollboni, com si fos un insult) o els blogs, veureu que s'identifica tot un col·lectiu amb un acte il·licit. De vegades, s'afirma que es crida a les mesquites a favor d'en Collboni entre fàtua i fàtua, en un muntatge fotogràfic que resumeix tota la indecència moral possible. Els pakis venen roses, pengen a la gent de grues, són incults i no saben res, no toleren l'homosexualitat, només voten per interessos, venen kebabs...  

Els diaris s'hi abonen i l'Ara denuncia "Les cues de pakistanesos votant porten la polèmica" i es pot llegir "El 70% dels participants en les primàries –obertes a tota la ciutadania– no eren militants ni simpatitzants del PSC, la qual cosa ha provocat sorpresa. Però encara ha resultat més curiós que molts dels votants eren estrangers".

Ho reitero: Ni entro ni surto en el tema dels vots de les primàries. Però si estem intentant construir un país modern, obert al món, permeable a les idees i a les persones, integrador i cosmopolita, aquests comentaris, piulades, portades de diaris i acudits que farien riure els militants de Marine Le Pen, em fan sentir vergonya i una rofunda tristesa. Perquè no em direu que aquesta mena de tweets, com el que ha fet en Grasset, en realitat, ens fa més febles i més miserables.


18 març 2014

Fast look



Si hoy es martes, esto es Bélgica es una película que parodia esos tour imposibles en los que apenas es posible ver nada. Siete días, diez ciudades, cincuenta monumentos. La industria del turismo cultural sigue aún hoy en muchos lugares la lógica de las visitas fugaces. Lo llamaremos fast look, la versión turística del fast food. Y el mismo sentido: Calidad mediocre, consumo masivo, precio bajo.

Los estudios que hemos llevado a cabo en INSETUR, en los que hemos seguido el rastro de los turistas en destinos culturales refuerzan esta imagen. Las iglesias de la Vall de Boí apenas ocupan unos pocos minutos de la estancia global de los visitantes del valle. En Girona, la media de tiempo dedicada a admirar monumentos no supera la media hora. Todo el sistema turístico está atrapado por los mecanismos de este fast look, que genera una relación muy superficial (casi epidérmica) entre sujeto y objeto, entre visitantes y destino.

Las causas

El fast look es la suma de muchas causas, históricas, sociales, turísticas, que operan de forma simultánea. Éstas son las más importantes.

1. La industria turística se ha basado en la colección de monumentos de forma casi compulsiva. El objetivo es acumular visitas, no hacer de cada una de ellas una experiencia memorable. Hojeemos cualquier guía: "Si tiene tres días, ésta es la lista de las cosas que tiene que visitar en Venecia". Las guías, los cuadernos de viaje, las narraciones turísticas son esencialmente una sucesión de lugares y monumentos.

2. La poderosa industria de la intermediación también fuerza estas visitas relámpago. De las excursiones radiales que te enseñan Barcelona en tres horas, a los cruceros que atracan en una mañana y salen al atardecer o los tours por ciudades europeas a tanto el kilómetro. Como en los antiguos restaurantes (que confundían calidad con muchas patatas fritas), algunas agencias creen que el valor de una excursión depende del número de cosas que se visitan.

3. Digamos que los destinos tampoco gastan demasiado esfuerzo en combatir este fast look. Los monumentos están organizados para ser visitados en un momento. Los lugares culturales parecen estar diseñados para un consumo instantáneo, entre el desayuno y el almuerzo. Cuesta mucho saber qué hacer en una catedral o en un museo, más allá de deambular o de mirar. Cuesta mucho encontrar relatos historias, emociones.

4. Existe una tradición enciclopédica, acumulativa, que hemos heredado de los primeros museos. Cuando uno entra en una pinacoteca como el Prado o el Hermitage, con pasillos infinitos y más cuadros de los que puede retener un mentalista, tiende a vagar de sala en sala hasta que su capacidad de retentiva se colapsa y entonces, probablemente, solo desee huir. Dos siglos después, aún vamos a un museo a seguir un itinerario casi obligatorio del primer al último cuadro.

5. No hay un protocolo claro de los que hacer en un monumento. Lo vemos, lo admiramos, leemos dos paneles (a menudo, insufribles), capturamos dos imágenes y, ¿ahora qué?. No existe una tradición de superar esa membrana que separa la profundidad de un lugar y la superficialidad del tránsito turístico. Faltan manuales que enseñan a escuchar los espacios.

6. Lo que hacemos la mayoría de nosotros en un espacio cultural es tomar fotografías y, a veces, filmar. El rito fotográfico es tan fuerte que a veces sustituye la propia visita corpórea. Con frecuencia me imagino a ese turista que captura miles de imágenes del lugar, sorprendido en su casa ante la belleza de un lugar que solo descubre cuando ve lo que ha guardado. A veces, vemos por primera vez en nuestro hogar, en el regreso.

7. Viajamos por muchas razones. Pero una de ellas es que viajamos para que los demás sepan que viajamos. Y en la bolsa social, cotiza a la alza el número de lugares que hemos visitado. No es lo mismo estar 16 veces seguidas en Bogotá, que estar un día en Cuzco y otro en La Habana. Por eso, muchos viajeros rehúyen volver a un lugar que ya han visto, como aquellos cromos que coleccionábamos y que tan solo nos interesabas los ejemplares que aún no teníamos.

8. Las redes sociales han multiplicado por mil este afán. Detallamos en un mapa todas las ciudades en las que hemos estado, compartimos las imágenes, explicamos en un breve tweet o en un comentario del muro de facebook cuatro vaguedades sobre el lugar que hemos visitado. Y al que no tenemos la intención de regresar.

El resultado de estas causas (y otras que ahora no sé formular) es un consumo superficial de las ciudades, epidérmico, sin profundidad. Turistas que están en muchos lugares, que ven mucho pero miran muy poco. Turistas a los que les cuesta entender y se limitan a contemplar. Los efectos del fast look no solo repercuten de forma negativa en los visitantes: Estas visitas fugaces crean más impactos que beneficios a las ciudades receptoras.

Contra el fast look

Si el fast look generó un proceso de slow food, el turismo también necesita su antídoto. Ni los visitantes, ni los monumentos, ni los destinos, ni las empresas de intermediación ganan con este modelo. ¿Cómo combatimos los mecanismos que fomentan el fast look?.

1. Los lugares se deben llenar de historias. Los monumentos, de contenidos. El objetivo no debe ser ver, sino escuchar. Precisamos de una verdadera revolución de las narraciones, una nueva era del relato. Las iglesias son contenedores de historias. También los museos, los palacios, los mercados, las murallas... La major forma de combatir la prisa es la curiosidad.

2. La estrategia de comunicación de los destinos debe buscar un cierto minimalismo. Sustituir las cincuenta cosas qué hacer en la ciudad por las tres experiencias inolvidables. Rebajar la presión en el visitante: Invitarle a ver memos cosas, pero verlas mejor. Pienso en oficinas de turismo que sugieren relatos, experiencias, oportunidades. Me imagino un folleto con un solo elemento.

3. Personalizar es una buena vía para acercar objetos y sujetos. Ofrecer solo lo que suponemos que le va a gustar. Despojar del listado de elementos aquellos que suponemos que no les va a gustar, y proponerles unas pocas ideas, con el máximo de profundidad posible.

4. Podemos hacer sentir a los visitantes como espectadores exclusivos de oportunidades casi únicas. Me imagino, por ejemplo, un museo que solo permite entrar a dos personas en una sala durante diez minutos. La oportunidad de ver un cuadro a solas y dejar que la pintura te explique alguna cosa. Me imagino un museo que selecciona cada mes unas pocas obras.

5. El cambio debe ser también organizativo. Hay que perseguir un tiempo mínimo de estancia en la localidad. Se me ocurren mil fórmulas para provocar estas estancias más prolongadas. Les propongo una idea simple: Un aparcamiento de coste inverso. Cuanto más tiempo estás, menos te cuesta.
Los destinos deben combatir activamente las estancias relámpago. 

6. Las experiencias híbridas son mucho más estimulantes. Mezclemos pintura y música, danza y patrimonio, teatro y escultura, gastronomía y ciencia... Sorprendamos al visitante. Imaginemos aquello que no espera y ofrezcámoslo. Estimulemos la curiosidad. Juguemos. Invirtamos todo lo establecido. Empecemos de cero.

El fast look es un ritual anclado en los patrones culturales del consumo turístico. Es una forma habitual, aprendida, reproducida de visitar un lugar. Y es muy difícil combatir un proceso tan arraigado. Pero no podemos permitir que la experiencia turística quede reducida a un brevísimo instante, capturado en una imagen fotográfica. Hay que crear, también en el turismo cultural, un slow look. 

25 febrer 2014

Nous turismes i BullIFundation

El Bulli ha estat un espai de creació que ha obert les portes a conceptes contemporanis, com la hibridació, la memòria, la deconstrucció, el relat, el joc i, especialment, les pautes de la innovació. Algunes de les claus del procés del Bulli (que avui s'explica a les escoles de negoci) es pot veure en aquest documental.

El Bulli és ja història. I el futur és el BulliFundation (BF), un projecte complex, ambigu, imprecís, tan líquid com els món imaginaris de Zigmund Baumann. La nova aventura és un risc (i és també una font de conflictes ambientals), però entre les lletres borroses de la iniciativa podem veure algunes de les claus del turisme que ve. D'alguna manera, el BF és una metàfora dels nous turismes.

1. BF és un projecte basat en la innovació i el coneixement. És una nova generació de silicon valleys temàtics, centrat en la nova gastronomia i les noves fronteres de la cuina.

2. BF és un projecte en xarxa. Ancorat en un espai físic (Cala Montjoi), la iniciativa és en realitat una teranyina de col·laboracions que es relacionen amb sinapsis actives, que creen un resultat col·laboratiu.

3. BF és un projecte obert. La BulliPedia és essencialment una wiki d'innovació en gastronomia, basat en el coneixement col·laboratiu. És una oportunitat per a obrir nous projectes des de les idees que neixen en aquest espai.

4. BF és un projecte d'hibridació. És un espai d'aiguabarreig entre cuina, marca (la poderosa marca Bulli), coneixement, innovació, art i tecnología. Probablement el futur es troba situat en aquests espais de confluència entre nocions aparentment desconnectades.

5. BF és un projecte d'innovació arquitectònica. Deixant de banda la lógica controvèrsia per la seva ubicación en el cor d'un parc natural, el projecte arquitectònic realitzat per Ruiz-Geli és un cúmul de talent i de creativitat. 

Arbres que gestionen l'espai, nous materials a partir de la sal marina, branding, innovació en gastronomia, espais de frontera, coneixement compartit... Si El Bulli va obrir la frontera de la gastronomia 2.0, BF és una drecera cap a la societat que ve. Més inestable, més imprecisa. I també, més flexible i creativa. 




Publicat a Nous Turismes

19 febrer 2014

#Nousturismes



Ja coneixen el meu interés per una docència oberta i participada. Trencar els murs de la classe permet, primer, que els estudiants interactuïn amb els qui són "allà fora", empresaris, professionals, estudiants, estudiosos, que poden qüestionar, ampliar, rebatre o reformular que el que es planteja a classe com un mantra vertader. Permet, en segon lloc, aprofitar la immensa concentració de talent que és una classe universitària. Un talent que es perd en treballs que s'apil·len en correccions clandestines i invisibles.

#nousturismes és un nou experiment docent que intenta aprofitar les noves eines per a canviar alguns vells hàbits. La història és, més o menys, aquesta.

1. Tots els estudiants usen el twitter, a l'aula, però també fora d'ella. El grup de twitter permet seguir la seva activitat, relacionada o no amb l'assignatura. 

2. Qualsevol usuari es pot afegir a la conversa a partir del hashtag #nousturismes. Els tweets són presentats a classe, de manera que "el món exterior" entra just in time dins de l'aula. I la interacció entre estudiants i no estudiants es genera de forma espontània.

3. Tots els materials són en obert. Qualsevol persona pot seguir les sessions a partir dels materials que es proporcionen i de les discussions també obertes entre els protagonistes de la sessió. Les presentacions, els documents o els recursos audiovisuals poden ser consultats per qualsevol usuari. 

4. Canviem la lògica de la classe. D'entrada, són els estudiants els qui ocupen una part del temps amb el debat del material treballat. La classe magistral és només un petit fragment de la sessió. I això, malgrat la meva reputada incontinència verbal. Desplaçar el centre de gravetat cap a l'aula permet descobrir el talent ocult.

5. Els TED envaeixen de forma constant l'aula. Ens inspiren, ens fan pensar, ens aporten visions alternatives, ens il·lustren, i també ens demostren que es poden dir moltes coses en molt poc temps. Es pot estar concentrat durant 90 minuts de classe?.

6. Trenquem l'espai de l'aula. Si l'espai pot inspirar, també pot desincentivar. Repetir sempre el mateix espai físic estimula ben poc la imaginació i la creativitat. Si podem, marxem. A llocs impensats. 

7. Hem fet un blog. nousturismes.cat és una obra col·laborativa i oberta, que permet seguir el pols de les reflexions, idees, apunts i l'actualitat del que es cou en aquest projecte. I una mena de repositori d'idees al servei d'aquell que la precisi.

8. Els estudiants proposaran idees que val la pena ser compartides. Seguint la lògica que inspira els TEDs, el blog anirà omplint-se de propostes que poden canviar (ni que sigui parcialment) el turisme que ve. 

Ho intentem canviar gairebé tot: el centre de gravetat, la frontera dins - fora de l'aula, el concepte d'hora de classe, la cultura de l'activitat en obert i el treball col·laboratiu. Topem amb un wifi irregular, amb la tecnofòbia legítima d'alguns, amb un temps limitat per un broll d'idees i amb la inèrcia de les classes magistrals. Si voleu seguir el pols en directe, estireu algun d'aquests fils. Els comentaris són només benvinguts, sinó celebrats amb eufòria continguda. 

15 febrer 2014

Onoplàstiques

De vegades, els noms tenen sentits ocults. De vegades, els noms són plàstics i es mouen per desvetllar altres significats. Aquestes són algunes #onoplàstiques.


 

19 gener 2014

Les absències del procés



El tic tac del nou de novembre és la banda sonora del 2014, un any que es farà molt llarg. L'efecte papallona de la sentència del TC continua el seu trànsit, com l'ona expansiva d'un maremot, que acaba formant un tsunami. Som aquí per la suma d'una espurna (la sentència) i un caliu (una llarga història i una constitució improvisada). Crec que l'important no és l'espurna, sinó el caliu, una combustió lenta que hauria pres amb qualsevol altre misto. Hem de saber que tot plegat hauria esdevingut abans o després. Anomenem a això el "procés", una paraula que mai no m'ha agradat, com les parelles que no saben com dir-se que volen sexe i acaben emprant perífrasis forçades. "Ara que el nen dorm, fem un procés?".

L'estratègia del Gobierno es basa en dos equívocs. El primer és equiparar el País Basc amb Catalunya i esperar un desenllaç Ibarretxe. El segon és acumular males notícies que dissuadeixin la Catalunya amb seny. Però el principal problema és que el Gobierno no ha indentificat l'arrel popular, espontània i transversal de la demanda. Ja no és possible un pacte a les golfes de la Moncloa amb el Govern, perquè aquest darrer no té marge de maniobra. L'equació d'un govern empès per (una part de) el poble i un Gobierno afàsic només té una solució, que és la ruptura.

Es podria pensar que no hi ha cap escletxa en el mecanisme de rellotgeria que marcarà la independència. Que això és un combat entre un poble hiperactiu i un govern narcolèpsic. Un Bayern de Munich - Apoel de Nicòsia, jugat a Munich. Un concurs de talents musicals entre Wagner i Pablo Alborán. Una partida d'escacs entre Carlsen i Josmar, amb dama de més. Avui voldria compartir els meus dubtes. El "procés" també té algunes esquerdes que no es poden ignorar. M'interessen més les absències que les presències, no tant de què parlem sinó sobretot de què no parlem.

Feblesa 1. El projecte absent

La independència és transversal. Hi participen antisistemes i conservadors, ecologistes i neocons, localistes i cosmopolites,... És un prodigiós acord transitori que ha aliat persones que no tenen res en comú. Quan t'imagines a l'ascensor del Parlament un d'Unió amb corbata Hermès i un de la CUP amb una sola sandàlia te n'adones que la independència ha teixit aliances impossibles. Aquesta és la seva principal fortalesa: Però també la seva feblesa.

Hi ha una pregunta que hem de saber respondre el més aviat possible. Quina Catalunya?. Quan formules aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: Ja ho decidirem després. Però una nació és un projecte col·lectiu que va cap a una direcció. França, els Estats Units, Alemanya o Austràlia tenien un perquè, un sentit, un nord. Lògicament, després vindran les eleccions que escolliran governs que decidiran què s'ha de fer. Però necessitem un relat primigeni, un projecte de país, una narració compartida. I no hi és.

L'absència de projecte crea dos efectes igualment perversos. El primer és que la manca de relat permet tot els relats possibles, de manera que una Catalunya independent pot ser una Noruega bis fora de la UE o la capital mediterrània de la Unió, l'avantguarda de l'ecologisme o un Blade runner 3.0, l'arcàdia del Km. zero o un Singapur amb barretina. Podem convertir el país en un Aleph del carrer Pelai (i no Garay). El segon efecte és que Catalunya pot acabar essent una Espanya en català, com l'esperpent de la Grossa. Mancats de projecte, ens podríem limitar a ser la rèplica quatribarrada d'Espanya.

Feblesa 2. El futur absent

Patim una certa obsessió historicista. Els pobles que obliden la seva història no tenen nord, és cert. Però la història només és el prefaci del projecte de país. Sóc dels qui pensa que el tricentenari no hauria de ser una mena de plany nostàlgic o memorial de greuges, sinó una oportunitat per a identificar els grans reptes de demà. En altres paraules, necessitem una mica menys de passat i molt més de futur. El nostre mirall no pot ser el segle XVIII sinó el segle XXI. Sí, el Decret de Nova Planta fou un terrible cop de destral, però constatat l'agravi, ¿reclamem una mena de regressió històrica a l'Àntic Règim o identifiquem els reptes que venen?.

Un s'estudia el TED dedicat als reptes de futur, i sent alhora vertigen i emoció, pors i oportunitats. Te'ls mires i penses: "On som nosaltres en aquest debat?". Descobreixes que el segle XX s'ha acabat finalment i que s'inicia un món diferent, en construcció, inestable, estimulant, creatiu. Es parla de nanotecnologia, de noves ciutats, de la fi del petroli, d'una nova sanitat, de noves desigualtats. Què hi diem nosaltres a tot plegat?. Som en el centre d'una crisi global. Econòmica, és cert, però també social, cultural, geogràfica, ambiental i de valors. Hem de refer les estructures i bastir nous edificis. Hem de dissenyar un futur diferent.



Feblesa 3. El món absent

No tinc ni idea de com ha de ser una nació el segle XXI. Intueixo que els estats nació són un residu del passat, un gramòfon bellíssim, però anacrònic. Els estats nació eren projectes basats en el principi de frontera, que separava dins i fora, nosaltres i ells, els ciutadans i els bàrbars. Avui les nacions es defineixen per la fragilitat de les fronteres, perquè els artefactes culturals, els problemes ambientals, la mobilitat dels individus, las cosmologies o les crisis econòmiques es mouen entre els països com es mou el vent o la pluja. 

Avui la tercera nació del món són les persones que viuen en un país que no és el seu. I en unes poques dècades, serà la primera. Què vol dir nació en un món de connexions infinites com un cervell hiperactiu?. No. No parlo d'una ciutadania global ni de la dissolució de les identitats en el magma de l'internacionalisme. És més simple: No és possible un projecte nacional si no és també un projecte internacional. Si Catalunya no sap explicar al món (o siguem més modestos, als seus veïns) quin és el seu projecte col·lectiu, no podem enviar cartes d'adhesió perquè demanem el destinatari que signi un xec en blanc. 

Què serà Catalunya en el món?. La xarnera entre la Mediterrània oriental i l'occidental?. El far de la Mediterrània, que connecta la riba nord i la sud?. La porta de connexió amb Amèrica?. La capital de l'Euroregió?. Una peça del projecte ibèric?. Un país neutral?. Un pont entre les tres cultures del Mare Nostrum?. La Baviera del Sud?... I ja posats, no només em preocupa la manca de projecte internacional, l'absència d'un filament de relacions que expliqui el context del país, sinó també el localisme meliquista. Em preocupen piulades com aquesta.

Feblesa 4. L'absència de debat

Els processos sempre són un subtil equilibri entre les certeses i els dubtes. Necessitem creure fermament en alguna cosa perquè aquesta és la força motriu que empeny les il·lusions. Però necessitem dubtar, perquè el rumb de la història depèn de la capacitat d'anticipar els problemes, no de negar-los. Avui tenim sobredosi de certeses i absència de dubtes. Els uns i els altres s'han atrinxerat en les seves particulars línies Maginot i no toleren cap esmena parcial, cap contradicció, cap dubte.

La manca d'espais de dubte té dos efectes secundaris devastadors. En primer lloc, l'absència de debat empobreix els relats, els redueix a caricatures, immunitza els partidaris de qualsevol sentit crític, converteix la complexitat en una versió plana i, el més important, limita la capacitat d'anticipar-se als problemes. Necessitem dubtar perquè els processos funcionen quan has admès més variables que la teva pròpia utopia. Els uns i els altres necessiten que una crítica sigui vista com una oportunitat i no com una agressió. 

El segon efecte secundari és que l'absència d'un espai d'intercanvi entre dubtes i certeses, un paral·lel 38 on podem trobar escèptics d'un costat i de l'altre, sí pot fracturar la societat. Precissem que en les convencions independentistes i en les unionistes es convidin les altres veus, que siguin escoltades, que se sentin respectats. Necessitem, com a país, aprendre a escoltar-nos els uns i els altres. I posats a demanar, evitem els carnets de bons i dolents, de traïdors i patriotes. Admetem la discrepància com a projecte de país, com a l'element nuclear que caracteritza tot el procés. I creem les àgores que ho facin possible.

Feblesa 5. L'absència d'una majoria

Quan un repassa els darrers processos d'independència, es troba amb majories del 80 al 90%. Dóna la sensació que les ruptures només són possibles quan són compartides per la immensa majoria de la societat. Els desenllaços del Quebec i (potser) d'Escòcia demostren que sense unanimitats (en el sentit social del terme), el pull acaba imposant-se al push. És cert que avui a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, però amb un contrapès evident del no. Jo crec que el Govern (i especialment Esquerra) ha identificat molt bé aquesta absència i ha centrat els seus esforços en la conversió dels escèptics, aprofitant el bagatge del seu líder en territori "hostil".

La meva hipòtesi és la següent: Aquesta absència és el resultat de les quatre anteriors. La manca d'un projecte global, l'absència d'un relat de futur coherent, la desconnexió entre el projecte català i el seu entorn i la manca d'espais de diàleg són els factors que expliquen l'absència d'una gran majoria. Que el cinquè punt (i el possible desenllaç) és la derivada de les febleses que hem anotat abans.