18 de novembre 2016

Defensa de les classes no magistrals



Escric això després de llegir l'article d'Antoni Dalmases sobre el valor de les classes magistrals. Però reconec que és un post que volia escriure des de fa temps i aquesta és una excel·lent oportunitat. M'estalvio de ressumir l'article, sobretot perquè podria ser que fes una lectura biaxiada de la seva aportació i per això, els hi convido a llegir-lo i a què facin vostès les seves pròpies valoracions. La meva crítica al seu article es fonamenta en quatre punts: (a) Les classes no magistrals no van contra les classes magistrals, (b) només es pot ser crític des de la curiositat per l'altre, (c) les classes no magistrals sun catàleg experimental, ple de llums i d'ombres i (d) els temps han canviat i, potser (ep, potser) algunes coses sí les hem de canviar.

Elogi de la diversitat

Diu l'Antoni Dalmases que se sent agredit. Diu que se sent acorralat per una mena de cohorts irracionals que ataquen sense pietat els professors que fan les classes magistrals. I ens posa un exemple sembla ser que esfereïdor: Una professora que feia una classe va ser interpel·lada per una estudiant. Si jo començo una classe el primer dia i als 15 minuts un estudiant es qüestiona el que dic de forma pública li demano un autògraf. 

És curiós com canvien les percepcions segons qui mira. Més aviat, la meva sensació és la contrària, que els qui tenen una voluntat de canviar l'educació estan bastant sols i reben la incomprensió (si no l'escarni o el rebuig) dels seus companys. Sí que estic segur d'una cosa: El mecanisme que avui, novembre de 2016, predomina a les aules del país és el de la classe magistral, amb power point o sense. Si un thailandès o un coreà es llegís l'article, podria pensar que vivim en un país on tothom fa piruetes a classe, excepte un irreductible poblat de professors magistrals que defensen el valor de la paraula. I passa exactament el contrari. 

De fet, en Dalmases cau en l'error d'allò que critica. La seva descripció de les classes no magistrals és aquesta: 'mots encreuats', 'forexpan', 'estafa', 'no saber escoltar', 'no cal pensar abans de parlar', 'no són mestres de debò', 'acostumar-se a pensar és una barbaritat perillosa', 'passar l'estona', 'professors que es limiten a complaure i entretenir', 'vocabulari limitat', 'dicció patètica', 'festivals de serpentines'... El seu article no és una defensa de les classes magistrals, sinó una crítica a les classes no magistrals. No he trobat arguments a favor de la seva tesi, sinó un atac contra els qui no fan allò que ell fa. És a dir, escriu un article per desenvolupar la idea 'Deixeu-me fer les classes com jo vull' i acaba fent l'article 'Deixeu de fer les classes d'una altra manera que no sigui la meva'. 

Jo defenso la necessitat d'explorar vies alternatives d'ensenyar. No perquè vulgui imposar-les, sinó perquè l'educació precisa d'un cert esperit d'innovació. Està bé que es facin classes de maneres diferents. I per això, en sistemes tan complexos i delicats com és l'educatiu, està bé que uns explorin i assagin i uns altres mantinguin les formes més clàssiques. La meva defensa de les classes no magistrals no és un atac a les classes magistrals. Ans al contrari: Crec que són necessàries. 

Elogi de la curiositat

Un professor ha de ser, abans que res, curiós. I em sembla que en aquest debat hi ha un punt d'asimetria. Tots els professors que exploren noves vies coneixen, practiquen i experimenten amb el model clàssic, amb les sessions magistrals. Alhora, coneixen, practiquen i experimenten amb nous models. Tenen la visió de les dues realitats. Per ser exactes, tenen moltes altres perquè, com intentaré explicar, l'educació no es divideix entre magistral i no magistral, sinó en sistemes múltiples, en molts casos híbrids, que utilitzen recursos diferents. 

Jo entenc els adlàters de les classes magistrals que han après i testat formes diferents i que arriben a la conclusió que la millor opció és la disertació oral unidireccional. Fins i tot, entenc els qui llegeixen informes, estudis o resultats de propostes innovadores en docència i, després d'avaluar-los, manifesten un sà escepticisme o, fins i tot, demostren la poca consistència d'aquestes anàlisis. M'és molt més difícil entendre la crítica des d'un costat del mirall, quan no han fet l'esforç de passar-se a l'altra banda. No dic que sigui el cas de l'Antoni Dalmases, però de vegades la crítica a les classes no magistrals es fa des de l'immobilisme. Són professors mancats de la curiositat necessària per a explorar noves vies. I que es veuen amb l'autoritat de desqualificar allò que ni tan sols han conegut. I llavors, toquen d'oïda, i parlen de forexpans i serpentines i fan una mica el ridícul.

Elogi del dubte

Això no és un combat de boxa entre mestres i clowns. No hi ha una pastilla vermella i una de blava. Hi ha moltes formes clàssiques de transmissió, moltes de noves, adaptacions de les unes i les altres, híbrids. Si alguna cosa té de fascinant l'ofici de mestre contemporani és la possibilitat d'emprar noves eines, de construir-ne de pròpies i d'adaptar les antigues. No existeix la classe 'no magistral' com a categoria. Tenim tota mena de recursos, de materials, de tecnologies, de sistemes, de formes de compartir la informació, de sistemes de transmissió... Fer una esmena a la totalitat de tot allò que no és la transmissió oral, absolutament tot el que no sigui una disertació erudita, s'hauria de raonar amb molta menys frivolitat.

Les noves formes de docència són essencialment experimentals. No sabem si funcionen prou bé, perquè tenen un recorregut curt, perquè les hem assajat massa poc i perquè s'han de depurar amb estratègies assaig - error. I en els fòrums oberts sobre aquests temes, he vist moltes energies i entusiasme, una intuïció i capacitat creativa fascinants, però també grans dosis d'autocrítica. Si en Dalmases s'apropés una mica més a aquestes iniciatives veuria dubtes, debats, reflexions i rectificacions. Tot el contrari del que ell dibuixa i, també, tot el contrari del que ell practica. I constataria quelcom bastant interessant: Una voluntat de compartir la informació molt estimulant, una exposició pública constant dels resultats. 

Elogi de l'adaptació

Dalmases recorda els mestres que li van marcar i reclama una docència basada en aquest patró. Però sabem que el món de la seva infantesa no té res a veure amb el món contemporani. I no podem fer veure que no existeixen els ted, ni els moocs, ni el núvol, ni els entorns adaptatius, ni els continguts digitals, ni la cultura audiovisual, ni l'exemple de khan academy, ni les dades en obert, ni les biblioteques digitals, ni slideshare, ni Adobe, ni google maps, ni itunes u, ni google art project, ni els tweets de @migueldelpozo, ni el programari obert, ni els tutorials, ni netflix, ni les sessions de David Harvey a la xarxa, ni miriadax, ni els enllaços, ni el whats app, ni el diccio.cat ni el parla.cat, ni entrelectores, ni storify, ni els tablets, ni la rae.es, ni el GIS, ni lletrA, ni el crossbooking, ni el moodle, ni els mapes de l'ICC en obert, ni la música digital, ni el tdx, ni el google scholar, ni la nasa.gov,... podem fer veure que som a l'any 1980. I no canviar absolutament res.

O podem pensar que si el món ha canviat, si som en una altra galàxia cultural, social i econòmica, potser (ep, potser) algunes coses les hauríem de repensar. I sí, aquest procés de repensar l'educació crea un cert vertigen, perquè dubtem, perquè fem proves, perquè no en sabem prou. I potser al final del camí arribem a la conclusió que in verbo veritas, i que res no pot substituir la disertació erudita. Per això m'agrada que l'aventura de nous sistemes d'educació convisqui amb la defensa dels vells sistemes. Per això, a diferència d'en Dalmases, la meva defensa de les classes no magistrals és també una defensa de les classes magistrals. 

12 de novembre 2016

Contra la turismofòbia



Avui he tornat a sentir amb tota la seva contundència el discurs turismofòbic que a poc a poc s’ha instal·lat en el país. I amb la seva rotunditat, amb la seva elaborada argumentació, constato la seva bel·ligerància activa. Ja és un relat consensuat que s’ha acomodat en el catàleg dels argumentaris del país. 

Vull combatre la turismofòbia. Però abans deixeu-me delimitar el terreny de joc. El discurs turismofóbic és una construcció social elaborada, àmpliament consensuada, que es caracteritza per una denúncia dels efectes del turisme sobre l’economia, la cultura i la societat locals, i que al mateix temps menysté la figura del turista i l’acte mateix de fer turisme. És una reacció anti-turística, que combat l’oferta turística (els qui es beneficien directament), però també la pròpia demanda (l’idiota que viatja). 

1. El viatge extra-ordinari 

Els turistes fotografien els instants turístics. Ho fan perquè els doten d’una elevada càrrega simbòlica. L’acte social de capturar un instant (i sovint de compartir-lo) és una forma de destacar els actes heroics de la nostra biografia, allò que en certa manera ens fa una mica nosaltres. Fem àlbums de fotografies de molt pocs instants, d’un casament, del primer fill (més que no pas el segon), d’una celebració i també dels viatges. No podem apropar-nos al fenomen turístic si no entenem el valor extra-ordinari (per sobre de l’ordinari) que li atorguen els seus usuaris. 

Vist a vol d’ocell (o a vol de dron), els turistes semblen seguir una coreografia buida, mancada de sentit o de profunditat. Però no podem traslladar la mirada etnogràfica des de fora a la percepció individual dels observats. Tots els estudis són unànimes en aquest sentit: Els turistes són feliços quan són turistes. Són persones sobre-estimulades, que senten una vivència profunda, que els hi generarà records perpetus, com un tattoo. És clar que hi ha qui no. Hi ha experiències buides, decebedores o, fins i tot, traumàtiques. Però en el seu conjunt, els turistes gaudeixen de la seva condició de turistes d’una forma radical. Creen una fita en el seu relat biogràfic. Negar el turisme com a procés social és imposar unilateralment una prohibició sobre aquests instants extra-ordinaris. 

2. L’ètica del sightseeing 

És fàcil escarnir els turistes que fotografia Martin Parr davant de la Torre de Pisa o l’Acròpoli d’Atenes, aquells qui intenten crear el trompe-oeil del turista que sosté amb esforç la torre inclinada. Aquesta coreografia és, certament, un punt ridícula, un acte kistch i banal que deteriora la relació entre l’objecte i el subjecte, entre el lloc i el turista. Però sabem des del deliciós assaig de McCannell que el sightseeing, aquesta forma superficial de relacionar-se amb els llocs conté un principi molt poderós: El reconeixement de l’altre. La història de la humanitat està traçada per un constant rebuig a l’altre, per la creació de la identitat pròpia a partir de la negació dels estranys, dels estrangers. El contacte entre civilitzacions ha estat històricament una col·lisió violenta. Visitar l’altre és una forma moderna de donar-li valor, de connectar dos mons, des de la valoració d’un sobre l’altre. El turisme és una negació de l’alterofòbia. Ser visitat és una forma de ser reconegut i de ser valorat. 

3. Learning from Las Vegas 

 Hi ha molts rituals turístics que dissolen qualsevol forma de profunditat. Són actes superficials, que estan mancats de diàlegs profunds. Hi ha, de vegades (sovint), un rastre de banalitat en els itineraris turístics. De fet, una part de la meva feina en la gestió de les destinacions se centra en aquest punt: La cerca de mecanismes per a dotar de major profunditat l’experiència epidèrmica entre un turista i un monument. Però la densitat ha de ser suggerida, no imposada. I suggerida des del respecte per l’absència d’ella. 

És preferible començar el dia amb Bach que amb Shakira?. Probablement, sí. Com també llegir García Márquez més que no pas un diari esportiu; i estudiar les formes geomètriques de la natura i rellegir la resposta dels clàssics a les preguntes essencials. Però la versió elevada dels instants és una decisió que mai pot ser imposada, perquè la literatura forçada es buida. Ha d’existir el dret a viure banalment un instant, a llegir un còmic, a seguir el vol d’una mosca, a gaudir d’un programa pla de la televisió o parlar de no-res amb un amic. La crítica radical a la banalitat del turisme em recorda alguns coneguts que han optat per viure la seva existència de forma sempre elevada. I els veus allà patint al fons del passadís en una festa d’aniversari del seu fill, amb cara de ‘que-faig-jo-aquí’ o incapaç de ballar en aquell casament, que considera tan decadent que no pot sentir els riures de la parella. Viure elevadament és una opció no només legítima sinó probablement terapèutica; però el dret a la profunditat d’uns no pot imposar-se sobre el conjunt. 

I aquest vell pols entre cultura elevada i vida quotidiana acaba sovint vorejant el classisme més ortodox. I potser hem de tornar a llegir l’Eco per recordar l’extraordinària capacitat creativa de les creacions considerades banals. En la frontera de la literatura, de la pintura o de la música, els guions de sèries, els còmics, el rap, l’art urbà, la publicitat o l’animació han tingut molta més influència en la construcció de la cultura contemporània que algunes de les formes més elevades de la cultura. Per això, l’arquitecte Venturi va escriure aquell polèmic assaig, Learning from Las Vegas, en el que explorava la capacitat creativa i innovadora de la ciutat més kistch del planeta. 

4. Contra el mainstream 

Algunes de les formes que pren la turismofòbia són simplement versions contemporànies d’un classisme de manual. Un relat que dibuixa els turistes com éssers sense criteri que segueixen alienats el paraigües elevat d’un guia que explica banalitats a persones sense interès. Curiosament, molts pocs turismofòbics renuncien a viatjar. Jo sempre he reconegut la coherència de Pessoa, un bel·ligerant turismofòbic que no viatjava perquè detestava l’acte del viatge. Però si seguiu el rastre vital dels adlàters de l’anti-turisme, veureu que viatgen molt, molt més que la resta. Tenen la síndrome ‘You Are a Tourist. I am Traveler’. Els turistes sempre són els altres. I ells, tot i que es desplacen fora de l’entorn habitual per una activitat d’oci, no es consideren a sí mateixos com a turistes. No fan el turista, ens diuen. I és que el relat turismofòbic necessita crear una alternativa al no-viatge i, per això, construeixen el mite del viatger, el qui es desplaça de forma no turística. 

Si us pregunteu com és possible fer de turista no-turista, i seguiu el seu rastre i us n’adonareu que es basa en un principi bàsic: Evitar sempre els llocs amb turistes. De manera que un turismofòbic és el qui rebutja el mainstream. ‘Perú era meravellós, però ara s’ha omplert de turistes’. ‘Enyoro aquella època en la que no havies de fer cua per entrar als museus de Riga’. ‘Hem deixat d’anar a Zimbazwe, perquè semblen les Rambles de Barcelona’. Els turistes no-turistes van als llocs on no van els turistes turistes. I si per atzar o obligació acaben en un lloc amb turistes turistes, la seva mirada, la seva percepció i naturalment la seva narració (en un article en una revista que llegeixen els turistes no-turistes) seran hipercrítics. Hi ha un fons snob en aquesta pràctica col·lectiva. La mateixa que renega de l’autor de novel·les, de la discografia, del pintor, de les sèries o del restaurador que abans idolatraven perquè ‘s’ha fet comercial’, és a dir, perquè ara ja no és un acte de reivindicació de la meva singularitat (i excel·lència), sinó una forma ritual de forma part d’un col·lectiu. 

5. ‘Abajo las murallas’ 

La Barcelona contemporània va néixer amb un moviment urbà, ‘abajo las murallas’, que obria simbòlicament les portes de la ciutat a no importa qui. Això són en essència les ciutats: Espais oberts. Oberts a les idees revolucionàries i també a les tropes repressores; al talent i al crim; als visitants del World Mobile Congress i als refugiats. L’atracció genera al mateix temps oportunitats i riscos. El nou món neocon (Brexit – Trump) ens proposa aixecar de nou les muralles i tancar les portes als altres. Els nostres mals provenen, ens diuen, dels qui venen. I ens proposem un país sense refugiats, sense immigrants, sense productes foranis. Hi ha sense voler-ho en el discurs turismofòbic un xic d’això. Aquesta mena de proposta ‘la ciutat per als ciutadans que hi vivim’ és anacrònica, és nociva per a la ciutat i és, també, alterofòbica. 

El turismo es un gran invento 

L’alternativa a la turismofòbia no és la turismofília. L’alternativa a l’esmena a la totalitat no és el campi qui pugui. El turisme és un fenomen social, complex, polièdric, i a més viu i mutant. És un procés que crea tensions, contradiccions i de vegades efectes secundaris molt negatius. És, com tots els fenòmens socials, un procés que precisa de planificació i control. No tot sortirà bé. I tampoc ens posarem d’acord en els diagnòstics ni els tractaments. Però la millor manera de millorar el turisme és desmuntant la turismofòbia. Combatent-la. Perquè és, potser sense voler-ho, un relat classista, un puc alterofòbic, una imposició sobre el que han de fer i sentir els altres i una certa por a admetre la nostra pròpia banalitat. Només és possible gestionar el turisme amb una mirada més respectuosa, capaç de celebrar (ni que sigui per un instant) el que té de prodigiós la trobada curiosa, pacífica, feliç i estimulant entre dos civilitzacions. 

03 de novembre 2016

Mi hotel ideal



Los hoteles son los átomos de la experiencia turística. Y aunque hemos aprendido que un destino no son sus hoteles, tener una buena red de alojamiento es casi indispensable para competir en el mercado turístico. Diseñar un hotel es muy complejo porque debe tener personalidad, pero debe también conectar con las necesidades (cambiantes, diversas) de los clientes. Y en el turismo contemporáneo, las necesidades pueden ser casi infinitas. Las redes sociales permiten ir ajustando intereses de la demanda con la gestión de la oferta. Por eso, podría ser una iniciativa interesante recomendar mejoras en los hoteles (#mihotelideal), que permitan compartir, proponer o recoger propuestas de esos habitantes de habitaciones de hotel. Estas son mis 15 propuestas. ¿Cuáles son las suyas?

1. Trabajo en las habitaciones y me deprime que (casi) siempre las mesas estén orientadas a la pared. Mientras sea posible, deberían estar mirando a la ventana.

2. Y ya que hablamos de mesas, si mide 30 x 30 y además tiene la televisión encima, solo puedo escribir en un post-it. No pido una mesa king size, pero sería un detalle que se pudiera trabajar con una cierta holgura.

3. Ya sé que se limpian fácilmente, pero las moquetas me producen una tendencia casi suicida. Y creo que es un sentimiento muy compartido. No pido pizarra, ni madera (bien pensado, ¿por qué no?), pero por favor descataloguen las moquetas.

4. El control de la luz suele ser más críptico que el prospecto de un medicamento contra las hemorroides: 20 interruptores, algunos escondidos, diseminados por toda la habitación. Estoy seguro que se puede simplificar el mecanismo.

5. Si no me alojo en una 23a. planta, puedo usar las escaleras y, de hecho, me gusta hacerlo. ¿Por qué la mayoría de escaleras de los hoteles parecen el decorado de una película de serie B, donde está a punto de pasar algo muy malo?. 

6. Llevo 35 minutos desde el aeropuerto hasta el hotel cargando la maleta. De hecho, llevo con ella desde las 6 de la mañana. ¿Qué les hace suponer que soy incapaz de llevarla hasta la habitación?. 

7. Me gustan las plantas. Me gustan mucho las habitaciones con plantas. 

8. Creo que el criterio debería ser éste: Si dudamos entre colgar un cuadro o no hacerlo, claramente no hay que no hacerlo. De hecho, casi mejor no colgar jamás un cuadro. He pasado noches enteras sin dormir por culpa de cacerías de ciervos o atardeceres en el bosque de las ninfas. 

9. La mayoría de hoteles abusan de los olores artificiales: detergentes, ambientadores, aerosoles…, que intentan disimular el tránsito humano de un hotel. Personalmente, me molestan muchísimo. Ventilar un poco y combinar con olores naturales (un poco de espliego o de lavanda, por ejemplo) es una alternativa mucho más agradable. 

10. Parece ser que en la mayoría de hoteles, el presupuesto se les agotó antes de llegar al armario. Encontrar perchas de madera es tan complicado como encontrar un libro en la casa de Gran Hermano. 

11. No sé quién diseña los “salones” de algunos hoteles. Las conferencias en algunos salones con tapizados, mesas minúsculas, una iluminación clandestina y una tarima con faldón en las mesas parecen sacadas de una boda búlgara de los años 80. 

12. Y ya que hablamos de conferencias, he visto batallas por un enchufe más violentas que las Termópilas. El criterio podría ser: Nunca habrá suficientes, de manera que multipliquen por dos la previsión. 

13. Esto sé que es difícil, pero me haría feliz. Es casi imposible leer un periódico y desayunar a la vez, porque las mesas (casi siempre circulares) son demasiado pequeñas. En mi mesa ideal caben el café, el plato, el periódico e incluso, el bol de frutas. 

14. Y ya que hablamos de desayunos, me gustaría reivindicar el valor del café. Esas máquinas que proporcionan un líquido oscuro precedido de un ruido atronador deberían ser precintadas por sus efectos contra la salud pública. 

15. En mi hotel ideal, dejo la maleta después del check out en un espacio seguro y además no me siento como un delincuente que deja un alijo en un piso franco. 

16. Y en mi hotel ideal, la recepción tiene un perfil de twitter y me puedo dirigir a ellos en cualquier momento y en cualquier punto de la ciudad. 

17. Lo importante no es que el hotel tenga wi-fi. Lo verdaderamente importante es que el wi-fi funcione. 

18. Olviden en los kits de bienvenida los gorros de baño, las pantuflas y esos horribles albornoces. Me conformo con un champú digno.

19. Dejo para el final algo que parece simple: ¿Y si el mando a distancia de verdad funcionase como un mando a distancia?

20. Y la última: llaves con coordenadas gps (ideal para taxistas novatos).

23 d’octubre 2016

Abstención

Ya es oficial: El PSOE se abstiene, lo que según la RAE quiere decir 'no participar en algo a lo que se tiene derecho'. Si alguna vez fui aprendiz de politólogo, lo dejé porque nunca acerté nada. Todo lo que escribí que tenía que pasar sucedió exactamente en sentido contrario, como si fuera una especie de anti-oráculo. De manera que no voy a predecir ningún futuro al PSOE. Doctores tiene la iglesia. Eso sí: No les libro de mi opinión. No solo porque si no lo digo, reviento, sino porque creo que hay que dejar algunas cosas por escrito a efectos de inventario. 




Dicen los barones y muchos varones del PSOE que unas terceras elecciones darían una mayoría absoluta incuestionable al PP. No se me ocurre un argumento más cutre: Como me da miedo el resultado, como lo que piensa la gente no me gusta, voy a hacer todo lo posible para que no se expresen. Como en unas terceras elecciones voy a perder hasta los armarios empotrados, no hay elecciones. Muerto el perro se acabó la rabia. Defender ese argumento es equivalente a defender su opuesto: Si hubiera opciones de mejorar el resultado, forzaríamos la situación e iríamos a unas terceras elecciones. Algunos creen que esto es 'real politik', pero en realidad es hiperreal politik. O política de realismo mágico, si les gusta más.

La segunda excusa, perdón, quiero decir argumento, es que Europa no tolera más esta situación y que el PSOE actúa por responsabilidad. Corre el rumor de que la ausencia de gobierno es incompatible con una serie de medidas que se ve que hay que tomar aunque nadie nos lo ha explicado. Y que en Europa han puesto un ultimátum: O hay gobierno o apretamos el botón rojo. Este argumento puede resumirse de la siguiente manera. Mientras que lo que realmente va a pasar (el ajuste draconiano) era convenientemente borrado de los programas electorales, los partidos escenificaron una puesta en escena falsa, en la que se crearon programas falsos, promesas falsas, debates falsos y mítines falsos. Según esta tesis, llevamos un año de guiñol, discutiendo cosas que no van a pasar porque lo que realmente tiene que pasar (gobierne quien gobierne) no aparece en la cosa política. De manera que los españoles votamos no de acuerdo a un programa de futuro real, sino a un guiñol.

A casi nadie le escandaliza esto. El cambio de siglo ha coincidido con un auge de un neo-depotismo ilustrado. Los nuevos gobernantes consideran que hay temas de los que no hay que hablar en público, que son exactamente los temas esenciales. Yo no sé si hay una troika alojada en un hotel de Perpiñán, llamando cada día a la puerta del país, como si fueran los acreedores del ático del Rue del Percebe, 13. Si es así, si esto era así desde el principio, ¿por qué no se puede plantear en abierto?: 'Mirad, Europa nos hace comer un sapo'. Y en vez de unas votaciones sobre los Juegos Florales, votamos sobre lo que es nuclear. ¿Nos comemos el sapo o no?.

Y si tenemos que hablar claro, hablemos, porque el muerto está en la mesa y ya no podemos disimular. Los hilos invisibles trabajaron para forzar una abstención desde el inicio. Pero lo que precipitó la puñalada de Bruto en las escaleras de la Curia fue la propuesta de un pacto del PSOE con Podemos y los nacionalistas. Eso desencadenó una de las mayores ofensivas mediáticas del país contra los dos principales enemigos del status-quo: Los anti-sistema y los separatistas. Ese 'pacto frankenstein', como se ha denominado hasta aburrir en El País, nos llevaba (decían) a una galaxia lejana, al lado de Grecia, entre Corea del Norte y Venezuela. Y ante este escenario apocalíptico, un ejército de blades runners del partido activaron todos los mecanismos a su alcance para neutralizar el pacto, llegando incluso a vetar una consulta a las bases. El PSOE lleva más de un mes trabajando para que el PSOE no gobierne el país, y lo haga el PP. Esto es como si el Correcaminos pagase con su VISA los inventos de la casa ACME que usa el coyote. O como si en las vísperas de un derby, el Barça cediera a Messi y a Iniesta al Madrid hasta final de temporada. 

Y si tenemos que hablar claro, hablemos. El mundo tal y como lo conocemos se acaba y empieza otro. Y eso llena la agenda de debates de futuro. El debate sobre el modelo energético; el debate sobre la mecanización y el trabajo; el debate sobre el estado del bienestar; sobre la nueva democracia deliberativa; sobre el sistema educativo en su conjunto... Y de entre todas las cosas pendientes, hay dos que son urgentes. La primera es una segunda transición, no porque la primera fuera muy mala (soy de los que aún sostiene que fue un gran acuerdo colectivo), sino porque fue pensada para un país que ya no es. La segunda es un debate territorial, que abra el melón de la 'cosa catalana', pero también del modelo de estado. El PSOE podía abanderar la reforma del país, proponer cambios estructurales y presentar un plan B al inmovilismo rajoyista. Y en vez de eso, inmovilizados por el vértigo, los barones y algunos varones optaron por un 'No es lo que yo te diga que es no'. 

Y ahí quedará para la historia la imagen de los diputados socialistas tocando la campana antes de que cayera en el ring el dinosaurio, herido por la corrupción y por su miopia. Por la mañana, cuando nos despertemos el dinosaurio aún estará allá; y, a su lado, un nuevo dinosaurio vestido de cortefiel y de vergüenza ajena. 

25 de setembre 2016

No al pàrquing del Passeig



La ciutat de Sant Feliu de Guíxols ha obert un vell debat, un debat que ha envellit amb el temps: Crear un aparcament soterrani en el Passeig del Mar de la ciutat. I ja que hi som pel tros, deixeu-me dir la meva. Breument: No. M'explicaré una mica més. 

Els cotxes no creen ciutat

El cotxe és, juntament amb la televisió, el principal element que ha definit la classe mitjana occidental durant el segle XX. Ha democratitzat els desplaçaments, el turisme, la mobilitat i ha ampliat la geografia vital. I els cotxes continuaran essent el principal mitjà de transport de la humanitat en les properes dècades. Sí, seran cotxes probablement elèctrics i tal vegada auto-conduïts, però cotxes en definitiva. 

El cotxe ja ha perdut la batalla dels grans desplaçaments, perquè els mitjans de transport alternatius (tren i avió) són molt més eficients. Però ara s'ha iniciat una segona batalla, que és la dels petits desplaçaments (menys d'un kilòmetre) i els recorreguts mitjans (entre 1 i 3). En aquest cas, el problema no és l'eficiència individual, sinó la col·lectiva. Les ciutats estan analitzant costos i beneficis dels desplaçaments interns en cotxe i han arribat a una conclusió: La ciutat hi perd més que hi guanya.

A banda dels problemes ambientals, l'ocupació de l'espai públic per l'automòbil ha desplaçat la vida urbana. Els cotxes destrueixen la convivència en el carrer i la plaça: Els cotxes no creen ciutat, sinó que la destrueixen. Per això, en aquells espais en què es recupera l'espai per als vianants, la vida urbana floreix com un jardí. I per això, les ciutats que expulsen el trànsit milloren de forma instantània. Mireu per exemple el cas de Pontevedra. La ciutat gallega ha creat un sistema d'aparcaments perimetrals, ha creat una enorme superfície d'espais per a vianants, ha imposat la limitació a 30 en tot el casc urbà i ha potenciat l'ús dels vehicles elèctrics. El resultat? En 10 anys, la ciutat ha expulsat del centre un 90% del trànsit, s'han disparat tots els indicadors de qualitat de l'aire, s'ha reduït en un 78% el temps perdut en congestió i el número d'accidents mortals a la ciutat ha baixat fins a zero. Pontevedra és una ciutat model, que ha guanyat diversos premis internacionals, amb una qualitat de vida urbana extraordinària.

El debat s'ha fet mundial

L'opció d'Oslo és molt més radical. El 2019, el centre de la capital de Noruega serà un espai sense cotxes. París també ha iniciat un ambiciós pla que té com a objectiu la reducció del trànsit de vehicles. A Londres o a Nova York funcionen des de fa temps sistemes fiscals de dissuassió, de manera que accedir amb vehicle a la capital britànica implica pagar una astronòmica taxa de congestió. O, per exemple, el pla Green Network d'Hamburg, que literalment esborrarà els cotxes del centre de la ciutat en 20 anys. El debat sobre la necessitat de recuperar l'espai públic s'ha fet universal. Les principals ciutats del món han arribat a la conclusió que en el pols entre cotxe i vida urbana, la balança s'ha de decantar del costat de la qualitat de vida. 

No és només un procés d'unes poques ciutats europees escandinaves. He tingut l'oportunitat de veure personalment els efectes de la ciclovia de Bogotà. Cada diumenge més de 100 kilòmetres de carreteres urbanes són ocupades per venedors, ciclistes i runners, en un immensa onada de vida social al carrer. És colpidor contrastar aquest ambient viu, alegre i creatiu amb la congestió infinita dels principals carrers la resta de la setmana. La ciclovia de Bogotà opera des de fa més de 40 anys i el seu exemple s'ha extès per moltes de les ciutats del món, especialment a Sud-Amèrica. Vies ciclistes, tramvies, telefèrics, carrers de vianants, recuperació dels parcs urbans... De Sao Paulo a Montreal, de Lima a Jaca, el món es planteja una pregunta universal: Com expulsem (o en el millor dels casos, reduïm) la pressió dels cotxes en les ciutats.

Models centrípets o centrífugs

Les ciutats han estat dissenyades per a ser centrípetes, és a dir, per a atraure els fluxos fins al mateix centre de gravetat urbà. Tots els camins porten a Roma i tots els carrers de Roma, porten al Fòrum. El magnetisme dels centres ha creat un sistema de mobilitat en el que els fluxos et condueixen fins al kilòmetre zero de les ciutats, fins el centre de la circumferència.

En les darreres dècades, les ciutats occidentals han creat dos mecanismes per a corregir parcialment els efectes no desitjats de l'extrema congestió en els centres. El primer ha estat la creació de rondes, que permeten crear circumval·lacions que eviten les ciutats. Les rondes tenen com a objectiu expulsar de les ciutats els fluxos que no tenen com a objectiu arribar a la ciutat. Només cal comparar l'itinerari actual entre Sant Feliu de Guíxols i Girona i el periple que s'havia de fer fa només 25 anys, entrant i sortint de ciutat en ciutat. La creació de les rondes es va portar a terme amb una notable oposició ciutadana, que denunciava que l'absència de trànsit pels centres de la ciutat afectaria l'economia d'aquestes ciutats. 

El segon mecanisme va ser la creació d'espais de vianants, zones en el centre de les ciutats en les que es limita o directament es prohibeix el trànsit. Totes aquestes operacions (recorden la Rambla?) es van portar a terme amb la indignació d'una part de la ciutat, que considerava que l'expulsió del trànsit afectaria la vida econòmica de la ciutat. No ha estat així. I avui les zones més dinàmiques de les ciutats són aquelles que han expulsat el trànsit de vehicles i permeten la convivència urbana. No conec cap cas de reversió, és a dir, una àrea de vianants que hagi tornat a ser oberta al trànsit per pressió popular.

Rondes i espais de vianants no són suficients. Com el model de mobilitat és centrípet, els cotxes tendeixen de forma natural a arribar fins al centre mateix de la ciutat, al costat de les zones alliberades al trànsit. És un model que crea congestió al costat dels espais de descongestió. És el col·lapse permanent del Passeig de Mar durant tot l'estiu, just al costat de la Rambla de vianants. Com aquelles ciutats brasilenyes en les que els gratacels convien al costat de les fabeles. 

La tercera revolució urbana és la creació de sistemes centrífugs. Hem de cercar els mecanismes per a què ningú no es plantegi accedir fins el centre mateix i opti per un pla b més eficient. Totes les ciutats del món s'estan plantejant com expulsar els cotxes del centre i no com atraure'ls, que és exactament el que provocaria un aparcament en el Passeig del Mar. L'alternativa no té cap misteri: Crear una xarxa d'aparcaments perimetrals, àmplia i de qualitat, des d'on accedir a peu (o amb transport públic si la distància és massa gran) al centre urbà. El que reclamen els usuaris del vehicle és una ràpida connexió entre un punt A i un punt B, i una forma molt ràpida de desprendre's del cotxe un cop arribat al punt B. El que reclamen, no ja els residents de les ciutats, sinó els propis usuaris del transport privat, és un model de ciutat centrífug, no pas centrípet. 

Turisme a peu

Penseu en els grans parcs temàtics del món. O en els parcs mitjans, com ara Port Aventura. Calculeu cronòmetre en mà, el temps que hi dediqueu des de que aparqueu el vostre vehicle fins que arribeu a la porta mateixa del recinte. I fixeu-vos en una obvietat: Totes les persones que accedeixen a aquest recinte caminen durant tot un dia, pugen, baixen, entren i surten. La immensa majoria dels usuaris del parc recorren més de 10 kilòmetres. A Port Aventura, no hi ha discussió possible. Tot el recinte és un espai per a vianants, on l'absència de trànsit crea un espai d'interacció social. 

El turisme que ve no serà un turisme sense cotxes, és cert. Continua essent un sistema de transport capital en el model turístic de la Costa Brava. Però el que reclamaran els turistes seran sistemes àgils per a sortir de la ciutat i accedir a altres ofertes culturals i naturals, si bé sospito que a llarg termini els sistemes públics de transport acabaran imposant-se. Mentre arriba (o no) aquest escenari, hem de dissenyar ciutats on els centres estan alliberats del trànsit, ni que sigui perquè els nostres turistes provindran de centres sense cotxes. S'imaginen fer turisme en un espai amb pitjor qualitat de vida que el teu lloc de residència?. 

Un nou model urbà

Comencem de zero. Imaginem un sistema dens d'aparcaments perimetrals, molt dens. Imaginem un sistema de transport gratuït que permeti desplaçar els visitants des de l'entrada de la ciutat (i la seva amplíssima oferta d'aparcaments) fins al centre mateix. Imaginem una progressiva reducció de la zona blava en el centre fins la seva virtual eliminació. Imaginem un Passeig sense cotxes. 

La ciutat podria plantejar-se la creació de connectors urbans d'alta qualitat. Per exemple, el carrer Colom hauria de ser la connexió de vianants (sense cotxes, és clar) entre ciutat i port. La carretera de Girona i, probablement, el carrer Sant Domènech haurien de ser connectors de vianants, i s'hauria de pacificar encara més el moviment de vehicles en aquests dos connectors alt - baix. L'Avinguda Juli Garreta hauria de ser la tercera Rambla (a banda del Portalet i la Rambla Vidal), que connectés els dos orígens de la ciutat, el monestir i la plaça. Sí, la Juli Garreta hauria de ser una avinguda sense cotxes. Imaginem una ciutat on les zones de vianants no són només un reducte aïllat per a botigues i restaurants, sinó una lògica urbanística que impregna tot el centre. Com farà el conjunt d'Europa.

I el Passeig?. El Passeig de Mar ha de ser el kilòmetre zero de dos dels camins de ronda més bells del país, el que connecta amb Sant Pol i Sa Conca i el que hauria de permetre recórrer les Cadiretes, entre els pins i les cales. El Passeig del Mar s'ha de connectar amb el seu escenari natural, que és la línia litoral a nord i sud. I això vol dir, lògicament, allliberar a poc a poc el Passeig del trànsit rodat. I vol dir, lògicament, aturar l'aparcament soterrani. No és un un no-fer-res: És un fer-ho-tot-de-nou. És pensar en clau de futur i no de passat. És un no que és un sí. 

13 de setembre 2016

Sugzwang

Lo noté con la sonrisa monalisina de la Vicepresidenta: El anuncio de Puigdemont había sentado más bien que mal. Y empecé a pensar que la estrategia del equipo de Rajoy era otra. Hasta entonces sospechaba que el gallego había diseñado un proceso clásico de laissez faire, laisser passer. En política, hay veces que lo mejor es no hacer nada y dejar que el tiempo haga su trabajo. Pasarían las semanas, los meses, las estaciones y, al final, todo sería casi todo, luego bastante, para pasar a ser algo. 

No me parecía una buena maniobra (desde la lógica de Madrid, claro). Desde aquí es fácil ver que el movimiento es estructural, que es transversal y que es persistente. El relato del 'Adéu Espanya' se ha infiltrado en las universidades, los casinos, las fiestas populares o las tertulias de la radio y no se ven síntomas de debilidad. En su momento, la estrategia de fumarse un puro desde la ventana y dejar que el problema se autodisuelva me parecía como una vaca recostada en la vía rumiando mientras el tren se acerca a toda velocidad. 

Sugzwang

Todo esto lo pensaba justo hasta ayer. En la estrategia rajoyiana, cada paso atrás es una victoria; por eso me desconcertó la (intuí) celebración de un paso adelante. Y ahora creo que me equivoqué en el diagnóstico. Pienso que en Moncloa saben que hay una corriente de fondo y que la tormenta no es el preludio de la calma chicha. Y entonces me acordé de un lance del ajedrez, el sugzwang. 

 
La posición del tablero muestra una situación clásica en un final de peones. Juegan negras y solo pueden mover el peón de h7; éste será capturado por el peón de g5 que se coronorá irremediablemete en h8 con mate. Esta situación se ha provocado porque el negro está obligado a jugar y es su movimiento el que le hace perder. Si les gusta el ajedrez, hay una partida clásica de Nimzovitsch que ilustra de forma excepcional el valor del sugwang; si no les gusta, salten al siguiento párrafo. En esta partida jugada en 1925, el blanco dispone de una pieza de más y puede luchar por la victoria. Sin embargo, cualquier movimiento produce una derrota fulminante. En todos los casos, lo que penaliza a la posición de las piezas blancas es la obligatoriedad de mover. En los comentarios, podemos discutir todas las variantes.


Si han jugado alguna vez a las damas, sabrán que a menudo su derrota se explica porque deben mover obligatoriamente y eso les lleva a una captura irreversible. Todo el juego de las damas se basa en el principio del sugzwang.

El sugzwang catalán

Ahora me parece intuir que el equipo de Rajoy busca conducir al President a una situación de sugzwang. Dejan pasar el tiempo no para que se relaje la tensión, sino para llevar el juego a una posición en la que cualquier movimiento comporte la derrota. Después (o no) de una nuevo referéndum, la declaración de independencia sin cobertura internacional ni legitimidad jurídica abocará el 'procés' a un final fulminante. Sería un paso en falso que tendría daños irreparables en la arquitectura del edificio. Y los intentos de hacer pasos atrás ante el vértigo de una dui (declaración unilateral de independencia) serán leídos como un fracaso colectivo. Rajoy está forzando una posición del juego en el que finalmente, cree, cualquier movimiento va a generar una derrota automática. No espera que se desinfle el globo: Quiere que se infle hasta que se reviente. 

Y en el cálculo estratégico de esta maniobra, Rajoy cuenta con dos estimables aliados. Esquerra y sobre todo la CUP, pueden ayudar sin quererlo en su maniobra. La cesión ante la CUP por la moción puede ser, sin quererlo, un tiro al pie. Tarde o temprano los aliados de CiU deben asumir que la partida es estratégica y no táctica, que es una partida de Capablanca y no de Tal. 


13 d’agost 2016

ParaJuegos Olímpicos



En un mundo en que los mercados son mundiales, el precio del petróleo depende de la cantidad de sustancias inyectadas en el subsuelo de Arizona, vemos las películas que deciden tres distribuidoras y nos vestimos con diseños plagiados y confeccionados por señoras explotadas en un país asiático, los países son una entelequia. Un unicornio. En un mundo en el que casi todo (del cambio climático a la inflación interanual) funciona a escala global, los países son hologramas, una realidad virtual.

Creo que los países ya solo sirven para dos cosas: Para votar en Eurovisión (o en la versión asiática de Eurovisión, que no sé si existe pero ahora no tengo ganas de buscarlo en wikipedia), y para poner banderitas a los deportistas de los Juegos Olímpicos. "Por la calle cuatro, el chino y por la tres nada el kazajo...". Yo no sé ustedes, pero yo tengo la sensación que siempre que miro la televisión y conecto con los juegos hay un kazajo. No ganan medallas, pero ahí están, con esos nombres de cinco consonantes seguidas. A lo que íbamos. 

Los Juegos Olímpicos sirven para que un señor con obesidad mórbida, que celebra los aniversarios de sus hijos en un Burger King, un señor que sale a buscar el correo en ese ridículo buzón y le entra flato, un señor que tiene agujetas cada vez que se cambia de calcetines, en fin, ese señor que se parece bastante a Peter Griffin, celebra un oro de Phelps como si hubiera ganado una ración extra de alitas de pollo. Y no se rían de él. Aquí es fácil oir aquello de 'Hemos ganado un oro en 200 mariposa'. Tipos que cuando están en la piscina del pueblo y enseñan a sus hijos a nadar mariposa parecen leones marinos. Fuera del agua.

Y ojo, que a mi me gustan mucho los Juegos. Pero más que ver los deportistas, mi pasatiempo preferido es ver a los que ven los deportistas. Me encanta ver a esos espectadores. Es la mayor concentración de cuñadismo del mundo. Recorro los bares, los chiringuitos de playa, los cámpings de la costa, buscando esos maldinis olímpicos. En tiro con arco: 'Se le va a la izquierda, porque no calibra con el viento'. En jabalina: 'Arquea demasiado el costado antes de lanzar'. En halterofilia, 'Le habría ido mejor si hubiera hecho un punch jerk'. Tipos que sacan un tres y medio cuando hacen los deberes de tecnología de sus hijos se transforman en ingenieros del deporte. 

Y esta es mi propuesta. Crear unos Parajuegos Olímpicos. No unos Juegos ParaOlímpicos, que ya existen, sino unos Parajuegos, unos Juegos metanarrativos, juegos de personas mirando juegos. Una competición de cuñados comentando los Juegos. En la calle cuatro, Eustaquio López de Quintanilla de Onésimo, con su célebre palillo mordisqueado, que aspira al oro en los comentarios sobre ciclismo en pista. Solo por escucharle decir el nombre del kazajo valdría la pena. 

11 de juliol 2016

¿Todos somos Leo Messi?



Es esa sensación cuando has visto la misma trama en otra película, pero no logras recordar cuál. El argumentario contra la sentencia de Messi me resultaba tan familiar como la ensaladilla rusa con tiras de pimiento rojo por encima. Y al final, caí en la cuenta. 

La corrupción vista por los militantes

Imaginen un militante de base, de ésos que pegan carteles, que van a los mítines, que se reúnen los viernes por la tarde a hablar de estrategias de segmentación, de ésos que son hijos de militantes y sobrinos de militantes. Imaginen el día que salta un caso de corrupción en su partido. De forma instintiva, estas personas empiezan a crear argumentos de exculpación, que acaban creando un corpus sólido de defensa colectiva. ¿Que cómo lo sé?. Porque lo he vivido desde dentro.

La defensa se sustenta en dos principios básicos: (a) No es un caso aislado, sino que es generalizado; (b) Hay un interés oculto en hacer aflorar este caso en particular, y no el resto. Aunque parece muy simple, esta defensa permite derivar el centro de atención del hecho objetivo a la conjetura. Ya no es necesario preguntarse ¿por qué ha defraudado?, sino que las preguntas se trasladan a dos nuevos interrogantes: ¿Por qué él y no otro?. Y ¿Qué interés tienen en sacar del armario esta noticia?. Al desplazar el foco, la discusión se pierde en un laberinto de supuestos. Y entonces ya deja de ser relevante el origen de la polémica. E, incluso, es posible hacer pasar al corrupto por víctima. 

Cuando la corrupción salió del armario

Ha costado mucho deshacer esta capa de cemento que cubre la corrupción generalizada de la política española. Hemos aprendido que lo nuclear es el acto corrupto. Podemos debatir por qué se ha señalado a ese político y no a otro. Por qué salió la noticia justo una semana antes de la campaña electoral. Podemos tejer teorías conspirativas y demostrar que el juez es el primo hermano del cuñado del jefe de prensa del partido. Podemos enseñar los casos de corrupción del otro partido, supuestos o reales. Ni siquiera es importante si alguno de estos hilos, o todos ellos, tienen un principio de veracidad. Por más que desviemos el río con meandros, al final el agua caba llegando al mar. Lo verdaderamente nuclear de un acto corrupto es el acto en sí mismo. Todo lo demás es el complemento circunstancial. 

También el día que la grúa se lleva nuestro coche, creamos un catálogo de reproches. Y vemos otros tantos coches mal aparcados como el nuestro. Y siempre nos preguntamos ¿Por qué mi coche y no el otro?. Y, claro, es el nuestro porque lleva tal adhesivo o porque el ayuntamiento tiene que recaudar dinero o porque el policía nos tiene ojeriza desde que entramos una instancia porque su perro ladraba demasiado. Al final, todo se reduce a un principio muy simple: Has aparcado donde no debías. 

Y Messi nos defraudó

Messi creó varias empresas sin estructura alguna con el único fin de defraudar a Hacienda. Esto es un hecho objetivo. Y, como he escuchado tantas veces antes, los militantes del Barça han tenido que crear un anticuerpo que mantenga intacto el aura del mito. Y el argumentario ha sido éste: (a) Hay muchos otros jugadores y equipos (especialmente del Real Madrid) que también defraudan y solo se han fijado en él y (b) Esta operación forma parte de un plan urdido desde Madrid para o bien desestabilizar al Barça o bien, fíjense bien, para desestabilizar a todo el país. Lo que hemos aprendido es que los argumentarios adicionales son irrelevantes, esto es, que no hay que perder ni un minuto de tiempo comprobando si son ciertos o falsos. Porque lo verdaderamente importante es que Messi nos ha defraudado. 

La historia del fútbol hablará de este argentino genial. El mito perdurará y no hay discusión posible sobre su leyenda. Pero eso es perfectamente compatible con esta afirmación: Messi ha creado varias empresas con el fin de no ingresar en Hacienda los impuestos de sus ganancias de imagen. Si somos capaces de pronunciar esta frase, sin ningún pero añadido, sin ninguna subordinada adversativa, añadiremos un peldaño más en la batalla cívica. Y vistos los tiempos que vienen, no hay batalla más urgente ni más hermosa que la supervivencia cívica. 

13 de juny 2016

La mecanización del turismo



Lo leí por primera vez en el libro de Rifkin El fin del trabajo. Era el 1995 y entonces me pareció una distopía futurista. Pero quien ha abierto la caja de Pandora es el ensayo de Allen Lane sobre post-capitalismo. Y hace años que lo oigo en boca de Marc Vidal (de quien recomiendo su fantástico programa Economía de bolsillo).  ¿Estamos a las puertas del fin del trabajo?. ¿Y cómo afectaría este proceso al turismo?. 

(Mucho) menos trabajo

Aún es posible ver hoy en algunas ciudades los lavaderos públicos. Hoy son museos pero hace poco más de un siglo eran los espacios donde se congregaban las mujeres para lavar la ropa. Era un proceso muy largo que requería recoger la ropa, trasladarla hasta el lavadero, lavar las piezas a mano, secarlas y devolverlas al hogar. Hoy ese proceso se liquida en apenas un minuto, el tiempo que se requiere para poner una lavadora que se encarga de todo el trabajo, excepto para algunos hombres  capaces de arreglar una motosierra pero incapaces de girar una ruedecilla hasta la posición correcta. El principal objetivo de los avances tecnológicos es reemplazar las actividades humanas por procesos mecánicos. El molino de viento liberó a bestias y personas del trabajo tedioso de moler y la tejedora de vapor sacó a miles de personas de las fábricas. 

Llevamos varios siglos de mecanización y eso no ha acabado con el trabajo. ¿Qué tiene este escenario de nuevo?. En primer lugar, la magnitud. Casi la mitad de los trabajos que ahora realizamos se pueden mecanizar; y eso los hace más precisos y también más económicos. Aunque la robotización lleva decenios instalada en nuestra sociedad, la progresiva reducción de costes la ha hecho rentable, incluso para operaciones muy complejas. Pongamos un ejemplo. La empresa Changying Precision, situada en Dongguan, ha automatizado por completo el proceso de construcción de complementos para móviles. Donde antes había 600 personas ahora hay 60 robots que trabajan día y noche, con mayor precisión y menores costes. Pongamos otro ejemplo. La empresa WinSun permite 'imprimir' literalmente edificios enteros, con enormes impresoras 3D que realizan el trabajo de decenas de operarios con extraordinaria precisión. Por cierto, no es casualidad que la mayor parte de los ejemplos sobre nuevos procesos provengan del país asiático. Casi todo será robotizable y, en muchos casos, robotizado.

No es solo un cambio de intensidad: Es también un cambio de modelo. La automatización se ha producido tradicionalmente en los sectores agrícola e industrial. Pero ahora de forma masiva, estos procesos han irrumpido en el resto de sectores económicos. Fijémosnos en la aparición de los coches sin conductor. Aunque los taxistas creen que su mayor amenaza es Uber, en realidad lo que les hará desaparecer es el uso generalizado de los vehículos autónomos. La mayor parte de la logística (el almacenamiento, el transporte y la distribución) podrán ser realizados sin que sea necesaria la intervención humana. Por eso Amazon se plantea la distribución con drones. Taxistas, gruístas, camioneros, repartidores o chóferes perderán poco a poco todo su sentido.

El sector de la sanidad está viviendo una verdadera transformación. La telemedicina, por ejemplo, permite asistir al paciente sin necesidad de estar físicamente en el mismo lugar. Los robots quirúrgicos empiezan a mostrar mucha mayor pericia que cirujanos con años de experiencia y las impresoras 3D crean riñones artificiales o prótesis perfectas. Los implantes y chips facilitarán miles de datos biomédicos y harán poco a poco innecesarios los controles, las revisiones y las analíticas. Y aunque mis compañeros no son del todo conscientes, creo, el sector de la educación vivirá una profunda revolución con la generalización de sistemas de aprendizaje más o menos automatizados. Hoy ya es posible aprender muchas más cosas fuera de las aulas que en ellas. 

Y aquí estamos. En un cambio de intensidad, pero también de ámbito. La progresiva instalación de sistemas automáticos desplazará de forma progresiva los trabajos rutinarios que ahora hacen trabajadores (en un polígono de Getafe, en una maquila de Honduras o en un suburbio de Bombay), orientados al sector industrial. Pero también acabará introduciéndose en los ámbitos del sector terciario, de la banca (¿existirán los bancos físicos?), la sanidad, la educación, la logística, los servicios a las empresas...

¿Y el turismo?

Si este proceso adquiere las dimensiones que preveen Lane o Rifkin, ¿cómo afectará al sector turístico?. Podríamos estar tentados de pensar que el turismo será la Línea Maginot de la defensa del trabajo, porque hemos estudiado, comprobado e interiorizado que el turismo se basa en el contacto personal y no hay robot que pueda sustituir el guiño de un conserje. Pero creo que ha llegado el momento de revisar este principio y anticipar un cambio estructural en el sector: la mecanización del turismo. 

Empecemos con algunos síntomas. Breathe permite alquilar una habitación en una ciudad, con solo un gesto en el smartphone que actúa como llave automática. Es un ejemplo de las posibilidades del Internet de las cosas, que permite acceder a las instalaciones (de un hotel, de un museo, de una iglesia) sin la interacción humana. Savioke es un robot que facilita el servicio de habitaciones robotizado. Tecnologías como BEAM facilitan la relación entre personas que están separadas por miles de kilómetros. Baidu ya ha iniciado los procesos de construcción de buses o vans, que harán de los tránsfers o los buses turísticos actividades automatizadas. Empiezan a asomar las primeras impresoras que 'imprimen' alimentos. Algunos restaurantes de comida rápida empiezan a incorporar robots, que acabarán desplazando a los trabajadores. Y poco a poco aparecen los primeros servicios de consergería prestados por robots. En esta presentación, les anticipo algunos de los cambios del sector. 

Sí, podemos reiterar que el servicio personal es mucho más 'humano' y adaptable que el más sofisticado de los robots. Pero tal vez debamos revisar algunos de nuestras intuiciones. Veamos por ejemplo esta mesa táctil en un restaurante. Podemos comprobar al instante los platos disponibles, hacer el pedido, incorporar variantes, pagar o acceder a la información detallada (¿de qué viñedo es este vino?) de forma automática. El gesto mecánico de ofrecer el menú o de cobrar con tarjeta no humaniza la experiencia. Y minimiza los errores, las esperas, los 'no me ha visto', los 'perdona', los 'se nos han acabado los percebes' y los 'le he pedido una ensalada sin queso'. Sí, es frío e impersonal. Pero también es barato y eficiente. 

La mecanización dejará sin trabajo a buena parte de los servicios que ahora ofrecen botones, conserjes, gobernantas, camareros, recepcionistas, chóferes, informadores o vigilantes de museos. Tiene que ver también con un cambio cultural, que se aproxima al concepto de mcdonalización propuesto por Ritzer. Por eso, nos hemos acostumbrado a llenar nosotros mismos el depósito de gasolina del coche, a comprar las entradas del teatro sin pasar por taquilla o adquirir el billete de avión sin usar una agencia de viajes. Por supuesto que es mucho más humanizada una gasolinera, en la que un individuo te suministra el combustible, especialmente si es el risueño gasolinero de mi ciudad, de sonrisa permanente. Pero admitamos que a veces nos violentamos cuando debemos esperar a que el gasolinero nos atienda y no podemos resistir la tentación de servirnos nosotros mismos. Aunque sepamos que ese gesto es una letra más de su carta de despido.

Adaptándonos al futuro

La mayor parte de los servicios que en el turismo ahora prestan las personas serán ofrecidos por mecanismos (pantallas, robots o apps) en un futuro inmediato. Las tareas monótonas y mecánicas serán mas económicas y eficientes si son desarolladas por sistemas y no por personas. Y eso va a crear la paradoja de mucho más turismo con muchos menos empleados turísticos. El turismo tampoco será el dique de contención de la multitudinaria pérdida de empleos a escala global.

No es un problema del turismo. Es un problema global que requiere una respuesta global. Y es muy probable que la primera solución plausible será la renta mínima universal. Si las máquinas están haciendo nuestro trabajo, ese trabajo liberado (que es también riqueza generada) debe ser compensado. Y deberemos decir adios a las jornadas de 35 horas: Mucho menos trabajo querrá decir mucho mayor reparto y, por tanto, una significativa reducción del tiempo como empleado. Pero éste es un debate que se escapa al post actual, porque me interesan especialmente los efectos sobre el turismo. Y diría que van a pasar al menos tres cosas. 

Primero, la cultura turística eclosionará y se hará estructural. Sea cual sea la respuesta del sistema a la mecanización global, hay una evidencia y es que va a liberar montañas de tiempo, millones de horas libres. Y eso es un riesgo social, pero también una excelente oportunidad para la creción personal, para hacer aquellas cosas que realmente nos apetecen hacer: aprender, escucharnos, compartir, desarrollarse y, naturalmente, viajar. El escenario del no trabajo (o para ser más precisos, del poco trabajo) puede crear un escenario de más ocio, y también de más turismo. Viajaremos más. Mucho más. Muchísimo más.

En segundo lugar, las máquinas arrinconarán buena parte de los procesos mecanizados. No necesitamos una persona para hacer el check-in de un hotel, ni para llevar a la habitación un té verde. Pero necesitamos personas para crear historias, para sugerir actividades, para mejorar la relación con el lugar, para crear complicidades, para reinventarse el destino, el local o el servicio. La mayor inversión turística en recursos humanos no se orientará hacia las rutinas de bajo valor añadido, sino hacia los ámbitos donde aún somos insustituibles: la creatividad, la innovación, la gestión de las emociones, las narraciones, los deseos... 

Y, es cierto, en muchos casos el servicio 'humanizado' puede aportar un valor añadido. Tal vez en ese restaurante valore especialmente el trato personal de sus camareros. Pero solo será competitivo si efectivamente existe una interacción efectiva que aporte más valor que un transportador de platos robotizado. Y eso es muy complicado. Ésta sera la paradoja del turismo que viene: la mecanización de los procesos turísticos, permitirá 'humanizar' los servicios en los que se opte aún por las personas como prestadores.

Ya conocen mi tendencia congénita al optimismo. El nuevo escenario nos puede proporcionar más turismo, más creatividad y más humanización en el turismo. Pero solo si nos preparamos para la mayor revolución del sector en toda su historia. Llega la mecanización del turismo. ¿Estamos preparados?

01 de juny 2016

La ciutat dels residents és un oximoron



Som en el planeta dels contes, o si ho voleu dir amb accent postmodern, en l'era de les narracions. Les grans batalles contemporànies són batalles entre històries. Podemos versus la casta, el procés contra Espanya, el yihadisme contra occident o el Madrid - Barça són essencialment guerres de paraules. Això no vol dir que siguin fum: Tenen un rerafons real, tan material com un mal de queixal. El que vull dir és que l'èxit o el fracàs depèn essencialment de la perícia dels narradors, de la capacitat dels bards per imposar la lletra.

D'entre les batalles d'històries, segueixo de ben a prop una: El pols entre la turismofília i la turismofòbia. És un duel fascinant entre dos construccions simbòliques, que combinen pedaços de realitat, tòpics i academicismes a parts iguals. Si durant molt de temps el filoturisme ha estat el discurs dominant, el joc de pèndul s'ha desplaçat cap a una turismofòbia estructural. Mai en la història del turisme hi ha hagut tants turistes com ara; i mai en la història del turisme, hi hagut tanta turismofòbia. Fem turisme i critiquem el turisme. Aquest és el curiós escenari contemporani. 

Com totes les narracions hegemòniques, la turismofòbia crea sentències que es repeteixen de forma automàtica, que generen consensos gairebé universals. I en els últims mesos, sento a cada tertúlia, a cada cantonada, a cada partida de dominó, a cada baralla de galls, el que ha esdevingut l'eslogan de la turismofòbia: 'Hem de construir una ciutat per als residents'. Deixeu-me defensar la tesi oposada: No existeix la ciutat dels residents. Totes les ciutats són en realitat una versió local de l'Eufèmia que narrà Italo Calvino, 'on els mercaders de les set nacions es troben a cada solstici i a cada equinocci'.

Una ciutat és una cruïlla. És un petit Aleph des d'on mirar el món. Les ciutats són els espais que recullen i també els espais que escampen. Aquest immens artefacte social és un joc de miralls, que permeten veure els camps propers, les vinyes més enllà de les muntanyes, però també els camps de blat de l'altre costat de l'oceà. Una ciutat és una porta, per on s'entra i surt. La ciutat és port, és camí, és mercat. I és hostal. No hi ha ciutat sense ciutadans, és cert. Però tampoc n'hi ha sense foranis.

No hi ha ciutat dels residents. Una ciutat sense no residents és una no ciutat. És un pou d'aigua estancada. És una presó, un setge, un camp de concentració, una illa del Pacífic, un miop sense lentilles, un casino de poble sense televisió de fons, un carter amb crosses, un mes sense wifi. Ja no queden pedres per aixecar més muralles: Les hem fet servir per a construir els murs dels Balcans, que no poden pujar els refugiats. No fem ciutats de residents, si el que volem de veres és una ciutat. I no: l'oposat a una ciutat dels residents no és una ciutat dels turistes.