01 abril 2014

Pakis


Ni entro ni surto en el debat sobre les primàries del PSC. Tinc una opinió formada però no és aquest el moment d'explicar-la perquè és molt complicat gestionar dos debats de forma simultània. De manera que em centraré en un argument: Les crítiques contra les primàries voregen la xenofòbia i, en alguns moments, hi entren de ple. Quan et fas gran, aprens que no pots canviar el món i ni tan sols decidir quin programa de televisió veuràs. De manera que he abandonat les grans creuades i les utopies infinites per dos o tres principis nuclears. I el combat del racisme n'és un. 

El racisme es fonamenta en dos principis. El primer, i més important, és que s'atorga a l'origen dels individus la capacitat de crear grups. Grups bastant homogenis, sense diferències sensibles internes. Els moros, els romanesos, els gitanos, els negres, els jueus,... El segon és que aquest col·lectiu té unes condicions inferiors als "normals": Tenen menys cultura, són més aprofitats, enganyen, roben, fan pudor, no tenen criteri. Si volen més informació, agafin el programa electoral de l'alcalde de Badalona o els panflets que reparteix de Plataforma x Catalunya, valga la redundancia

Els pakis

La comunitat d'immigrants més nombrosa a Catalunya són els pakistanesos. N'hi ha 23.000 censats a Barcelona. Una població equivalent a la de Sant Feliu de Guíxols dóna per molt: taxidermistes, acupuntors, advocats d'ofici, defenses centrals que saben jugar la pilota des de darrera, ni-nis. Jo no sabria trobar un denominador comú que definís universalment els blanencs, els vigatans o els pakistanesos. Intentar aixoplugar tota una comunitat sota un mateix paraigües és propi d'una visió racista de la societat: Ells. Lògicament, la segona part de l'argument és que aquests pakis, tots iguals, són inferiors. Són persones sense criteri, que no tenen la capacitat de decidir per elles mateixes i que són fàcilment manipulables. 

Si repasseu les piulades, els hashtags (#pakisXCollboni, com si fos un insult) o els blogs, veureu que s'identifica tot un col·lectiu amb un acte il·licit. De vegades, s'afirma que es crida a les mesquites a favor d'en Collboni entre fàtua i fàtua, en un muntatge fotogràfic que resumeix tota la indecència moral possible. Els pakis venen roses, pengen a la gent de grues, són incults i no saben res, no toleren l'homosexualitat, només voten per interessos, venen kebabs...  

Els diaris s'hi abonen i l'Ara denuncia "Les cues de pakistanesos votant porten la polèmica" i es pot llegir "El 70% dels participants en les primàries –obertes a tota la ciutadania– no eren militants ni simpatitzants del PSC, la qual cosa ha provocat sorpresa. Però encara ha resultat més curiós que molts dels votants eren estrangers".

Ho reitero: Ni entro ni surto en el tema dels vots de les primàries. Però si estem intentant construir un país modern, obert al món, permeable a les idees i a les persones, integrador i cosmopolita, aquests comentaris, piulades, portades de diaris i acudits que farien riure els militants de Marine Le Pen, em fan sentir vergonya i una rofunda tristesa. Perquè no em direu que aquesta mena de tweets, com el que ha fet en Grasset, en realitat, ens fa més febles i més miserables.


18 març 2014

Fast look



Si hoy es martes, esto es Bélgica es una película que parodia esos tour imposibles en los que apenas es posible ver nada. Siete días, diez ciudades, cincuenta monumentos. La industria del turismo cultural sigue aún hoy en muchos lugares la lógica de las visitas fugaces. Lo llamaremos fast look, la versión turística del fast food. Y el mismo sentido: Calidad mediocre, consumo masivo, precio bajo.

Los estudios que hemos llevado a cabo en INSETUR, en los que hemos seguido el rastro de los turistas en destinos culturales refuerzan esta imagen. Las iglesias de la Vall de Boí apenas ocupan unos pocos minutos de la estancia global de los visitantes del valle. En Girona, la media de tiempo dedicada a admirar monumentos no supera la media hora. Todo el sistema turístico está atrapado por los mecanismos de este fast look, que genera una relación muy superficial (casi epidérmica) entre sujeto y objeto, entre visitantes y destino.

Las causas

El fast look es la suma de muchas causas, históricas, sociales, turísticas, que operan de forma simultánea. Éstas son las más importantes.

1. La industria turística se ha basado en la colección de monumentos de forma casi compulsiva. El objetivo es acumular visitas, no hacer de cada una de ellas una experiencia memorable. Hojeemos cualquier guía: "Si tiene tres días, ésta es la lista de las cosas que tiene que visitar en Venecia". Las guías, los cuadernos de viaje, las narraciones turísticas son esencialmente una sucesión de lugares y monumentos.

2. La poderosa industria de la intermediación también fuerza estas visitas relámpago. De las excursiones radiales que te enseñan Barcelona en tres horas, a los cruceros que atracan en una mañana y salen al atardecer o los tours por ciudades europeas a tanto el kilómetro. Como en los antiguos restaurantes (que confundían calidad con muchas patatas fritas), algunas agencias creen que el valor de una excursión depende del número de cosas que se visitan.

3. Digamos que los destinos tampoco gastan demasiado esfuerzo en combatir este fast look. Los monumentos están organizados para ser visitados en un momento. Los lugares culturales parecen estar diseñados para un consumo instantáneo, entre el desayuno y el almuerzo. Cuesta mucho saber qué hacer en una catedral o en un museo, más allá de deambular o de mirar. Cuesta mucho encontrar relatos historias, emociones.

4. Existe una tradición enciclopédica, acumulativa, que hemos heredado de los primeros museos. Cuando uno entra en una pinacoteca como el Prado o el Hermitage, con pasillos infinitos y más cuadros de los que puede retener un mentalista, tiende a vagar de sala en sala hasta que su capacidad de retentiva se colapsa y entonces, probablemente, solo desee huir. Dos siglos después, aún vamos a un museo a seguir un itinerario casi obligatorio del primer al último cuadro.

5. No hay un protocolo claro de los que hacer en un monumento. Lo vemos, lo admiramos, leemos dos paneles (a menudo, insufribles), capturamos dos imágenes y, ¿ahora qué?. No existe una tradición de superar esa membrana que separa la profundidad de un lugar y la superficialidad del tránsito turístico. Faltan manuales que enseñan a escuchar los espacios.

6. Lo que hacemos la mayoría de nosotros en un espacio cultural es tomar fotografías y, a veces, filmar. El rito fotográfico es tan fuerte que a veces sustituye la propia visita corpórea. Con frecuencia me imagino a ese turista que captura miles de imágenes del lugar, sorprendido en su casa ante la belleza de un lugar que solo descubre cuando ve lo que ha guardado. A veces, vemos por primera vez en nuestro hogar, en el regreso.

7. Viajamos por muchas razones. Pero una de ellas es que viajamos para que los demás sepan que viajamos. Y en la bolsa social, cotiza a la alza el número de lugares que hemos visitado. No es lo mismo estar 16 veces seguidas en Bogotá, que estar un día en Cuzco y otro en La Habana. Por eso, muchos viajeros rehúyen volver a un lugar que ya han visto, como aquellos cromos que coleccionábamos y que tan solo nos interesabas los ejemplares que aún no teníamos.

8. Las redes sociales han multiplicado por mil este afán. Detallamos en un mapa todas las ciudades en las que hemos estado, compartimos las imágenes, explicamos en un breve tweet o en un comentario del muro de facebook cuatro vaguedades sobre el lugar que hemos visitado. Y al que no tenemos la intención de regresar.

El resultado de estas causas (y otras que ahora no sé formular) es un consumo superficial de las ciudades, epidérmico, sin profundidad. Turistas que están en muchos lugares, que ven mucho pero miran muy poco. Turistas a los que les cuesta entender y se limitan a contemplar. Los efectos del fast look no solo repercuten de forma negativa en los visitantes: Estas visitas fugaces crean más impactos que beneficios a las ciudades receptoras.

Contra el fast look

Si el fast look generó un proceso de slow food, el turismo también necesita su antídoto. Ni los visitantes, ni los monumentos, ni los destinos, ni las empresas de intermediación ganan con este modelo. ¿Cómo combatimos los mecanismos que fomentan el fast look?.

1. Los lugares se deben llenar de historias. Los monumentos, de contenidos. El objetivo no debe ser ver, sino escuchar. Precisamos de una verdadera revolución de las narraciones, una nueva era del relato. Las iglesias son contenedores de historias. También los museos, los palacios, los mercados, las murallas... La major forma de combatir la prisa es la curiosidad.

2. La estrategia de comunicación de los destinos debe buscar un cierto minimalismo. Sustituir las cincuenta cosas qué hacer en la ciudad por las tres experiencias inolvidables. Rebajar la presión en el visitante: Invitarle a ver memos cosas, pero verlas mejor. Pienso en oficinas de turismo que sugieren relatos, experiencias, oportunidades. Me imagino un folleto con un solo elemento.

3. Personalizar es una buena vía para acercar objetos y sujetos. Ofrecer solo lo que suponemos que le va a gustar. Despojar del listado de elementos aquellos que suponemos que no les va a gustar, y proponerles unas pocas ideas, con el máximo de profundidad posible.

4. Podemos hacer sentir a los visitantes como espectadores exclusivos de oportunidades casi únicas. Me imagino, por ejemplo, un museo que solo permite entrar a dos personas en una sala durante diez minutos. La oportunidad de ver un cuadro a solas y dejar que la pintura te explique alguna cosa. Me imagino un museo que selecciona cada mes unas pocas obras.

5. El cambio debe ser también organizativo. Hay que perseguir un tiempo mínimo de estancia en la localidad. Se me ocurren mil fórmulas para provocar estas estancias más prolongadas. Les propongo una idea simple: Un aparcamiento de coste inverso. Cuanto más tiempo estás, menos te cuesta.
Los destinos deben combatir activamente las estancias relámpago. 

6. Las experiencias híbridas son mucho más estimulantes. Mezclemos pintura y música, danza y patrimonio, teatro y escultura, gastronomía y ciencia... Sorprendamos al visitante. Imaginemos aquello que no espera y ofrezcámoslo. Estimulemos la curiosidad. Juguemos. Invirtamos todo lo establecido. Empecemos de cero.

El fast look es un ritual anclado en los patrones culturales del consumo turístico. Es una forma habitual, aprendida, reproducida de visitar un lugar. Y es muy difícil combatir un proceso tan arraigado. Pero no podemos permitir que la experiencia turística quede reducida a un brevísimo instante, capturado en una imagen fotográfica. Hay que crear, también en el turismo cultural, un slow look. 

25 febrer 2014

Nous turismes i BullIFundation

El Bulli ha estat un espai de creació que ha obert les portes a conceptes contemporanis, com la hibridació, la memòria, la deconstrucció, el relat, el joc i, especialment, les pautes de la innovació. Algunes de les claus del procés del Bulli (que avui s'explica a les escoles de negoci) es pot veure en aquest documental.

El Bulli és ja història. I el futur és el BulliFundation (BF), un projecte complex, ambigu, imprecís, tan líquid com els món imaginaris de Zigmund Baumann. La nova aventura és un risc (i és també una font de conflictes ambientals), però entre les lletres borroses de la iniciativa podem veure algunes de les claus del turisme que ve. D'alguna manera, el BF és una metàfora dels nous turismes.

1. BF és un projecte basat en la innovació i el coneixement. És una nova generació de silicon valleys temàtics, centrat en la nova gastronomia i les noves fronteres de la cuina.

2. BF és un projecte en xarxa. Ancorat en un espai físic (Cala Montjoi), la iniciativa és en realitat una teranyina de col·laboracions que es relacionen amb sinapsis actives, que creen un resultat col·laboratiu.

3. BF és un projecte obert. La BulliPedia és essencialment una wiki d'innovació en gastronomia, basat en el coneixement col·laboratiu. És una oportunitat per a obrir nous projectes des de les idees que neixen en aquest espai.

4. BF és un projecte d'hibridació. És un espai d'aiguabarreig entre cuina, marca (la poderosa marca Bulli), coneixement, innovació, art i tecnología. Probablement el futur es troba situat en aquests espais de confluència entre nocions aparentment desconnectades.

5. BF és un projecte d'innovació arquitectònica. Deixant de banda la lógica controvèrsia per la seva ubicación en el cor d'un parc natural, el projecte arquitectònic realitzat per Ruiz-Geli és un cúmul de talent i de creativitat. 

Arbres que gestionen l'espai, nous materials a partir de la sal marina, branding, innovació en gastronomia, espais de frontera, coneixement compartit... Si El Bulli va obrir la frontera de la gastronomia 2.0, BF és una drecera cap a la societat que ve. Més inestable, més imprecisa. I també, més flexible i creativa. 




Publicat a Nous Turismes

19 febrer 2014

#Nousturismes



Ja coneixen el meu interés per una docència oberta i participada. Trencar els murs de la classe permet, primer, que els estudiants interactuïn amb els qui són "allà fora", empresaris, professionals, estudiants, estudiosos, que poden qüestionar, ampliar, rebatre o reformular que el que es planteja a classe com un mantra vertader. Permet, en segon lloc, aprofitar la immensa concentració de talent que és una classe universitària. Un talent que es perd en treballs que s'apil·len en correccions clandestines i invisibles.

#nousturismes és un nou experiment docent que intenta aprofitar les noves eines per a canviar alguns vells hàbits. La història és, més o menys, aquesta.

1. Tots els estudiants usen el twitter, a l'aula, però també fora d'ella. El grup de twitter permet seguir la seva activitat, relacionada o no amb l'assignatura. 

2. Qualsevol usuari es pot afegir a la conversa a partir del hashtag #nousturismes. Els tweets són presentats a classe, de manera que "el món exterior" entra just in time dins de l'aula. I la interacció entre estudiants i no estudiants es genera de forma espontània.

3. Tots els materials són en obert. Qualsevol persona pot seguir les sessions a partir dels materials que es proporcionen i de les discussions també obertes entre els protagonistes de la sessió. Les presentacions, els documents o els recursos audiovisuals poden ser consultats per qualsevol usuari. 

4. Canviem la lògica de la classe. D'entrada, són els estudiants els qui ocupen una part del temps amb el debat del material treballat. La classe magistral és només un petit fragment de la sessió. I això, malgrat la meva reputada incontinència verbal. Desplaçar el centre de gravetat cap a l'aula permet descobrir el talent ocult.

5. Els TED envaeixen de forma constant l'aula. Ens inspiren, ens fan pensar, ens aporten visions alternatives, ens il·lustren, i també ens demostren que es poden dir moltes coses en molt poc temps. Es pot estar concentrat durant 90 minuts de classe?.

6. Trenquem l'espai de l'aula. Si l'espai pot inspirar, també pot desincentivar. Repetir sempre el mateix espai físic estimula ben poc la imaginació i la creativitat. Si podem, marxem. A llocs impensats. 

7. Hem fet un blog. nousturismes.cat és una obra col·laborativa i oberta, que permet seguir el pols de les reflexions, idees, apunts i l'actualitat del que es cou en aquest projecte. I una mena de repositori d'idees al servei d'aquell que la precisi.

8. Els estudiants proposaran idees que val la pena ser compartides. Seguint la lògica que inspira els TEDs, el blog anirà omplint-se de propostes que poden canviar (ni que sigui parcialment) el turisme que ve. 

Ho intentem canviar gairebé tot: el centre de gravetat, la frontera dins - fora de l'aula, el concepte d'hora de classe, la cultura de l'activitat en obert i el treball col·laboratiu. Topem amb un wifi irregular, amb la tecnofòbia legítima d'alguns, amb un temps limitat per un broll d'idees i amb la inèrcia de les classes magistrals. Si voleu seguir el pols en directe, estireu algun d'aquests fils. Els comentaris són només benvinguts, sinó celebrats amb eufòria continguda. 

15 febrer 2014

Onoplàstiques

De vegades, els noms tenen sentits ocults. De vegades, els noms són plàstics i es mouen per desvetllar altres significats. Aquestes són algunes #onoplàstiques.


 

19 gener 2014

Les absències del procés



El tic tac del nou de novembre és la banda sonora del 2014, un any que es farà molt llarg. L'efecte papallona de la sentència del TC continua el seu trànsit, com l'ona expansiva d'un maremot, que acaba formant un tsunami. Som aquí per la suma d'una espurna (la sentència) i un caliu (una llarga història i una constitució improvisada). Crec que l'important no és l'espurna, sinó el caliu, una combustió lenta que hauria pres amb qualsevol altre misto. Hem de saber que tot plegat hauria esdevingut abans o després. Anomenem a això el "procés", una paraula que mai no m'ha agradat, com les parelles que no saben com dir-se que volen sexe i acaben emprant perífrasis forçades. "Ara que el nen dorm, fem un procés?".

L'estratègia del Gobierno es basa en dos equívocs. El primer és equiparar el País Basc amb Catalunya i esperar un desenllaç Ibarretxe. El segon és acumular males notícies que dissuadeixin la Catalunya amb seny. Però el principal problema és que el Gobierno no ha indentificat l'arrel popular, espontània i transversal de la demanda. Ja no és possible un pacte a les golfes de la Moncloa amb el Govern, perquè aquest darrer no té marge de maniobra. L'equació d'un govern empès per (una part de) el poble i un Gobierno afàsic només té una solució, que és la ruptura.

Es podria pensar que no hi ha cap escletxa en el mecanisme de rellotgeria que marcarà la independència. Que això és un combat entre un poble hiperactiu i un govern narcolèpsic. Un Bayern de Munich - Apoel de Nicòsia, jugat a Munich. Un concurs de talents musicals entre Wagner i Pablo Alborán. Una partida d'escacs entre Carlsen i Josmar, amb dama de més. Avui voldria compartir els meus dubtes. El "procés" també té algunes esquerdes que no es poden ignorar. M'interessen més les absències que les presències, no tant de què parlem sinó sobretot de què no parlem.

Feblesa 1. El projecte absent

La independència és transversal. Hi participen antisistemes i conservadors, ecologistes i neocons, localistes i cosmopolites,... És un prodigiós acord transitori que ha aliat persones que no tenen res en comú. Quan t'imagines a l'ascensor del Parlament un d'Unió amb corbata Hermès i un de la CUP amb una sola sandàlia te n'adones que la independència ha teixit aliances impossibles. Aquesta és la seva principal fortalesa: Però també la seva feblesa.

Hi ha una pregunta que hem de saber respondre el més aviat possible. Quina Catalunya?. Quan formules aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: Ja ho decidirem després. Però una nació és un projecte col·lectiu que va cap a una direcció. França, els Estats Units, Alemanya o Austràlia tenien un perquè, un sentit, un nord. Lògicament, després vindran les eleccions que escolliran governs que decidiran què s'ha de fer. Però necessitem un relat primigeni, un projecte de país, una narració compartida. I no hi és.

L'absència de projecte crea dos efectes igualment perversos. El primer és que la manca de relat permet tot els relats possibles, de manera que una Catalunya independent pot ser una Noruega bis fora de la UE o la capital mediterrània de la Unió, l'avantguarda de l'ecologisme o un Blade runner 3.0, l'arcàdia del Km. zero o un Singapur amb barretina. Podem convertir el país en un Aleph del carrer Pelai (i no Garay). El segon efecte és que Catalunya pot acabar essent una Espanya en català, com l'esperpent de la Grossa. Mancats de projecte, ens podríem limitar a ser la rèplica quatribarrada d'Espanya.

Feblesa 2. El futur absent

Patim una certa obsessió historicista. Els pobles que obliden la seva història no tenen nord, és cert. Però la història només és el prefaci del projecte de país. Sóc dels qui pensa que el tricentenari no hauria de ser una mena de plany nostàlgic o memorial de greuges, sinó una oportunitat per a identificar els grans reptes de demà. En altres paraules, necessitem una mica menys de passat i molt més de futur. El nostre mirall no pot ser el segle XVIII sinó el segle XXI. Sí, el Decret de Nova Planta fou un terrible cop de destral, però constatat l'agravi, ¿reclamem una mena de regressió històrica a l'Àntic Règim o identifiquem els reptes que venen?.

Un s'estudia el TED dedicat als reptes de futur, i sent alhora vertigen i emoció, pors i oportunitats. Te'ls mires i penses: "On som nosaltres en aquest debat?". Descobreixes que el segle XX s'ha acabat finalment i que s'inicia un món diferent, en construcció, inestable, estimulant, creatiu. Es parla de nanotecnologia, de noves ciutats, de la fi del petroli, d'una nova sanitat, de noves desigualtats. Què hi diem nosaltres a tot plegat?. Som en el centre d'una crisi global. Econòmica, és cert, però també social, cultural, geogràfica, ambiental i de valors. Hem de refer les estructures i bastir nous edificis. Hem de dissenyar un futur diferent.



Feblesa 3. El món absent

No tinc ni idea de com ha de ser una nació el segle XXI. Intueixo que els estats nació són un residu del passat, un gramòfon bellíssim, però anacrònic. Els estats nació eren projectes basats en el principi de frontera, que separava dins i fora, nosaltres i ells, els ciutadans i els bàrbars. Avui les nacions es defineixen per la fragilitat de les fronteres, perquè els artefactes culturals, els problemes ambientals, la mobilitat dels individus, las cosmologies o les crisis econòmiques es mouen entre els països com es mou el vent o la pluja. 

Avui la tercera nació del món són les persones que viuen en un país que no és el seu. I en unes poques dècades, serà la primera. Què vol dir nació en un món de connexions infinites com un cervell hiperactiu?. No. No parlo d'una ciutadania global ni de la dissolució de les identitats en el magma de l'internacionalisme. És més simple: No és possible un projecte nacional si no és també un projecte internacional. Si Catalunya no sap explicar al món (o siguem més modestos, als seus veïns) quin és el seu projecte col·lectiu, no podem enviar cartes d'adhesió perquè demanem el destinatari que signi un xec en blanc. 

Què serà Catalunya en el món?. La xarnera entre la Mediterrània oriental i l'occidental?. El far de la Mediterrània, que connecta la riba nord i la sud?. La porta de connexió amb Amèrica?. La capital de l'Euroregió?. Una peça del projecte ibèric?. Un país neutral?. Un pont entre les tres cultures del Mare Nostrum?. La Baviera del Sud?... I ja posats, no només em preocupa la manca de projecte internacional, l'absència d'un filament de relacions que expliqui el context del país, sinó també el localisme meliquista. Em preocupen piulades com aquesta.

Feblesa 4. L'absència de debat

Els processos sempre són un subtil equilibri entre les certeses i els dubtes. Necessitem creure fermament en alguna cosa perquè aquesta és la força motriu que empeny les il·lusions. Però necessitem dubtar, perquè el rumb de la història depèn de la capacitat d'anticipar els problemes, no de negar-los. Avui tenim sobredosi de certeses i absència de dubtes. Els uns i els altres s'han atrinxerat en les seves particulars línies Maginot i no toleren cap esmena parcial, cap contradicció, cap dubte.

La manca d'espais de dubte té dos efectes secundaris devastadors. En primer lloc, l'absència de debat empobreix els relats, els redueix a caricatures, immunitza els partidaris de qualsevol sentit crític, converteix la complexitat en una versió plana i, el més important, limita la capacitat d'anticipar-se als problemes. Necessitem dubtar perquè els processos funcionen quan has admès més variables que la teva pròpia utopia. Els uns i els altres necessiten que una crítica sigui vista com una oportunitat i no com una agressió. 

El segon efecte secundari és que l'absència d'un espai d'intercanvi entre dubtes i certeses, un paral·lel 38 on podem trobar escèptics d'un costat i de l'altre, sí pot fracturar la societat. Precissem que en les convencions independentistes i en les unionistes es convidin les altres veus, que siguin escoltades, que se sentin respectats. Necessitem, com a país, aprendre a escoltar-nos els uns i els altres. I posats a demanar, evitem els carnets de bons i dolents, de traïdors i patriotes. Admetem la discrepància com a projecte de país, com a l'element nuclear que caracteritza tot el procés. I creem les àgores que ho facin possible.

Feblesa 5. L'absència d'una majoria

Quan un repassa els darrers processos d'independència, es troba amb majories del 80 al 90%. Dóna la sensació que les ruptures només són possibles quan són compartides per la immensa majoria de la societat. Els desenllaços del Quebec i (potser) d'Escòcia demostren que sense unanimitats (en el sentit social del terme), el pull acaba imposant-se al push. És cert que avui a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, però amb un contrapès evident del no. Jo crec que el Govern (i especialment Esquerra) ha identificat molt bé aquesta absència i ha centrat els seus esforços en la conversió dels escèptics, aprofitant el bagatge del seu líder en territori "hostil".

La meva hipòtesi és la següent: Aquesta absència és el resultat de les quatre anteriors. La manca d'un projecte global, l'absència d'un relat de futur coherent, la desconnexió entre el projecte català i el seu entorn i la manca d'espais de diàleg són els factors que expliquen l'absència d'una gran majoria. Que el cinquè punt (i el possible desenllaç) és la derivada de les febleses que hem anotat abans.

12 gener 2014

Dones



Tot allò que és bo a la meva vida m'ha vingut sempre donat per una dona. Tot allò que he après de veritat, tot allò que és realment essencial, m'ho han ensenyat elles. 

Tot i que els indicis són molt anteriors, l'epifania arriba amb la paternitat. Hi ha un moment en el que ella l'agafa i en aquell minúscul punt de llum de l'univers notes la força de la mare, una força que és silenciosa, discreta, gairebé invisible, com una nota suspesa en el pentagrama. Una força que podria fer girar la Terra en sentit contrari. Un fil de veu que connecta amb l'uterí, amb el pàlpit de l'existència. Hi ha un moment en el que els pares descobrim que mai serem aquella mà que acarona, ni aquells ulls que protegeixen, ni aquell cos que embolcalla. Espectadors del miracle de la maternitat, ens sabem els actors secundaris d'aquell cordó de filigrana que uneix una mare amb el seu fill. No hi ha bolquers, ni cançons de nit, ni partits de futbol que ho equilibri.

Les mares llegeixen els silencis i descobreixen les notes a peu de pàgina dels somriures forçats. Escolten quan només vols ser escoltat. I després callen i acaronen. Com aquell petó que cura de sobte la ferida del genoll. I totes les dones tenen, en certa manera, aquell nucli dur uterí, aquella mena de llum interior, que les fa diferents. I definitivament, millors. Ara que hem descobert la necessitat de repensar-nos i construir un món millor, la meva recepta és senzilla: Mirar-ho tot amb els ulls femenins, tenyir els gestos, les paraules i els somriures de violeta. I, nosaltres, apartem-nos una mica, mirem i aprenem.

08 gener 2014

2013, any de rècords turístics



2013 ha estat un any d'esclat turístic. És probable que sigui l'inici del big bang que preveu l'OMT. El més interessant és que el boom no es concentra en unes poques àrees, sinó que ha estat un any rècord en (gairebé) tots els llocs. Quan es detalla la relació de rècords, es relativitzen de les destinacions que creixen i s'augmenta el fracàs de les destinacions estancades. Decrèixer el 2013 és un símptoma de la catàstrofe. Aquests són alguns dels espais que celebren el 2013.

Any rècord a Israel. Més de 3,5 milions
Rècord històric al Japó malgrat la crisi nuclear
Any de rècord a Los Ángeles
2013, any d'èxit turístic a Irlanda
Rècord de turistes a les Seychelles
Més pernoctacions que mai a Berlin
Any rècord pel turisme de Viena
El turisme de Bulgaria tanca un any rècord
Europa Park assoleix el seu màxim històric
Santa Lucia aconsegueix el seu record el 2013
Més turistes que mai al Brasil
El 2013 bat tots els rècors a Florida
Es trenca el rècord històric de Dusseldorf
Myanmar arriba el seu màxim històric
Any rècord pel turisme grec
La despesa turística a Anglaterra bat el rècord
Per primera vegada, Filipines arriba a 3,7 milions
Rècord de passatgers al port de Tallin
Any rècord a Espanya. Es trenca el sostre
Rècord de creueristes a Dubai
2013 és any rècord pel turisme de NYC
Bali assoleix el seu màxim turístic el 2013
Itàlia s'omple durant el 2013
Orlando assoleix el seu màxim històric
Any rècord a la ciutat de York
Taiwan supera el sostre de 7,7 milions de turistes
Els creuers a Indonèsia superen el rècord
Més turistes que mai a Turquia


02 gener 2014

10 claves sobre Cataluña



Esto se acabó. La sensación desde dentro es que la independencia es irreversible. Lo digo sin vítores ni lamentos, porque no me creo la arcadia de los independentistas ni la apocalipsis de los unionistas. ¿Cómo hemos llegado a este punto de no retorno?. Como siempre, es la suma de muchos factores, una alineación astral que hasta no hace mucho parecía imposible. Me sorprende la miopía de la mirada "desde fuera" y la curiosa pasividad del Gobierno, como una vaca que mira con sus ojos grandes como se acerca el tren. Éstos son algunos apuntes al natural. 

1. Hace unos años, los independentistas dudaban y los unionistas no. Los primeros soñaban un escenario que veían improbable (e incluso impracticable) y los segundos estaban instalados en la seguridad y la certeza que su vía era la única posible. Hoy los independentistas no dudan y los unionistas vacilan. Hasta el más acérrimo defensor del status quo sospecha que las cosas no pueden mantenerse como hasta ahora.

2. El independentismo ha atraído la inteligencia del país. Los profesores universitarios, los economistas, los periodistas, las profesiones liberales, las clases medias urbanas son abiertamente independentistas. No es un reducto friki, sino un think tank que elabora escenarios, proyectos, argumentos. Que fabrica ideas. De hecho, la mayor parte del talento catalán es partidario de la independencia. 

3. Contrariamente a la visión externa, el proceso ha sido claramente bottom - up. No es un plan urdido en el Palau de la Generalitat, sino un movimiento ciudadano que ha eclosionado después de un estado latente. Una parte muy importante de la sociedad se ha organizado, ha trabajado y ha forzado al Gobierno a dar un paso que no deseaba dar. No es la apuesta de unos partidos, sino de una sociedad. 

4. El independentismo ha usado las redes sociales de forma muy hábil. Ocupan la red de forma natural, crean vínculos muy tupidos, densas conexiones de intereses comunes y comparten virales, argumentarios y críticas. Creo que la independencia es un proceso esencialmente 2.0, porque esta lógica bottom - up sería mucho más complicada sin una estructura en red. Los trending topic, los hashtag que triunfan y los vídeos virales son siempre independentistas. De hecho, la principal sorpresa es el absoluto silencio de la otra orilla, el vacío en la red del no. 

5. El catalanismo es un proceso transversal. Campesinos, clases medias, botiguers, personas en paro, Pérez, Pujol, Martínez, Puig, Hassan, radicales antisistema, neoliberales conservadores, socialdemócratas, democristianos... Tal vez ésta sea una de las debilidades más evidentes, porque no es posible articular un proyecto compartido más allá de la proclamación de un nuevo estado. Pero se ha creado un compromiso tácito de prioridades: Primero, el estado y luego, todo lo demás. 

6. La televisión y la escuela sí han participado en este proceso. Ambas están alineadas desde hace tiempo en esta dirección. Como todas las escuelas y todas las televisiones del mundo tienen un relato. Todas las televisiones optan por una determinada visión ideológica y todas las escuelas deciden unas opciones y por tanto renuncian a otras. En algunas ocasiones, me ha molestado un determinado discurso en un programa de radio pública o podría poner alguna enmienda a un texto puntual de un libro escolar  de historia. 

Pero son notas a pie de página. Es absurdo considerar que hemos llegado a este punto porque ha habido un lavado de cerebro colectivo. Y no solo porque la cuota de pantalla de TV3 no llega al 20%. Si esta hipótesis fuese cierta, los 40 años de manipulación fascista habrían borrado cualquier rastro de catalanidad. 

7. Una parte de los independentistas aceptan la versión del Dorado: Todo va a ir bien después del 9 de noviembre. Pero la mayoría de ellos son conscientes de los obstáculos. Hasta el más militante admite que habrá una transición convulsa y no son pocos los que admiten que Cataluña no entrará en la Unión Europea. Y este escenario no disuade a casi nadie. Lo que creo que se ignora "desde fuera" es que la mayor parte de los catalanes están dispuestos a tirar adelante contra viento y marea. 

En este juego de póquer entre Gobierno y Govern, el equipo de Rajoy espera pacientemente que se desmonte el castillo de naipes cuando lleguen las primeras malas noticias. Ignoran que el porcentaje de catalanes que están dispuestos a pagar el peaje es inmenso. Tal vez por su práctica en este hábito.

8. El plan B es imposible. La presión de las otras comunidades, la ausencia de un pacto de estado, el rédito electoral del anti-catalanismo y el coste electoral del pro-catalanismo hacen inviable la única solución posible, una respuesta Cameron. No habrá una tercera vía porque el coste electoral de un gesto no compensa la probabilidad de una secesión según los (creo) equivocados cálculos de Madrid. "No hagamos nada porque al final no pasará nada".

9. España es una marca quemada. Es la Power Balance, el Windows, el Monsanto, el Lehman Brothers, el dentista que recomienda chicle con azúcar, el relaxing café con leche y el "Ma-to" de Belén Esteban. España no seduce a los españoles, no es una marca paraguas de futuros y de iniciativas. Y no hay un proyecto alternativo de España al que aferrarse, y ya es vista más como un lastre que como una ilusión. 

10. Soy muy malo haciendo predicciones. Y casi siempre me equivoco. Pero no veo el más mínimo síntoma de alteración de una crónica anunciada: Consulta prohibida - elecciones plebiscitarias - contundente victoria de la coalición del sí - proclamación unilateral de la independencia. Y sí, el Estado activará el 155 e inhabilitará al President. Pero la presión internacional y la presión popular harán insostenible ese escenario. Y mientras el tren se acerca, el Gobierno mira confiado en medio de la vía, con los ojos como platos y una digestión rumiante. 

Llegados a este punto, tal vez lo más sensato es asumir el proceso y empezar a gestionar la secesión y el país resultante, y las necesarias relaciones entre los dos nuevos estados. Tanto España como Cataluña tendrán entonces mucho trabajo: Decidir qué clase de futuro quieren construir, conjuntamente y por separado.

28 desembre 2013

Les preguntes del referèndum, contra la lògica



El catedràtic de Lògica i Metafísica Alexander Broadie de la Universitat de Glasgow ha publicat un article a la prestigiosa revista Modal Logical and Metaphysics dedicada a les preguntes del referèndum per la independència de Catalunya.

Broadie demostra que la pregunta contradiu un dels principis bàsics de la lògica, el principi de no contradicció en la seva versió doxàstica: No es pot creure al mateix temps i en el mateix sentit una proposició i la seva negació. Per això, segons Broadie, no es pot ésser al mateix temps estat i no ser-ho, raó per la qual les opcions Sí - No i No - Sí de la pregunta són impossibles des d'una perspectiva lògica "a no ser que es consideri des d'una perspectiva de la física quàntica, on les coses poden ser i no ser alhora", conclou, en referència al conegut gat de Schrödinger. 

De forma simultània, les dues preguntes atempten contra el principi lògic del terç exclòs. Donades dues sentències contradictòries (A és B i no A no és B), només un pot ser veritable i l'altre només pot ser fals, no existint un altre tercer possible. Igualment s'exclou un tercer judici amb els mateixos elements A i B. En el cas de les preguntes del referèndum, Broadie diu textualment que "La segona pregunta és un metajudici del primer, que és alhora un metajudici del segon, essent totes dues sentències depenents. de manera que la resposta és sempre circular i no independent". 

Broadie, expert en filosofia política i autor d'obres com Political Logic, proposa diverses mesures per resoldre aquest "evident error lògic de formulació". Es podria, diu, incorporar una pregunta intermèdia entre la primera i la segona; crear un arbre de decisions o un diagrama de Venn. Tot i que la proposta que el professor Broadie troba més raonable des d'un punt de vista lògic és fer dos referèndums diferents, un sobre la independència i un altre sobre l'estat federal. "És una valoració lògica sense connotacions polítiques", conclou.