
El federalisme és un concepte polític molt arrelat a Catalunya. Podem trobar llavors del federalisme entre els hereus de la Constitució liberal de 1812 i dels principis reformadors de la Revolució Francesa, el moviment carbonari i democràtic d'inspiració saint-simonià o els liberals exaltats de 1830 i l'experiència juntista, que van esclatar durant la revolució política de 1868 i la repúblcia fracasada de 1873. La història política del XIX i del XX a Catalunya està lligada al federalisme, no només com una forma alternativa d'organitzar l'administració, sinó també com una forma alternativa de concebre les relacions socials. Aturo, però, la meva travessia històrica. Poden estirar del fil d'aquest llibre i, en general, de les aportacions de l'Àngel Duarte que escriu un dels millors blogs del país.
El nacionalisme estatalista
En els darrers 25 anys, el nacionalisme ha perdut bona part del component federalista. Avui, en una discussió en el twitter, en @jordigarcia m'ha assegurat que el "federalisme no existeix". És curiós com entre els independentistes, el federalisme té una connotació negativa. El fet que independentisme i federalisme siguin excloents, vol dir doncs que el futur estat català no serà federal. O sigui, que serà centralista.
Per això, l'independentisme català se sent incòmode amb la gestió del poder "cap amunt" i "cap avall". Fixem-nos. Ja he explicat en un altre post que els deu mil de Brussel·les no es manifesten per un model alternatiu d'Unió Europea. No és una manifestació a favor de l'Europa de les nacions (les regions) i l'Europa de les ciutats, sinó la reivindació que Catalunya passi a ser l'estat 28 de la Unió. Segon exemple. El moment que la ciutat de Barcelona proposa l'adopció del domini .bcn (com altres ciutats del món), apareix una dura ofensiva de l'independentisme català que considera aquesta iniciativa com una reacció contra el .cat. Catalunya seria el perímetre superior i inferior de la gestió del poder públic.
Els estats - nació en una societat 2.0
Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari.
L'agenda del federalisme català
Un esbòs de l'agenda federalista podria ser aquest:
1. (Molta) més autonomia local. El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.
2. Vegueries funcionals. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Reclamo una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.
3. La Catalunya de l'Estatut en una Espanya federal. El principal quadern de ruta del model de país es va definir en una consulta popular, que acceptà per àmplia majoria un nou contracte col·lectiu anomenat Estatut. El pla pels propers deu anys ha de ser el desplegament sistemàtic de l'Estatut. Jo defenso que la foto finish de l'Estatut és un nivell d'autogovern superior al de la majoria de les federacions dels estats federals.
4. Una Europa de les nacions i de les ciutats. Reclamo més Europa, molta més Europa. La Unió Europea és el primer assaig reixit d'associació transnacional i, en conseqüència, un assaig federal. Però com tots els sistemes federals, la seva supervivència es fonamenta en la capacitat d'equilibrar els interessos individuals i els col·lectius, en la capacitat de construir projectes comuns basats en la diferència i en el respecte escrupulós a la diversitat.
Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0.
El nacionalisme estatalista
En els darrers 25 anys, el nacionalisme ha perdut bona part del component federalista. Avui, en una discussió en el twitter, en @jordigarcia m'ha assegurat que el "federalisme no existeix". És curiós com entre els independentistes, el federalisme té una connotació negativa. El fet que independentisme i federalisme siguin excloents, vol dir doncs que el futur estat català no serà federal. O sigui, que serà centralista.
Per això, l'independentisme català se sent incòmode amb la gestió del poder "cap amunt" i "cap avall". Fixem-nos. Ja he explicat en un altre post que els deu mil de Brussel·les no es manifesten per un model alternatiu d'Unió Europea. No és una manifestació a favor de l'Europa de les nacions (les regions) i l'Europa de les ciutats, sinó la reivindació que Catalunya passi a ser l'estat 28 de la Unió. Segon exemple. El moment que la ciutat de Barcelona proposa l'adopció del domini .bcn (com altres ciutats del món), apareix una dura ofensiva de l'independentisme català que considera aquesta iniciativa com una reacció contra el .cat. Catalunya seria el perímetre superior i inferior de la gestió del poder públic.
Els estats - nació en una societat 2.0
Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari.
L'agenda del federalisme català
Un esbòs de l'agenda federalista podria ser aquest:
1. (Molta) més autonomia local. El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.
2. Vegueries funcionals. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Reclamo una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.
3. La Catalunya de l'Estatut en una Espanya federal. El principal quadern de ruta del model de país es va definir en una consulta popular, que acceptà per àmplia majoria un nou contracte col·lectiu anomenat Estatut. El pla pels propers deu anys ha de ser el desplegament sistemàtic de l'Estatut. Jo defenso que la foto finish de l'Estatut és un nivell d'autogovern superior al de la majoria de les federacions dels estats federals.
4. Una Europa de les nacions i de les ciutats. Reclamo més Europa, molta més Europa. La Unió Europea és el primer assaig reixit d'associació transnacional i, en conseqüència, un assaig federal. Però com tots els sistemes federals, la seva supervivència es fonamenta en la capacitat d'equilibrar els interessos individuals i els col·lectius, en la capacitat de construir projectes comuns basats en la diferència i en el respecte escrupulós a la diversitat.
Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0.