30 de març 2009

La ridícula obsessió de La Vanguardia

Hi ha dos errors periodístics molt comuns. El primer és ignorar una notícia, perdre la capacitat de descobrir un bosc allà on aparentment només hi ha arbres. El segon és donar categoria de notícia a allò que no ho és pas, descriure un bosc allà on només hi ha dos testos de margarites pansides.

Representar les comarques gironines amb unes imatges de l'Àrtic o de les Bahames és un error. És lògic que es generi un debat, es demanin disculpes i es prenguin mesures. El periodista constata un error, el fa públic i això permet corregir-lo.

Des de fa setmanes, La Vanguardia rastreja les imatges promocionals de la Costa Brava a la recerca de nous episodis d'inautencitat. Em sembla lògic sempre i quan es mantingui el criteri de proporcionalitat: Un bosc és un bosc. Avui La Vanguardia ha construït una notícia del no res. Mirin aquesta imatge: Veiem un taula amb cartes, fitxes de casino i unes mans. La imatge serveix com a entrada a la categoria "Casino". La Vanguardia denuncia que aquesta imatge no ha estat presa en un dels casinos de la Costa Brava. I la pregunta és: "On és la notícia?".

Fixem-nos en altres imatges del portal. Aquí veiem un primer pla d'unes mans que fan un massatge a una dona. Podria ser que la dona fos una actriu, que les mans no fessin realment un massatge i que l'escena hagués estat composada en un estudi. No ho sé i, sincerament, tant m'és. En aquest cas, es tracta d'una imatge conceptual. Es podria haver utilitzat un pictograma, un dibuix o una escena d'una pel·lícula famosa. Prenem un altre exemple. Aquí tenen una imatge d'unes copes de vi en primer pla, amb un fons difuminat. És irrellevant si la imatge ha estat capturada en un restaurant de Calonge, en un estudi de fotografia o en unes bodegues de La Rioja. És una imatge semiològica que referencia el concepte "restaurant" i actua amb la mateixa funció que un pictograma.

Canviem d'escenari i anem per exemple a Barcelona. Aquesta és una imatge sobre el turisme mèdic a la ciutat. Veiem un metge que parla amb un senyor gran amb la mirada atenta del que segurament deu ser el seu fill. Potser el metge no és metge i el senyor gran no està malalt; i potser el jove no té cap vinculació familiar amb ell. Potser no són a cap hospital, sinó en uns estudis de fotografia que permeten captar una escena simbòlica, amb una bona qualitat tècnica. Ningú no demana un certificat d'autenticitat a l'escena, perquè és una imatge publicitària que representa un concepte: turisme mèdic.

Parlar d'autenticitat en publicitat requereix delimitar molt bé la frontera entre significant i significat. Si el que jo vull és representar explícitament la Costa Brava no puc utilitzar un poble de la Toscana. Aquí no hi ha correspondència entre el significat i el significant. Però si el que jo vull representar és una categoria, un concepte, necessito un significant que l'exemplifiqui. I puc utilitzar artificis, que són inherents a la publicitat. Potser que la parella d'enamorats que es petonegen davant de l'Hôtel de la Ville siguin uns actors que ajuden a captar una imatge conceptual. I potser aquelles tres noies estirades a la platja no són tres adolescents sueques allotjades al Cámping Cala Gogo, sinó tres models d'agència que no es coneixien fins a la sessió de fotografies.

Per això, discrepo radicalment amb l'article d'en Marc Puig i denuncio la ridícula obsessió de La Vanguardia. Ara bé, si volen esdevenir els guardians de l'autenticitat de les imatges promocionals turístiques, potser els convé saber que hi ha vida més enllà de la Costa Brava. Els animo a que certifiquin si les mans que utilitzen el portàtil pertanyen a empresaris de La Defense i si l'skyline de la ciutat es correspon amb la capital de França; o si aquesta noia està realment estudiant a Londres; o si la sauna de la imatge ha estat fotografiada a Lleida o a Hèlsinki; o si aquestes mans recullen raïm del Penedès; o si aquesta senyora és realment una turista en un spa de Còrdova... Ja poden començar a contractar becaris. Tenen feina per mesos.

11 comentaris:

Ismael Peña-López ha dit...

:D :D :D

Una til·la i a contar fins a 1000.

Interessant això que diu l'article "creo que hay que reivindicar la labor de periodistas y medios de comunicación, porque contrastan, filtran y objetivan la información"

quan hom és capaç de trobar això

http://malaprensa.com/

Pol Fages ha dit...

Totalment d'acord amb aquest article i després de tot plegat em va sorprendre molt negativament l'anunci del concurs de fotografia que ha començat LV.
La relfexió que em faig és que alguns en temps de crisis busquen oportunitats , i ells que potser es veuen a la gola del llop per la baixada de ventes han de generar noticies "escombraries" per continuar alimentant el debat i que la gent llegeixi o compri el diari.
Sincerament van molt equivocats i el que va començar com una lícita denuncia amb llibertat d'opinió se'ls pot convertir en un efecte boomerang i que siguin ells els denunciats per mala praxis.
Tenim altres preocupacions com per perdre temps en aquestes "minucies".
En fi ridicula obsessió
Felicitats

les coses pel seu nom ha dit...

El problema de fons, Don, és que aquí estem parlant d'altres coses que ja deus conèixer.

Parlem en primer lloc de la rabieta d'uns pel canvi d'empresa de comunicació. Aquesta rabieta barrejava la pèrdua de comissions històriques i les relacions d'amistat amb empreses filoconvergents.

I parlem en segon lloc de la lluita pel control del Patronat (i els seus recursos), en la que el destronat no dubta en utilitzar la informació privilegiada per anar contra la institució que li dóna de menjar.

El que sembla una innocent notícia és una mostra més dels problemes que encara hi ha per desmuntar la paradeta convergent.

Marc ha dit...

El que em fa caure la cara de vergonya es veure com aquesta notícia de la imatge d'Austràlia ocupava la portada, quan opino que hi ha actualment fets molt més rellevants.

El que s'hauria de criticar no és d'on provenen aquestes fotos, sinó la mala qualitat de la publicitat que es fa amb fons públics. Són correctes amb disseny, però nuls en creativitat.

A qui li piqui que es grati ha dit...

El que diu les coses pel seu nom ho podia haver dit més alt, però no més clar.

El canvi de govern a les urnes no s'ha produït en la realitat i els convergents dominen encara les estructures internes de tot. I a la que intentes canviar la més mínima cosa, surten la cavalleria i la infanteria de cop.

Ricard Espelt ha dit...

Magnífic post. Cal reivindicar l'ètica periodística.Com diu el Pol, si aquest és el camí, per recuperar les vendes, crec que s’equivoquen o dubten de la intel•ligència col•lectiva: i aleshores, van molt errats.

Anònim ha dit...

NO deixa de ser curiosa l'obsessió per la Costa Brava. Mira que hi ha destins turístics a Catalunya i els de La Vanguardia només en parlen d'un.

Albert Medrán ha dit...

Hi ha coses que no calen i que, a sobre, fan mal al país...

David ha dit...

Ahir La Vanguardia va treure un monogràfic sobre 30 anys d'ajuntaments democràtics. Doncs bé, hi havia com a mínim tres fotos de ciutats "a finals dels setanta" que en realitat corresponia a fotos dels vuitanta (els models de cotxe o determinades infraestructures ho delaten). Després que vagin donant lliçons de quines fotos cal posar a les webs i als anuncis...

pep ha dit...

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/girona_em_fa_vergonya_34064.php

estelabo ha dit...

Fa temps que sostinc que el cas Watergate en realitat va fer molt de mal a la premsa, ja que tots els mitjans volen descobrir el seu Watergate particular i, si pot ser, cada dia un de diferent. La Vanguardia és paradigmàtica en aquest sentit. Se'n van sortir amb la campanya pro-civisme a Barcelona de fa uns quants estius, aconseguint que s'arribés a aprovar la tristament famosa ordenança municipal. Ho han seguit intentant amb temes com la il·luminació de la ciutat, etc. etc.

En aquest cas de Girona, només he vist la foto de la platja: dues persones d'esquena, un trosset de sorra i el mar. S'han de tenir pebrots per anar a investigar si allò era la Costa Brava, Austràlia o Senegal. Però, ja posats, caldria veure si la tal foto es va cobrar a preu d'original (amb la consegüent sessió) o a preu de web tipus istockphoto (dòlar i mig) o a cap preu (com a sxc.hu o a Flickr Creative Commons). Perquè suposo que la gent de LV sap el que val una sessió fotogràfica feta expressament i, la veritat, per al que és aquella foto igual organitzaven un sidral per la despesa...

En fi, molt més rellevant em sembla el que va passar no fa gaire a Birmingham (veure a la pròpia LV l'article: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080910/53537088794.html), encara que tal i com van les coses, un ja no sap si això ho fan els publicistes expressament per cridar l'atenció...