La ridícula obsessió de La Vanguardia

Hi ha dos errors periodístics molt comuns. El primer és ignorar una notícia, perdre la capacitat de descobrir un bosc allà on aparentment només hi ha arbres. El segon és donar categoria de notícia a allò que no ho és pas, descriure un bosc allà on només hi ha dos testos de margarites pansides.

Representar les comarques gironines amb unes imatges de l'Àrtic o de les Bahames és un error. És lògic que es generi un debat, es demanin disculpes i es prenguin mesures. El periodista constata un error, el fa públic i això permet corregir-lo.

Des de fa setmanes, La Vanguardia rastreja les imatges promocionals de la Costa Brava a la recerca de nous episodis d'inautencitat. Em sembla lògic sempre i quan es mantingui el criteri de proporcionalitat: Un bosc és un bosc. Avui La Vanguardia ha construït una notícia del no res. Mirin aquesta imatge: Veiem un taula amb cartes, fitxes de casino i unes mans. La imatge serveix com a entrada a la categoria "Casino". La Vanguardia denuncia que aquesta imatge no ha estat presa en un dels casinos de la Costa Brava. I la pregunta és: "On és la notícia?".

Fixem-nos en altres imatges del portal. Aquí veiem un primer pla d'unes mans que fan un massatge a una dona. Podria ser que la dona fos una actriu, que les mans no fessin realment un massatge i que l'escena hagués estat composada en un estudi. No ho sé i, sincerament, tant m'és. En aquest cas, es tracta d'una imatge conceptual. Es podria haver utilitzat un pictograma, un dibuix o una escena d'una pel·lícula famosa. Prenem un altre exemple. Aquí tenen una imatge d'unes copes de vi en primer pla, amb un fons difuminat. És irrellevant si la imatge ha estat capturada en un restaurant de Calonge, en un estudi de fotografia o en unes bodegues de La Rioja. És una imatge semiològica que referencia el concepte "restaurant" i actua amb la mateixa funció que un pictograma.

Canviem d'escenari i anem per exemple a Barcelona. Aquesta és una imatge sobre el turisme mèdic a la ciutat. Veiem un metge que parla amb un senyor gran amb la mirada atenta del que segurament deu ser el seu fill. Potser el metge no és metge i el senyor gran no està malalt; i potser el jove no té cap vinculació familiar amb ell. Potser no són a cap hospital, sinó en uns estudis de fotografia que permeten captar una escena simbòlica, amb una bona qualitat tècnica. Ningú no demana un certificat d'autenticitat a l'escena, perquè és una imatge publicitària que representa un concepte: turisme mèdic.

Parlar d'autenticitat en publicitat requereix delimitar molt bé la frontera entre significant i significat. Si el que jo vull és representar explícitament la Costa Brava no puc utilitzar un poble de la Toscana. Aquí no hi ha correspondència entre el significat i el significant. Però si el que jo vull representar és una categoria, un concepte, necessito un significant que l'exemplifiqui. I puc utilitzar artificis, que són inherents a la publicitat. Potser que la parella d'enamorats que es petonegen davant de l'Hôtel de la Ville siguin uns actors que ajuden a captar una imatge conceptual. I potser aquelles tres noies estirades a la platja no són tres adolescents sueques allotjades al Cámping Cala Gogo, sinó tres models d'agència que no es coneixien fins a la sessió de fotografies.

Per això, discrepo radicalment amb l'article d'en Marc Puig i denuncio la ridícula obsessió de La Vanguardia. Ara bé, si volen esdevenir els guardians de l'autenticitat de les imatges promocionals turístiques, potser els convé saber que hi ha vida més enllà de la Costa Brava. Els animo a que certifiquin si les mans que utilitzen el portàtil pertanyen a empresaris de La Defense i si l'skyline de la ciutat es correspon amb la capital de França; o si aquesta noia està realment estudiant a Londres; o si la sauna de la imatge ha estat fotografiada a Lleida o a Hèlsinki; o si aquestes mans recullen raïm del Penedès; o si aquesta senyora és realment una turista en un spa de Còrdova... Ja poden començar a contractar becaris. Tenen feina per mesos.