16 de març 2009

Catalunya a Europa

Alguns comentaris i correus electrònics m´han fet notar l´absència de la "qüestió catalana" en el catàleg de debats europeus. Em proposen com a contrapunt la manifestació dels deu mil a Brussel.les, que va organitzar el blogger i amic Enric Canela. No vull defugir del debat. Em segueixen?


En els darrers processos de configuració del marc europeu, ha aparegut de forma recurrent la tensió entre l´Europa dels estats i l´Europa de les regions. El professor de la Universitat de Girona, Joan Vicente, ha escrit en diversos àmbits sobre aquests dos models. És cert que la Unió Europa és un procés de construcció política basat en els equilibris polítics entre estats. I els estats són avui residus pesants del XIX, en una societat que precisa de mecanismes més flexibles, més propers, més articulats. Per tant, reivindico la necessitat d´una altra arquitectura europea que integri les regions i (cada vegada més oblidades) les ciutats. Plantejo, com ho fa el PSC, que l´única Europa possible és l´Europa federal. A la manifestació dels deu-mil, la pancarta que obria el pas reclamava un estat catalá. De manera que, en sentit estricte, els partits que recolzen aquesta iniciativa (CiU o ERC) no reclamen una altra Europa, sinó el manteniment del mateix model europeu basaat en els estats, en el que Catalunya jugui com un estat més. Aquesta és la línia vermella que separa els dos models: Catalunya dins una Europa federal versus l´estat català en una Europa dels estats.

La segona discrepància amb el discurs tremosià és la frívola ocultació de les aliances parlamentàries. El Parlament europeu és una immensa torre de Babel en la que hi conviuen aspiracions escoceses, reivindicacions malteses, somnis bàvars i tensions bretones. Els eurodiputats electes s´integren en grans grups parlamentaris, que defensen una postura concreta en relació als debats essencials de l´Europa del futur. Els socialistes catalans formem part del Grup Socialista Europeu, el que es manifesta contra les 65 hores, a favor de la integració de Macedònia o en defensa d´una política decidida per aturar el canvi climàtic, per posar tres exemples.

En l´estructura actual, el grup més nombrós és el Partit Popular Europeu, que ocupa 286 escons, on trobem el PP espanyol o Forza Italia. El tercer grup és l´Aliança de Demòcrates i Liberals d´Europa (ALDE), on se situen el Partit Nacionalista Basc i Convergència i Unió. La resta de grups són Els Verds, la Unió per l´Europa de les Nacions, integrada per euroescèptics nacionalistes, l´esquerra unitària i el grup frek d´independència i democràcia.

La batalla política que està en joc en aquestes eleccions és el vell debat entre el model liberal i el model socialdemòcrata, entre els mercats lliures i els mercats regulats, entre els sectors públics absentistes i els sectors públics àrbitre, entre l´hegemonia nord-americana i l´Europa multipolar. No es tracta d´ajornar el debat nacionalista, perquè "ara hem de resoldre temes més importants". Però sí que és necessari que cada candidat expliciti quins seran els seus companys de viatge i quins són els principis econòmics, socials, polítics i culturals que defensa el grup parlamentari que els acollirà.

2 comentaris:

Agustí Esparducer ha dit...

Unes preguntes que em faig: en condicions favorables (que evidentment no ho son ara), en quin horitzó temporal es podria situar l´Europa federal?

Cóm s'arriba a l´Europa federal si manen els estats i les regions son ignorades sistemàticament?

I el que és més complicat, cóm podem creure que l'estat espanyol,que rebutja el federalisme a nivell de l'estat amb els fets de cada dia, defensarà aquest model a nivell europeu?

Salutacions cordials.

Albert Medrán ha dit...

Sí, cal explicitar-ho... però, realment algú ho voldrà escoltar? Em fan molta por les dades d'abstenció del 7J...