Blogs des de la trinxera

Hi ha blogs de gairebé tot. De patinatge artístic, d'invertebrats, de forenses, de productors de cannabis, de fans d'Eurovisión, de seguidors de simpàtiques sectes, de cercadors compulsius de faltes d'ortografia o de narradors de l'absurd. Però jo darrerament em confesso addicte als blogs quotidians, aquells que narren el dia a dia de l'existència. Els blogs des de la trinxera, vaja. Aquests són els nous okupes del meu bloglines.

  • Començo amb un clàssic. El Estilo Ikea narra les aventures d'un treballador d'Ikea que constata diàriament la insoportable realitat del món de l'autoservei de mobles. És com Lost in Traslation però canviant Tòquio per un shopping mall de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Ni libre ni ocupado és la bitàcola del taxista que tots desitjaríem trobar-nos un dia de pluja a Madrid. S'imaginen la fauna que habita en la part posterior d'un taxi de Madrid?. Millor fins i tot que el taxista de Mujeres al borde un ataque de nervios o que el fan de Camaron.
  • Algú podria pensar que un dels escenaris més banals de la humanitat, com una reposició de El sol del membrillo, és la caixa d'un supermercat. I probablement tindria raó. Tribulations d'une caissiere ha estat un boom en el país veí. Altament recomanable.
  • Oblidin House, Urgencias, MIR o Anatomía de Grey. Si volen saber, de veritat, què vol dir ser metge o bé li pregunten al meu germà, cap d'urgències de l'Hospital X, o bé es llegeixen aquest blog (El diario de un médico que está harto). que haurien de seguir tots els estudiants de Medecina.
  • Els fotògrafs són aquells éssers invisibles que intenten capturar l'essència d'un instant. Però si es pensaven que la vida del fotògraf era senzilla i gratificant, han de fer un cop d'ull a Enfoque diferencial. No es perdin el seu àlbum de 2007. Impagables les seves anècdotes sobre els polítics i les polítiques. I tenen raó: Podia millorar una mica l'estètica del blog, sí.
  • Com és el dia a dia d'una persona especial, no sé, d'un director de cinema molt i molt famós, com ara Àlex de la Iglesia?. D'entrada, el títol del blog no pot ser un títol qualsevol, sinó que ha de ser Blasfemando en el vórtice del universo. El contingut?. Jutgin vostès mateixos, però ja els avenço que la vida d'un director de cinema no és tan glamourosa com ens proposà en Truffaut a La nuit américaine.

Quins d'aquests blogs són falsos?. Suposo que tots ho són una mica i alguns totalment. La blogosfera està plena de vides que són fingides com el telemarketer que era un periodista, una ninfòmana que era una parella d'escriptors, el malalt mental que vivia aferrat a un pal i les falses identitats. No sé si Llave Allen és en realitat una mestressa de casa que ha vist més de vint vegades A Clocwork Orange. Però d'alguna manera, reals o no, els blogs des de la trinxera ens recorden que res és més real que la mateixa realitat. Més o menys.

Comentaris

Anònim ha dit…
¿Pero usted cuántos hermanos tiene?
Mir i Manel ha dit…
Moltes gràcies per citar-nos, José Antonio; però "nimfòmana"... Diguem que la Mireia era simplement bastant aficionada al sexe. I, pel que fa a "una nimfòmana que era una parella d'escriptors", nosaltres no érem la Mireia; escrivíem la Mireia, que és molt diferent. No vam crear un pseudònim, sinó que vam crear un personatge-dietarista amb vida (fictícia) pròpia. De totes maneres, és ben habitual que molta gent faci aquesta identificació entre personatge i autor. Ens hi haurem de resignar, i haurem de fer com Nabokov, que va haver de dir mil cops que a Humbert Humbert li agradaven les "nimphettes" però a ell no. Una abraçada.
maria ha dit…
Nosaltres:

enterar-se de que la mireia no era la mireia va deixar a banalitats coses com que els reis son els progenitors i que el ratoncito perez no es mes que una rata.

Fins i tot em va fer perdre una aposta.

alguna cosa em deia que no podia ser, però vaig ficar els dos peus a la galleda i no en vaig poder sortir.

Donaire: espero que em disculpis per utilitzar de bat a bat per parlar amb la nomireia.

Agraïda pels descobriments,

I per cert, bon any nou i tot això que se sol dir, tot i que si l'any nou té vuitada com els sants i aniversaris...ja arribo tard!

petons i emocions
Mir i Manel ha dit…
Demanem també disculpes a José Antonio pel mateix que la Maria: per estar abusant de la seva hospitalitat blogaire.

Maria, ho sentim. Sempre vam confiar que es veia prou que tot era ficció. Eren tan bèsties les coses que li passaven a la Mireia! Fins i tot li van passar peripècies de novel·la negra. Tot i així, intuíem que alguna cosa no rutllava; és a dir, intuíem que molta gent s'ho creia. O, més ben dit, que molta gent creia que, per bé que la Mireia exagerava, mentia, inventava..., en el fons, d'alguna manera existia. Et tornem a dir que ho sentim. Per al teu consol, que sàpigues que estàs entre la decena de blogaires esmentats a la novel·la (amb adreça de blog inclosa). Un petó i una abraçada per a tu.
Anònim ha dit…
Enhorabona Diputat
El veí de dalt ha dit…
Ja veig que amb vostè sempre s'aprenen coses...

A la catosfera també tenim un blog d'un taxista (Ddriver) i d'una perseguidora de faltes ortogràfiques (Do de llengua) que déu-n'hi do! Veurà l'enllaç al meu bloc.

El món dels blogs sópn trinxeres ideals on ningú pren mal (si no vol).

salut!
Anònim ha dit…
Em permets, Jose Antonio, que t'apegui un link del youtube, evidenmet es offtopic, però si l'hi foteu un "vistaso", no te perdua.

Va dels atacs a les llengues y del racisme basicament...

Espero que el link es pugui veure, o al texte http://www.youtube.com/v/aX0uIqK7hd4&rel o al meu nom, linkat.

Salutacions i gràcies.
Donaire ha dit…
Anònim

Com diria S.A. Felip, som més de tres i menys de set

Nosaltres

Benvolguts (i admirats) autors.

1. L'adjectiu és desproporcionat. Ho deixarem en què Mireia era una mica sortida.
2. No és el mateix escriure un llibre que escriure un blog. Tot i que un blog pot ser un llibre. Però el blog interactua, es fa poc a poc, es presenta en dosis i
3. Res no feia pensar que la Mireia no era la Mireia. Recordo algunes performances en les que tothom esperava amb delit saber qui havia darrera d'aquell blog.
I és que el blog està escrit "com si" ella fos ella. Que no és el mateix que fa en Nabokov, que amb aquest cognom ja tenia prou càstig diví.
4. Malgrat tot, jo no em sento ni decebut ni enganyat. Ans al contrari. Trobo que l'experiment sociològic ha estat molt interessant i us desitjo el millor èxit pel vostre llibre.
Donaire ha dit…
Maria

La innocència i la credulitat són una de les millors virtuts d'un individu. Espero que no en perdis massa pel camí. I bon any, és clar.

Anónim

Com?. No, no. Jo soc ex diputat.

Veí

Moltes gràcies per les referències. En faré un seguiment.

L'ou

Confiem que l'escenari no es produeixi.
Mir i Manel ha dit…
Gràcies, José Antonio.

1. Totalment d'acord. Sortida, i feliç de ser-ho.

2. Res a dir.

3. Molt a dir:

3.1. Des del primer post, la Mireia va dir que no es deia Mireia. I fins i tot, al post "El 16 de juny faré 26 anys", la Laura va "desvetllar" alguns secrets de cuina. Donat que nosaltres no podíem parlar, tot això era una manera prou clara de dir que el blog era ficció. Tan clara que les elucubracions posteriors d'alguns lectors ja no anaven en el sentit de saber si el blog era ficció o no, sinó en el sentit de saber qui escrivia el blog. Nosaltres no vam jugar mai a fer creure que érem aquest o aquell o aquella, mai, a cap post, ni nosaltres ni la Mireia; va ser, repetim, el joc d'alguns lectors a alguns comentaris. El que sí feia la Mireia era respondre i dir que ella no era aquell o aquell altre. Què més podia fer ella? Què més podíem fer nosaltres? Fins i tot a un post ("Fins a l'1 de gener de 2007!") vam aparèixer a un somni de la Mireia per deixar clares dues coses:

a- que el blog era ficció (per si no havia quedat prou clar)

b- i que no érem ningú dels que alguns lectors havien insinuat.

3.2. El blog estava escrit "com si" la Mireia fos la Mireia, i la novel·la Lolita està escrita "com si" Humbert Humbert fos Humbert Humbert. Tant La Mireia com Humbert Humbert diuen que el nom que fan servir no és l'autèntic, tant per a la Mireia com per a Humbert Humbert no hi ha "nom autèntic" (són ficció, res més), tant Humbert Humbert com ella eren els narradors de les seves respectives vides. En el cas del pobre Nabokov, va haver de patir la confusió de molts lectors; en el nostre cas, a una escala infinitament més petita, ens temem que ens passarà el mateix.

4. Perquè el blog Mireia pogués ser un "experiment sociològic", hi faltaria que hi hagués hagut en algun moment la voluntat de fer-ne un "experiment sociològic". Mai no vam tenir aquesta voluntat; ans al contrari, quan hem pogut parlar, hem dit que es tractava d'una ficció, ni més ni menys.

José Antonio, gràcies un cop més per les felicitacions (i per la teva hospitalitat).
Donaire ha dit…
No voldria fer ara un debat.

1. Discrepo una mica de l'afirmació que la "falsa" identitat era explícita. No és cert. Jo he estat lector del blog i quan llegia que se n'anava a una mani contra l'Estatut, jo em pensava que se n'anava. No em pensava que estava llegint el blog fictici d'un personatge que deia que se n'anava a una mani.

2. El que sí em pensava és que algunes de les històries eren molt exagerades. Que potser alguns noms eren falsos o que algunes situacions eren foçades. Però jo, com la Maria, i com molts d'altres ens pensàvem que la Mireia era algú i no un personatge fictici.

3. El que vull dir és que la Mireia es presentava com "falsa" però aquesta falsedat era vista com una cuirassa per protegir la seva identitat. I contestava els comentaris i parlava "com si" el personatge fos persona.

4. No crec que això mereixi un aclariment per part vostra. Crec que és legítim, lícit.

5. De fet, hi ha una reflexió interessant. Què és identitat?. Qui som?. I aquí sí veig un experiment sociològic (encara que no fos la vostra voluntat): un personatge irreal crea realitat. I no només parlo dels autors, sempre exposats a la interacció ficció - realitat. Parlo dels lectors com jo com la Maria. Per a nosaltres ha estat una realitat. L'hem llegida, hem interactuat, hem llegit i fins i tot ens hem imaginat qui deu ser en una roda de premsa. Què hi ha més real que això?.
Mir i Manel ha dit…
Sense tampoc voler fer-ne un debat, tens molta raó en el que dius al punt 5. És a dir, sí que volíem crear un personatge que interaccionés amb la realitat. No per fer-ne un experiment sociològic, però sí per veure fins a quin punt s'enriquia el personatge amb la quotidianitat que li entrava al seu blog (comentaris, eleccions, estacions de l'any, pluja, calor, la tele, la ràdio...). Un personatge de ficció que viu al món real (internàutic, però real). El que al punt 2 dius de la mani té molt a veure amb aquesta idea. I entenem que sigui molt alt el grau de versemblança d'un personatge així.

I una darrera cosa. Suposem que, d'alguna manera, els lectors també enriquien la seva vida amb la de la Mireia. Al cap i a la fi, la Mireia no era cap màquina de Turing.
Manu ha dit…
Jeje, si que hay blogs de todo, hasta de Eurovision! Gracias por la mención. saludos!! Merci.

Entrades populars