07 de febrer 2006

FALSA IDENTITAT

Com sabeu que jo soc jo?. Imaginem que una persona decideix crear un blog d'una altra persona. En deu minuts, construïm la seva bitàcola amb detalls més o menys precisos. I a partir d'aquest moment, presentem al món (al món virtual) la identitat d'un altre. I si aquest fos el cas?. ¿I si en realitat jo no fos en José Antonio Donaire, diputat al Parlament, sinó Eloi Santolària, un comercial de Vodafone de Vidreres?. Si en el món contemporani no som el que som, sinó el que es presenta de nosaltres, la construcció virtual seria més real que la pròpia realitat. O no?.

Internet ha democratitzat els discursos. Això és sa. Però la pèrdua de l'autoritas genera riscos, amb els que convivim alegrement. Wikipèdia és el millor exemple. Ho explica amb gràcia el meu admirat Umberto Eco. La construcció col·lectiva i altruista d'una enciclopèdia d'accés lliure és una empresa extraordinària, però també vulnerable. El semiòleg italià va corregir personalment els errors de la wiki-entrada "Umberto Eco". Però això vol dir que una altra persona pot entrar i incorporar una dada biogràfica falsa. Per exemple, que als set anys va perdre la visió de l'ull dret mentre observava un eclipsi a la ciutat italiana de Lucca.

Les falses identitats formen part de la història de la humanitat. Natalie Davis va escriure un llibre fantàstic sobre Martin Guerre, aquell camperol del segle XVI que abandonà la seva família en unes estranyes circumstàncies. Uns anys més tard reapareixé sobtadament i s'integrà novament en la comunitat; però en realitat es tractava d'un impostor, un tal Pansette, que havia assumit la identitat del senyor Guerre. L'any passat descobríem que Enric Marco, el president de l'Amical Mathausen, mai havia estat en un camp de concentració. Hem descobert també que en Hawng Woo-Suk mai va clonar un individu, malgrat les publicacions científiques que així ho avalen. De fet, fins i tot són falses algunes expressions de personatges de ficció, que avui prenem com a certes. Si mireu Casablanca, decobrireu que en Rick no va dir mai "Play it again, Sam". I si us llegiu les obres de Sherlock Holmes, constatareu que no hi apareix mai l'expressió "Elemental, estimat Watson".

Internet ha multiplicat per mil la capacitat de travestir-nos, de ser reines per un dia. És freqüent xatejar amb una identitat fictícia, de manera que en Manel Serra, un grum de Barcelona, per les tardes és Aida Coll, una hostessa de vol vegetariana i aficionada al ballet. Podríem pensar que en aquest món virtual de transmormistes i mutants una recollida de signatures (la del PP posem per cas) té la fiabilitat d'un dumming crash fent de taxista. Això ho dic jo, que potser no soc jo, i potser l'altre (el de veritat) pensa que sí. Ves a saber.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Ya sospechaba que no eras real. Demasiado bueno para ser parlamentario, catalán y socialista. (Es coña, eh?). Yo tampoco soy anónimo. En realidad, sí que tengo una identidad. ¿Cuál?. Mejor no mentir.

Velis ha dit...

De fet, tu mateix presentes el blog com a "bitàcola de política ficció"...

En quan a la fiabilitat de la recollida de signatures, el que no es pot negar, autèntiques o no, és que en recolliran un munt. I això, ens agradi o no, ho utilitzaran políticament ( i en treuran més profit del que voldriem)...

Potser hauriem de signar tots una pila de vegades, a veure si en arribar a 50.000.000 de signatures els queia la cara de vergonya i aconseguiem que no les utilitzessin...

don-aire ha dit...

Velis, la idea és molt bona. Prenc nota. Sembla una mena de vaga a la japonesa

La Rosa de Sang ha dit...

Tens raó. No m'havia plantejat el dilema. Però et diré una cosa, encara que sabés realment que ets el José A. Donaire tampoc no et coneixeria realment. Per tant ets un blog, una opinió en una infinitat d'opinions, una provocació, una finestra i un mirall, un espai de llibertat i un racó de diversitat. I siguis qui siguis, José A., m'agradar llegir-te i com no? discrepar.

Sobre les signatures, sí una monumental estupidesa, criticable i reprobable perquè només pretén enfrontar. Però també et diré una cosa, per un socialista és molt fàcil criticar el PP, però les barbaritats del PP vosaltres també les teniu dins de casa vostra i les crítiques als Ibarra i Bono de torn són sempre molt tímides des del PSC. Avui el Sr. Bono ha insultat el President de tots els catalans i l'únic que he sentit és que en Joan M. Nadal li ha dit que es dediqui al seu negoci. Què haurieu dit si enlloc de ser en Bono hagués estat l'Acebes o en Mas?

ignasi ha dit...

Ostres!!!

Ja no sé qui sóc... Perquè sóc, o no sóc ...

aiaiaiaiaiaiai

Larha ha dit...

No llegarás a imaginar lo lentito que he de leerte para entender algo, aunque cada vez me cuesta menos, por el idioma claro.
Es sugerente la idea de ser otro, lo creamos sin lo malo que rodea el real, abres compuertas donde sólo entra lo que quieras y te sientes otro por instantes.
Aunque no tenga nada que ver con la suplantación de una identidad, en fin... que me pierdo.
Y a todo esto entonces ¿no eres comercial de Vodafone? :-)

Al-Duende ha dit...

Muy buena la idea de hoy, y muy sugerente. Leer en catalán es un esfuerzo... que me encanta.

La realidad virtual será cada vez más una presencia ineludible, pero también por ello recibirá cada vez mayor valor al autenticidad. ¿Será posible crear una autenticidad virtual?

don-aire ha dit...

La rosa

Tens raó. En totes les famílies, sempre hi ha un cosí que xerra més del compte. Un secret: ZP manté un pols amb el PSOE per tal d'escombrar una mica sota les catifes.
A mi m'agrada més mirar el got mig ple. En ZP o en Solbes es creuen de veritat això de l'Espanya plural, perquè fomenta la democràcia i és més eficient.
Resposta tímida?. Uf. Has llegit el que ha dit en Zaragoza?

Ignasi

Ignasi, si tu neo ets qui ets, m'ho hauries de dir. Seria molt ridícul mantenir una conversa amb ningú (o amb l'altre).

Sinmás

Y eso que sólo lo lees. Si me oyeras, con mi acento cerrado del Empordà, entonces creerías estar oyendo un mantra de Myanmar.
Creo que soy quien soy. Pero eso depende del día. No creas.

Al Duende

Mi teoría es que nosotros siempre nos construimos. Ante el otro (el jefe, el vecino, el portero de la discoteca o el estudiante) actuamos de acuerdo a un guión. Siempre somos un prototipo.
La ventaja de Internet es que las posibilidades del camuflaje son ilimitadas

Anònim ha dit...

La verdad es que pensar que a quien escribes no es ciertamente quien crees que es, es interesante. Esconderse tras las palabras plasmadas en una pantalla resulta fácil, pero creo que es mucho más interesante cuando lo que descubres es mejor que lo que ya conoces, ya que tras esa "identidad creada", que no creo que sea falsa, sino ocultada, se esconde algo mejor, más sincero, de eso estoy segura (claros ejemplos son Spiderman, Francisco Franco .. o tu?)

don-aire ha dit...

Anónimo. Normalmente cuando me leo (me releo) tengo la misma sensación que cuando oigo mi voz grabada. Pienso: "¿pero ése soy yo?".

Larha ha dit...

Don-aire también tengo esa sensación cuando me leo (lo cual ocurre en pocas ocasiones) aunque yo me digo: "¿pero yo escribo todas esas tonterías?".

Anònim ha dit...

Don-aire creo que esa pregunta nos la hemos hecho todos alguna vez ... es horroroso¡¡¡ (lo de escucharse a uno mismo) Ahí va otra magia más de esta realidad virtual, no nos tenemos que escuchar, nos tenemos que leer y releer, que creo que es mucho más agradable a la vez que sorprendente. He ahí nuestra "identidad creada" que, como bien dices, nos sorprende a nosotros mismos pues la posibilidad de analizarnos una y otra vez tras las palabras tecleadas (y cuando ha pasado el tiempo ... ni te digo)es un redescubrimiento cada vez.

Anònim ha dit...

Quan el teu partit, el PSOE, va presentar signatures a favor d'un referèndum per entrar a l'OTAN segurament no vas dir el mateix. El PP validarà totes les signatures, ho han dit milers de vegades. Què pesats que sou, tant de mal us fa la democràcia que no voleu que la resta d'Espanya pogui opinar sobre l'Estatut?

ignasi ha dit...

Estimat anònim. El teu post té trampa. Des del meu punt de vista, com a persona que sempre ha lluitat pel seu País, des de la Crida a la Solidaritat al Congrés de Cultura Catalana, crec que el teu discurs té trampa.
I no sóc socialista ... ni partidista , ni ...ista.
Quan en llengua catalana em diuen que "no voleu que la resta..." em dol i em fa mal.
Tu has de saber molt bé la realitat. Des de les espanyes es pot tenir una idea deformada i equivocada de Catalunya, però tu NO.
No em facis això en català... si us plau. No!