18 de novembre 2016

Defensa de les classes no magistrals



Escric això després de llegir l'article d'Antoni Dalmases sobre el valor de les classes magistrals. Però reconec que és un post que volia escriure des de fa temps i aquesta és una excel·lent oportunitat. M'estalvio de ressumir l'article, sobretot perquè podria ser que fes una lectura biaxiada de la seva aportació i per això, els hi convido a llegir-lo i a què facin vostès les seves pròpies valoracions. La meva crítica al seu article es fonamenta en quatre punts: (a) Les classes no magistrals no van contra les classes magistrals, (b) només es pot ser crític des de la curiositat per l'altre, (c) les classes no magistrals sun catàleg experimental, ple de llums i d'ombres i (d) els temps han canviat i, potser (ep, potser) algunes coses sí les hem de canviar.

Elogi de la diversitat

Diu l'Antoni Dalmases que se sent agredit. Diu que se sent acorralat per una mena de cohorts irracionals que ataquen sense pietat els professors que fan les classes magistrals. I ens posa un exemple sembla ser que esfereïdor: Una professora que feia una classe va ser interpel·lada per una estudiant. Si jo començo una classe el primer dia i als 15 minuts un estudiant es qüestiona el que dic de forma pública li demano un autògraf. 

És curiós com canvien les percepcions segons qui mira. Més aviat, la meva sensació és la contrària, que els qui tenen una voluntat de canviar l'educació estan bastant sols i reben la incomprensió (si no l'escarni o el rebuig) dels seus companys. Sí que estic segur d'una cosa: El mecanisme que avui, novembre de 2016, predomina a les aules del país és el de la classe magistral, amb power point o sense. Si un thailandès o un coreà es llegís l'article, podria pensar que vivim en un país on tothom fa piruetes a classe, excepte un irreductible poblat de professors magistrals que defensen el valor de la paraula. I passa exactament el contrari. 

De fet, en Dalmases cau en l'error d'allò que critica. La seva descripció de les classes no magistrals és aquesta: 'mots encreuats', 'forexpan', 'estafa', 'no saber escoltar', 'no cal pensar abans de parlar', 'no són mestres de debò', 'acostumar-se a pensar és una barbaritat perillosa', 'passar l'estona', 'professors que es limiten a complaure i entretenir', 'vocabulari limitat', 'dicció patètica', 'festivals de serpentines'... El seu article no és una defensa de les classes magistrals, sinó una crítica a les classes no magistrals. No he trobat arguments a favor de la seva tesi, sinó un atac contra els qui no fan allò que ell fa. És a dir, escriu un article per desenvolupar la idea 'Deixeu-me fer les classes com jo vull' i acaba fent l'article 'Deixeu de fer les classes d'una altra manera que no sigui la meva'. 

Jo defenso la necessitat d'explorar vies alternatives d'ensenyar. No perquè vulgui imposar-les, sinó perquè l'educació precisa d'un cert esperit d'innovació. Està bé que es facin classes de maneres diferents. I per això, en sistemes tan complexos i delicats com és l'educatiu, està bé que uns explorin i assagin i uns altres mantinguin les formes més clàssiques. La meva defensa de les classes no magistrals no és un atac a les classes magistrals. Ans al contrari: Crec que són necessàries. 

Elogi de la curiositat

Un professor ha de ser, abans que res, curiós. I em sembla que en aquest debat hi ha un punt d'asimetria. Tots els professors que exploren noves vies coneixen, practiquen i experimenten amb el model clàssic, amb les sessions magistrals. Alhora, coneixen, practiquen i experimenten amb nous models. Tenen la visió de les dues realitats. Per ser exactes, tenen moltes altres perquè, com intentaré explicar, l'educació no es divideix entre magistral i no magistral, sinó en sistemes múltiples, en molts casos híbrids, que utilitzen recursos diferents. 

Jo entenc els adlàters de les classes magistrals que han après i testat formes diferents i que arriben a la conclusió que la millor opció és la disertació oral unidireccional. Fins i tot, entenc els qui llegeixen informes, estudis o resultats de propostes innovadores en docència i, després d'avaluar-los, manifesten un sà escepticisme o, fins i tot, demostren la poca consistència d'aquestes anàlisis. M'és molt més difícil entendre la crítica des d'un costat del mirall, quan no han fet l'esforç de passar-se a l'altra banda. No dic que sigui el cas de l'Antoni Dalmases, però de vegades la crítica a les classes no magistrals es fa des de l'immobilisme. Són professors mancats de la curiositat necessària per a explorar noves vies. I que es veuen amb l'autoritat de desqualificar allò que ni tan sols han conegut. I llavors, toquen d'oïda, i parlen de forexpans i serpentines i fan una mica el ridícul.

Elogi del dubte

Això no és un combat de boxa entre mestres i clowns. No hi ha una pastilla vermella i una de blava. Hi ha moltes formes clàssiques de transmissió, moltes de noves, adaptacions de les unes i les altres, híbrids. Si alguna cosa té de fascinant l'ofici de mestre contemporani és la possibilitat d'emprar noves eines, de construir-ne de pròpies i d'adaptar les antigues. No existeix la classe 'no magistral' com a categoria. Tenim tota mena de recursos, de materials, de tecnologies, de sistemes, de formes de compartir la informació, de sistemes de transmissió... Fer una esmena a la totalitat de tot allò que no és la transmissió oral, absolutament tot el que no sigui una disertació erudita, s'hauria de raonar amb molta menys frivolitat.

Les noves formes de docència són essencialment experimentals. No sabem si funcionen prou bé, perquè tenen un recorregut curt, perquè les hem assajat massa poc i perquè s'han de depurar amb estratègies assaig - error. I en els fòrums oberts sobre aquests temes, he vist moltes energies i entusiasme, una intuïció i capacitat creativa fascinants, però també grans dosis d'autocrítica. Si en Dalmases s'apropés una mica més a aquestes iniciatives veuria dubtes, debats, reflexions i rectificacions. Tot el contrari del que ell dibuixa i, també, tot el contrari del que ell practica. I constataria quelcom bastant interessant: Una voluntat de compartir la informació molt estimulant, una exposició pública constant dels resultats. 

Elogi de l'adaptació

Dalmases recorda els mestres que li van marcar i reclama una docència basada en aquest patró. Però sabem que el món de la seva infantesa no té res a veure amb el món contemporani. I no podem fer veure que no existeixen els ted, ni els moocs, ni el núvol, ni els entorns adaptatius, ni els continguts digitals, ni la cultura audiovisual, ni l'exemple de khan academy, ni les dades en obert, ni les biblioteques digitals, ni slideshare, ni Adobe, ni google maps, ni itunes u, ni google art project, ni els tweets de @migueldelpozo, ni el programari obert, ni els tutorials, ni netflix, ni les sessions de David Harvey a la xarxa, ni miriadax, ni els enllaços, ni el whats app, ni el diccio.cat ni el parla.cat, ni entrelectores, ni storify, ni els tablets, ni la rae.es, ni el GIS, ni lletrA, ni el crossbooking, ni el moodle, ni els mapes de l'ICC en obert, ni la música digital, ni el tdx, ni el google scholar, ni la nasa.gov,... podem fer veure que som a l'any 1980. I no canviar absolutament res.

O podem pensar que si el món ha canviat, si som en una altra galàxia cultural, social i econòmica, potser (ep, potser) algunes coses les hauríem de repensar. I sí, aquest procés de repensar l'educació crea un cert vertigen, perquè dubtem, perquè fem proves, perquè no en sabem prou. I potser al final del camí arribem a la conclusió que in verbo veritas, i que res no pot substituir la disertació erudita. Per això m'agrada que l'aventura de nous sistemes d'educació convisqui amb la defensa dels vells sistemes. Per això, a diferència d'en Dalmases, la meva defensa de les classes no magistrals és també una defensa de les classes magistrals. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

"Si en Dalmases s'apropés una mica més a aquestes iniciatives veuria dubtes, debats, reflexions i rectificacions..."

Segur?

Jo hi estic rodejat, de mestres/as "innovadors/es" i et puc assegurar que debats, raflexions, rectificacions,... pocs/ques.
Molt tuwiter, molta foto, molt vídeo amb musiquetes... i massa alumne amb dificultas de lectura, càlcul, escriptura...