Currículum

Vaig arribar a aquest món un dia d'estiu a la universitària ciutat de Salamanca. En realitat, només vaig viure uns pocs mesos en aquesta ciutat, però és el topònim que apareix en el meu DNI i el que apareixeria en el carrer que em dediquessin si em volguessin dedicar un carrer, que no és el cas. Tinc tants anys que les primeres meves fotografies són en blanc i negre i tenen els cantons troquelats. Per a què es facin una idea, els meus records infantils són els còmics de Roberto Alcázar y Pedrín i Calimero. Vaig viure la meva infantesa a Coria (Càceres), on llavors els tomàquets tenien gust de tomàquet i en tots els campanars niaven les cigonyes. Un dia de setembre ens vam traslladar a Sant Feliu de Guíxols, pujats a un 124 com si fóssim una versió de la Família Ulises. I des d'aquell setembre de 1979 visc en la que és, sense cap mena de dubte, la ciutat més bella de la Mediterrània. Més o menys.

Soc geògraf. Un geògraf és algú que no és ni economista, ni sociòleg, ni geòleg, ni demògraf. És algú amb una crisi d'identitat molt acusada, que ha d'explicar sempre què és i qui és; i a més ha de memoritzar totes les capitals del món per a no fer el ridícul quan juga al Trivial. "Capital de Kirguizistan?". "Que ho digui en Donaire, que és geògraf". És com si em pregunten un número de telèfon i responc "Que ho contesti en Marc, que treballa a Telefónica". També vaig estudiar història. No és que m'interessés massa, però en aquella època estava totalment fascinat per una estudiant d'història i vaig pensar que aquesta seria la millor manera d'apropar-me a ella. No em va fer ni cas. Però ara tinc nocions sobre les causes socials de la Revolució Francesa, els efectes de la Pau de Westfàlia o el model demogràfic del Nou Règim, que mai saps quins tombs pot donar la vida.

Crec que vaig assumir la meva consciència de classe durant la meva etapa de cambrer als estius. Ja saben: tres mesos, cap dia de festa, tretze hores diàries i un sou discretet. Ara bé, reconec que els estius al Càmping m'han aportat algunes habilitats molt útils, com portar quatre plats amb una mà o servir tres cafès sense que et tremoli el pols. I uns Gin Fizz que hauria signat el mateix Chicote. La combinació estudis d'història i geografia a l'hivern i cambrer de costa a l'estiu em portà pels camins tortuosos de l'esquerra. Primer, l'extremíssima esquerra. Després, l'esquerra de debò. I més tard, la socialdemocràcia socialista. No és difícil intuir com acabaré als 85 anys. Però no avancem els esdeveniments...

Professionalment, m'he dedicat a estudiar el turisme. Ja sé que no és un objecte d'estudi tan distingit com la física nuclear, la geomorfologia o els forats negres. Suposo que per això vaig escriure la Tesi més críptica de totes les tesis geogràfiques planetàries: El turisme als ulls del postmodernisme. Un dia, no sé ben bé perquè, em van anomenar director de l'Escola Oficial de Turisme de Catalunya, que jo vaig situar hàbilment a Sant Feliu de Guíxols per a poder anar a treballar caminant, però els meus companys es van amotinar i van resituar l'Escola (avui Facultat) a Girona. Soc professor titular de la Universitat de Girona i he estat responsable del Laboratori Multidisciplinar de Recerca en Turisme (LMRT). Actualment, dirigeixo l'INSETUR i dono classes a la Facultat de Turisme de la UdG.

Políticament, em vaig iniciar com a regidor de Sant Feliu de Guíxols. Des d'aquella legislatura, tinc la més alta admiració, i un punt de callada compassió, per tots aquells que s'hi dediquen a la política local. Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sopresa vaig ser nomenat diputat. Quatre anys més tard, vaig tornar a ser escollit diputat i malgrat els anys acumulats sempre em tremolaven les cames quan passava per aquella catifa vermella o quan els mossos d'esquadra es quadraven mentre entrava al Parlament. A diferència de la majoria dels mortals, m'encanta la política. És el més increible artefacte social que ha creat l'espècie humana, si no tenim en compte el Festival d'Eurovision i les convencions d'ufòlegs.

Des de fa uns anys escric un blog. No sé respondre a la pregunta "Per què escrius un blog?" i crec que aquesta és la resposta. A més, tinc twitter, facebook i totes aquestes coses. Ja sé que dintre de vint anys el meu fill em considerarà un friki quan li expliqui que dedicava temps i esforços a la vana activitat de les xarxes socials i que, fins i tot, he donat conferències sobre blogs. Malgrat la meva fascinació pel 2.0, m'estimo més les experiències 1.0. L'arròs negre, les cançons de Marlango i Adriana Calcanhoto, els llibres d'Umberto Eco, les pel·lícules de Charles Chaplin, l'olor dels camps mullats per la pluja, el soroll del silenci i, naturalment, els somriures espontanis.