ALTA TENSIÓ
N'hi ha que diuen que aquest és un debat reeditat. La història de sempre. Els qui defensen un creixement a qualsevol preu contra els qui consideren que un altre món és possible. El territori contra el progrés. David contra Goliat. La història de sempre. Però jo voldria intentar defensar una hipòtesi alternativa: la línia entre Bescanó i Baixàs no es proposa en un context de laissez faire, sinó en un context de canvi de model. Aquesta és la paradoxa; aquesta és la novetat.
Els símptomes del canvi de model es poden sustentar, almenys, en dos elements. Primer, la planificació territorial s'ha modificat substancialment amb l'aprovació del pla director urbanístic del sistema costaner i el pla director de l'Empordà (no sense crítiques). La principal aportació dels nous plans és que opten per ciutats compactes, centralitats on viure i treballar (i, per tant, on es pot gestionar de manera eficient el transport públic), en oposició a l'esquitxada territorial del model precedent. Ciutat i no urbanització.
Segon, el pla de l'energia 2006-2015 aprovat pel Govern planteja un nou escenari basat en l'eficiència energètica i l'aportació massiva d'energies renovables. Si el 2003 les energies renovables representen el 2,9% del total de Catalunya, la previsió del 2015 és del 9,5%. Així, l'energia eòlica passa d'una generació de 90 MW actuals als 3.500 MW el 2015 (40 vegades més); l'energia solar tèrmica salta dels 40.000 metres quadrats de 2003 a 1,5 milions de metres quadrats; i les biocombustibles, que actualment representen uns 25.000 TEP (tona equivalent de petroli), augmentaran fins a 850.000 TEP.
Els programes d'eficiència energètica permeten reduir el consum per càpita industrial i domèstic. Si el 2004 el pressupost per a aquesta partida és de 2 milions d'euros, la previsió pel 2015 és de 120 milions. Per què en aquest context de canvi és necessària la línia? En primer lloc, cal tenir present que les mesures que proposa el pla de l'energia 2006-2015 no són suficients. Si les previsions agosarades del pla es porten a terme (i això vol dir, per exemple, crear nou plantes de cicle combinat, amb el protocol de Kyoto com una espasa de Dàmocles), el 2010 la demanda energètica haurà crescut en un 36%. Catalunya tindrà un creixement econòmic i demogràfic molt notable en els pròxims anys, que es tradueix inevitablement en un increment de la demanda. Si ho fem tot molt bé necessitarem molta més energia. I el principi bàsic que ha de guiar la política energètica en els pròxims anys és «assegurar el subministrament industrial i domèstic», garantir l'accés a l'energia.
En segon lloc, la interconnexió garanteix una certa estabilitat del sistema. Per exemple, l'increment exponencial de l'energia eòlica necessita una xarxa de suport que asseguri el subministrament en moment de no vent. L'arribada del tren d'alta velocitat implica també una demanda extraordinària d'abastiment energètic i d'estabilitat del sistema.
Finalment, hauríem d'afrontar el debat sobre les fronteres energètiques. És sabut que actualment Catalunya és deficitària i necessita el subministrament energètic d'altres territoris (França i Aragó). Aquesta dependència és més evident a les comarques gironines. El dia de potència elèctrica consumida en punta a Girona fou el 27 de gener de 2005, amb 840 MVA, mentre que la producció a Girona aquell mateix dia fou de 135 MVA, sis vegades menys. Hem d'entendre, per tant, la sensació que genera a les comarques de Tarragona el nostre particular NIMBY. De fet, la Unió Europea camina en una direcció inversa i està impulsant un mercat únic de l'energia (gas i electricitat). El pla preveu, entre moltes altres mesures, nou xarxes transeuropees d'energia. En un context en el qual Catalunya està connectada a Europa mitjançant els transports, el coneixement, les mercaderies o les persones, mantenir l'aïllament energètic del país i la dependència de les fonts peninsulars és un risc que mereix ser estudiat.
L'alternativa sostenible vol dir això. Canviar el model, posar en marxa les mesures que frenin els efectes d'una proposta inercial. Però sense posar en perill de manera irreversible la solvència del model econòmic i social. Per això, i malgrat l'oposició legítima i comprensible, vull manifestar públicament el meu «sí a la MAT».
Article publicat a El Punt Diari.
Els símptomes del canvi de model es poden sustentar, almenys, en dos elements. Primer, la planificació territorial s'ha modificat substancialment amb l'aprovació del pla director urbanístic del sistema costaner i el pla director de l'Empordà (no sense crítiques). La principal aportació dels nous plans és que opten per ciutats compactes, centralitats on viure i treballar (i, per tant, on es pot gestionar de manera eficient el transport públic), en oposició a l'esquitxada territorial del model precedent. Ciutat i no urbanització.
Segon, el pla de l'energia 2006-2015 aprovat pel Govern planteja un nou escenari basat en l'eficiència energètica i l'aportació massiva d'energies renovables. Si el 2003 les energies renovables representen el 2,9% del total de Catalunya, la previsió del 2015 és del 9,5%. Així, l'energia eòlica passa d'una generació de 90 MW actuals als 3.500 MW el 2015 (40 vegades més); l'energia solar tèrmica salta dels 40.000 metres quadrats de 2003 a 1,5 milions de metres quadrats; i les biocombustibles, que actualment representen uns 25.000 TEP (tona equivalent de petroli), augmentaran fins a 850.000 TEP.
Els programes d'eficiència energètica permeten reduir el consum per càpita industrial i domèstic. Si el 2004 el pressupost per a aquesta partida és de 2 milions d'euros, la previsió pel 2015 és de 120 milions. Per què en aquest context de canvi és necessària la línia? En primer lloc, cal tenir present que les mesures que proposa el pla de l'energia 2006-2015 no són suficients. Si les previsions agosarades del pla es porten a terme (i això vol dir, per exemple, crear nou plantes de cicle combinat, amb el protocol de Kyoto com una espasa de Dàmocles), el 2010 la demanda energètica haurà crescut en un 36%. Catalunya tindrà un creixement econòmic i demogràfic molt notable en els pròxims anys, que es tradueix inevitablement en un increment de la demanda. Si ho fem tot molt bé necessitarem molta més energia. I el principi bàsic que ha de guiar la política energètica en els pròxims anys és «assegurar el subministrament industrial i domèstic», garantir l'accés a l'energia.
En segon lloc, la interconnexió garanteix una certa estabilitat del sistema. Per exemple, l'increment exponencial de l'energia eòlica necessita una xarxa de suport que asseguri el subministrament en moment de no vent. L'arribada del tren d'alta velocitat implica també una demanda extraordinària d'abastiment energètic i d'estabilitat del sistema.
Finalment, hauríem d'afrontar el debat sobre les fronteres energètiques. És sabut que actualment Catalunya és deficitària i necessita el subministrament energètic d'altres territoris (França i Aragó). Aquesta dependència és més evident a les comarques gironines. El dia de potència elèctrica consumida en punta a Girona fou el 27 de gener de 2005, amb 840 MVA, mentre que la producció a Girona aquell mateix dia fou de 135 MVA, sis vegades menys. Hem d'entendre, per tant, la sensació que genera a les comarques de Tarragona el nostre particular NIMBY. De fet, la Unió Europea camina en una direcció inversa i està impulsant un mercat únic de l'energia (gas i electricitat). El pla preveu, entre moltes altres mesures, nou xarxes transeuropees d'energia. En un context en el qual Catalunya està connectada a Europa mitjançant els transports, el coneixement, les mercaderies o les persones, mantenir l'aïllament energètic del país i la dependència de les fonts peninsulars és un risc que mereix ser estudiat.
L'alternativa sostenible vol dir això. Canviar el model, posar en marxa les mesures que frenin els efectes d'una proposta inercial. Però sense posar en perill de manera irreversible la solvència del model econòmic i social. Per això, i malgrat l'oposició legítima i comprensible, vull manifestar públicament el meu «sí a la MAT».
Article publicat a El Punt Diari.
Comentaris
És aixó el que volem? Suposo que en el fons ningú vol dependre de l'energia nuclear, pero el pragmatisme polític ens porta sovint a tots plegats a acceptar-la com a mal menor, i aixó amb sort, perquè en d'altres ocasions es perceb un cert flaire de minimització en relació als problemes derivats del avenços tecnològics i d'infraestructures. En aquest sentit recordo l'article d'un científic del CSIC que, no fa gaire temps, alertava del perill que suposa a curt i mitjà termini dependre de les fonts actuals d'energia i considerava que només hi havia una salvació per abosorbir el creixement de demanda que s'esparava i, de fet, s'espera: l'energia nuclear. Tot i mostrar-se neguitós respecte a aquesta font d'energia afirmava sense embuts que l'unica salvació per a les societats en que vivim, donat l'elevat consum energètic actual i l'encara més gran previst, s'anomena, com deia, Energia Nuclear. Segons aquest investigador s'havia de, no només mantenir les nuclears, sino que encara deia més: s'han de reforçar, per no dir que s'han de construir més centrals d'aquest tipus.
La meva postura contra el MAT, tot i ser un pél intuitiva, té un origen més filosòfic que no pas pràctic. Tot i que en aquest darrer sentit es poden dir unes quantes coses que la societat a la qual pertanyo no ha debatut (no dubto que sí s'ha fet aixó al Parlament):
1. Al dependre en bona mesura(com sembla) de l'energia nuclear francesa potser estem hipotecant el futur de les energies renovables.
2. ¿Algú pot garantir que les persones que hi viuen i l'entorn natural per on passa la MAT no es veuran afectades en absolut? (i ja entenc que d'avegades s'ha de remoure l'entorn per a poder avançar peró, fins a quin punt?)
3.¿Qui m'impedeix pensar que al darrera d'aquesta línea no hi han les grans multinacionals del sector energètic com a grans beneficiades?
4.Sembla exagerat, tot i que no sóc expert, que un AVE necessiti 400.000 Volts. L'AVE Madrid-Sevilla em fa l'efecte que no s'apropa a aquestes xifres.
5.¿Què passaria si enlloc d'invertir en el MAT es dediquessin tots aquests diners (una autèntica morterada) a millorar de totes totes les actuals infraestructures eléctriques de les comarques gironines?, ¿O no recordem les apagades dels últims temps? ¿No milloraría l'aprofitament de l'actual esquema electric si aquest s'optimitzés? ¿S'ha plantejat aquesta posible optimització en l'àmbit polític més enllà del coneguts "parches" o "remiendos" que apliquen les empreses que tots coneixem del sector electric en les zones afectades per problemes de subministrament?
Peró més enllà d'aquests arguments o preguntes, que no constitueixen per sí mateixes un edifici prou irrebatible i només asseguren un dubte més que raonable enfront el MAT (que no és poca cosa, el dubte vull dir), per a mí hi ha un debat que va molt més enllà del MAT, un debat que no mira en direcció als fets cujunturals d'avui sino que tracta de mirar amb una mica més de perspectiva. I aquí voldria formular dues preguntes que enllacen amb un comentari del seu escrit, senyor Donaire:
Quin món volem?
És posible aconseguir-l'ho?
Alló de "un altre món és posible" sembla d'avegades una mica idealista peró, per no estendre'm massa, em detindré en una pregunta: ¿no sóm víctimes del rabiós i exagerat desenvolupament del nostre món? Dit d'altra manera, ¿no és cert que hi ha mitjans per creixer a una velocitat més sostenible? ¿No és cert, al mateix temps, que no estem disposats, com a ciutadans del "1er món", a perdre molts dels nostres privilegis en benefici d'un desenvolupament més equilibrat?
Aquí jau l'embrió de l'assumpte. La línea de Bescanó podria ser inevitable, ¡¡¡com també ho semblava per a molts el trasvassament del riu
Ebre!!! Fins i tot podríem dir que, si enlloc de referir-nos a infraestructures, tinguèssim paraules a sobre de la taula, al parlar de la paraula MAT podríem estar davant d'un eufemisme d'un altra paraula (més aviat de dues): Central Nuclear. Aixó que acabo de dir, tot i fregar la demagògia, s'explica en el fet que si el govern proposés de construir una nova central nuclear es trobarien amb un rebuig frontal quasi unànim (feble argument per combatre aquesta pressumpta demagògia amb la que em flagel·lo, jeje). Ara bé, si aprofitem una o vàries nuclears de les construides a França mitjançant una línea per conectar-nos-hi generem una tensió social més supotable que la derivada del fet de construir-ne una nova aquí. Reconec que aquestes darreres paraules perdrien la seva força i es podrien calificar sense embuts, ara sí, de demagògiques si l'electricitat que ens arribarà de França no té en absolut origen nuclear. El problema és que dubto que sigui així.
Bé, m'he extés una mica massa, peró necessito remarcar que, més que rebutjar frontalment la MAT, m'agradaria plantejar i fer pensar als que no hi pensen cóm és posible que haguem arribat al punt de necesitar d'aquesta infraestructura tan important. ¿De veritat que no es podia haver evitat? De veritat que no es pot evitar?
En fin, los cambios en los modelos urbanos occidentales nos sobrepasan. Kaplan tiene algunas intuiciones buenas al respecto, pero creo que caminamos hacia una refeudalización del espacio, con grandes espacios urbanos y desiertos entre ellos.
Los Planes de Energía son cuentos con los que os/nos entretenéis todos los políticos (del pepé, del pesoe...). Son como los de infraestructuras, se tiran sobre el papel y ya vendrá otro a ver si se cumplen o no. El crecimiento de la demanda de energía es una señal de progreso económico. Lo que hay que hacer es producir más energía, no penalizar al que la consume. en cualquier caso, me alegro de cambio de perspectiva que habéis experimentado los neosocialistas. Hace veinte años el discurso era relativo al crecimiento cero. Ahora es crecimiento sostenible. Vais por bueno camino...
PD: ¿Qué significame exactamente que haya territorios deficitària i necessita el subministrament energètic d'altres territoris? Todos los territorios lo son, excepto aquellos que tengan debajo petróleo. La autarquía no suele ser buena para nada...
Un saludo cordial desde la diferencia y también desde el respeto...
Les dues coses han d'anar unides, no ens podem deixar enganayar pels gavatxos.
Perdona que hagi trigat alguns dies a contestar-te. la feina és cada vegada més intensa i he de treure hores al son per mantenir la tasca bloggera. Intentaré respondre les teves preguntes:
1. Si fem la MAT s'acaba l'aposta per les energies renovables?. És el que he intentat explicar. El Pla d'energia és l'aposta més decidida per les energies renovables de la història de Catalunya. Fixa't en l'energia eòlica: es multiplica per 40 la producció (és a dir: hi haurà 40 parcs més a Catalunya).
2. L'aposta pel canvi de model no només es basa en les energies renovables. També en l'eficència energètica o en les severíssimes polítiques de reduccio de consum (de l'educació ambiental al plantejament d'ecotaxes). No ens converteix en Japó o Noruega, però és un canvi sense precedents.
3. El problema és que no és suficient. No és suficient per l'AVE (no calen 400.000 V és cert, però cal més energia), per les prediccions de creixement, per l'estabilitat del sistema i per a fer front a les fluctuacions de les noves energies com l'eòlica. Això no és massa conegut i necessita un cert aclariment: El vent no bufa de forma constant; si incrementem moltíssim la producció d'energia eòlica (com proposa el pla), hem de tenir una energia de reserva per aquells moments en què el vent no bufa. És la diferència entre l'energia eòlica i, per exemple, l'energia nuclear, que es produeix "just in time".
4. Les comarques de Girona tenen una punta d'energia. Si no ens connectem i defensem la idea que la demanda d'energia ha de ser produïda a les comarques de Girona (en una redefinició de l'autarquia que no entenc), llavors hem de tenir un sistema de producció immens, aturat la major part de l'any, esperant aquestes puntes.
5. Hi ha dues oposicions a la MAT que s'han de diferenciar. La primera és la que diu que això suposa mantenir un model energètic inercial: He intentat demostrar que això no és així. La segona és la que diu que les línies impliquen problemes a les àrees on es localitzen. La meva opinió és sempre d'una certa distància amb els plantejaments NIMBYs. En tot cas, les mesures cautelars de la línia són molt més elevades de les que proposa la Unió Europea (tant pel que fa a la distància respecte els nuclis habitats com les edificacions aïllades).
Los liberales tenéis bastantes frentes abiertos. La gestión del territorio es una de la más evidente. Y la energía es otra de ella.
El modelo de "consumamos energia que eso es progreso" es un error catedralicio, por bastantes razones. Me limito a exponer cuatro: (a) Porque el precio de la energía no implica las externalidades negativas; (b) porque las fuentes de energía convencionales son finitas y las renovables, de momento son insuficientes; (c) porque la escasez de energía es el principal motor de los conflictos internacionales (lee por favor "La era del hidrógeno" de Rifkin, sobre todo la primera parte); (d) porque las energías basadas en los combustibles fósiles son el principal responsable del calentamiento del planeta.
En Cataluña, hemos desarrollado un modelo territorial que se basa en tus principios liberales. El resultado es un consumo intolerable de espacio por unidad de parcela, una demanda de agua y electricidad per cápita absurdos, la renuncia a las centralidades urbanas (contrariamente a lo que dice Kaplan), lo que casi impide los transportes públicos y eso sin entrar en cuestiones estéticas. El error es de bulto, aunque cuando uno baja hacia la Comunidad Valenciana se da cuenta que hay desastres aún mayores.
Perdona, perdiu, pero el liberalismo es una calamidad desde el punto de vista energético y territorial. Créeme.
La tensió entre França i l'Estat espanyol no està relacionada amb l'AVE. A França en realitat l'importa un raba connectar-se amb Espanya via AVE; és més, si pugués evitar-ho, ho faria. El desastre de la velocitat de l'AVe ens el podem imputar nosaltres sols. No cal que els impliquem.
La qüestió energètica és molt més complicada. Cada estat ha marcat les seves condicions. I juguen a la p... i la ramoneta pel que al lloc on es realitzarà la connexió física, perquè els dos estats volen minimitzar els costos ambientals.
Ja t'he dit que no em sembla bé que no publiquin les b.f. Molt bé. Però ara no pots utilitzar aquest argument per qualsevol tema, com si fos el "comodín". ara parlem de línia. De si s'ha de fer o no. Aquest és el tema avui.
Però ja que treus els temes dels diners (que, no t'ho creuràs, no és l'únic aspecte de la gestió del país), si vols calculem els ingressos addicionals que treurem amb la nova proposta de finançament de la Sanitat i els comparem amb els ingressos del famós 30%. Només per això, Catalunya ha fet bé de votar en ZP. I, si vols, ens citem d'aquí un mes i estudiem la proposta de finançament definitiva de l'Estatut. Només una dada: ¿Saps quina és la intenció de vot del PSC a Catalunya a les eleccions generals?. ¿Per què creus que té una intenció de vot superior a la suma de CiU, ERC i ICV junts?. ¿Per què els catalans pensen que en ZP és un mal negoci?. Ai Pedro. Si l'únic problema del país fossin les finances, això seria un paradís.
Lo único que digo es que el consumo de energía va parejo al crecimiento económico y al bienestar de los ciudadanos. Ha sido una gran noticia que la izquierda abandonara la payasada del crecimiento cero y ahora hable del crecimiento sostenible. Sin crecimiento no hay desarrollo ni hay libertades. Me hablas de cuatro razones; en la brutal fiscalidad occidental, una parte de esta energía es pagada por el usuario a un precio muy superior al de la venta. B. De momento no son insuficientes, otra cosa es que con los métodos actuales de obtención, podamos señalar que, a medio plazo, puedan llegar a ser insuficientes. No manipulemos el lenguaje. C. Lo de la escasez de la energía era una tesis vuestra de hace unos diez años. Ahora estáis con el agua. Y dentro de unos años vete a saber con qué... D. En fin, ahí te recomiendo el ecologista escéptico. Cuando hablas con alguien que sabe de esto (un catedrático de química, un investigador...) te dice que todas las teorías sobre el supuesto efecto de la actividad humana en el calentamiento del planeta carecen de solidez científica. No tenemos series de datos fiables aún. Estamos en un periodo interglaciar, desde la de Worm hasta la que venga después. Hacce unos diez mil años el planeta empezó a calentarse y eso que no había ni gran banca ni multinacionales... También en esto habéis cambiado. Hace veinte años todo lo vuestro era el enfriamiento del planeta y el horizonte de un mundo congelado en el año 2000.
En fin, no sé si hay un modelo liberal de crecimiento. Sé que hay algunos que no me gustan, como los que ha practicado históricamente una parte de la izquierda. TAmbién creo, sinceramente, que una parte de esas dinámicas se nos escapan.
Un saludo cordial
Escoltim, el PP també arrassa a les eleccions generals a Espanya i no vol dir que tinguin raó.
Peró no negaré que ara es fa molt més que no pas abans. A les polítiques d'esquerres actuals, començant pel tripartit, sense ser com jo voldria (les considero una mica tèbies), no els hi podem negar que signifiquen un pas endavant respecte a les administracions anteriors, peró crec que els que tenen la responsabilitat de governar haurien de ser més agossarats, un pél més radicals.
Ah, gràcies per la seva resposta. I no et teguis massa hores de son, que no és bo. Apa, salutacions.
1. Si por un momento has pensado que mi forma de pensar coincide con la Checoslovaquia de 1969, con Rusia (antes de 1989), con China o con Cuba es que necesitas un curso acelarado de política contemporánea. Si tu concepto de "izquierda" es Castro, Ceausescu o Brézhnev, entiendo que seas de derechas.
2. Yo nunca he defendido el crecimiento cero. Pero tampoco el modelo liberal de "Toma lo que te apetezca". De momento me quedo con un dato, el de la huella ecológica. Sabrás que este indicador mide el consumo de Has. para mantener las demandas de un individuo. Si proyectamos el modelo de consumo occidental a dos países emergentes como China o India, necesitaremos 4 planetas.
Respecto a lo segundo, lo único que digo es que la gente que está en tu partido, o en tu órbita ideológica, al menos hasta que llegaban al poder, defendían el crecimiento cero. Respecto a la huella ecológica, también señalo que no me parece muy ético condenar a otros países al subdesarrollo porque nosotros hayamos salido de él. Es decir, chinos, olvidaros de usar el coche como nosotros, o de querer una casa de campo, que os cargáis el planeta...