14 de febrer 2006

Els límits de l'univers

On s'acaba l'univers?. No sé. M'he llegit la Història del temps de Hawking i la Història breu de l'univers d'en Ricardo Moreno. Conclusió?. No sabria què dir. Ara ja sé què és un forat negre i què és el big bang, però no he acabat d'entendre això de que l'univers és finit i infinit (infinitament finit).
I on s'acaba la blogosfera?. De moment, el big bang no s'atura. L'informe de Technorati ha quantificat ja uns 27 milions de blogs: una de cada 200 persones en el món té un blog. El cert és que hi ha qui en té varis, però la dada és sorprenent. Es crea un blog cada dia i es duplica el número de blogs cada cinc mesos i mig. O sigui que a final d'any hi hauria uns 100 milions de blogs. Uf. En l'àmbit de la blogosfera política, el PSC continua liderant aquest sistema de comunicació. L'últim recompte de blogs se situava en 132, dels quals 31 estan redactats per dones.

On anirem a parar?. Quin és el futur dels blogs?. Deixeu-me dibuixar quatre escenaris:
  1. La major part de la gent tindrà un blog. Com és materialment impossible llegir-ne molts, cadascú acabarà llegint bàsicament el seu propi. Els blogs seran un "querido diario", una forma de deixar constància de les neures personals, del trànsit de la vida. I de tant en tant, rellegirem les velles pàgines del passat. Els blogs dels pòstums seran això: esteles d'una vida.
  2. Uns pocs tindran blog. La segona hipòtesi és que només uns pocs blogs, sòlids, actualitzats i relativament estructurats seran llegits. La resta es cansaran (ens cansarem) d'aquest estrany exercici d'onanisme. Pensant-ho bé, escriure un blog sense visites és com parlar sol. Tots ho fem, però no públicament. Hi haurà, per tant, una selecció natural que es guiarà pels principis dels continguts.
  3. Els blogs s'especialitzaran molt. La tercera hipòtesi és que no hi haurà blogs genèrics. Els blocs seran cada vegada més específics, dedicats a temes tan diversos com la cria del cargol, les reflexions de Burt Simpson o l'apasionant món de la glucosbalaitonfília.
  4. La darrera hipòtesi és que els blogs perdin la seva connotació d'actualitat i les biblioteques prenguin importància. Això no passa ara, és cert. Tots sabem que la llista de posts anteriors és perfectament suprimible. ¿Hi ha alguna persona que quan entra en un blog es dediqui a llegir els posts escrits tres mesos abans?. De moment, crec que no. Però potser en el futur tindrà més rellevància aquesta biblioteca que els nous posts.
No sé. Com veieu, avui he tingut la meva primera crisi. Per què escric?. Quin és el sentit dels blogs?. Ja ho deia al principi. Quan llegeixes llibres sobre l'univers, tot et sembla tan petit que és perfectament prescindible. Fins i tot, si m'apureu, l'Estatut.

26 comentaris:

ignasi ha dit...

El món de la blogosfera és immens. Tan immens com el planeta modernitzat. Però si ens hi fixem, almenys en el meu cas, acabes visitant uns quants (10 -20...)que són molt propers i que podríem compartir un cafè en qualsevol moment.
Els generalistes, m'interessen perquè parlen el meu idioma; tenen preocupacions semblants; en som fidels i m'escolten.
Són amics. I així me'ls prenc.

La Rosa de Sang ha dit...

Sí, jo de tant en tant també pateixo aquestes crisis, però al final escric perquè m'agrada, i si em llegeixen doncs millor. Escriure m'ajuda a comprendre'm més bé, a posar en ordre certes idees o fins i tot a trobar idees que no sabia que tenia.
Potser un futur pels blogs serà el d'esdevenir un exercici recomanat per psicoterapèutes...

Per cert, l'Estatut és prescindible, però no pel fet de ser una gota en la immensitat de l'espai sinó perquè després de veure que només era un joc pel poder, deprés de veure en el que han quedat tants anhels i després de veure que en quedarà d'ell una vegada passada l'última pentinada a Madrid, s'ha convertit en perfectament prescindible. Ara pel que veig també està esdevenint prescindible el nostre President i el nostre Parlament ja que pel que es veu es decidirà a Madrid amb l'aquiescència de l'empresariat català. Tota una mostra de democràcia participativa. Que per cert, al pas que anem, potser també esdevindrà prescindible.

Anònim ha dit...

Segons Donaire valencià i català són llengües diferents. Deixa'l córrer.

Pedro ha dit...

Espero que passi la neura dels blogs i al final només quedin els bons, els dels que insisteixen.
Vaja, que de la blogsfera socialista aquests 132 són insostenibles.

Lucien de Peiro ha dit...

Ah, l’infinit! Ja hi vaig parlar al meu “blog” no fa gaire. És un tema tan capital per a mí com desconegut e inabordable. No hi ha respostes per a aquesta qüestió; només hipótesis. Jo, senyor Donaire, tinc una crisi diaria en relació al meu blog. No obstant, aquest onanisme del que parla és ben cert. Si fas alguna cosa amb la que no et sents satisfet més val deixar-la. Jo puc estar més o menys satisfet amb els continguts del meu blog, com li pot passar a qualsevol, peró ningú em treurà l’emoció d’escriure, per breu que sigui, d’alguna matéria que m’inspiri, que em desperti la motivació per enllaçar unes poques paraules. Un blog és més que un diari, perquè, a més a més, no acava de ser-ho del tot, doncs està exposat al món exterior i els diaris s’acostumen a entendre com a pertanyents a un món privat. En referència als seus quatre escenaris, jo crec que al futur tindrem una barreja de tots quatre, encara que existeixi la posbilitat de que un escenari es mengi o robi protagonisme als altres. Ja ho veurem.

Salutacions.

ignasi ha dit...

Donaire: cal una explicació ... parlo i entenc tants idomes , jo??

Quin políglota estic fet: català, valencià, baleàric, lleidatà, santcugatenc, figuerenc, banyolí, alacantí, xertolí ....

Demà em fitxa microsoft per a traduir programes....

Naya ha dit...

De moment la blogosfera es troba en expansió (com l'univers), però estic segur que d'aquí a un temps començarem a assistir a la compressió blogaire.

Per cert, jo després de llegir "El Universo en una cáscara de nuez" he arribat a la conclusió de que l'univers té forma de gelat, dels de "cucurucho".

Em pregunto quina forma deu tenir la blogosfera.

Serà també un "cucurucho"?

don-aire ha dit...

Anònim + Ignasi

En absolut. Jo no penso que català i valencià són idiomes diferents. En absolut. No sé d'on ha tret l'anònim això. Sempre he dit que el valencià és català. A més, no és una qüestió opinable. És un fet científic.

La rosa

Jo volia dir que amb la distància els grans temes no ho semblen tant.
En tot cas, m'agradaria fer algunes precisions:
a. No hi ha cap part del procés que manllevi el sentit democràtic. Ponència - participació - proposició de llei - aprovació en el Parlament - ponència en el Congrés - aprovació en el Congrés - Senat - referèndum.
b. No comparteixo en absolut aquesta tendència a definir els procesos amb sentències tan rotundes. No és cert que l'Estatut ha estat tan pentinat. Dedicaré varis posts a demostrar-ho.
c. De fet, Rosa, perdona, et comportes com els partits. No et bases en estudis precisos del que passa, sinó amb eslògans, Hauríem de trencar entre tots (jo el primer, ho sé) aquesta tendència a reproduir mimèticament unes consignes enllaunades.
d. Estic esperant el resultat de l'Estatut. Per això, encara no he fet cap comentari. Però ja avenço que serà un molt bon Estatut. Hi he participat en el procés, conec la cuina i les calderes i no comparteixo aquesta tendència tan culé, tan catalana, del pessimisme atàvic. En parlarem.

don-aire ha dit...

Lucien

Lucien. El que em passa ara és que m'ho passo més bé llegint i contestant els comentaris que no pas escrivint els posts.
Al principi, em deia "Aquest seria un bon tema per un post". Ara, em limito a parlar d'allò que em passa pel cap. Abans era més elaborat i ara més espontani. No sé. En el teu cas, la idea de foto gran + text (de fotolog) m'agrada molt. I per cert, molt bo aquell que es comparava desigualtat econòmica i desigualtat sexual.

Naya

De moment, els blogs són com els preus dels pisos. Fa cinc anys que sento dir que començaran a baixar i aquest any l'hem tancat amb un increment del 12%

Anònim ha dit...

Hola Jose Antonio, només un aclariment, l'univers és finit però ilimitat... per entendre això pots agafar una pelota on són els límits de la superficie de la pelota?, no hi han, no existeixen, en canvi, la superficie és finita, no és infinita, té un àrea que depén del radi al cuadrat i un factor de conversió (4·pi·r^2) si la memòria no em fa fallida, que és un nombre finit si el radi és finit. Per tant, espero haver aclarit el tema. Atentament, José Rodríguez.

don-aire ha dit...

Hola José, gràcies per l'aclariment. És més o menys el que havia entès del llibre de Ricardo Moreno.
Però tot i que la imatge és molt gràfica, continuen els dubtes.
Si jo entenc per límit de l'Univers els límits de la "superfície" de l'Univers, es pot entendre a partir de l'exemple. Però si jo entenc per límit de l'Univers un punt més enllà del qual no hi ha res, tinc dos problemes: fixar aquest límit i definir "res". Si no existeix aquest punt, llavors em perdo.
És a dir. Imaginem que surto amb un cohet mega-ràpid i començo a allunyar-me de la Terra, i del sistema solar i de..., després de 3.000 bilions d'anys llum (per dir una xifra impossible), on arribo?. Al mateix punt?. Arriba un moment en què torno al mateix punt?. O em passaria com en el film "El show de Truman" i tocaria amb el límit del món?.

Anònim ha dit...

Don-aire, opino com tu, crec que una vegada al cohet no arribaríem al mateix punt de sortida, perquè sempre avançaríem precisament fins al "no-límit". Això és lo que passa amb els blogs, hi ha tants..., tots s'encadenen, darrera de tots hi ha moltes persones (PERSONALITATS) / una persona (PERSONALITAT? i no sé on podrem arribar ni tan sols jo, que acabo de començar a introduïr-me en aquest univers.

Em declaro una d'aquelles que SI llegeix els posts (bo / dolent?)i m'agrada perquè he pogut veure l'evolució i les reflexions sobre temes passats ... Suposo que és un secret d' "una verge" que tot just comença a descobrir tot aquest univers.

don-aire ha dit...

Benvinguda anònima

Espero que el teu viatge tingui un ´límit molt i molt llunyà

Pedro ha dit...

No és una tendèncoia catalana, és una tendència econòmica, que els economistes que més han treballat de manera estoica per convèncer els polítics de la importància del dèficit fiscal (Ernest Lluch sempre va negar el dèficit fiscal i va dir que teniem sort de tenir dèficit fiscal) tinguin opinions tan negatives no pot ser bo. Ramon Tremosa i Jordi Pons(autors del llibre de lectura obligada "l'espoli fiscal", hereu de "una asfíxia premeditada" de Ramon Trias Fargas) ja han disparat de manera contundent, és clar que Núria Bosch és de les que veuen el got mig ple.

Chatnoir ha dit...

Els blogs, de fet, no són més que una altra eina de comunicació inter-personal...

Tu fixa't qui et comenta: sempre els mateixos, que són una part (petita o gran) dels que et llegeixen habitualment: sempre els mateixos...

Fa temps que em vaig adonar que la blogosfera (en aquest cas catosfera) està atomitzada en multitud de grupets força estancs, com punts de trobada d'una mena de colles d'amics amb alguna cosa en comú.

De fet té força lògica, no crec que els blogs puguin ni aspirar a la trascendentalitat ni a esdevenir una veritable "eina generadora de corrents d'opinió", com apunten alguns... o és que a algú li importa el que opini un socialista com en Donaire sobre l'Estatut?... A mi, particularment, m'agrada més quan parla d'Umberto Eco o de la finitat de l'univers.... m'agrada més el blogger com a persona que no pas com a polític.

Tu creus que si enlloc de parlar bàsicament de política, parlessis d'astronomia els teus lectors canviarien?

Jo crec que no massa.

ignasi ha dit...

Amic donaire. T'ho dic sincerament i amb la mà al cor... No hauries de tenir més dubtes sobre la teva condició de polític parlamentari que com a blogger... I que consti que ho dic ÚNICA i EXCLUSIVAMENT per la manera de fer del PP.
Superant l'immediat i normal pensament , que algú del PSC o CiU pot tenir, de pensar MILLOR per NOSALTRES.... No és massa trist, tot plegat?
La meva esperança ha desaparegut. Penso que el PP s'ha embogit i amb ell, caurem tots ... si no els fem fora.

Sigueu durs amb els del PP. Collons. Com em costa ser correcte. No hi ha dret...

Anònim ha dit...

La veritat és que crec que esperar reaccions i posicions estrictament polítiques davant de qualsevol fenòmen / pensament em resulta bastant trist ... i això independenrment de la professió que un desenvolupi i ho diu una persona que aquesta exigència se li fa sempre. Crec que és molt més interessant combinar les reflexions que tots ens fem amb detalls o events polítics i, per què no, fer una reflexió estrictament professional, un dia, o dos ... o els que permeti la nostra creativitat. Quina idea tenim dels polítics? Què esperem d'ells? Això ens ho trobem cada dia i sabem què comentaran (amb algunes excepcions) sobre els temes que més ens preoupen. Però i l'oportunitat que se'ns planteja de conversar "a cau d'orella" uns i altres, combinant els diferents elements, segon el dia, segons les ganes,...? Jo ho tinc molt clar ...

"La Verge"

Josep Melcior Muñoz i Ayats ha dit...

Veig que s'ha escapat un "pensant-ho bé", gràcies.

I de crisi no en parlem que el món polític està a punt d'explotar i ja veurem si només ens quedarà el món dels nostres blogs.

ignasi ha dit...

Voldria ser respectuó, però... costa.

He defensat en Donaire davant un munt d'amics. No és que necessités defensa, no em malinterpreteu, però segons on, el món polític té mala premsa, i més amb els temps que corren.

Però en qui podem confiar els putos mestres, de barri, i de certa edat? ERC? PSC? CiU? ...

Em cau bé en donaire. M'està captivant allò que sospito autèntic. No el veig com els altres. Es mulla i sembla sincer... però... quina fauna aquesta...

Com a ciutadà, que se sent català, solidari i NORMAL, estic decebut.
Del PP, principalment i de la resta per parques i Hipòcrites respostes.
Perdó, però ... QUIN PAÍS!!!

don-aire ha dit...

Pedro
És cert que Catalunya pateix un dèficit fiscal i que aquest dèficit és un problema. Jo diria que els temps han canviat i que hauríem de valorar també els gestos, com ara que ZP ho digui públicament o el nou finançament de la sanitat.
Jo em queixo perquè ara estem tots convençuts que l'Estatut és un mal negoci i que allò que vam aprovar a Barcelona ha estat greument seccionat. Em queixo d'aquesta tendència ploranera. I sobretot en queixo de la tendència a "queixar-nos" d'oïdes. Un cop s'aprovi el model de finançament, comencem a fer números i parlem-ne.
Jo estic a la Comissió d'economia i finances del Parlament. Conec força bé els grans números del país. I he fet alguna simulació a partir del principi d'acord. Ja t'avenço que guanyem. I molt.
No abaratim els somnis. I estudiem-ho bé abans de començar a trencar la vaixella. Que després ens gastem els diners extra en super glue.

don-aire ha dit...

chatnoir

Jo he fet algunes incursions en espais enemics, especialment liberals. Ho feia amb la vana esperança de convèncer algun despistat. Ara ja ho deixo per impossible.
Parlar de política a casa no té gràcia. Els arguments són prou coneguts i per tant plou sobre mullat.
La meva crisi blogera prové del següent: Quan escric una cosa, estic plenament convençut del to, la idoneïtat i l'interès. Però si ho torno a mirar, un cop publicat, penso "I això, de què va?".
Sobre el teu blog, només et diré que m'encanta el minimalisme. Ja m'agradria a mi trobar un grau de personalització com el que demostres en el teu blog.

don-aire ha dit...

Ignasi

Jo no vull defensar "els politics". N'hi ha de tot, però confeso que és un món molt freak. Els polítics som gent rara, no ens enganyem. Hi dediquem moltes hores, el que ens impedeix contactar amb el món real. La major part de les hores les passem amb altres polítics (locals, comarcals o nacionals) igualment freaks i tancats en el discurs sectari. En definitiva, el més semblant que pots trobar a una reunió de polítics és una convenció de jugadors de l'Age of Empire. Pur freakisme.

Atacar el PP?. El problema no és el PP. El problema és el públic que l'escolta, se'l creu i, de vegades, l'estimula. quan comparo la política del PP amb les projeccions de vot, m'adono que no són quatre guerrillers que pugen a la muntanya, sinó que responen a una estratègia basada en criteris demoscòpics: dono a la gent el que vol sentir. De tota manera, si llegeixes molts dels meus posts, comprovaràs que no soc neutral amb aquest tema. Estic amb tu. Això ja ha traspassat tots els límits possibles.

don-aire ha dit...

Josep

Naturalment, era un homenatge.
Avís per a navegants: No us perdeu el pensant-ho bé de l'amic Josep Muñoz.
Val la pena.
www.josepmelcior.blogspot.com

Anònim ha dit...

Hola Jose Antonio:

A veure, si tú t'imagines un univers que arribes a un punt i a partir d'allà "la nada" estas imaginant un univers finit i amb límits. La qüestió és que per poder imaginar-te un univers finit però sense límits has de possar-te en un símil superficie bidimensional en món tridimensional, pots imaginar-te una pelota, o la superficie de un donut i pots fer qualsevol traçada i veuras que mai no toca contra res, en cambie si esquinces la pilota llavors apareixen els límits, la traçada que fas a la superficie arriba més tard o més d'hora a l'esquinçada. Hi ha límits. L'univers tal i com és descrit per la cosmologia moderna és finit i ilimitat, i es discuteix si la hipersuperficie (la superficie tridimensional) és d'una hiperesfera (esfera 4D) o d'un donut o d'una sella o de quelcom sense cap simetria. Respecte al tema del cohet, hi ha un problema, per viatjar et cal temps i amb el temps l'univers s'expandeix molt més ràpid de lo més ràpid que hi pots anar, per tant no arribaries mai al punt de partida si l'univers és obert com sembla ser que és. Si l'univers no fos en expansió, siguès un univers estàtic, arribaries al mateix lloc, i si estiguès en contracció potser no arribaries, ¡no et donaria temps!. Massa complex per fer un tractament tant superficial, jo sempre recomano que la divulgació científica es faci amb articles més senzills i no dirèctament amb cosmologia.

don-aire ha dit...

Usuari

Gràcies. Força aclaridor per a una ment finita, en forma de donut i esquinçada com la meva. Aniré investigant, a veure si entenc alguna cosa

ignasi ha dit...

Et segueixo, donaire, et llegeixo regularment. El teu criteri em mereix respecte per la teva coherència i sobretot, pel teu esforç en no repetir clixés partidistes.Espero que per molts anys puguis, almenys semblar, dir llisament allò que penses.

Pel que dius del PP i els criteris demoscòpics, només sentir fàstics. Si això és el que la gent vol sentir ...Si aquestes actituds donen vots ...