26 de juliol 2006

Essències

He passat varis dies treballant a la Provença. He descobert dues coses. La primera, els paisatges de la Provença, una versió natural de les quadrícules de Mondrian. La segona, la meva dependència informàtica. Tenia tal símdrome d'abstinència que el primer que het ha estat jugar una partida al buscamines, cosa que no feia des del meu primer PC. He revisat desenes de feeds pendents. He esborrat uns 150 correus que no he obert (ja saben, "Re: I'm sorry" o "Erectils disfunctions?"). Fins i tot he estat mirant una estona el salvapantalles de tubs en tres dimensions. Tenia ganes també d'actualitzar el blog. Disculpes a tots els lectors que han visitat aquesta pàgina estancada en un post llunyà.

La Provença, els hi deia. Per un empordanès, mirar el paisatge sol ser un exercici rutinari. Qui ha viscut a l'ombra del Montgrí, entre la quadrícula de camps que va remullant el Ter, o a recès de la Torre de les Hores de Pals, sent que aquest pedaç de món és el racó més bell de l'Univers. Que és el que pensa tothom, visqui on visqui. Però convé passejar per la Provença per matisar-ho tot plegat.

Comencin per Aix-en-Provence, allà on encara arriba el buf de mar imprescindible per sentir-me protegit. Sentin el so de les pedres en les places minúscules que s'amaguen entre el Cours Mirabeau i la Catedral. I, anegats d'història, vagin en direcció a Avinyó. Lluny de l'autopista. La N7 els apropa molt més a l'essència del paisatge provençal. Després de Cadenet, s'han d'aturar un instant. En aquest punt ja no arriba el vent salobre del Golf de Lleó, però sí la remor del Durance que es pot tocar amb la punta dels dits. Estem a recès de la muntanya Luberon, discreta com un confessionari. I la petita vall està pigada de lavanda, de pi i d'olivera, de camps delimitats amb Rotring 0.2, de girasols, d'esquitxos de pedra en blau verd, de canya seca. Si porten un ipod, poden deixar que Calamaro els hi recordi aquella milonga ("Vamos a la distancia sí/ que soy el trovador/ si la distancia llama/ yo jamás veré ponerse el sol").


La meva companya i amiga Dolors sempre em critica la meva postmodernitat. I no li falta raó. No m'agraden les essències, potser perquè tenen regust de naftalina. Per això em costa entendre els discursos existencials sobre la vida i la mort, sobre la pàtria i el destí, sobre la història i el passat o sobre el costum i l'obligació. Però com ignorar el pàlpit de l'Univers condensat en aquest petit polígon?. La bellesa silenciosa de les seves formes, l'harmonia dels colors, la proporció dels petits pobles?. Com no evocar el pas majestuós d'Hannibal, les hostes romanes prestes a creuar el Rubicon, els fastos papals del Palais des Papes, els ecos revolucionaris de 1848?...

2006 és l'Any Cézanne. I es pot veure (i viure) Cézanne en cada cantonada. Per exemple, es pot visitar l'extraordinària exposició Cézanne en Provence, 116 llenços de l'autor provençal. Recòrrer l'exposició és revisitar la Provença. El pintor francès decomposà poc a poc la textura del paisatge i la perspectiva. I la reduí a un joc primari de colors i cops de pinzell. Rítmics com una ballarina. Lents. Allà, en els seus quadres, està amagada la resposta a moltes preguntes essencials: què som?, qui som?, per què som?. Vaig visitar l'atélier, un cau de pau a prop d'Aix. Les parets i les paletes encara estan pigades de les pinzellades enèrgiques de Cézanne. Tota una vida a la recerca de les essències. Avui (potser) hi crec una mica més.

9 comentaris:

Lucien de Peiro ha dit...

Ah, molt interessant el seu escrit! D'aquí a tres setmanetes hi aniré, a Aix en Provence vull dir. Ja tinc l'allotjament i les entrades de l'exposició, que no em podia perdre. Prenc nota dels seus comentaris. Salutacions.

el7 ha dit...

Ja me l'imagino a vostè exercint de Don, i deixant que les essències li arribin per l'Aire....

Ja el trobàvem a faltar i ens tenia preocupats...
Gaudeixi força i deixi els ordinadors per quan torni

Anònim ha dit...

Cezanne i Calamaro. Una barreja interessant. Bentornat, Donaire

Cesar C ha dit...

Un servidor se tenia prometido a si mismo poster desde Eleusis, pero me da que no hay wifi allá.

don-aire ha dit...

Lucien

Espero que gaudeixis de la Provença com ho fet jo. Ha estat un viatge magnífic. Tinc ganes de tornar a Avinyo i visitar aquells llocs que encara no he vist (Nimes i Arles sobretot). Les crepes, divines. Per cert, no pares. Quina enveja.

el7

Els teus posts són delirants. Molt bons. Quin far de riure.

Anònim

És que el Tinta Negra de Calamaro em té el cor robat

César

Eleusis?. No menosprecies el poder de los dioses, incluso los menores. Bon voyage

Núria Aguilar ha dit...

Estàs fet un poeta!!!

Gemma Ferré ha dit...

Aquesta expo deu ser la repera... llàstima que no pugui anar-hi.
Petons.

don-aire ha dit...

Què més voldria Núria.

És una llàstima, Gemma. Realment, paga la pena

jacmetolosa ha dit...

Adiu !
Jo n'en diriái gaire mai, que aquestas linhas poeticas... la lutz de Provença a portat l'industria del cinèma provençal, que la francofonia a matat dab lo seu folclorisme.
@ lèu,
Jacme
http://jacmetolosa.spaces.live.com