25 d’octubre 2006

Hi ha un moment

Hi ha un moment en tot viatge en el que et preguntes per què estàs lluny de casa. En el que enyores el vell pati i l'olor de la menta que passeja el vent. Un instant en el que ja no recordes per què vas marxar ni de qui fugies. Un pedaç de temps en què descobreixes que estàs sol. I que ara surt el sol entre l'esvelt palmerar, però a casa encara cau la nit.
I, curiosament, és només en aquest instant fugaç que viatges de veres.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Oiga. Usted cuando se pone críptico es ininteligible. Pero suena bonito. Por cierto, le he visto en la tele.

ignasi ha dit...

Jo encara no t'he vist a la tele!!!

Encara sort, però....

Anònim ha dit...

M'ha encantat. Molt oportú

Naya ha dit...

Simplemente hermoso, pero algo triste, no?

MENS REA ha dit...

Suposo que són els efectes de la campanya ... sinònim de distància

don-aire ha dit...

Anónimo

Me tiene usted intrigado. A ver cuándo desvela su identidad (si quiere).

Ignasi

Millor que no, és veritat

Anónimo 2

Gràcies.

Naya

Es una reflexión sobre el concepto del viaje. He llegado a pensar que sólo viajamos de veras cuando recordamos que estamos lejos. Ése es el momento en el que viaje es viaje.

Mens rea

En aquest cas, no és una reflexió relacionada amb mi mateix. Parlava del turisme. Ya votaste?

MENS REA ha dit...

No sé, no sé ... en definitiva cada dia tu mateix ets un turista ... segur que a la maleta portes la típica camisa extremada, estampada ... no sé, no sé ... d'un color, posem, taronja.
Lo de, ¿ya votaste?...espero una cena y que me convenzas

Anònim ha dit...

Preciós. Quatre ratlles al voltant de les quals es podria escriure tot un llibre. Els millors viatges són aquests, on el cervell fa un "stand-by" i et permet respirar un parell d'alenades d'aire despreocupadament. Tu enyores l'olor de la menta, jo veure com l'or cobreix el blat verd dels camps prop de casa meva. Però hi ha d'altres viatges més curts, a vegades, que et permeten alegrar-te d'haver agafat les maletes i caminar endavant - aparentment - cap algun lloc desconegut. Viatges en els que et trobes gent amb la que compartir i disfrutar quelcom tan senzill com una passejada per un barri qualsevol de la ciutat mentre cau la nit, on unes paraules encoratjadores en la boca d'algú com tu fan que tot i haver caminat fins un punt on ja no pots tornar, et sents per un moment, a casa.
La teva veu i les teves paraules són el nostre orgull, no ho oblidis mai.

eduardbatlle ha dit...

Encantat d'haver-te conegut. El destí algun dia ens havia d'unir i t'animo a continuar en el terreny virtual, personal i polític.

Enrock ha dit...

Don Donaire,
después de una tempestad, viene la calma.
por naturaleza, después de mucha actividad, uno se relaja y, si aún tiene fuerzas, su imaginación le lleva a parajes insospechados. Éste, es el momento culminante donde puede divisar, quizás, su sueño o algún próposito importante que su propia identidad le dicta.
"Per quants camins l’home haurà de passar
abans que arribi a ser algú.
Quants mars haurà de creuar un colom blanc
per dormir a la platja segur.
Quants canons més hauran de disparar
abans que per fi es quedin muts.

Això amic meu només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

La hormiguita ha dit...

Cert. És un instant d'imatges.
Saludos

ignasi ha dit...

Ei, Don, que era conya!!!

Simplement espero veure't e persona abans que a TV...

Reconeixo, però, que veure't a la casa del gran hermano o a dónde estás corazón, em faria gràcia ...

jejejeje

chat ha dit...

El sentit del viatge és el camí mateix...(que deia Kavafis)

Plam ha dit...

Quan penses en les persones, pots creure que és bon o mal paio i que ho farà bé o malament. Penso en Maragall i veig que en el fons m'ha agradat com ho ha fet. Crec que en balanç ha estat bon President.

Després penses en el PSC-PSOE, penses en ZP al balcó, en els espanyols a casa teva, i se't cau l'ànima als peus.

Quan penso en en Montilla només veig el PSOE, només veig ZP, veig Madrid a Sant Jaume...

En fi, com hauràs vist, sóc dels "essencialistes". Per sobre d'esquerres o dretes hi ha Catalunya, i vosaltres sou Espanya.

Perdona que et venti aquest missatge aquí, però mira, tu escoltes i respons. Sembles bon paio.

don-aire ha dit...

Mens rea

La camisa de marras me la llevo a los mítines. Es mi punto metrosexual. Llegué tarde. Es jornada de reflexión y no puedo convencerte. Toi meme. :-p

anónim

Gràcies mil. De veres. Veig que m'has entès.

EBatlle

Gràcies. Com et vaig comentar, el reconeixement i els ànims són recíprocs. Bona feina.

Enrock

Gràcies amic. Com sempre, les teves paraules són balsàmiques. Com va el llibre?.

La hormiguita

Com veus, intento reduir l'extensió dels post, però no arribo a la teva síntesi. Estimats lectors del blog: No us perdeu aquest magnífic blog de la formigueta.

Ignasi

Jo crec que acabaré al Diario de Patricia. Tot i que de petit, el meu somni absolut era participar a l'Un, dos, tres.

chat

Voilà

plam

Entenc el que dius. Però al final, tot és una mica més complicat. Crec que el més important no és el tarannà dels individus. Per desgràcia, l'important no és si els dirigents ens fan riure o ens desperten simpatia. El que importa de veres és (a) quin programa volen portar a terme i (b) quina capacitat té ell i el seu equip per a portar-les a terme. Ja sé que l'instint ens diu que el que realment importa és la percepció. Però al final, la política són programes i capacitats per desenvolupar-los.
I dic això sense assignar cap atribut a cap candidat. No voldria que la Junta Electoral tanqués aquest blog. ;-)