Política 2.0

La política no està de moda. Facin un experiment. Imaginin que fan un sopar amb persones que no veuen des de fa temps, com ara un d'aquells sopars depriments amb antics companys d'escola. I en el primer plat, quan el tema de conversa més comú és de què treballo i quants fills tinc, exclamin amb veu alta "jo soc polític". Veuran en la resta de companys unes mirades similars a la que obtindríem amb altres expressions del tipus "Jo soc sexador de pollastres", "jo soc àrbitre de futbol", "jo soc mercenari" o "jo soc encarador" (que és la forma catalana del mamporrero).

Un fidel lector em fa fer notar que quan parlo dels polítics sempre ho faig en tercera persona. Els polítics són (som) com els turistes: mai reconeixem la nostra condició. I és que la política no està de moda. Comparin l'audiència de Ventdelplà amb la de Parlament. I comparin els assistents a un debat polític amb un streptease de la Chiqui Martin o un concert del Koala. Un company polític em diu amb una certa ironia que els ciutadans no estan conformes amb la política. Uns perquè voldrien una política millor i els altres perquè voldrien una política pitjor. Sobre aquests temes ja els havia parlat en una altra ocasió.

Proposo un canvi. No és un canvi sobtat, perquè crec sincerament que fa un temps que es poden percebre els símptomes d'un nou aire. Però convé posar-ho per escrit. És l'hora de la política 2.0. Jo em pensava que era un terme nou, però no és el cas: En Juan Freire ja n'ha parlat (i molt bé) fa temps.

1. La política 2.0 es basa en les percepcions singulars dels individus. Això no vol dir respondre a les necessitats individuals de les persones, sinó entendre que hi ha moltes visions del món, moltes lectures i moltes veus. Els partits i les ideologies convencionals són massa genèrics per respondre la diversitat.
2. Les preocupacions tenen moltes dimensions. A mi em preocupa la situació d'Afganistan i la brutícia del meu municipi. No hi ha una escala política única. Participar en la construcció d'un món millor, patir pel desgel de l'Antàrtida i desitjar una escola bressol en la teva localitat són desitjos compatibles. Ni polítics de voreres ni polítics globals. Tots dos alhora.
3. El llenguatge polític és ininteligible. De vegades no ens entenem ni nosaltres mateixos. Algú em va fer notar que quan parlava des de la tribuna de l'Hemicicle canviava la veu. Cal fer una nova wikipèdia política que desterri termes com substantivitzar, laminar, estructuralment, fefaent, des del punt de vista de, consuetudinari o una de les més citades a l'Hemicicle "senyores diputades, senyors diputats" (no es parla als diputats sinó a la gent).
4. Els ciutadans han d'interactuar amb la política. Aquesta és la clau de la política 2.0. Hi ha moltes maneres i moltes plataformes, però la més rellevant ha de ser aquesta: les múltiples veus ciutadanes han de configurar la veu política. I no a la inversa. En altre paraules. Jo no he de convèncer constantment la gent, sinó que la gent m'ha de traslladar la seva percepció. A la política 2.0, els discursos polítics no es creen en una seu. Es formen en molts llocs, es refan, es contrasten, es matisen, es difonen, es parodien o es milloren.
5. Necessitem crear (o expandir) nous instruments. A Santa Cristina d'Aro estan fent des de fa anys uns pressupostos participatius que s'han guanyat el respecte dels ciutadans. A Canadà utilitzen el web com una eina de comunicació i consulta. A Sevilla han realitzat un excel·lent Pacte pel turisme. El Parlament català permet i practica l'exercici sa de les iniciatives populars. Tot està per inventar i tot és possible. La e-política és el canal de la política 2.0.
6. Els instruments han de permetre la relació directa entre els ciutadans i els polítics. Els comentaris dels blogs són només un primer pas. Hem de generalitzar eines que facilitin contactar vis à vis amb els representants.
7. Els programes importen. Són els contractes entre ciutadans i polítics. Són els catàlegs d'actuacions i compromisos que assoleixen els potencials governants. Té molt més valor un programa sòlid que unes poques promeses vagues. Hem de crear els mecanismes de seguiment dels programes i considerar el seu compliment com un factor essencial per a la propera votació.
8. Els missatges han de ser segmentats. Per això, jo no crec en els grans debats, ni en els mítings amb banderoles, samarretes i somriures forçats, ni en els fulletons, ni en les pancartes. Els col·lectius de discapacitats haurien de saber què volen fer cadascun dels representants. Com també els pares de quatre fills, els nens que acudeixen a una escola rural, els treballadors dels comerços, els metges d'urgències o els amants de l'òpera. De la mateixa manera que cap tour operador fa ja un gran catàleg de viatges, sinó desenes (de vegades centenars) de petits catàlegs per a col·lectius, la política 2.0 haurà de dominar el llenguatge de la diversitat.
9. Canviem els criteris. Del líder als equips. De la seguretat a la incertesa. De la simplicitat a l'entropia. Dels missatges a les opinions. Dels discursos als diàlegs. Del rigor a la intuïció i la creativitat. De la distància al compromís. Del cotxe oficial al metro i la bici.
10. La política 2.0. necessita una ciutadania 2.0. No és fàcil. Podríem començar per eliminar el Diario de Patricia, Ventdelplà i Gente. I confinar en una illa al Matamoros, en Peris o la Yola Berrocal. Entre uns quants. Potser també (teniu raó) un bon feix dels polítics actuals.

Enllaços: política, participació, promeses electorals