06 de novembre 2006

10 arguments per una Entesa

El fum blanc s'ha enlairat des de la xemeneia de la Ciutadella molt abans de l'esperat. L'Entesa governarà Catalunya. L'entesa també. Ja coneixen la meva devoció cabalística pels decàlegs. Per això, em permeto suggerir 10 arguments per una Entesa.

1. La nova geopolítica de la fragmentació
Catalunya ha canviat el mirall pujolià pel mosaic gaudinià. Els grans partits s'afebleixen a la mateixa velocitat que creixen els petits partits. No s'espantin. És el que passa en les democràcies parlamentàries com la nostra. En el futur, els governs estaran construïts per fragments de realitats polítiques complementàries. Saben?. A mi, la diversitat em sembla creativa.

2. La continuïtat del canvi
El govern de Maragall ha marcat l'accent en les polítiques socials. Una aposta decidida per la nova socialdemocràcia, que fa dels serveis públics el principi bàsic del discurs polític. El govern trinitari (tres partits, tres anys) no ha tingut temps material per proposar una organització alternativa de país. 23 anys no es canvien en només 1.000 dies.

3. La vall i la muntanya
La societat catalana és diferent. Viatgin i comparin. Les societats de referència estan organitzades entorn una gran vall (allò que anomenem centre), disputada pels grans partits, i uns petits cims, on s'instal·len els petits partits. Catalunya ha reduït l'espai de la vall: en alguns moments, fins i tot CiU s'ha anat al Puig (perdonin l'acudit fàcil). Com la mítica Roma, la plana urbana petita estava envoltada de cims.
L'Entesa construeix un pont entre la vall i les muntanyes. Una aposta creativa que accepta alhora la necessitat de discursos centrals i els matisos, els accents i les polifonies.

4. L'aposta per l'Espanya federal
L'Entesa és una forma de trencar el Mite de la Princesa Captiva. CiU sempre ha intentat decidir a Madrid i governar Catalunya, que és una forma defensiva de participar en la definició d'Espanya. La Catalunya permanent empipada. L'Entesa pot participar de forma alternativa en la construcció de l'Espanya federal. La seva proposta és allò que anomenem el catalanisme social, una nova forma d'interpretar els vells nacionalismes.

5. Esquerres i dretes
Mai com ara la dicotomia entre esquerra i dreta havia estat tan evidenciada. Xecs o serveis. Dret a escollir o dret al servei públic. L'esquitxada territorial o el desenvolupament sostenible. Escoles bressol o filipines. Carnet de l'immigrant o increment dels serveis... Una vegada aprovat l'Estatut, l'eix que defineix les polítiques del país és el vell pols entre les dretes i les esquerres.

6. El valor de l'alternança
Un dels principals actius de la democràcia és la seva tendència a alternar. La sedimentació en el poder genera tics. I una certa paràlisi. Com els equips de futbol que ho han guanyat tot i la temporada següent no saben perquè juguen. El pèndul és també una font d'innovació. L'Entesa és una forma de consolidar l'alternança.

7. L'opció més catalana
L'Entesa és la via més catalana. Podem sospitar que el govern espanyol desitjava un govern presidit per Artur Mas, amb Duran i Lleida de ministre. La sociovergència era l'aposta de Madrid: una Convergència moderada en les formes, relativament controlada, i instal·lada en l'executiu espanyol. El PSC ha demostrat la seva independència amb una opció més catalana, que no anteposa els interessos de Madrid als interessos de Barcelona.

8. El fruit dels encerts i dels errors
Els governs són com les persones. Aprenem dels errors. Ens fem millors amb les equivocacions, si són lliçons apreses. L'Entesa neix dels encerts del passat immediat. Però també ha nascut dels errors. Aquesta política més fràgil, més vulnerable, és també més sincera. I a la llarga, més eficient.

9. Ètica i estètica
Durant la campanya electoral, s'ha començat a sentir l'olor desagradable de les males arts: la mentida, l'insult, el joc brut, la desqualificació... Potser encara només és una remor de fons i alguna estridència puntual (com el DVD). Però crec que una de les reaccions de les urnes més evidents ha estat la renúncia a la via del soroll, la reivindicació de l'ètica i de l'estètica, també en la política.

10. Els límits de la gestió
La transició que vol iniciar l'Entesa és l'antítesi de l'Estatut. El debat estatutari neix per la necessitat de redissenyar les relacions entre Catalunya i Espanya, en un escenari d'inspiració federal. Ara s'ha de seguir el procés de transferència: de Catalunya a les vegueries i de les vegueries als municipis. I dels municipis als individus. Fer compatible el creixement dels serveis amb l'alleugeriment del govern i dels governs.

22 comentaris:

Ruben ha dit...

Personalment estic content que s' hagi arribat a aquesta entesa.
Del decàleg hem quedo amb : la diversitat, els discursos amb matissos, la via més catalana i l' aprendre dels errors. Els altres punts també hem semblen interessants, pero potser aquests que he anomenat són els que em fan estar més expectant i/o desitjant l' èxit d' aquest govern.

He de dir també que hagués desitjat un parlament amb tu de diputat.

Chat ha dit...

L'aritmètica, evidentment és ètica, però la Política és representació, i jo, què vols que et digui... segur que la primera vegada que vegi en Montilla presentat com a "Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya" no podré evitar mirar-me les sabates...

Una llàstima (per cert) que no siguis al Parlament...

ignasi ha dit...

Doncs mira, jo no n'estic de content. No entenc perquè el meu vot independentista ha fet president al Montilla.

Amb tots els respectes mai més no tornaré a votar ERC.

Ara entenc perquè no deien mai amb qui pactarien. Com desenvoluparan l'estatut? Aquell estatut que no van voler i que ens van fer votar NO!!!

Estic molt decebut, però ara que sé que tu no repeteixes escó, encara ho estic més.

Anònim ha dit...

A mi me ha dado por recordar la canción aquella de Sabina, a la que usted se refirió una vez:

"Por fin, con veinte años,
se la llevó un extraño,
y no perdí una hija,
gané un cuarto de baño.
¡Con perdón!"

Anònim ha dit...

No acabo d'entendre la gent d'Esquerra que ara està empipada. Però com es poden imaginar que ERC pactaria amb CiU?. Si s'han passat tota la campanya dient que el principal problema del món era Esquerra!!. Si Duran i Lleida ens ha comparat amb els bandolers!!. I han fet unes propostes que no s'atreveixen a presentar els partits de la dreta dura d'Europa...

Estic amb en Donaire. JO he votat Esquerra i esperava un govern d'esquerres. Mas, estàs nominat. Madí, has d'abandonar la casa. I ara, des de l'oposició, us mireu el vídeo a càmera lenta, i us fiexeu en el moment aquell que dieu que ETA va fer una treva a Catalunya perquè ho va pactar en Carod.

ignasi ha dit...

Sr anónimo:

Jo he votat ERC i no pensava que tornessin a pactar amb els qui els van fer FORA del govern.
Ara què ha canviat? Com deenvoluparan l'estatut que el VICEPRESIDENT va votar NO!!!!

Anònim ha dit...

Hola Ignasi

Fa temps que segueixo la teva trajectòria. Soc un asidu del blog de Donaire i via ell he entrat en el teu. Respecto totes les opinions, és clar. I també la teva.

Però deixa que t'exposi els meus arguments:

1. Esquerra no va dir MAI que no faria Montilla president.
2. És veritat que Maragall va fer fora Esquerra del govern. Però hi ha unes eleccions pel mig. I per tant, ara hi ha un nou parlament, per això hem anat a les urnes.
3. En Maragall ja no hi és.
4. Convergència no ha facilitat res. Ha fet una campanya contra Esquerra i contra tots. Volia guanyar les eleccions i governar en minoria.
5. Les polítiques de CiU són de dretes. Jo soc d'esquerres.

A mi m'hauria passat al revés que a tu. Si Carod hagués fet Mas president, no els votaria mai més.

Cesar Calderon ha dit...

Pues éste cura espera fervienmente que ahora que habrá Govern, las listas de Girona corran para verte de nuevo en el Parlament.

Abrazos

Anònim ha dit...

No es pot fer una sola lectura del pacte. Llegiu si us plau el que es diu a:

http://unviatge.blogspot.com/

Trobareu arguments molts lúcids a favor i en contra del pacte. Deixem la bilis a casa i estudiem la situació amb una mica més de seny, companys.

Don Güevos ha dit...

Venga, venga Donaire. Que parece soviético. Estamos ya muy mayores para milongas. Una, pues vale. Pero diez...

Veamos primero la película Tripartito II: "La venganza de Carod y sus hermanos" y luego, ya la criticaremos. La primera (Todos contra el PP) fue de miedo (nunca mejor dicho). Igual esta es buena y todo.

Yo, la que no me pierdo ni de coña será la tercera parte de la triología. Creo que los productores la han encargado ya: La venganza de ZP.

Joder, parece el Padrino con tanta venganza.

Me voy a poner gordo (como Royo) de comer tantas palomitas.

PD: Por cierto. Creé que aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, quizá alguién del Psoe psoe, no sé, es un suponer, les diga o insinúe a los TC que el tornillito ese que tienen los cepillos de limar y que ajusta la cuchilla, sea girado un poco en el sentido de las manillas del reloj...

Narcís Sastre ha dit...

Josep Antoni,

Encara creus això de l'Espanya federal? Ho sento, però des posicions profundament federalistes ho deixo estar: Espanya mai s'articularà de manera federal, i menys en base a un federalisme plurinacional. Els pocs catalans que s'ho creien van quedar escarmentats amb l'estatut.

Pel que fa a la nova Entesa, de moment escepticisme i restar a l'espera.

don-aire ha dit...

Ruben

Jo també crec que s'obre un període d'il·lusió. Almenys compensarà la derrota del teu equip (i no em refereixo a la LFP).
Repetir jo de diputat?. Es veu que ara volen una legislatura sense ensurts.

chat

Entenc i respecto el que dius. Però no comparteixo la idea que la política és repersentació. Això no és el concurs de Míster Catalunya (com és obvi, veient només el nivell dels diputats).
La política ja no és el lideratge pujolià. És (o hauria de ser) la resposta als problemes (o als problemes que es poden resoldre).
Sé que ara faig trampa, però en fa l'efecte que la gent demana menys discursos i més habitatges.

Ignasi

Ja he vist en el teu blog l'empipada que tens. Em sap greu.
D'aquí 20 dies deixo de ser Diputat, és cert. Haurà estat un immens honor. Però no baixeu la guàrdia. Aquest blog es mantindrà hiperactiu.
En el teu vis a vis amb l'anònim no hi entro perquè no és educat interrompre les converses privades.

Anònim

Dic el mateix.

Don César

¿Pero no habíamos quedado que esta vez el Parlamento debe funcionar con normalidad y eficacia?. ¿Se imagina usted empezar la legislatura con un follonero como un servidor?. Mejor desde el gallinero.

Anònim

Gràcies. He entrat en el blog i m'ha semblat molt sensat. Potser un punt calculador, com si la política fos una ciència exacta.

Don Güebos

No parezco soviético. Soy soviético. ¿Por qué se cree que mi lectura de cabecera es el panfleto del bueno de don Royo?. Y me se de carrellira la obra entera de Gramsci y Rosa Luxemburg.

Veamos la película. Pero es de mala educación explicar el argumento. Piense que hay personas que todavía no lo han visto. Además se equivoca. La primera parte no se llamaba "Todos contra el PP" sino "Todos los hombres del Presidente".

La tercera parte de la película se llama "El tercer hombre". Por cierto, me extraña que en sus últimos comentarios no haga referencias al PP catalán, un excelso partido que ha logrado que el papel de sus votos sea equivalente al de el PACMA, dicho esto con el mayor de los respetos.

Por último. Me ofende usted. ¿Acaso se cree que puedo poner en duda la división de poderes entre ejecutivo y legislativo?. No, por Dios.

ignasi ha dit...

Gràcies Don.

Amic anònim: Ciu no ho ha pogut fer pitjor. Et dono la raó. Ha fet una guerra entre el tripartit o jo, i ha perdut.

M'agradaria seguir llegint els teus acurats comentaris al meu bloc. Ja sabeu que casa meva és casa vostra. Jo també sóc d'esquerres si això significa voler igualtat social i intentar ajudar a aquell que ho necessita. Sóc simple i infantil, però no crec que els que han sortit ho siguin gaire. Són el poder pel poder i això a mi em sona més a dretes!!!

Salut a tots.

Pedro ha dit...

Si no fos perquè el conec diria que li fa il.lusió entendre's amb Erc i tot.
I com que no només el senyor José Antonio té dret a fer demagògia (el cert és que esperava més d'un diputat) li pregunto si Montilla farà el que va fer quan era alcalde de Cornellà ia ra viu a Madrid igual que vivia Sant Just llavors.

Llàstima que d'aquests deu arguments no en parlés durant la campanya...sofisme potser?

Lucien de Peiro ha dit...

Que quedi clar: sóc d'esquerres o així m'ho crec.

Afortunadament, vistes les opcions i els escons que ens deixaren les eleccions, no hi havia millor opció que reeditar el Tripartit (diguem-li ara Entesa, que el marketing no té perquè èsser patrimoni de la dreta).


Algunes burrades d'aquest temps:

CIU+ERC?: Antinatura. Esquerra i Dreta plegades? No té cap sentit, peró hi ha gent que ho volia. No els entenc. On queda el judici polític. Ah sí, sobiranisme. Jo no vull un govern fonamentat en el sobiranisme. Dos telenotícies i prou.

CIU+PSC?: No tan antinatura, doncs el PSC no és tan esquerrà com ERC, peró hauria sigut un suicidi per a Montilla i per als seus.

Tripartit amb Carod de President: Aquesta és la burrada més grossa que he sentit aquests dies. Aixó seria el suicidi absolut de Montilla i una incongruència política.

Tripartit II: govern de perdedors? Vale, peró tots junts són un grup guanyador.

Senyor Donaire, aquest matí, quan m'han dit que hi havia pacte Tripartit (Entesa) he somrigut, m'he alegrat. Aviam ara què passarà.

Robert ha dit...

Don,

Jo vull ensurts!! A on hem de firmar perquè siguis parlamentari? :=)

La veritat es que en Monti s'ha guanyat el meu respecte, sembla ser que s'ha apostat pel que convè a Catalunya i no a Ferraz. Ara bé, no puc evitar tenir els meus dubtes... espero que la falta de suport parlamentari a les Corts Espanyoles no sigui l'excusa per fer eleccions anticipades!

Plam ha dit...

11. Sense Tripartit (Entesa és un eufemisme de Tripartit?) no suquem.

En fi, espero que vagi millor aquest tripartit (o entesa) que l'anterior. Felicitats. Tu segueixes de diputat, al final?

Enrock ha dit...

Hola Donaire,
enhorabona per l'Entesa.
Mai ben dit "entesa", tot esperant que les condicions que s'hagin posat sobre la taula, entre els tres de l'esquerra, vagin a bon port (que no passi que se'n vagin a Perpinyà, allò de la corona d'espines,etc.).
Respecte al 9è punt que dictes, t'haig de comentar que he vist en Mas amb unes declaracions a la televisió, amb ràbia continguda per ser guanyadors vençuts, tornant a la "crítica destructiva" que, de vegades, em fa pensar que fa com en Rajoy. Per ells, la dreta sempre té la raó -que de vegades, és "il.lògica"- i l'esquerra tot ho fan malament...no hi ha res que es faci bé! (santa paciència...)

don-aire ha dit...

Narcís

El projecte de federalisme és consubstancial al PSC. Forma part dels seus estatuts, del seu cos teòric i de la seva història. Si no ho defensés, hauria de canviar de partit.
L'Estatut i el seu desplegament permeten la creació d'un model d'Estat d'inspiració federal. I tant. I ZP hi aposta. Ho sé. Només cal veure què diu l'Estatut andalús i quines propostes de reforma estan arribant.
Hi ha un problema de fons. Una part dels catalans no volen participar d'una Espanya federal, sinó que volen una Catalunya independent. És legítim. Però és clar que són dos projectes diferents. Jo no vull afeblir Espanya per acabar fora d'ella.
Però el gran debat del federalisme ara no és la relació entre Catalunya i Espanya. Jo vull que Catalunya sigui federal. És a dir, vull que es despleguin les vegueries. Vull que aquestes vegueries siguin realment un instrument de descentralització del poder. I vull que s'apliqui la proposta de devolució de competències als municipis.
No val construir una Espanya federal en el marc d'una Catalunya jacobina.

don-aire ha dit...

Pedro

Efectivament no em coneix. Jo tampoc tinc el plaer.

Té raó. La demagògia no és patrimoni de ningú. Només cal seguir la campanya que ha fet CiU.

Li vull afirmar amb total sinceritat que respecto molt el seu partit de referència. Crec necessari que CiU sigui un partit sòlid com és; estic segur que faran una bona oposició i que en un horitzó no massa llunyà governaran Catalunya; i conec, respecto i valoro alguns polítics d'aquesta formació, com he comentat en diversos posts.

Ara bé. El PSC ha de fer una revisió a fons del seu discurs i gestió, perquè les urnes l'han castigat. Però a CiU també li convé una mica d'autoanàlisi. No soc ningú per donar lliçons, però hi ha persones de CiU que resten més que sumen.

Darrera. Els lectors d'aquest post no poden trobar estrany la meva defensa de l'Entesa. No és nova.

Lucien

Bona anàlisi. Ho subscric al 100%. Què tal la Fageda?.

Robert

Je je. Entre els Ciutadans (es vestirà el Rivera per anar al Parlament?), unes majories molt ajustades, en Caord de vice i en Saura de Conseller d'Interior, jo crec que l'espectacle està garantit. No necessiten actors secundaris. Els protagonistes tenen prou solvència.
Com diu don Güebos, preparin les crispetes.

Plam

L'Entesa no és cap invent. És un nom que forma part de la història política del país (i també al País Valencià i a Ses Illes). De fet, els senadors catalans d'esquerres estan integrats en un grup que es diu "Entesa".
Gràcies pel suport. ;-)

Enrock
Tens raó. Em sembla que CiU també ha de fer autocrítica. La via de la crispació només genera desertors a les urnes i pocs resultats. Igual que en Rajoy. Estic d'acord.

Fera Ferotge ha dit...

Ara ens toca feina, tant a vosaltres per explicar l'Entesa a Espanya- ho sento però jo ho diferencio- com nosaltres explicar l'aposta propia d'una Catalunya d'esquerres.

Per lo altre, estic molt ilusionat amb aquest nou projecte, i considero que funcionarà millor que el tripartit. Però em decepciona bastant una part de la societat que es dedica a manifestar-se i a fer-se els indignats per en el fons, la denominació d'origen de Montilla. M'òfen, pensava que Catalunya era una altra cosa, i el que vaig escriure ahir al bloc hauria de ser aceptat sense que ningú ho notifiqués.

Cuidis

Pedro ha dit...

Em pensava que defensaves un govern fort del Psc lliure de condicionants. Com ha fet el Psc tota la campanya.

El meu partit de referència és el PNB, no en tinguis cap dubte, i en menor mesura els laboristes i els demòcrates anglo-americans.

No sabria dir qui ha fet més demagògia últimament. Encara recordo el castell de Montjuïc...