23 d’abril 2006

10 razones para un sí

Ya sé que ustedes dirán "Claro, y qué vas a decir tú". Yo también lo pensaría. Pero permítanme que les diga que el Estatuto de Cataluña es un buen Estatuto. Rectifico. Es un extraordinario Estatuto. Ya lo sé. Pueden sospechar que esta afirmación no nace de mis convicciones profundas, sino de las consignas del PSC. Yo también lo sospecharía. O sea. Que léanse este decálogo con la prudencia debida; desconfíen, que es lo que hay que hacer cada vez que un político abre la boca. Pero consideren la posibilidad que quizás responde efectivamente a lo que pienso.

Iba es escribir que hay que votar porque Jiménez Losantos, Rajoy y Acebes votarían que no. Pero tal vez es un argumento demasiado evidente. Veamos algunas de las mejoras.

  1. Se fijan unos derechos (y deberes) básicos en una época de ataque contra las mejoras del estado del bienestar: el derecho de los mayores, de las mujeres, de los niños, de las familias (así, en plural), el derecho a una administración eficaz, a un espacio natural digno, a vivir con dignidad el proceso de la muerte, a la enseñanza gratuita, a la participación, al acceso a una sanidad pública de calidad... Sólo por este capítulo vale la pena el Estatuto.
  2. Fija unos órganos de control a la acción del ejecutivo: el Consejo de Garantías Estatutarias (para que las leyes se ajusten al Estatuto), el Síndico, el Sindicatura de Cuentas (para evitar la marbellización de la política) o el Consejo Audiovisual (para que los medios de comunicación no sean la voz de su amo).
  3. Apuesta por los municipios. El Estatuto reconoce la independencia del poder local en los ámbitos de su competencia, incrementa el ámbito de competencias de los municipios, mejora el sistema de financiación de los entes locales y reconoce y protege la diversidad de los municipios. Qué quieren que les diga. Yo soy de los que piensa que el poder, cuanto más cerca, mejor. Siempre es más fácil tirar al alcalde al río que emplumar a un presidente de Gobierno.
  4. Incrementa la potestad del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que es la última instancia jurisdiccional de todos los procesos iniciados en Cataluña, excepto en lo que se refiere a la unificación de doctrina. Se mejora de forma sustancial el sistema jurídico de Cataluña.
  5. Propone un modelo lingüístico razonable, basado en dos principios elementales. Primero, que todas las personas que viven en Cataluña tienen el derecho y el deber de conocer el castellano y el catalán, de la misma forma que cualquier persona que vive en España tiene el deber de conocer el castellano. Segundo, que una persona se puede dirigir a la administración en el idioma que desee. Simple, ¿no?.
  6. Mejora sustancialmente el papel de las instituciones de Cataluña, desde su presidente al Parlamento, el Gobierno o las veguerías. Por tanto, el Estatuto consolida el entramado institucional de Cataluña y determina sus ámbitos de actuación. Permite la voz de Cataluña en la Unión Europea (siguiendo por cierto el modelo alemán) y la posibilidad de relaciones con otras comunidades.
  7. Fija de forma explícita el marco de competencias. El Estatuto detalla de forma muy precisa los ámbitos de competencia exclusiva y compartida, con el fin de evitar la absurda pugna que ha presidido la política autonómica en el último decenio, en el que el poder central y autónomico (aquí y en Murcia) se disputaban cada día una microcompetencia como la potestad de fijar el horario de los comercios o el buceo profesional. No es cierto que el Estatuto otorgue nuevas atribuciones a la administración y incremente la "presión de lo público", sino que simplemente define quién debe hacer qué.
  8. Propone la creación de una Agencia Tributaria propia, que tiene capacidad normativa en los impuestos propios y los cedidos. En román paladino, este órgano de la Generalitat podrá decidir, en aquellos impuestos que le son propios, los tramos, los niveles, las exenciones, las bonificaciones, los sistemas de pago y el modelo de inspección. En un porcentaje no pequeño de tributos, la presión fiscal (alta o baja) dependerá del gobierno catalán de turno. ¿Efectos?: Ahora podremos trasladar a escala catalana el debate europeo sobre impuestos y servicios públicos.
  9. Se incrementa la capacidad económica de la Generalitat, con el incremento del tramo de IRPF (50%), IVA (50%), mayor número de tributos propios y una inversión estatal durante siete años equivalente al peso del PIB catalán sobre el PIB estatal. Por cierto, eso es bastante más de lo que se negoció en el Parlament. Lo digo porque no es cierto que en Madrid sólo se aplicó la tijera. En algunos casos, como éste, el texto mejoró sensiblemente.
  10. Apuesta por un modelo de estado federal. Que es (bajo mi modesto punto de vista) el modelo de organización territorial eficiente que sustituye la organización en cascada (de arriba para abajo) por un modelo en hiedra (de abajo para arriba). Los modelos federales son más eficientes y más corresponsables.

El Estatuto no nos hará mejores. Tampoco romperá España. Ni evitará que se perpetren atentados como el Diario de Patricia o Ventdelpla (una teleserie catalana que demuestra que la ñoñería es universal). No garantizará que el Akasvayu gane la ACB o que el Nástic suba a Primera. No ayudará a dejar de fumar o a reconocer la adicción al juego. No nos hará perder peso, ahora que se aproxima el verano y tanto lo necesitamos. No evitará que alguien malgaste 150.000 euros en un coche. Ni limpiará las costas de medusas. Para decirlo en una palabra, el Estatuto (si es aprobado) incrementará la capacidad del gobierno local para acertar o equivocarse. Que es, creo, una utopía razonable.

Feliç Sant Jordi

21 d’abril 2006

Miratges

Si visiten Empúries, poden començar per l'audiovisual. El va dissenyar en Jordi Pardo fa molts anys, però encara manté la seva capacitat pedagògica i la seva força evocadora. Després poden gaudir d'una visita teatralitzada: Una romana patrícia recorrerà les diverses parts de la ciutat clàssica i sentireu per un moment el vertigen dels viatges en el temps. Per fi, deixeu que el so de les pedres us desvetlli a soles els enigmes de la història: el poder, l'aventura, l'infortuni o el pes de la mort.

Com un vigilant petri, el conjunt monumental està presidit per l'Asclepi (o, si voleu, per l'Escolapi). Bé, en realitat és una còpia de l'Asclepi "real", que es troba situat en el Museu d'Arqueologia de Catalunya. Aquesta bellíssima escultura ha estat notícia recentmet perquè el MAC ha dissenyat un programa per a la seva rehabilitació. El primer que hem descobert és que probablement no és Asclepi, sinó Serapis o una divinitat sintètica. També s'ha constatat que en realitat és una obra del segle II aC i no del IV. L'acció més rellevant de la rehabilitació és la reposició de les mans de la figura. Finalment, l'Asclepi recuperarà els seus braços, escampats per les runes en el moment de la troballa. Què farem amb la reproducció situada en el mig de la ciutat grega?. Li afegirem també les extremitats?. He de confessar que a mi se'm farà molt estrany veure el déu grec amb els braços enganxats: És com si a l'Esfinx de Gizeh li afegíssim de sobte el nas.

Això m'ha fet recordar el viatge a la hiperrealitat de l'Umberto Eco. Un dels passatges més delirants d'aquest extraordinari trajecte és la seva visita al Palau de Living Arts de Buena Park, avui feliçment tancat. Entre les peces insòlites del Museu, Eco destaca una Venus de Milo... amb braços. Mentre que les imitacions intenten aparentar l'original, aquesta Venus explicita la seva absoluta inautenticitat. No té por de l'ull expert que desvetlla la seva falsedat, perquè aquesta és volguda i evident. Però encara més. Si les imitacions sempre estan per sota de l'original, el missatge de l'estàtua de Living Arts és l'invers: Jo soc una còpia, però milloro l'original. Jo tinc braços i ella no. El mateix passa en els parcs temàtics. Són reproducció a escala de món llunyans, però en versions millorades.

De vegades, la realitat és la construcció de la realitat. Com en un miratge. Com els replicants de Blade Runner. Recorden?. Còpies humanes, però capaces de viure una vida més intensa:

Yo... he visto cosas que vosotros no creeríais... atacar naves en llamas
más allá de Orión. He visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta
Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la
lluvia. Es hora de morir.

19 d’abril 2006

e-morts

Obro el correu acumulat. Vàries pàgines. Alguns em responen correus que mai he enviat (Re: I'm sorry); d'altres em venen drogues o em prometen fortunes instantànies. Caic en el parany i em miro un forward, un power point que sembla fet per una escisió integrista dels Hare Krishna... I finalment, l'ensurt: una cíberesquela. No sé si és un spam, però jo a aquest "Conrado" (QEPD) no el conec de res. De fet, no conec cap Conrado.

A mi les esqueles no m'agraden massa. L'Umberto Eco diu que és l'única part dels diaris que no llegeix amb ulls crítics. I alguns sociòlegs li han dedicat estudis més o menys rigorosos. García Sandoval va realitzar una Tesi Doctoral sobre les esqueles en El Mundo, dirigida per Camilo José Cela. Fins i tot, pot arribar a formar part d'una exposició. En la mostra que el CCCB dedicarà als 125 anys de La Vanguardia (comissionada pel gran Màrius Carol) han tingut l'encert de destinar un espai a l'evolució dels darrers adéus. Algunes d'elles són antològiques, com aquesta publicada el 2003:

"[Fulano de Tal] Amigos, pocos. Parientes, demasiados. Nota: El texto, hasta aquí, se ciñe con exactitud a lo redactado por el difunto para su propia esquela. Nunca te sentiste querido porque no confiabas en nadie. Solo pudiste confiar en [tres noms] y, a través de ellos te habrás reconciliado contigo mismo, con el mundo y con tu sobrina [l'anomenen], que de pequeña siempre te necesitó tanto y nunca se atrevió a decírtelo. Y aunque no me crees , nunca te podremos olvidar”.

Però això de les esqueles en els diaris o les estampetes dels enterraments (força kistch, no ho podem negar) està condemnat a la desaparició. Espero que els spams d'esqueles no es generalitzin. I suposo que qualsevol dia arribaran als avisos de defuncions per mòbil o per PDA. Temps al temps. Per anar obrint boca, podeu visitar el web necròpoli, que llista els noms dels finats ordenats per províncies (que ja té la seva versió catalana en proves). També existeixen ja els cementeris virtuals on no et roben els rams de flors. Per als que necessiten un referent físic, poden convertir les cendres del mort en un bell diamant, de moment amb dissenys clàssics, però aviat amb una versió Agata Ruiz de la Prada o Tous. Algunes funeràries tenen pàgines web on pots consultar les esqueles, enviar e-condols o seleccionar els objectes mortuoris on line.

Algunes iniciatives han fracassat. No sé si recorden la idea dels emails postmortem: una empresa es comprometia a enviar els correus que els clients redactessin com a "darrera carta". Com sabia l'empresa que estava mort?. Si el client no activava una clau durant un temps prudencial, llavors el sistema enviava els mails suposadament postmortem. El problema va ser que molts correus es van activar quan no debien (per error, per oblit, per accident) i van generar un allau d'ensurts, de declaracions d'amor inoportunes o de confessions abans d'hora. Torno a mirar-me la cíberesquela i ara no sé què fer. L'envio a la paperera de reciclatge?.

10 d’abril 2006

Cuéntame cómo pasó

Ha sucedido en un instante. Estaba repasando un documento antes de entrar en una reunión. Ya saben, de ésas de power point y material de soporte. Decidiendo el tono justo de las palabras y los objetivos básicos. Memorizando las estrategias. Y entonces sucedió... Alguien estaba escuchando los indios tabajara lo suficientemente alto como para que yo lo percibiese.
Esa canción está impregnada en mi memoria como un tatuaje en el almacen de recuerdos. Lo primero que percibí nítidamente fue el olor. El humo de los cigarros y puros de papá se iba depositando en la tapicería como sedimentos de nicotina. Los viajes olían a Ducados mezclados con escai. Íbamos los cinco (Juanje, Javi, Mercedes, el pequeño Jorge y yo mismo) apretados en la parte trasera del 124. El sol entraba por todas las rendijas del coche y llenaba la pequeña estancia de agosto. Mientras, mamá sostenía el casette a pilas en su regazo y saltaba de los Payasos de la Tele a Nino Bravo o a los indios tabajara. 1.200 kilómetros en pleno agosto entre la Costa Brava y Extremadura, pasando por el epicentro de Madrid. Los indios tabajara son la banda sonora de los Monegros sin planes de regadío, de la dehesa extremeña casi infinita, de los restaurantes de lomo con patatas y helado de vainilla, del tránsito en Calatayud o Talavera de la Reina, del polvo de Castilla o del atasco infinito de Madrid.
Entro en la reunión con una extraña sensación de calor. La sala de reuniones me parece ahora muy pequeña y sueño que me escapo por Bujaraloz, lejos. Siempre al sur. Al espacio imposible de los recuerdos.

07 d’abril 2006

Rànquings

Alguns lectors del blog m'han demanat que actualitzi la informació de la blogosfera socialista amb algunes dades complementàries (comarques, municipis, blogs més actius...). Ja que vivim a la civilització de l'estadística, he pensat que potser sí les dades poden tenir un cert interés. Aquests són els principals resultats.

Les principals comarques

No es comptabilitzen aquells blogs que no estan donats d'alta en l'agregador del PSC
  1. Maresme (23)
  2. Barcelonès (21)
  3. Vallès Occidental (13)
  4. Baix Llobregat (9)
  5. Vallès Oriental (6)
  6. Tarragonès (5)
  7. Baix Empordà (3)
  8. Baix Camp (3)
  9. Segrià (3)
Les principals ciutats
  1. Barcelona (17)
  2. Mataró (15)
  3. L'Hospitalet (4)
  4. Sant Cugat (4)
  5. Tarragona (4)
  6. Cerdanyola (3)
  7. Sant Joan Despí (3)
  8. Reus (3)
  9. Lleida (3)
Els blogs amb més actualitzacions

Si en un dia s'han realitzat vàries entrades, només s'ha considerat una, de manera que el valor més alt possible és 31. Aquest és el valor dels dos blogaires més actius, en Ramon Bassas de Mataró i l'alcade Baron.
  1. Ramon Bassas (31)
  2. Joan Antoni Baron (31)
  3. Marc Vergés (30)
  4. Jordi Pedret (26)
  5. Javier Naya (25)
  6. Manel Mas (23)
  7. Enrique Castro (22)
  8. Paco Aranda (21)
  9. Lourdes Muñoz (20)
  10. Álex Valiente (20)

Els blogs més visitats

S'ha comptabilitzat el número d'entrades el dia 31 de març. Alguns dels blogs no tenen un comptador o no és públic, de manera que no disposen de registre estadístic. Sens dubte, Això altera el resultat ja que els blogs de Lourdes Muñoz o Manel Mas són alguns dels més visitats.
  1. Miquel Iceta
  2. Ramon Bassas
  3. José A. Donaire
  4. Eulàlia Mas
  5. Joan Ferran
  6. Àlex Masllorens
  7. Javier Naya
  8. David Fuentes
  9. Cristian Alcázar
  10. Nadia

Els blogs més enllaçats

Hem comptabilitzat els enllaços registrats amb Technorati. És cert que no els seus registres tenen alguns gaps, però segurament és el millor proveïdor d'estadístiques d'enllaços de la xarxa.

  1. Ramon Bassas
  2. Lourdes Muñoz
  3. Miquel Iceta
  4. José Antonio Donaire
  5. Eulàlia Mas
  6. Enrique Castro
  7. Manel Mas
  8. Víctor Francos
  9. Javier Naya
  10. Joan Ferran
En la propera edició (el mes de juny) , contrastarem els resultats dels blogs socialistes amb els blogs afins a altres sensibilitats polítiques. Feliç finde!

05 d’abril 2006

Veus al vent

El bing bang ciberpolític sembla no tenir aturador. Com els límits de l'univers, les veus singulars dels blogs polítics s'expandeixen en una gama de sons plural i complexa com la vida mateixa. Blogs d'alcaldes, de diputats, de joves entusiastes, d'avis experimentats, de veïns empipats, d'aprenents de filòsof, de politòlegs intuïtius, de visionaris, de nous postmoderns, de neorurals aburgesats, d'escriptors frustrats, de regidors tot terreny, d'estrategues de l'aparell, d'ex militants resentits... De mica en mica, aquests escrits ja no són el reflex de la política, sinó que són la política mateixa. La veu s'ha fet discurs.

Els blogs socialistes són el principal gruix de la ciberpolítica catalana. Però com demostra Saül Gordillo, en el millor recull de blogs polítics catalans de la xarxa, els blogs afins a altres sensibilitats han crescut de forma exponencial. Benvinguts siguin a aquest Parlament virtual, cada vegada més plural i dinàmic. També han nascut nous experiments com l'excel·lent portal socialdemòcrata i les opinions polítiques en format digital guanyen adaptes dia rere dia. És potser un bon moment per fer un balanç de la salut dels blogs socialistes, que es pot contrastar amb l'estudi que vaig fer el mes de gener.

L'univers d'estudi són tots els blogs registrats en el cens del PSC que hagin fet almenys una entrada en el mes de març. Per tant, l'estudi no té en compte els blogs inactius, és a dir aquells que no s'han actualitzat des de febrer. Tampoc s'han computat els agregadors o els webs que no tenen les característiques bàsiques d'un blog. El número total de blogs computats (actius) és de 103.

La primera dada rellevant és que es constata un increment significatiu dels blogs femenins. Si el gener, les blogaires representaven un 19% actualment s'apropen al 25%. Un de cada quatre blogs socialistes catalans està redactat per una dona.

La geografia de la blogosfera socialista manté les constants vitals dels darrers mesos. L'epicentre de la blogosfera es un remake de la primera línia ferroviària catalana, que uneix els pols de Mataró (15 blogs) i Barcelona (17). També els espais comarcals més prolífics són el Maresme (23) i el Barcelonès (21), que representen prop de la meitat de tots els blogs socialistes catalans. El cas del Maresme és molt interessant. L'esforç iniciàtic de Bassas i Mas ha creat una mena de clúster blogaire, que transcendeix els límits del PSC. El Maresme és l'epicentre de l'activitat blog d'altres partits i iniciatives periodístiques (el mateix Gordillo) o intel·lectuals.


Novetats en la cartografia bàsica?. Algunes. En primer lloc, es constata un creixement molt significatiu de l'activitat a la Regió I, especialment al Vallès Occidental (13) i el Baix Llobregat (9), una expansió molt difosa en el territori. Les localitats amb més activitat són Sant Cugat (4) i L'Hospitalet (4), amb un registres molt inferiors als de Barcelona i Mataró. La segona diferència és l'expansió territorial en comarques molt diverses: N'hi ha tantes comarques amb blog com comarques sense blog. Finalment, constatem l'increment exponencial al Camp de Tarragona, que és el principal eix d'expansió de la conurbació de Barcelona. Recordem que en el mapa del gener, el Camp de Tarragona era un desert.

Qui escriu?. Les Joventuts són una part significativa del total, però inferior als estudis precedents. Un cada de cada quatre blogs està redactat per un membre de les JSC. Creix erncara més la participació dels diputats al Parlament i al Congrés: concretament, 21 diputats actualitzem regularment el nostre blog (la meitat del Grup Parlamentari) i 4 diputats al Congrés també tenen una activitat notable. He registrat 17 regidors i cinc alcaldes, que utilitzen aquest instrument com una forma de millorar la relació entre ciutadans i administració. Si consulteu aquests blogs, podreu constatar la rellevància d'una nova forma de democràcia activa. La resta de blogs (que no són pocs) estan escrits per persones que són simpatitzants o militants del PSC però que no tenen cap vinculació orgànica. Aquesta dada em sembla magnífica: la ciberveu socialista no està estructurada en una xarxa jeràrquica, sinó que és el sumatori de petites veus particulars amb major o menor capacitat de convocatòria. Una nova polifonia.

En el mes de març, es van escriure 731 posts socialistes, és a dir 23 posts diaris. La mitjana de posts mensual és de 7,1 o si voleu un post cada quatre dies. Alguns analistes han afirmat que el fenomen blog no té una continuïtat en el temps i que un número molt elevat dels blogs estan encallats en el seu primer registre o tenen una intensitat gairebé nul·la. Un de cada tres blogs és de baixa intentitat, ja que només ha registrat un o dos posts en el mes de març. 18 blogs tenen una regularitat baixa (entre 3 i 4), 23 tenen una regulatitat mitjana (fins a 8 posts). Hi ha un número significatiu de blogs que tenen una regularitat alta (14) o molt alta (13), que pot arribar als 31 posts mensuals, un per cada dia.

És cert que el boom dels blogs socialistes coincideix amb el mes de novembre. En aquest mes neixen 35 dels 103 blogs censats. Però vull destacar que des d'aquest mes s'han creat 33 blogs més, 8 en el mes de març. De fet, alguns blogaires ja han bufat les espelmes del seu primer aniversari. Onze blogs es van crear abans del juliol de 2005 i ja estaven circul·lant per les onades cibernètiques sis blogs precursors l'any 2004. L'ona expansiva, com deia, no sembla tenir aturador.