30 de març 2007

Política 2.0 (II)

El principi bàsic de la política 2.0 és el canvi de model. En la política 1.0, uns pocs (els polítics i els tècnics d'alt nivell) pensen, estudien, discuteixen, comparen, proposen, decideixen i executen. I mentrestant la gent mira CSI, practica l'spinning, rega les tulipes, viatja a Egipte o passeja amb el seu gos o amb la seva senyora (o amb el seu gos i la seva senyora). La política és una cosa dels polítics. I què proposa la política 2.0?. No es tracta només de permetre que la gent decideixi. Vol dir essencialment obrir les finestres de la política per a què la gent pensi, estudïi, discuteixi, compari, proposi i (naturalment) decideixi.

Les pors

La política 2.0 fa por. Els polítics no es fien dels ciutadans. I els ciutadans no es fien dels polítics. No és el millor escenari per afavorir un canvi de model, que passi de la jerarquia piramidal a l'estructura en xarxa, del flux top-down actual al botttom-up i al bottom-bottom. La millor forma de véncer les pors és donar-li forma. He anotat els principals peròs que m'han presentat contra la política 2.0.

Els NIMBYs

Vivim en una societat instal·lada en el Aquí no, una versió moderna dels nimbys, que només sembla mobilitzar-se per evitar que el seu espai de referència sigui alterat. Volem energia eòlica, però allunyeu els molins. Necessitem presons, però no en la meva ciutat. Potser sí que han de venir immigrants, però que es vagin a viure a un altre barri; i a una altra escola. Si generem un espai de debat i partipació activa, no estarem donant veu als nimbys?. No només tallaran carreteres i llençaran ous als polítics més propers, sinó que a més tindran plataformes de reivindicació?.

A mi també em preocupen els aquinós. En un model de política 1.0, els Aquí No busquen uns espais de reivindicació que limiten el debat i reforcen la seva posició. Tallar cada dia una carretera, omplir el barri de cartells reivindicatius o pressionar el polític de torn (seguint la lògica dels lobbies americans) són mesures amb una extraordinària força. Però fixem-nos que cap d'elles permet el debat, ni la discussió. En un espai de política 2.0, els conflictes nimbys es poden debatre obertament. Això permet superar el pols ciutadà - polític i situar el debat en el seu punt real. Una dels principis bàsics de la nova política és que les tensions se superen si s'expliciten, no si s'amaguen.

La representativitat

Si generem mecanismes que permetin la implicació de la gent en el procés de decisions polítiques (estudi, discussió, debat, elecció), com podem estar segurs que hi haurà una representativitat real?. Unes eleccions són representatives perquè es basen en el principi "Un individu, un vot". Quina és la representativitat de la nova política?. I si només sentim una veu?. I si una part de la població és més eficient, més activa, i la veu que emergeix és en realitat una veu petita?. I si és cert que les majories són silencioses?.

En realitat, la política 1.0 és molt poc representativa. La gent només participa de forma activa a les eleccions i voten un candidat, un equip i un programa, que té un valor relatiu. Durant la legislatura, la gent no té mecanismes per alçar la seva veu. Quatre veïns agrupats en una associació, una carta al director, un trucada al regidor d'urbanisme o una entrevista dels veïns d'una urbanització amb l'alcalde són les vies que té la política 1.0 per auscultar les veus de la gent. En general, els demandants plantegen el problema i deixen en mans del polític la seva solució.

La política 2.0 permet que s'ampliï l'auditori de la política virtualment a totes les persones. A totes les veus. La principal diferència és que aquest model no només capta les demandes, sinó que també planteja possible solucions, estudia les alternatives, estima les renúncies, avalua costos i beneficis i, finalment, permet escollir una opció. Això no vol dir que tothom ha de participar en el procés de decisió. Moltes persones no ho faran. La clau, però, és crear mecanismes en el que efectivament qui vulgui, pugui. Per exemple, si s'utilitzen les eines de l'e-govern, hem de fer prèviament una campanya d'alfabetització tecnològica. I hem de crear els mitjans d'accés, com per exemple, biblioteques amb accés gratuït a Internet. La clau no és que tothom participi, sinó que tothom pugui participar.

La desídia

"Apropar el microfon a la gent només servirà per constatar que no tenen res a dir", em deia un dels advocats del diable. El que realment interessa a la gent, em comenten, és el futur de Ronaldinho o les fotografies de la Pataki. Ja ho deia abans: ni els ciutadans es fien dels polítics, ni els polítics dels ciutadans.

La realitat segurament és una altra. L'interès per la política és molt viu i el grau d'implicació de la gent és més elevat del que ens imaginem. Només cal veure la capacitat de mobilització contra la guerra o contra el govern, fins i tot després de passar per la liposucció del Manifestómetro. Un dels programes estrella de la televisió parodia la política i els polítics. El preu del cafè pot arribar a ser un debat nacional... Com diu l'Oriol Vaquer, no hi ha desinterès per la política: Hi ha desinterès pels polítics. I, francament, no m'estranya.

La política 1.0 prescindeix normalment de la gent. En algunes ocasions, el polític de torn aposta per la participació. Convoca els ciutadans de Villarriba per tal que siguin ells els qui decideixen quina escola ha d'acabar construint l'Ajuntament. Un arquitecte exposa tres models, una barraca, una favela i una escola digna, que és curiosament la que vol construir l'alcalde. Després de 15 minuts de reunió, la gent comença a mirar el rellotge, se'n va a fer el sopar i s'absenta amb una excusa improvisada. L'alcalde certificarà la inutilitat dels processos participatius i la gent certificarà la inutilitat dels processos participatius. Tinc la intuïció que les fracassos de la democràcia participativa es basen en la manca absoluta de confiança entre les dues parts. No és desídia. És mer estalvi de temps.

La ignorància

Moltes vegades, la gent no disposa de tota la informació. Els polítics sí poden fer una lectura integral, global. Per tant, si traslladem la lectura de les decisions a la gent, podem caure en lectures parcials basades en l'òptica personal, i no col·lectiva. En la política 1.0, els polítics creuen que és possible tenir una lectura global dels processos. En la política 2.0, hem d'assumir que l'única visió global possible és l'aportació de visions fragmentades que provenen de la societat en xarxa. La superposició dels fragments, de les tesel·les, és la millor aproximació a la realitat - mosaic.

La capacitat creativa de la gent és infinita. Despreciar aquest capital humà és un absurd malbaratament de recursos. La blogosfera ens ha apropat a milers de persones brillants, creatives, actives, subtils, profundes... No es tracta d'un fals igualitarisme del tipus "Què tothom digui la seva" o "Totes les opinions són igualment vàlides". Es més aviat la capacitat d'aportar idees, opinions i alternatives des de la gènesi mateixa de la proposta. No totes les aportacions tindran el mateix valor, de la mateixa manera que no tots els blogs tenen la mateixa audiència. Però la rellevància de les opinions es crea de forma natural, sense necessitat d'un actor extern que ens indiqui quins blogs hem de llegir i quins no.

La mort de la política

Si la política només és la gestió de les veus, què en fem de les ideologies?. Seran els polítics del futur simples moderadors?. En Rubalcaba o en Gallardon s'hauran de reciclar en aquells webmasters, que esborren els comentaris amb insults o que saluden els nous usuaris?. "Saluda a [sabelotodo], un nou nick de la nostra comunitat de debat sobre les energies renovables". Una càrrega de profunditat contra la política 2.0.

Sense les veus no hi ha política 2.0, però només amb les veus què serà doncs la política?. En primer lloc, és evident que la democràcia deliberativa no pot substituir la decisió política. En darrera instància, són els polítics els qui han de fer. Tanmateix, prendre decisions contra una visió alternativa de la solució serà un risc molt alt. N'hi ha qui també se'n va a la guerra, malgrat una opinió pública en contra. En segon lloc, la veu política ha de participar en el procés com una veu més, fins i tot com una veu qualificada. Quan més explícita sigui la veu política en el debat, millor. Tercer (i sobretot). La política 2.0 s'ha de fer sobretot fora de la política. El pes de la nova política i els seus instruments ha de bascular cap a la gent, allò que anomenem societat civil (no són civils totes les societats?).

En el proper post, parlarem dels instruments. Mentrestant, poden seguir el fil d'Ariadna de la política 2.0 a Blogitic, marketing alternatif, weblogg-ed, flylosophy, YvesWilliams, Mungia Gorria, Directorio del Estado, ilegorri, Martanauta, Marc Vidal i especialment Juan Freire i Carlos Guadián, el nomber uan.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Tiene usted una fe sorprendente en el género humano

Carlos Guadián ha dit...

Tu si que ets un nomber uan...

Una abraçada,

Anònim ha dit...

Excelente post. Espero que siga la saga. Buen trabajo, Don.

Mire

Ara o mai ha dit...

Si la política 2.0 s'ha de fer fora dels partits polítics, no hauríem de prescindir dels partits?. És a dir, no ha arribat el moment de pensar una política sense polítics?.

certificado ha dit...

Si el origen y la meta de la política está en la justicia, ésta es de naturaleza ética. Se sitúa así en el centro la acción responsable de la persona, cuya apertura a la pregunta «qué es la justicia», cuáles son sus exigencias aquí y ahora, no puede excluirse del ámbito de la acción política sin herirla en su núcleo mismo.

En efecto, considerar la justicia sólo en el horizonte del pensamiento teórico, externo a la realidad de la acción política concreta, que se reduciría en realidad a simple técnica para determinar el ordenamiento jurídico y, al final, a una forma de regular las luchas por el poder, ocultaría la responsabilidad de la conciencia personal y limitaría así profundamente la dignidad propia de la actividad política.
Llevada al extremo, la separación entre la política y la justicia, conduciría a la corrupción de la primera: el Estado llegaría a convertirse en una banda de ladrones.

En realidad, la esfera de la política pertenece a la de la razón auto responsable, a la de la razón práctica, llamada a percibir las exigencias de una justa estructura de la sociedad en las diferentes situaciones y problemas. Se trata de una tarea fundamental del hombre en el mundo, que ha de «afrontar de nuevo cada generación» como un desafío de naturaleza moral, que nunca consiste sólo en el mero respeto de reglas de juego ya establecidas. Ahora bien, la asunción de esta responsabilidad no puede darse por descontado; porque, al contrario, la función de la razón práctica corre siempre el peligro de ser cegada por «la preponderancia del interés y del poder que la deslumbran», de modo que no llegue a percibir o no quiera respetar las exigencias de la justicia en las situaciones concretas.

Jaume Riu Sala ha dit...

Comparteixo la idea bàsica però canvi de model és això: canvi
i em sembla que política 2.0 treu el nas però només millora el model mantenint els mateixos actors en un escenari diferent. Encara no és el canvi que albirem.
En el meu blog http://nohihacosesacabades.blogspot.com/ "Tot es pot canviar" hi presento algunes pistes per canviar el punt de vista cap a una nova política sense polítics.
Enhorabona per triar la via de pensar i parlar.
Jaume Riu Sala