Contradiccions
No sé si van tenir l'oportunitat de veure l'escena. En Duran i Lleida, amb les seves ulleres de disseny i la seva calba brillant, assenyala amb el dit una dona magrebina i li demana que s'integri. Des de fa unes setmanes, la dreta ha començat a sortir de l'armari i diu el que pensa sense complexos. Si m'ho permeten, vull entrar en el debat de la integració. I, especialment, vull il·lustrar les contradiccions del discurs del demòcratacristià.
Sobre la integració
En Mikimoto ha fet fortuna amb un programa de televisió que, en essència, ens mostra els catalans escampats pels móns de Déu. El presentador viatja a Austràlia i ens ensenya un català que porta 25 anys a Sydney, llegeix novel·les d'en Quim Monzó i menja pà amb tomàquet. En un altre programa, estem a Buenos Aires i podem veure una catalana que escolta havaneres, consulta l'edició digital de l'Avui i segueix les evolucions del Barça. Fins i tot, una marca de cervesa ha fet fortuna amb un anunci que explica la necessitat d'un català destinat a la Xina de mantenir un contacte emocional amb Catalunya i el Barça. ¿Com és que acollim amb naturalitat, fins i tot amb orgull, aquestes mostres de supervivència cultural?. Per què no ens escandalitza?. Per què no els assenyalem amb el dit i els acusem de ser uns des-integrats?.
Demanar una persona que "s'integri" és demanar-li que renegui de la seva identitat. Que es despulli del que ha estat fins ara, que enterri el seu jo i que creï una realitat virtual. Recorden en Raimon?. "Qui perd els orígens, perd la identitat".
La por a la diversitat
En el mateix programa que Duran i Lleida va lluir la seva ideologia xenòfoba, en Carod-Rovira explicava amb molta convicció el problema d'Espanya. "Vostès només entenen una Espanya, que té por a la diversitat, que veu la llengua catalana o la cultura catalana com un problema i no com una riquesa". I té tota la raó. La diversitat espanta. La diferència provoca desconfiança i genera una reivindicació de la uniformitat. Sense complexos, dos persones del públic interpel·laren el vice-president amb un "Señor José Luis", que provocà una lògica indignació per part del líder d'Esquerra.
Crec que la majoria dels catalans admetem sense matisos aquest discurs i reclamem una altra Espanya, capaç de recollir la seva diversitat com un valor i no com un problema. Però això és incompatible amb la interpel·lació d'en Duran i Lleida. No podem demanar a una altra cultura que es desvesteixi del seu pòsit i que s'integri. Amb una mà reclamem una Espanya plural, diversa, però amb l'altra reclamem una Catalunya uniforme. Aquest és el debat de fons. Més enlà dels límits i de les fronteres. El discurs d'en Duran i Lleida proposa una Catalunya que s'assembla molt a l'Espanya que critica en Carod-Rovira.
Cultures superiors i cultures inferiors
Hi ha una escletxa per on es pot salvar, aparentment, aquesta contradicció. D'acord amb el dirigent de CiU, la nostra cultura és millor. Més de cent anys d'antropologia, de Levi-Strauus i de Jauss, per arribar a la mateixa conclusió que els colonitzadors del segle XIX: Hi ha cultures superiors i cultures inferiors. Jo reconec que en aquest laberint dialèctic de seguida em perdo. Com es fa aquest rànquing?. Qui l'encapçala?. La nostra cultura és superior o inferior a la portuguesa?. I a la irlandesa?. I a la xinesa?. Em perdo perquè no entenc massa bé que vol dir superioritat cultural, vostès em perdonaran. La llengua és un atribut cultural, oi?. Quina llengua és la primera llengua?. Com es mesura la superioritat d'una llengua?. I la gastronomia, no és també un atribut cultural?. Què és superior, la fabada o la paella?. El mojo picón o el xató?. I els balls?. Quina posició ocupa la sardana?...
I a mesura que estirem del fil torna a evidenciar-se la contradicció. Mentre que un català explica el seu auditori que la llengua catalana és un tret cultural que mereix el mateix respecte, la mateixa dignitat, que la llengua castellana (i, de fet, que qualsevol altra llengua), en el mateix programa, el mateix auditori, un altre català li diu a una persona que la seva cultura és de segona categoria. Si entrem en el joc pervers de les cultures superiors i inferiors, si no admetem que totes les cultures tenen la mateixa dignitat i el mateix dret de supervivència, llavors no podem escandalizar-nos quan un senyor de Valladolid considera la llengua catalana una vulgaritat.
Cultures i individus
La meva opinió és que les cultures no existeixen. Poden consultar una excel·lent Tesi Doctoral, que defensa brillantment aquesta afirmació. O poden continuar pensar que no, que es pot definir amb precisió què és cultura i, per tant, què és cultura irlandesa, cultura catalana, cultura cubana o cultura thai. Crec que amb el temps, el concepte cultura tindrà la mateixa sort que el concepte raça, un terme desterrat des de fa temps de l'àmbit acadèmic. Però no és aquesta la qüestió que m'interessa precisar.
Admetem per un instant que existeix "la cultura". Que existeix, per exemple, la cultura catalana. Són els individus presoners de la seva cultura?. Un exemple. La gastronomia és un tret cultural essencial, oi?. Un català ha de menjar cuina catalana?. És un botifler si dina un marmitako, una fabada o un kebab?. Pot un català ser vegetarià i renunciar als peus de porc, l'esqueixada o els cargols?. I un català pot parlar en anglès amb la seva xicota sueca?. Pot un català ser budista, sense sentir que estan traïnt la seva pàtria?. I pot vestir-se amb un mocador palestí?. Pot un català gaudir d'una corrida de toros?. I ballar flamenc?. I fer-se soci del Reial Madrid?...
Admetem que hi ha una cultura catalana. D'acord. Però em nego a pensar que hem d'exigir que els catalans visquem "a la catalana". Primer, perquè jo tinc moltes dificultats per definir amb certesa (amb límits precisos) la cultura catalana. I l'espanyola, la irlandesa o la canadenca. Segon, perquè això ens tancaria les portes a totes les altres cultures. I a mi, m'agrada molt el cocido. Però sobretot perquè defenso una societat lliure, d'homes i dones lliures, que viuen, pensen, mengen, estiuegen, celebren, es vesteixen i fan l'amor com volen (i com poden). I aquesta és la tercera contradicció. En la seva apel·lació a la integració, en la seva exigència de què una persona adopti les nostres formes de vida, Duran i Lleida renega de la seva ideologia liberal. Un liberal, més que qualsevol altra persona, hauria de rebutjar l'exigència d'integració, que és més pròpia d'un règim total·litari.
Cultura i drets humans
Podem pensar que el problema de la cultura magrebina és que discrimina la dona. Però és que això no és cap tret cultural. La submissió, l'abús de la força, la desigualtat no són fets culturals, sinó trets socials o polítics. I els drets humans (o l'absència de drets humans) no estan relacionats amb les cultures com si fossin fulls grapats.
Imaginem que hi ha una cultura catalana. Aquesta cultura ha estat històricament molt masclista. Fins fa quatre dies una dona no podia votar o no podia obrir un compte sense l'autorització del seu marit. I ens queda molt camí per recórrer. Quantes rectores hi ha?. Quants assassinats de gènere s'acumulen en les notícies?. Per què les dones cobren menys que els homes per les mateixes feines?... Aquesta desigualtat no és un tret cultural. Es pot lluitar per evitar la discrimació de gènere sense renunciar a la cultura catalana. Simplement, perquè la desigualtat no és un tret cultural. La manca de democràcia, el control policial, la desigualtat social o la injustícia s'han de combatre en el camp de la política i de les lluites socials. I no en l'àmbit de la cultura.
Quan diem que la cultura magrebí és masclista estem obligant una persona a triar entre la seva identitat i la seva llibertat. Es pot ser musulmà i liberal. Musulmà i gai. Musulmà i demòcrata. Musulmà i tolerant. Jo no vull obligar cap persona a abandonar la seva fe, la seva identitat o la seva cultura. Vull que respecti i faci respectar els drets humans i els drets i deures cívics. I un cop assumit això, que es vesteixi com vulgui. Només faltaria.
Drets i educació
Una societat ha de fixar les regles del joc. I en el nostre país, les regles del joc són els drets i els deures que fixen la Constitució i l'Estatut. Un dels àmbits on es poden assumir més fàcilment els principis bàsics de convivència és l'àmbit escolar. Per això, en molts estats veïns existeix una matèria que il·lustra sobre els principis bàsics dels ciutadans. Jo vull que a les escoles s'expliqui Educació per la ciutadania, precisament perquè vull que les diverses cultures que conviuen en el país entenguin que hi ha unes normes bàsiques que estan per sobre de qualsevol criteri cultural.
Aquesta és la darrera contradicció. Convergència i Unió es va abstenir en la votació del Títol Primer de l'Estatut de Catalunya, el que regula els drets i els deures. La dreta està torpedejant l'assignatura d'Educació a la ciutadania, realitza crides a la insubmissió i apel·la al dret dels pares a decidir la formació ètica i espiritual dels seus fills. No entenc amb quina autoritat ells, precisament ells, poden prohibir el vel. ¿No defensen vostès els drets dels pares a decidir la formació dels seus fills?.
Els drets col·lectius estan per sobre de qualsevol consideració cultural. Punt. L'ablació és una atrocitat i m'és ben igual que sigui una tradició ancestral. Vull una societat que respecta, un per un, tots els principis de convivència. Però un cop assumits tots els drets i deures, els individus han de poder viure en un marc de llibertat absoluta. Si el vel és una manifestació cultural sense connotacions de desigualtat, em sembla perfecte que el porti.
Sobre la integració
En Mikimoto ha fet fortuna amb un programa de televisió que, en essència, ens mostra els catalans escampats pels móns de Déu. El presentador viatja a Austràlia i ens ensenya un català que porta 25 anys a Sydney, llegeix novel·les d'en Quim Monzó i menja pà amb tomàquet. En un altre programa, estem a Buenos Aires i podem veure una catalana que escolta havaneres, consulta l'edició digital de l'Avui i segueix les evolucions del Barça. Fins i tot, una marca de cervesa ha fet fortuna amb un anunci que explica la necessitat d'un català destinat a la Xina de mantenir un contacte emocional amb Catalunya i el Barça. ¿Com és que acollim amb naturalitat, fins i tot amb orgull, aquestes mostres de supervivència cultural?. Per què no ens escandalitza?. Per què no els assenyalem amb el dit i els acusem de ser uns des-integrats?.
Demanar una persona que "s'integri" és demanar-li que renegui de la seva identitat. Que es despulli del que ha estat fins ara, que enterri el seu jo i que creï una realitat virtual. Recorden en Raimon?. "Qui perd els orígens, perd la identitat".
La por a la diversitat
En el mateix programa que Duran i Lleida va lluir la seva ideologia xenòfoba, en Carod-Rovira explicava amb molta convicció el problema d'Espanya. "Vostès només entenen una Espanya, que té por a la diversitat, que veu la llengua catalana o la cultura catalana com un problema i no com una riquesa". I té tota la raó. La diversitat espanta. La diferència provoca desconfiança i genera una reivindicació de la uniformitat. Sense complexos, dos persones del públic interpel·laren el vice-president amb un "Señor José Luis", que provocà una lògica indignació per part del líder d'Esquerra.
Crec que la majoria dels catalans admetem sense matisos aquest discurs i reclamem una altra Espanya, capaç de recollir la seva diversitat com un valor i no com un problema. Però això és incompatible amb la interpel·lació d'en Duran i Lleida. No podem demanar a una altra cultura que es desvesteixi del seu pòsit i que s'integri. Amb una mà reclamem una Espanya plural, diversa, però amb l'altra reclamem una Catalunya uniforme. Aquest és el debat de fons. Més enlà dels límits i de les fronteres. El discurs d'en Duran i Lleida proposa una Catalunya que s'assembla molt a l'Espanya que critica en Carod-Rovira.
Cultures superiors i cultures inferiors
Hi ha una escletxa per on es pot salvar, aparentment, aquesta contradicció. D'acord amb el dirigent de CiU, la nostra cultura és millor. Més de cent anys d'antropologia, de Levi-Strauus i de Jauss, per arribar a la mateixa conclusió que els colonitzadors del segle XIX: Hi ha cultures superiors i cultures inferiors. Jo reconec que en aquest laberint dialèctic de seguida em perdo. Com es fa aquest rànquing?. Qui l'encapçala?. La nostra cultura és superior o inferior a la portuguesa?. I a la irlandesa?. I a la xinesa?. Em perdo perquè no entenc massa bé que vol dir superioritat cultural, vostès em perdonaran. La llengua és un atribut cultural, oi?. Quina llengua és la primera llengua?. Com es mesura la superioritat d'una llengua?. I la gastronomia, no és també un atribut cultural?. Què és superior, la fabada o la paella?. El mojo picón o el xató?. I els balls?. Quina posició ocupa la sardana?...
I a mesura que estirem del fil torna a evidenciar-se la contradicció. Mentre que un català explica el seu auditori que la llengua catalana és un tret cultural que mereix el mateix respecte, la mateixa dignitat, que la llengua castellana (i, de fet, que qualsevol altra llengua), en el mateix programa, el mateix auditori, un altre català li diu a una persona que la seva cultura és de segona categoria. Si entrem en el joc pervers de les cultures superiors i inferiors, si no admetem que totes les cultures tenen la mateixa dignitat i el mateix dret de supervivència, llavors no podem escandalizar-nos quan un senyor de Valladolid considera la llengua catalana una vulgaritat.
Cultures i individus
La meva opinió és que les cultures no existeixen. Poden consultar una excel·lent Tesi Doctoral, que defensa brillantment aquesta afirmació. O poden continuar pensar que no, que es pot definir amb precisió què és cultura i, per tant, què és cultura irlandesa, cultura catalana, cultura cubana o cultura thai. Crec que amb el temps, el concepte cultura tindrà la mateixa sort que el concepte raça, un terme desterrat des de fa temps de l'àmbit acadèmic. Però no és aquesta la qüestió que m'interessa precisar.
Admetem per un instant que existeix "la cultura". Que existeix, per exemple, la cultura catalana. Són els individus presoners de la seva cultura?. Un exemple. La gastronomia és un tret cultural essencial, oi?. Un català ha de menjar cuina catalana?. És un botifler si dina un marmitako, una fabada o un kebab?. Pot un català ser vegetarià i renunciar als peus de porc, l'esqueixada o els cargols?. I un català pot parlar en anglès amb la seva xicota sueca?. Pot un català ser budista, sense sentir que estan traïnt la seva pàtria?. I pot vestir-se amb un mocador palestí?. Pot un català gaudir d'una corrida de toros?. I ballar flamenc?. I fer-se soci del Reial Madrid?...
Admetem que hi ha una cultura catalana. D'acord. Però em nego a pensar que hem d'exigir que els catalans visquem "a la catalana". Primer, perquè jo tinc moltes dificultats per definir amb certesa (amb límits precisos) la cultura catalana. I l'espanyola, la irlandesa o la canadenca. Segon, perquè això ens tancaria les portes a totes les altres cultures. I a mi, m'agrada molt el cocido. Però sobretot perquè defenso una societat lliure, d'homes i dones lliures, que viuen, pensen, mengen, estiuegen, celebren, es vesteixen i fan l'amor com volen (i com poden). I aquesta és la tercera contradicció. En la seva apel·lació a la integració, en la seva exigència de què una persona adopti les nostres formes de vida, Duran i Lleida renega de la seva ideologia liberal. Un liberal, més que qualsevol altra persona, hauria de rebutjar l'exigència d'integració, que és més pròpia d'un règim total·litari.
Cultura i drets humans
Podem pensar que el problema de la cultura magrebina és que discrimina la dona. Però és que això no és cap tret cultural. La submissió, l'abús de la força, la desigualtat no són fets culturals, sinó trets socials o polítics. I els drets humans (o l'absència de drets humans) no estan relacionats amb les cultures com si fossin fulls grapats.
Imaginem que hi ha una cultura catalana. Aquesta cultura ha estat històricament molt masclista. Fins fa quatre dies una dona no podia votar o no podia obrir un compte sense l'autorització del seu marit. I ens queda molt camí per recórrer. Quantes rectores hi ha?. Quants assassinats de gènere s'acumulen en les notícies?. Per què les dones cobren menys que els homes per les mateixes feines?... Aquesta desigualtat no és un tret cultural. Es pot lluitar per evitar la discrimació de gènere sense renunciar a la cultura catalana. Simplement, perquè la desigualtat no és un tret cultural. La manca de democràcia, el control policial, la desigualtat social o la injustícia s'han de combatre en el camp de la política i de les lluites socials. I no en l'àmbit de la cultura.
Quan diem que la cultura magrebí és masclista estem obligant una persona a triar entre la seva identitat i la seva llibertat. Es pot ser musulmà i liberal. Musulmà i gai. Musulmà i demòcrata. Musulmà i tolerant. Jo no vull obligar cap persona a abandonar la seva fe, la seva identitat o la seva cultura. Vull que respecti i faci respectar els drets humans i els drets i deures cívics. I un cop assumit això, que es vesteixi com vulgui. Només faltaria.
Drets i educació
Una societat ha de fixar les regles del joc. I en el nostre país, les regles del joc són els drets i els deures que fixen la Constitució i l'Estatut. Un dels àmbits on es poden assumir més fàcilment els principis bàsics de convivència és l'àmbit escolar. Per això, en molts estats veïns existeix una matèria que il·lustra sobre els principis bàsics dels ciutadans. Jo vull que a les escoles s'expliqui Educació per la ciutadania, precisament perquè vull que les diverses cultures que conviuen en el país entenguin que hi ha unes normes bàsiques que estan per sobre de qualsevol criteri cultural.
Aquesta és la darrera contradicció. Convergència i Unió es va abstenir en la votació del Títol Primer de l'Estatut de Catalunya, el que regula els drets i els deures. La dreta està torpedejant l'assignatura d'Educació a la ciutadania, realitza crides a la insubmissió i apel·la al dret dels pares a decidir la formació ètica i espiritual dels seus fills. No entenc amb quina autoritat ells, precisament ells, poden prohibir el vel. ¿No defensen vostès els drets dels pares a decidir la formació dels seus fills?.
Els drets col·lectius estan per sobre de qualsevol consideració cultural. Punt. L'ablació és una atrocitat i m'és ben igual que sigui una tradició ancestral. Vull una societat que respecta, un per un, tots els principis de convivència. Però un cop assumits tots els drets i deures, els individus han de poder viure en un marc de llibertat absoluta. Si el vel és una manifestació cultural sense connotacions de desigualtat, em sembla perfecte que el porti.
Comentaris
Hi ha una cosa que no entenc, si acceptes la dificultat de tú mateix (i de mi) de definir on arriba el què és cultura, com pots afirmar tan categóricament "Podem pensar que el problema de la cultura magrebina és que discrimina la dona. Però és que això no és cap tret cultural. La submissió, l'abús de la força, la desigualtat no són fets culturals, sinó socials o trets polítics."?
És a dir, dius que no saps ben bé què és cultura, però no te n'estàs en assegurar al 100% que portar vel, o la submissió de la dona no és un tret cultural!! Com a mínim, jo ho deixaria com a discutible...
A partir d'aquí, no em semblaria incorrecte discutir que hi ha diferents tipus de cultura, i sense cap mena de dubte, és millor aquella cultura que es caracteritza per tenir menys trets que no respectin els drets humans.
El què crec és que sigui com sigui, les esquerres han de treballar políticament per acabar de definir una linia d'acció clara respecte a la immigració.
Estoy de acuerdo con el diagnóstico del racismo sociológico. No ya en el PSOE (o el PSC), sino en la sociedad. La mejor forma de combatir una ideología nefasta es con el uso de la palabra. En eso estamos.
Y más concratemente. Si debo escoger entre perder unas elecciones o admitir un discurso pseudo-racista, opto por lo segundo. Con los ojos cerrados.
1. Jo puc tenir problemes en definir cultura. Ho dic amb coneixement de causa. Ara estic acabant un llibre que es diu Turisme cultural. Això m'ha obligat a definir turisme i cultura. En el primer cas, cap problema. En el segon, tots els problemes del món.
2. Jo no sé si tu tens problemes en definir cultura. En tot cas, si tens una definició solvent t'estaria molt agraït si la compartissis.
3. Puc tenir dificultats en saber què és cultura. I al mateix temps saber què no és cultura. No és una contradicció. Jo puc tenir problemes per saber què és la justícia i saber que un cangur o un anunci de crispetes no són justícia.
4. He afirmat (i ho torno a fer) que si existeix la cultura, la desigualtat no hi forma part. Com ho sé?. Torno al cas català. Encara hi ha molts residus de masclisme, o de desigualtat de gènere. Per exemple, la violència de gènere. Per exemple, els sous d'homes i dones. Per exemple, les activitats de la llar.
Tu creus que renunciar a aquests tics masclistes, aquests residus, impliquen renunciar a la cultura catalana?. T'imagines que et diguessin: Com els catalans sou força masclista, ara us heu de fer suecs, i haureu de practicar esquí i hòquei sobre gel, fer moltes saunes, aficionar-vos a la pesca, aprendre suec i escriure obres de teatre boiroses. Buf. Quin esforç. ¿No és més fàcil, simplement, mantenir aquesta cultura catalana però procurant que els homes planxem i portem els nens a l'escola?.
5. Perquè si fas això, si obligues a una dona a escollir entre ser una dona "lliure" o ser una dona àrab és probable que opti pel segon. Jo no vull que deixi de ser àrab. De fet, tant m'és. El que vull és que no sigui sotmesa pel seu home i per la seva família.
I a l'inrevés. Si ens creiem tots plegats el discurs d'en Duran i Lleida, podem acabar pensant-nos que la nostra societat no és masclista. I sí que ho és. Més que en el Marroc, és clar, però ho és.
A Catalunya, jo no lluito per convertir els àrabs en catalanets modèlics. Lluito perquè els drets de les dones estiguin garantits. Independentment del que mengin, com vesteixin i en quin Déu creguin.
6. En canvi, jo he utilitzat un condicional en el cas del vel. No ho sé prou. He estat quatre mesos en un país àrab i no m'ha semblat que el vel sigui un element de submissió. No ho sé prou. Si ho fos, el rebutjo frontalment.
El futuro será multicultural, global y mundial, no porque lo quieran así la derecha o la izquierda (ésta mucho menos pues está más cercana a los movimientos antiglobalización y a los nacionalismos) si no por que la mezcla funciona, es consustancial al ser humano, a su historia, además de inevitable por razones de eficiencia económica, avances científicos y desarrollo tecnológico. Las políticas liberales serán su garantía.
Podrá y habrá conflictos más que con culturas, con paises y gobiernos que quieran tratar de imponerse por tamaño, población o formas de pensar opuestas a esa globalización. Pero, a largo plazo perderán.
Además, la globalización nos gusta a los liberalotes que, como sabe, siempre llevamos razón.
PD: Dos apuntes. Uno: Lo del velo. España no lo puede prohibir porque es un estado aconfesional, no laico como Francia. Dos: Las gafas de Duran, parecían de Prada. Intolerable en un nacionalista. Deberían de ser de Tous.
Insisteixo, estic amb tú en la dificultat de definir cultura i d'aquí ve el meu dubte. És molt díficil establir els límits a l'hora de definir cultura, i així com la Justicia i les palomites no tenen res a veure, no estic d'acord en què el comportament social i la cultura no estiguin lligats. Compartiràs amb mi, que la cultura et posa unes ulleres i et fa concebre el món d'una manera o altra y actuar "socialment" en funció de com perceps el món.
Aixi doncs, la cultura catalana ha estat i segueix sent una cultura masclista (a part d'escatológica), però evoluciona, i no hi ha dubte que en aquest sentit s'avança.
Crec que el debat està en els límits, tant pels polítics, com pel reste de la societat.
Rebutjo el relativisme cultural i sí, crec que hi ha cultures millors que les altres, sobretot pel que fa als valors que desprenen. O és que els preceptes de l'"educació per la ciutadania" no provenen d'una cultura, en aquest cas la d'arrel europea? Lliberat i igualtat no són valors culturals?
No m'ha agradat el post.
Sóc un mestre tan ignorant que no et sabria dir el perquè, però hi ha una boira demagògica que em molesta.
Ahir seguia un debat sobre la integració, i tot plegat em fa tuf a paraula fàcil....
No sé... no sé.... però, ufffff
La resposta d'en Duran (que pots consultar en l'enllaç aquest ) és una suma d'errors que es van fer cada vegada més grans. I ara ocuparia molt espai en de-construir el merdé dialèctic que va muntar en pocs minuts. No hi ha per on agafar-ho. Però deixem en Duran.
Són els drets humans un valor cultural?. No. Rotundament no. Els drets humans han d'estar per sobre de qualsevol concepció cultural. El que jo dic és que cal separar el debat cívic i el debat cultural. Jo vull que els magrebins respectin les seves dones. Però jo no he d'entrar per res en el seu vestit, el seu menjar o els seus jocs. Que facin el que vulguin. És més. Que m'ho ensenyin, que potser hi ha alguna cosa que m'agrada.
És que si diem que els drets cívics són un producte cultural, llavors tot és cultura (les lleis, les normes, els codis...). I si tot és cultura, res és cultura. Tenim un problema semàntic que genera sense saber-ho un conflicte ideològic i social. M'explico.
Fixa't que amb això de la cultura hi quep tot. La roba, el vestit, la forma de pensar, l'idioma, l'escriptura, els carrers, el pentinat, les festes, les creences, la ideologia... Insisteixo: tot és cultura i, per tant, la cultura no és res. Per això, tenim tendència a pensar que les cultures estan tancades en uns territoris, com el genre de vie de Vidal de la Blache. I que podem identificar un territori amb una llista immensa de coses que en diem cultura.
Ara arriba un senyor (o una senyora) d'un altre lloc. Arriba amb la seva maleta cultural plena de coses. Quin és el meu plantejament?. Aquesta persona HA DE SEGUIR les regles del joc bàsiques. Està obligada. És això cultura?. Si li vols dir cultura, molt bé. Ara bé. La resta de peces de la maleta a mi ja m'estan bé. Ni bé ni malament. És això relativisme cultural?. Si ho és, soc un relativista.
Estem arribant al moll de l'os del problema. Una vegada es garanteixen els drets bàsics i els seus deures, qualsevol altre element (cultural) és irrellevant. O hauria de ser-ho. Creure en Alà, menjar cuscús i portar xilaba no és ni millor ni pijtor que creure en Déu, menjar botifarra i vestir jeens. Una altra cosa és la situació de la dona. Però m'hi fico perquè xoca contra un valor central de la nostra societat (i, voldria, de totes les societats) que és la igualtat. M'entens?.
Jo voldria aturar el discurs de la preeminència cultural, i limitar-me a dir que les dones han de ser iguals als homes. I lluitar contra qualsevol injustícia, sense importar-me per quin Déu preguen. En canvi, a Catalunya, els àrabs tenen molts problemes per construir una mesquita. Aquest és el problema.
És que estic cansat. Cansat, no. Indignat.
Ara vaig gairebé cada dia a portar el meu nen a l'Escola. A la seva classe són 22 nens i més de la tercera part són magrebins. Alguna vegada els he espiat mentre juguen en el pati. els veig que parlen català entre ells, que parlen del Barça, que juguen a futbol i que riuen quan un d'ells diu una paraulota.
Però arriba l'hora d'anar-los a buscar. Cada dia sento un comentari racista. O dos. O tres. I no són només comentaris. Hi ha una fractura immensa entre ells i nosaltres. Sento algunes mares, que s'han passat el matí a la cafeteria i en el gimnàs fent pilates, com mostren el seu despreci absolut. Més val que no t'expliqui alguna reunió de l'AMPA. I estic fart. Avergonyit dels meus, sincerament.
En David és molt amic d'en Youssef. I de vegades ve a casa. En Youssef li ensenya paraules àrabs amb en David, a qui li encanta la seva escriptura. T'asseguro que aquest nano és un crac. Educat, simpàtic, respetuós, agraït, carinyós. Avui me'ls mirava i pensava perquè ens esforcem en separar-los. No veuràs en Youssef en cap festa d'aniversari. Ni una.
Ens estem equivocant. Ens creiem superiors i rebutgem els forasters, que viuen en condicions lamentables i que són assenyalats amb el dit per ser com són. Jo no hi jugo.
Bé, estem parlant del vel, cosa que veig SENZILLAMENT (ves, fàcil de dir...)com una qüestió de llibertat individual. El que no puc tolerar de cap manera és que algú, en nom de la religió, la tribu o qui sigui ho imposi a un altre. No és precisament això el que ha dit Duran? No vull semblar el defensor del socialcristià, ja que hi ha moltes coses que ens separen, però després d'escoltar la seva intervenció no puc sinó estar-hi d'acord. Això em converteix en un fatxa xenòfob?
Bé...passant a una altra cosa, he escrit un post al meu bloc que et pot interessar. M'agradaria veure que en penses, ja que ho he escrit a partir d'un comentari teu.
Parles de magrebins que juguen, entenen i es relacionen amb la resta de nens. Però, potser , en el fons, estem defensant el mateix, sabent que no sempre la realitat és aquesta i que cal fer camí, per a que AQUESTA normalitat sigui la desitjada.
Crec que no sé explicar-me.
Crec que ara entenc el teu discurs,...
Peró el tema inicial és clar, començant per en Carod, que va estar bé i va parlar com no acostumen a parlar els polítics: sense embuts. Per a mí ho va fer molt bé i va ser didàctic, potser va mostrar massa acrítud envers el primer que li va etzibar "Jose Luis", i potser es mereixia aquesta acritud la impresentable dona que li va tornar a dir Jose Luis, que ho va fer amb mala llet i amb tota la intenció, tota estirada i amb una mirada de menyspreu inenarrable. Peró Carod em va agradar, tot i que amb preguntes tan estúpides (la majoria) ho tenia fàcil.
I una altra cosa: jo no em tallo ni ho dic amb la boca petita: Duran i Lleida va fer honor al que ja coneixia d'ell: és Xenòfob. No ho pot amagar ni sembla que ho vulgui fer. És tan xenòfob que fins i tot fa por, perquè molta gent que l'escoltava és probable que estiguéssin d'acord amb el que deia, sense saber realment el que va arribar a dir. Així és la dreta, vergonya social. Ells són la vergonya, els que no saben el que és el respecte, els intolerants i no aquells a qui no poden tolerar. I no toleren els inmigrants (excepte si venen carregats de diners) perquè fan una projecció de les seves misèries quan els veuen o en parlen. Lamentables.
Fixeu-vos en Carod: Molts contra ell i no va perdre el didactisme mentre s'apropava a la gent i casi els tocava. Sempre queda clar, la gent d'esquerres, encara que mereixin crítiques per molts motius i moltes vegades, són d'una altra pasta.
Un altra cosa. M'he permés de copiar part de les seves paraules als comentaris al meu blog, doncs jo també he volgut tractar el tema. espero que no li molesti.
Salutacions.
1-Algun dels catalans que va visitar miki moto no havia après la llengua del país on havia arribat? Algun dels catalans de Miki Moto parlava tant malament la llengua del país com Montilla el català? ejem ejem
2 i 3-És diferent defensar la teva cultura a casa teva que la teva cultura a l'estranger. Un català que parla català a Catalunya no es pot comaprar a algú que ha fet 1000 km i defensa la seva cultura en una altra civilització. O ho estàs comparant?Ei, i jo estic a favor del vel al cole, però "un poquito de por favor".
4-No tinc ni idea del tema. Però rebutjo que els immigrants no aprenguin català. I ho condemno. Ho trobo de molt poc respecte cap a la terra on els hem acollit. Ens entenem fins aquí?
5-Jo vaig fer educació per la ciutadania al cole, i amb perdó de l'expressió:"una puta merda".No per res, és que la feiem el divendres a la tarda i allà vaig aprendre a fer avions de paper i altres coses de la vida, mentre el profe escrivia a la pissarra. Si es fa bé ok, però prefiria que fessim mates i a veure si així aprovem l'informe PISA. D'altra banda, no em negaràs que el capítol de drets i deures estava realment mal escrit, indepdenment del contingut elr edactat era nefast i vergonyós,no pot ser aquest el motiu del vot de Ciu?
No, jo crec que el tema aquest sí porta a algun lloc. Poc a poc s'està convertint en EL TEMA. Avui llegeixo que l'Estat Espanyol ja té un 10% d'immigrants. No és un tema colateral. O marquem una agenda clara o naufragarem.
Ja havia llegit el post. Magnífic. I crec que tens raó: L'Europa de les regions lliga amb l'Europa de les ciutats.
Ignasi
Ja fa un temps que et conec i sé que en aquest tema no podem estar massa lluny.
Lucien
M'agradarà nolt que et miris la Tesi. A més, està escrita amb un to proper. És fins i tot divertida. I em permeto la pedanteria de proposar-te el capítol 1 del llibre que editaré en breu i que estaré encantat d'enviar-te. Serà un plaer debatre aquest tema, que és apasionant.
Sobre en Duran. En directe vaig veure com la seva resposta s'anava liant i poc a poc ensenyava les urpes. I amb el youtube vaig fer un exercici de transcripció literal. Volia fer un post específic per nuar les seves paraules, per evidenciar el discurs subterrani. Jo estic amb tu. Algú que diu "La meva cultura és superior i vostè s'ha d'integrar" fa un salt en el temps de més de cent anys.
Pedro
Tu i jo tenim un problema. Ei, m'agrada molt el teu blog. M'hi passo sovint. Però quan hi entres e n el meu et transformes. I sempre tinc la sensació que malinterpretes tot el que escric.
0. Per mi sí tenen a veure. Detesto la xenofòbia i em sembla un tic totalment criticable. En el tema de la immigració com en el tema d'en Franco, la dreta (d'acord, el centre dreta) utilitzava arguments subtils i feia ziagzagues. I darrerament no s'estan de dir el que pensen. Aquesta és la relació.
1. En quin moment del meu argument has pogut llegir que jo defenso que una persona que arriba a Catalunya no ha de parlar el català?. Com pots interpretar això de les meves paraules?.
2. No, senyor. Si nosaltres defensem la dignitat del català ho hem de fer basant-nos en la dignitat de les llengües. Si nosaltres defensem la dignitat de la cultura catalana ho hem de fer a partir de la dignitat de les cultures.
És evident que no és el mateix la cultura catalana a Espanya que la cultura equatoriana a Catalunya. Home, és clar.
Però el meu argument és que no podem reclamar dignitats culturals al mateix temps que menystenim altres cultures. Perquè en Duran diu "La seva cultura és inferior". Ja hi som. Si entrem aquí, entrarem en el debat sobre si el castellà és més útil i més universal que el català. Jo no vull la cultura catalana o la llengua catalana perquè és millor que cap altre, sinó perquè es mereix la dignitat de ser-hi. La mateixa dignitat que qualsevol altra.
4. Tornem-hi. És clar que ens entenem. Però quan he dit jo que no aprenguin català?.
5. Doncs jo vaig Matemàtiques a l'Escola i amb perdó de l'expressió : un brunyol. Proposem que treguin les mates del currículum?. O intentem que s'expliqui amb decència?.
Me preocupa que cada vez más coincido con usted. ¿No quiere usted fundar un partido liberal?. Pero uno de verdad que sostenga sin tapujos lo que usted escribe aquí. Hace tanta falta.
M'espanta que l'anècdota del "José Luís" sigui motiu d'escarni i mofa, i que en Duran quedi com la veu de la consciència...
M'espanta.
Tot i no estar gaire d'acord amb l'anàlisi que realitzés, el que més em va sobtar de l'enfrontament d'en Duran, és el poc ressó que ha tingut en comparació a altres anys.
Fa tres o quatre anys, els opinadors de les tertúlies, dels diaris, haguéssin dit racista a en Duran i l'haguéssin criticat molt.
Ell tampoc s'hagués atrevit a dir-ho d'aquella manera.
Què ha passat doncs?
Que ja som a nivells europeus, ja som una normalitat ha Europa, i aquest discurs és compartit per la gran majoria de la societat i en Duran ho sabia.
Justament el frivolitzar amb el tema i el no pendren-se'l seriosament tots aquests anys, mentres els barris de les ciutats canviaven i la convivència es feia més difícil, ha fet que el racisme ja sigui una normalitat a casa nostra com a la resta d'Europa.
Hem perdut una ocasió per evitar allò inevitable, el racisme sociològic es convertirà en racisme polític.
No creo que todas las culturas sean igualmente buenas. Quizá utilizo "cultura" en sentido impropio, como sinónimo de civilización o forma de ver el mundo; pero sí creo que la nuestra —la occidental— es superior en algunas cosas. La Ilustración nos distinguió y nos hizo mejores; nos permitió crear la libertad y los derechos humanos, y los sembramos por todo el mundo (en algunos sitios ha arraigado; en otros, no).
Nuestra cultura también ha dado al mundo horrores y padecimientos indecibles; pero no por ello voy a decir —como dices tú del machismo— que no son algo cultural.
No le doy especial valor a algo por ser "cultural". Si lo considero indeseable, aunque sea cultural, aunque sea de mi cultura, lo criticaré igualmente.
Cuando los extranjeros vengan a España, que se adecuen a nuestra cultura, que se adapten y la respeten. Me parece estupendo, aquí tenemos unas costumbres, una historia, una cultura propia de aquí.
Ahora bien, también me gustaría que todos los españoles respetáramos las culturas de otros españoles… como por ejemplo, mucha gente que no acepta, las diferentes culturas de las comunidades que forman España.