19 de novembre 2007

Nova política

Trobada de la Convenció del futur a Girona, una explosió d'idees i de reflexions sobre la política, la societat i el futur. Veus ponderades, imaginació, deja vu, nous horitzons, velles paraules... Exposo en cinc minuts la meva idea de la política. Percebo una mirada incòmoda en alguns presents, que es concreten en crítiques durant el torn de paraules. M'agrada la discòrdia: m'obliga a qüestionar-me allò que tenia tan clar. I ara que dubto sobre la política 2.0 crec que anem pel bon camí.

La política en braille

La societat líquida de Bauman, la societat postmoderna de Harvey, la societat de la informació de Castells, la societat de l'accés de Rifkin (o de l'hidrogen), la societat Mcdonalitzada de Ritzer... No és fàcil definir què és la societat contemporània; però és més senzil saber què no és. Des dels 80, s'han esmicolat les grans narratives. Hem perdut la capacitat d'explicar de forma coherent el món. Ja no hi ha una veu vertadera, una única veu possible. És l'era de la polifonia.

No es tracta només de fer la política dels joves, la política de les dones, la política de la gent gran... El mosaic de lectures no és només dels objectes, sinó també (sobretot) els subjectes. Per a què m'entenguin, no només cal una política de les dones. Cal una política femenina. Hem de feminitzar la política. Això és la política en braille. Si som capaços de traduir els missatges polítics, les idees, la lectura ideològica al braille, haurem començat a construir una nova política.

Hi ha un sistema de fotografia que s'anomena HDR, que em té fascinat. Vegin per exemple aquesta imatge de Barcelona. Aquesta tècnica captura diverses imatges des d'un mateix punt, amb intensitats diferents; després, es combinen les llums per aconseguir l'efecte desitjat. Aquesta és la política necessària: aquella que sap combinar diverses mirades de la mateixa realitat per obtenir una síntesi adequada.

La política dels individus

Les grans narratives estaven construïdes per a les masses. Però les masses no existeixen. La societat està formada per individus. No per illes tancades, sinó per individus que es relacionen més que mai, que estableixen enllaços i que connexions en totes direccions, però no renuncien a la seva condició d'individus. L'esquerra (comentava amb encert un participant) ha caigut en el parany de contraposar individu i societat, i en realitat són dos elements complementaris. No hi un sense l'altre. La política ja no pot adreçar-se a les classes, a les masses. Ho ha de fer a l'individu. De la tercera persona del plural a la segona del singular.

Aquesta nova política ha de ser 2.0. És a dir, els individus han de passar de ser els receptors de la política a ser els emissors. Veuen la naturalesa del canvi?. Constructors de les idees. Responsables de les responsabilitats col·lectives. I no es tracta només de la revolució tecnològica, de la cíberpolítica. Es pot fer política 2.0 amb les reunions veïnals dels pressupostos participatius, com a Santa Cristina d'Aro. Alguns polítics es queixen "No ens hem explicat prou bé". I penso que el problema és un altre: no han sabut escoltar prou bé.

La política fora de la política

Hi ha una part de la política, una part significativa, que s'ha de fer fora de la política. De la política convencional, vull dir. És cert que hi ha un divorci entre societat i polítics, però no el detecto entre la societat i la política. Al contrari. Detecto un cansament de la política exhibicionista, dels eslògans, les banderetes, els somriures, les promeses, les campanyes, les baralles simulades. Tinc la percepció que en Truman fa temps que s'ha adonat que tot això és un decorat i que la sang és suc de tomàquet. Fins i tot els polítics parodien els polítics i ZP s'autoimita. I Montilla anuncia que "vostès tenen un problema".

La nova política s'ha de fer fora de la política. Això no vol dir renunciar els partits polítics. Vol dir simplement resituar-los. Dels únics protagonistes de la política a uns actors principals. O potser secundaris. És l'hora dels ciutadans. Els hi proposo el darrer dels eslògans: "Abolim els eslògans".

9 comentaris:

CGS ha dit...

Magnífic post. Comento més ampliament al meu bloc.
http://soscial.blogspot.com/

Salut!
cgs

pau ha dit...

Totalment d'acord Donaire,

Estem posats en una espiral -sobretot vosaltres, els polítics - en el que ens hem oblidat de l'escència d'allò important. Hem confòs estètica amb substància.
Però la solució és molt senzilla: el retorn a la política. El retorn a les idees, els valors, els projectes,...la política.
Cal deixar el despatx i el cotxe oficial i tornar als locals dels partits, als ateneus, cal deixar d'"implementar polítiques" i elaborar un discurs, un relat.
La política 2.0 és la política 0.0. Tot està inventat.
La política 2.0, els blogs, la participació, és els caucus als EEUU: la reunió de 10 hores d'un grup de veïns a Iowa, a -5 sota zero, per tal de parlar de política i decidir el candidat.

Pedro ha dit...

Collonut, però quines han estat les crítiques que t'han adreçat des de la convenció del futur? Aquest ha estat el corpus de la teva intervenció entenc?

don-aire ha dit...

cgs

Moltes gràcies cgs. Convé, però, que hi pensem més.

Pau

És cert. Sento enveja pels caucus. Crec que hi ha alguns elements del model nord-americà realment excepcionals.
EL problema és que una vegada que s'han acabat les primàries, la política recupera la seva cara 1.0. Quantes persones a USA creuen que s'ha de continuar l'ocupació militar de l'Iraq?.
Crec que la política 2.0 sí s'ha d'inventar. Donar veu.

Pedro

Sí: aquesta va ser la meva intervenció. Les crítiques no van estar generades des de la Convenció (que no és més que un grup autoconvocant), sinó des d'alguns dels assistents. Alguns d'ells no eren militants de cap partit i altres eren militants d'altres partits. Fins i tot, hi havia alguns militants d'altres partits.

Apunto el tema de la crítica des del màxim respecte a aquells que les emeten. Em van fer pensar. Em van qüestionar allò que jo donava per inapelable. Es poden centrar en tres grans línies:

1. Si la política ha d'estar guiada per la veu dels ciutadans... no és això la política demoscòpica?. No invalida això els partits i deixa la política en una mena de tribunal popular permanent?

2. Els partits han de crear ideologia o l'han d'importar?. Si la política és escoltar, si la producció política es fa des de sota, els partits han de renunciar a la seva essència ideològica?

3. Fer política fora de la política vol dir que donem els mecanismes de representació popular a altres grups de poder?. Vol dir que els ciutadans cedeixen una part del seu poder (representat en els seus electes) i el donen a un espai sense control?. I en aquest espai fora de la política, qui tindrà més capacitat per apoderar-se de les cesions de poder?. No és això una reducció del sistema democràtic?.

Sincerament, no és fàcil contrarestar aquestes tres línies de discussió.

pau ha dit...

D'acord Donaire.Tens raó, després dels caucus torna la política 1.0.Però els moments més importants i decisius de lapolítica el que provoca més allunyament és el principi: l'elecciódel candidat, com s'ubiquen els candidats,les propostes,etc...

pau ha dit...

Benvolgut Donaire,
T'he nominat alpremi "Blog solidari" t'animo a seguir la cadena...

certificado ha dit...

Harto de política de izquierdas, harto de política de derechas, harto de política, harto de los políticos y sus fieles servidores, harto de los fieles, y harto de los servidores. Estoy harto de la prensa escrita, harto de los que creen escribir en prensa, harto de los que dicen sin saber, harto de los que hacen sin decir, harto de los que saben sin hacer. Estoy harto de la televisión sesgada, harto de la droga de la imagen, harto de la imagen de las drogas. Estoy harto de la radio COn PErdón tanto como de la que dice SER.

don-aire ha dit...

Pau

Sí. Com t'he comentat els caucus són envejables. N'hauríem d'aprendre. He de confessar que IU ho ha fet bé en el debat intern que ha revalidat l'opció Llamazares.

Moltes gràcies per la nominació. És un honor

certificado

Hasta este manifiesto de hartazgo es un acto político. La política son los discursos, pero también los silencios; son los votos y las abstenciones; es la mirada vocacional hacia un partido o la renuncia a los partidos. Política es lo que haces mientras decides qué es la política.

catalunya.ffw ha dit...

Em temo que les mirades estranyes devien ser dels malalts del control, el poder i la jerarquia. El leninisme no lliga amb la política 2.0.

http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/11/blocs-i-poltica-20-el-leninisme.html

Fins aviat,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com