17 de gener 2008

Parlem de les escoles?

Hem de parlar de les escoles. Poc a poc estem perdent l'hàbit de debatre els temes centrals i l'art de crear consensos. I, potser m'equivoco, però el veritable centre de gravetat del país, allà on es juga el present i el futur de Catalunya és l'escola. I poc a poc hem anat desplaçant de l'arena política l'educació, que només reapareix quan algú reclama més classes en castellà. De debò és aquest el problema?.

És cert que tenim un bon full de ruta, el Pacte Nacional per l'Educació, un acord entre tots els agents públics i privats per definir quin és el model educatiu del país. Però ha arribat el moment de parlar d'allò que el Pacte no va gosar plantejar, potser perquè un pacte evita per definició els temes més conflictius. També és cert que la inversió en escoles, en mestres, en recursos ha estat molt elevada. Però em sembla que alguns dels problemes de l'escola no es resolen només amb diners. Els hi proposo els meus dubtes existencials.

Fracàs escolar

L'índex de fracàs escolar de Catalunya és la dada més negativa del país, més fins i tot que el diferencial de la inflació o que els vols transoceànics. I aquesta ha de ser la prioritat del país. Res no funcionarà correctament, ni l'economia ni la societat, si no aconseguim que el percentatge d'abandonament escolar sigui molt inferior. Les principals accions han d'anar encaminades a reduir de forma significativa aquest biaix.

Com ho fem?. No és fàcil. L'equació més recursos - menys fracàs no ha funcionat. La inversió en educació a Catalunya ha estat altíssima. I no ha donat els resultats previstos. És cert: es necessiten més professors, més materials, més escoles. Però en aquest cas, cal a més a més un sistema que permeti actuar directament sobre l'element més fràgil del sistema, els estudiants sense motivació, sense entusiasme i probablement sense futur.

Molts estudiants i un sol professor

El model clàssic de formació intenta crear un nivell d'exigència universal, allò que han de saber i saber fer tots els estudiants. Uns no hi arriben. Però els altres veuen com baixa tan el nivell de formació que se senten desmotivats. Crec honestament que les possibilitats d'excel·lència dels estudiants més brillants minva per la tendència a igualar els nivells.

En aquest cas, calen dues accions complementàries. En primer lloc, fixar un nivell mínim d'integració. Si un estudiant arriba el març a la classe i no sap parlar ni català ni castellà, no es pot forçar la teoria de la integració fins el punt que expliquem quebrats a un nen que no entèn la paraula "dotze". I, al mateix temps, hem de començar a inventar sistemes en els que diferents estudiants poden assolir diferents nivells en una mateixa classe. Les TIC ens obren aquí una porta magnífica, tot i que la solució no només està en els xips d'un ordinador.

Centres responsables

Segurament la pregunta central del debat és aquesta: Qui és el responsable de la formació?. La societat?, l'administració?, els docents?. I la resposta, em sembla, és molt més simple. El responsable de la formació és el centre. Si dotem els centres de més mitjans, de més capacitat de maniobra i de més responsabilitats obtindrem dos beneficis. El més important és que els centres podran adaptar els mecanismes generals a les necessitats particulars: els docents, els curricula, els mitjans que precisa una escola de Linyola no són els mateixos que els d'una escola de Badalona. Veig un segon avantatge al model de descentralització, que és la capacitat d'avaluar resultats. Cada centre, cada equip, podrà disposar d'uns objectius estratègics, uns criteris per avaluar aquests objectius i unes responsabilitats precises.

Valoració social dels docents

Els professors tenen un sou força alt (un dels més alts de la Unió Europea) i una oferta de vacances molt satisfactòria. Però els asseguro que els docents catalans, en la seva gran majoria, estan desmotivats, desencantats, presionats, farts, dolguts, cremats. Els docents finesos cobren menys que els nostres, però tenen un status social altíssim, els pares no qüestionen la seva tasca, saben què han de fer i què no han de fer, treballen per objectius, estan en un entorn flexible i motivador. Jo no sé com es canvia la valoració social d'un col·lectiu. El que sí sé és que el principal actor del canvi de model és el professor i hem de cercar els mecanismes per a què se senti millor, més valorat, més reconegut i més relaxat. I potser, potser, ha arribat el moment de fer criteris de retribució que valorin els resultats i la dedicació i no només l'antiguitat.

Em consta que aquest blog és llegit per molts mestres i professors. És obvi que són ells qui coneixen millor els problemes i poden apuntar algunes solucions. Obro aquesta casa per a saber la seva opinió. Ignasi, Mercedes, Núria, Oriol, Judith... parlem de les escoles?.

30 comentaris:

pau ha dit...

Totalment d'acord Donaire. Molt bon post.

Anònim ha dit...

Crec que hi ha dos culpables principals de la situació actual: el poder polític que ha fet reformes continues sense cap fi clara i els pares, que creuen que han subcontractat amb l'escola la seva tasca.

En quant al poder polític, crec que tothom estarà d'acord en que les successives reformes educatives han pretès sobreregular, quan el que s'havia de fer era donar per poder de gestió als centres (la tan nostrada descentralització també funciona en aquest ambit)i no deslegitimar-los, que és el que s'ha fet.

L'altre actor, els pares, encara té més difícil solució. La majoria de pares han devaluat el prestigi de la formació escolar i, pitjor, han deixat de banda la seva tasca de suport i d'actor principal de la educació. Perque l'educació va molt més enllà dels coneixements acadèmics, tots ho sabem, i els professors no poden fer una tasca tan àmplia sense suport i en 3 hores a la setmana.

En resum: el primer factor, la legislació, és solucionable, el segon, els pares, no gaire. Sóc molt pessimista en aquesta qüestió i crec que seguirem sense tenir una educació equiparable a la del paisos de la UE en que ens enmirallem.

canya al mono ha dit...

Donaire, deixa de fer-li la rosca als mestres. Com tu dius, tenen uns sous de cullons, uns horaris que fan plorar i més vacances que la Paris Hilton. I ara diuen que se'n van de vaga perquè no volen ser avaluats.
A mi m'avalua la meva empresa fins i tot el temps que dedico a cagar. O sigui que objectius, resultats i a pesar per l'aro.
I al fenomeno que escriu com anònim, dir-li que queda retratat ell i tots els mestres. La culpa és dels polítics, la culpa és dels pares... Cony. I vosaltres què?. Pasabas por aquí?.

Anònim ha dit...

Espero que a l'Ernest no li tremoli el pols

certificado ha dit...

Muy buen post Sr. don-aire.
Primero decirle que abrir la caja de Pandora de la educación a través de la confrontación lingüística no ha sido una gran idea por parte de los estamentos políticos, pero ahora se dan cuenta que los resultados no estaban condicionados a la lengua. Menos mal. Ya el problema del fracaso escolar no viene dado por esos abyectos castellano parlantes. De sabios es rectificar.
Los resultados han sido motivados por la pasividad de los "educados" según unas normas no normales:desprecio al respeto, al esfuerzo y sin ningún tipo de moralidad que no sea "dirigida" por el estado (llámesele catalán o español).
¿Cómo hacer que los alumnos crean en una sociedad que está siempre confrontada y desprestigiándose continuamente?.
Si a eso le añadimos el factor de la pasividad y el individualismo, no es extraño que los resultados de interés versus la enseñanza sea el que estamos recogiendo.
Cómo ya sabe que discrepo totalmente de los anónimos no voy a replicar las "burradas" del interfecto que ha escrito antes que yo. Echarle la culpa a los demás (en este caso a los padres) es típico del "savoir faire" de los anónimos.
Todos en esta sociedad estamos un poco hartos de política, excepto naturalmente los políticos.
Queremos ver mejorías en nuestra vida cotidiana y que le den más valor a los temas que atañen a la gran mayoría de la población que cuestiones nímieas que ocupan toda una legislatura.
Cómo Ud. bien dice los profesores catalanes tiene un sueldo bastante digno. Si a eso le añadimos "pluriempleo" en el funcionariado docente que están más pendientes de sus quehaceres privados que públicos, me dirá cómo va la educación.
Al perderse el respeto se pierde también el valor que el profesorado transmitía a sus alumnos.
No es lógico que la progresía haya destituído todos los valores (muchos malos pero alguno bueno) de nuestro pasado. Creo que un joven de 10 años no puede decirle a un profesor. Eh tú, cierra la ventana de la clase que me da el sol en los ojos. Y además que el profesorado esté desprotegido cara a actuar en contra de muchas irregularidades que se cometen cada día en las aulas.
Lo primero que hizo Sarkozy al llegar a la Presidencia, fué escribir una carta a los maestros. Quizás porque son los que preparan a nuestros hijos, y por ende a las futuras generaciones en el respeto. Para ser respetado hay primero que saber respetar. Y eso se aprende especialmente en las aulas.
Una reforma social de la educación debe ser emprendida los más rápido posible. Pero claro, eso a veces no trae los votos requeridos para seguir calentando el asiento de político y se va retrasando por parte de todos.
Tanto Ud. como yo hemos tenido que vivir en los tiempos de la dictadura. Bueno, quizás Ud. a pesar de las canas, parezca un poco más joven. Antes había miedo, pánico. Eso no era respeto.
Ahora hemos pasado a tener al prójimo como un muñeco para despretigio y bienestar de nuestra posiciones o creencias.
Un alumno puede ser menos inteligente que otro, pero esforzarse por salir adelante...Pero ese esfuerzo apenas se ve premiado. En cambio si se es inmigrante, no se habla la lengua indígena, o se es un "cafre" tiene más apoyos institucionales y sociales que el que estudia, respeta y esfuerza.
Estoy de acuerdo con Ud. en que al perderse la motivación se pierde el entusiasmo y por ende el futuro.
Aunque sea políticamente arriesgado hay que mejorar la educación, no solamente en subir el salario a los docentes, sino en buscar leyes de incompatibilidades para que se dediquen exclusivamente a su profesión-vocación y sobre todo que se le dé más valor social a los encargados de preparar a nuestros hijos para un futuro.
Reitero mi enhorabuena por el post.

Anònim ha dit...

M'ha encantat el seu post i celebro veure tant de sentit comú en un polític. Jo soc professor i dedico moltes hores a fer les coses ben fetes, que vol dir preparar-me les classes, fer activitats, formar-me, anar a cursets, fer experiments, motivars els estudiants... No vull dir que sigui el millor professor del món, però sense falsa modèstia, ho faig molt bé.
El meu complement retributiu per fer les coses ben fetes és zero. I la majoria dels meus companys de l'Escola són uns veritables mantes, que dediquen el mínim possible d'hores, que no tenen capacitat d'innovació i que només es queixen de la davallada de l'educació dels nens. I cobren el mateix que jo.
Tens raó amb què els diners no ho arreglen tot. Però deixem les coses ben clares. Jo sí vull cobrar per objectius. Jo sí vull ser avaluat. Jo sí vull que baixin el sou del que està de baixa cada dos setmanes o el que no ve mai a les reunions de coordinació. Jo sí vull ser premiat o castigat.
I senyor certificado, tinc una pila de cartes de consellers d'educació, de delegats territorials, d'inspectors i de directors que em diuen que soc molt important. Jo no necessito que m'ho diguin. Necessito que es noti.

I tot i que no acostumo a signar com a anònim, en aquest cas sí vull conservar el meu anomimat.

ignasi ha dit...

Has retratat força bé la realitat de les públiques i en part, de les concertades.
Però en general es desconeix la realitat de les escoles privades, on el sou no és bo, les vacances no són tantes i el control de la titularitat és fort.

Parlar d'educació escola és perillós, perquè és com el futbol: tothom en sap i tothom opina.
Fa uns quants anyets, quan arribava a casa amb un retret del mestre, el pare me les cantava claríssimes!!! Ara, quan el nen informa el pare d'un retret, la primera reacció és criticar i desqualificar el docent. I així ens va.
Hi ha fracàs escolar perquè no creiem en la cultura de l'esforç i la disciplna. Perquè els nens viuen en una bombolla i són els que marquen el pas. Fins que no arreglem això, no farem res.

PD. Hi ha molt mestre cremat, com hi ha molt metge cremat o molt polític cremat. Porto més de 20 anys fent classe i t'asseguro que gaudeixo de la meva feina cada dia més. M'agrada i m'hi aboco i no voldria tenir cap altra feina...

Oriol ha dit...

La clau, com diu l'Ignasi, és la vocació. Com tot a la vida, qui fa les coses perquè té vocació funciona i qui les fa perquè toca, punxa. Això no s'arrecla amb lleis ni amb decrets.
També té raó l'Ignasi. L'educació és com el futbol. Tothom en sap.

Jose Martín ha dit...

Massa tòpics quan el greu problema de l'educació no està a l'escola, sinó a la societat.

Els polítics van planificant i, des de l'esquerra oficial es fa política de dretes, començant per ERC, augmentant els concerts i privatitzant el funcionament de l'escola pública.

El que s'està qüestionant avui és si es vol un model públic d'atenció universal i de qualitat o un model privat amb tants models com centres, barris, pobles i ciutats.

Jo em quedo amb el públic i, sí, sóc mestre de l'Escola Pública.

Oriol ha dit...

Doncs jo esti cansat dels comentaris típics de gent com José Martín. Això de la pública i la privada ja fa pudor. I estic fart. És una manera d'amagar els problemes reals.
El que jo vull és una escola pública de qualitat i (per què no) que les escoles privades també tinguin qualitat. El que volen els paios com en JM és escoles públiques de pena.
Prou d'ensenyar el fantasma de la privatització de les escoles, dels IES i de les universitats. És mentida.
I sí, jo també soc mestre.

Torracollons ha dit...

Què té a veure la discussió entre centres teledirigits versus centres autònoms i la discussió entre centres públics i privats. Els centres amb més autonomia responen a un model privat? Per què?. On ho diu?.
Té raó l'Oriol: quan alguna cosa no agrada, es treu la cantinel·la de la privatització o del model privat i tema acabat.
Una pregunta. Per què collons fan vaga els mestres?. Exactament, vull dir.

ignasi ha dit...

Sóc mestre de privada, pura i dura, i tampoc no entenc el per què de la vaga de la pública.

Tampoc no entenc per què 17 anys de treball a 32 h setmanals a la privada val menys punts per opositar que un any d'interinatge a 9 hores la setmana!!!

per exemple!!!!

zel ha dit...

Osti, quin ambient! Jo també sóc mestra. I penso en un model públic com a desitjable. Treballo des de fa 32 anys en una concertada. I n'estic fins als ovaris de tanta merda de debat escola pública/escola privada. Perquè és una autèntica bajanada i amb la generalització no guanyem res. Els meus fills han anat a la pública i hi ha de tot com arreu. Ara, jo penso que:
-És cert que hem de ser avaluats, jo vull que avaluin el meu treball diari amb els nens i nenes, no els meus papers, que de savis de boca n'hi ha molts. I consti que estic acabant psicopedagogia i porto mil cursos a sobre per anar-me formant. I sé que hi ha molts mestres que no en fan de formació, o la fan per força i per poder cobrar, ho sé i en conec.
-És cert que la nostra feina no val com a punts, per x circumstàncies només he anat a opos una vegada, i vaig decidir no fer-ne mai més, el que vaig veure em va fer un gran tuf.
-És cert que els mestres de la pública, en general, actuen davant segons que com a corporativistes i aprofiten el seu pes social per fer pressió i moltes vegades no els entenc. Queixar-se de tot, de massa nens, de massa immigrants (jo en tinc igual a l'aula), de poca inversió (que vagin a una concertada i sabran el que són mobles de 50 anys enrere)de massa problemes (i encara espero que facin el que han de fer a l'IES del meu fill que té TDAH i TC i després de quatre anys ni tan sols li han tramitat el papers de NEE)
-És cert que el prestigi se'l guanya un a pols, actuant de manera responsable i acurada, treballant i essent un professional honrat i preocupat pels resultats de la seva feina.
-És cert que molts pares n'estem fins als pebrots que se'ns doni la culpa de tot. Coi, quin model social tenen tots els nois i noies? Si tothom parla de pena i hi ha faves pertot arreu, i han de sortir Gandhis? O ningú es planteja que són el reflex del que viuen no només a casa?


Buffff, perdoneu, però estic cansada de sentir inversió, diners, immigració, personal... Ja voldria veure a molts amb 30 nens i nenes d'ESO a la classe.... o amb 25 a 2n de Primària sense ningú que faci sisenes hores ni tingui cada dia estones de reunions....

Jose Martín ha dit...

Una justificació clara i concreta de la vaga és que no es pot prendre com a model l'Escola Concertada que critica la ZEL per extendre-la com a dret universal que és.

A l'Oriol i al Torracollons els recomano fer una anàlisi de l'Informe PISA comparant els resultats de models públics (el famós model de Findlàndia) amb els del predominància de la privatització (Regne Unit).

A més a més, hi ha una reflexió no feta. Com era l'educació a Catalunya fa 30 anys?

La cosa no està tan malament i el model públic funciona perfectament.

ignasi ha dit...

Crec que l'objectiu del post no era enfrontar pública i privada. Tot som mestres i tots intentem educar i formar els nostres alumnes amb l'esforç i l'exemple del dia a dia. Però és evident que la realitat de la pública no és la de la privada. Ells són funcionaris i nosaltres som "autònoms". Ells tenen millor horari i millor sou, i no són constantment avaluats. La privada sí....
I ho dic sense recança, però amb la il·lusió d'acostar-me més a ells, almenys en sou.

La ´discussió inicial, que és la que interessa, era saber com està actualment l'ensenyament, en global. I jo repeteixo, que la clau de volta està en la cultura de l'esforç i la disciplina diària per l'estudi individual.
Calen mestres motivats, centres amb poder de decisió, pares implicats i alumnes amb il·lusió.

Fàcil, oi?
lloooooooons!!! Au Ernest; pren nota. Recomano el llibre de'n Cardús, "el desconcert de l'educació" de l'any 2000.

Don Güevos ha dit...

La cuestión está muy bien enfocada en el informe de la división filantrópica de Mckinsey apoyada por los directores del informe PISA

(http://www.mckinsey.com/clientservice/socialsector/resources/pdf/Worlds_School_Systems_Final.pdf)

que, supongo, conoce por lo que escribe.

En general, para los que no lo conozcan, el informe resume los tres factores claves de una buena educación, a saber, elegir a los mejores para formarlos como profesores (una mala selección tiene consecuencias negativas durante 40 años); conseguir lo mejor de cada uno de ellos y no permitir que los docentes dejen descolgado del resto a ningún alumno.

La inversión en educación no es lo fundamental, como demuestra el caso de Suiza, Australia, Alemania o España.

El ratio alumnos-docentes, tampoco, como demuestra el caso de Dallas y Tennesse (un ratio menor significa más profesores y, por probabilidad, menos buenos).

Tampoco difiere un sistema centralizado de uno descentralizado, salvo el caso español.

En realidad, el quid de la cuestión está, como dice el informe en su parte final, que los mejores sistemas son aquellos que exhiben una correlación menor entre nivel educativo de las familias y resultados de los alumnos, osea, donde los profesores sirvan para compensar las desventajas derivadas del origen social de los alumnos.

Dicho esto, nos deberíamos preguntar por qué de las conclusiones no positivas del caso español. Aquí sí cabe realizar una crítica a la política educativa iniciada por los socialistas, mantenida estúpidamente por Aznar, y confirmada en sus aspectos más insidiosos, por ZP. Así, el prejucio ideológico con el que se abordó el asunto, erró las soluciones para un problema que no es tanto socioeconómico, como de eficacia formativa. Eliminando la meritocracia, buscando la igualación por abajo y suprimiendo los fundamentos de la autoridad del formador, se minaron las bases del sistema que permitían la satisfacción del profesorado al ver el progreso de sus alumnos y el mantenimiento del respeto de éstos a los primeros. La reforma española, como la de otros países, sumada a los cambios sociales, anestesió el nervio fundamental de la docencia.

El resultado de ello es el que refleja el informe PISA para los países como España, a diferencia de, por ejemplo, los países asiáticos, donde los valores citados y tan denostados por la oficialidad, no han sido subvertidos, siendo curiosa la diferencia entre las CCAA españolas donde quedan rescoldos de esa antigua usanza, y otras donde se han borrado. Un año de diferencia a favor de las primeras (la mayor diferencia es entre Finlandia y México y supone un retraso para éste de 4 años).

PD: Oiga Donaire. Un Solbes vs Pizarro. Buen sumo, no dirá.

Anònim ha dit...

M'afegeixo al debat :
Fracàs Escolar.
1.- No tinc gens clar com senyales al post, que l'element més fràgil del sistema, siguin els estudiants.
Per molts motius penso que els mateixos docents i l'estructura politico-administrativa que els envolta afavoreix l'apatia professional. Especialment en el Sector públic, però tampoc voldria caure en una falsa polarització com ja s'ha apuntat en el debat.
El mateix mestre a la pública no funciona igual a la privada. I no crec que uns siguin millors que altres.

2. Molts estudiants , un professor.
L' escola, hores d'ara encara, dedica molts esforcos a la Uniformitat/diversitat del seu alumnat en relació a la vessant més acadèmica ( vessant si em permets més cognitiva/ intel.lectual ).
Avui dia però allò que més crispa als mestres i la que complica més la feina és la diversitat de patrons conductuals de l'alumnat. Toca aspectes més afectius, emocionals, de personalitat,... de salut mental,d'interaccions personals més que de coneixements acadèmics i això "desgasta" molt i entenc als professors en una posició fràgil. El tema no és senzill.
3. Centres responsables.
Hi ha una inercia mot forta ( sindicats,corporativismes dins el gremi mal entesos, angoixes mal canalitzades ) que fa que la responsabilitat sempre quedi de l'altre costat ( l' Administració , els pares,...) i una dificultat real per fer al Centres i als seus docents responsables en allò que els pertoqui.
Cal més autocrítica interna dins l'ofici i condicionants externs que permetin certa tranquil.litat i confiança per a que aquesta tingui lloc i doni els seus fruits.

4. Valoració social.

Aquesta es guanya en cada intervenció amb l'alumne, amb la família, encarant les dificultats amb responsabilitat i amb un bon treball en equip i des d' una posició ferma, evitant les "derivacions" permanents que són sovint, un rentar-se les mans.

A l'Escola Privada on treballa el locu de l'Ignasi, un dels comentaristes, els pares paguen molts diners _ i els professors cobren molt poc _ .
Com s'enten _ i no val el tòpic de que són quate ricatxos_ si no és per la valoració social d'entrada _ perque les dificultats existeixen arreu_ que en tenen els pares i la resposta que dia a dia , en donen els professors... per exemple ?
També dins ESCOLES públiques d'una mateixa zona hi ha percepcions diferents de la feina que s´hi fa.
Els equips humans i les dinàmiques de treball són importants.
I important és que no quedin excessivament encarcarades , per "acomodades" ...

El poeta de l'orella

ignasi ha dit...

Amic poeta de l'orella.... Crec que fa disset anys que treballem en el mateix projecte...

Quants posts podríem escriure, oi? Però crec que la nostra realitat seria difícil de fer entendre. La gent pararia boja... I llavors, el locu, no només seria jo...

Fins demà, company i amic.

Per cert Don... On ets???? Ja estàs llustrant el Parlament? Tant de bo contribueixis a fer possible que els representants del poble facin el millor pel poble i no el millor pels seus partits. Aquí no es posa d'acord ni déu: ni en ensenyament ni en res. Però si encara no sabem per on collons passarà l'AVE!!! Que passi per on sigui però JA!!!! Poseu-vos d'acord d'una vegada!!!!

Anònim ha dit...

Collons Ignasi...
poder que siguis responsable i et prenguis la pastilla. Què collons fots preguntant-li a en DON per l'AVE en un post sobre educació ?

Que poder vols portar els teus alumnes DE VIATGE DE FI DE CURS a Paris amb l'AVE ?
Tranquil, i deixa els polítics que facin la seva feina . Abans no et jubilis, el tema està resolt.

Torna al teu bloc, i recoda que demà abans d'entrar a treballar has de passar la teva habitual revisió psiquiatrica.

Be.... ja callo que aquest és un bloc per gent seriosa.

Felicitats pel PATRÓ, que no obrer,però sí socialista i del partit però em sembla que no de l'aparell, que confecciona aquest bloc.

Em pensava que ja no quedaven polítics amb aquesta trempera i això que la majoria la tenen molt grossa.

El poeta de l'orella

ignasi ha dit...

Amic TETE i poeta de l'orella...

Visto lo visto, crec que compartiré el cafè del Don (si és que arriba...) amb tu....

kkbronnnnnn

don-aire ha dit...

Pau

Gràcies

Anònim

Coincideixo força amb aquesta anàlisi.
És cert que s'han fet massa reformes. O la Llei de l'educació és LA LLEI o millor que no es faci. Caldrà el suport de tots els grups i dels agents socials.
També és cert que la deserció de la societat ha abocat a les escoles la responsabilitat de tot.
Però com bé dius, això no se soluciona amb una llei. Caldrà preguntar-se què és allò que sí pot fer la llei i com ho ha de fer.

Anònim

Crec que més que mà dura, precisarà de molta mà esquerra

certificado

Es verdad que los principios del esfuerzo, la autoridad y el respeto son centrales en este debate. Si no se recuperan, no hay solución posible.

De todas formas, hay que tener cuidado con los golpes de péndulo. Como usted dice, ambos fuimos a una escuela franquista. Y ése no es el modelo. Recuerdo el miedo atroz a los profesores, el pánico al fracaso, la mano dura y la burla constante al menos capaz. Ni tanto ni tan poco.

La pregunta clave es ¿Qué es una buena escuela?. Y yo me atrevo a dar dos respuestas. Es una buena escuela la que permite que estudiantes diferentes sigan niveles de exigencia diferentes, en un contexto de exigencia general. Y es una buena escuela la que deja un buen recuerdo. Vivimos toda nuestra infancia y una parte de la adolescencia en los centros de educación. El clima escolar marca una parte de nuestra existencia.

Por cierto. No hace mucho, cuando fui a recoger a mi hijo de seis años, la maestra de soporte (que no es la "titular") me preguntó ¿Ha venido a recoger a su nieto?. De manera, que me va a permitir que discrepe en eso de que parezco más joven que usted.

don-aire ha dit...

Anònim

És cert que un sistema que no estimula l'excel·lència, que té la mateixa consideració per un mestre vocacional que per un mestre accidental, és un mal sistema.

Ignasi

D'acord amb les tres idees:

1. Hi ha molts mestres que gaudeixen de la seva activitat
2. Hem de recuperar la cultura de l'esforç i de la disciplina
3. El debat públic - privat és un fals debat

don-aire ha dit...

José Martín

Negar les concertades i les privades és negar la realitat escolar catalana. Jo estic d'acord amb un model d'escoles públiques fortes, que conviuen (per què no?) amb centres concertats i privats. Qui hi vulgui anar-hi que ho faci. Mentre s'asseguri un sistema públic potent, eficaç i competent, la resta no em preocupa.

En canvi, i amb això estic d'acord amb altres comentaristes, és FALS que la proposta plantegi la privatització de l'educació. Planteja la incorporació d'alguns processos de gestió més eficients. Que aquests processos els han desenvolupat moltes privades?. Sí. Però això no vol dir que sigui un model de privatització. De veritat, no entenc aquest argument.

Imaginem aquesta situació. Un estudi determina que els colors més adients per pintar les aules són el verd i el blau. Imaginem que moltes de les escoles privades pinten les parets de verd. Imaginem que ara diem: Per què no pintem les escoles públiques de verd?. No entendria que algú s'aixequés empipat: No, no, que això és un model privat.

La meva concepció de privatització és molt més concreta: vol dir augmentar la matricula, disminuir les beques o crear subescoles públiques de pobre i escoles privades per a rics. Més enllà d'aquests tres processos contra els que hem de lluitar, assimilar algunes pràctiques d'altres escoles, de la teoria de sistemes de gestió o d'una planificació moderna no és, NO HO ÉS, privatitzar.

L'eficiència no és de dretes ni d'esquerres.

Oriol

Apreciat, Oriol. Com sempre, estic d'acord amb tu. Gràcies per la visita.

Torracollons

També hi estic d'acord

don-aire ha dit...

Ignasi

És cert que la funció docent és la funció docent i hauria de computar de forma similar.

JM

He entrat en el seu blog i he llegit amb atenció els seus arguments. I crec honestament que vostè fa trampa.
El que proposa el document de partida (que no és ni un avantprojecte de llei) és que aprenem d'aquelles coses que es fan bé. Si les escoles privades fan alguna cosa bé, les podem adoptar, oi?. És que en el seu blog, constantment dóna l'argument que si ho fan les privades, llavors és un model privatitzador.

Analitzem les propostes. Mirem si estan bé o si estan malament. Per a mi, que ho facin les privades no és ni un argument a favor ni en contra. Analitzem les propostes per se i no utilitzem com a argument en contra d'una determinada proposta "Això ho fan les privades i per tant és un procés de privatització". No s'hi val.

Ignasi

Em consta que el Conseller coneix bé el llibre d'en Cardús. Podríem consensuar almenys aquest punt: "Cal crear una cultura de l'esforç". "Cal un acord col·lectiu per a què els qui no s'apliquen, tinguin una resposta".

don Güebos

Conozco el informe PISA (que tampoco es la Biblia, oiga) y creo que lo resume muy bien.

Hay que tener presente que a partir de un determinado punto, más inversión, más docentes, mejor ratio no implica mejor educación. Y estoy de acuerdo con la idea del informe PISA: la clave es el docente. Si los mejores son profesores, el sistema funciona.

¿Por qué no ocuure eso en España?. Es difícil de explicar. Yo creo que la clave está en dos elementos: (a) no hay recompensa que premie a los buenos docentes y que castigue a los malos docentes; (b) no hay capacidad de gestión autónoma por parte de los centros. Ahí hay que hincar el diente.

Pizarro es un gran fichaje, pero va demasiado revolucionado, como el debutante que quiere agradar y peca por exceso. Por eso, creo que un sumo Solbes - Pizarro ahora perjudica al segundo. Como los buenos guisos, todo requiere su tiempo.

poeta de l'orella

No havia considerat les diferències en el patrons de conducta. I això, com s'arrecla?.
Llegint el teu comentari, em plantejo que efectivament la responsabilitat dels centres és un element central del debat.

Ignasi + poeta + orella

Hem d'anar buscant dia, hora i lloc.

don-aire ha dit...

Gràcies a tots per les aportacions.

RESUM PARCIAL

1. Recuperar la cultura de l'esforç
2. Dignificar socialment el docent
3. Que els millors siguin mestres
4. Més capacitat de gestió pels centres = més responsabilitat
5. No es tracta de realitzar un pols escola pública - privada, sinó de millorar la pública
6. Una Llei que duri almenys 25 anys i que sigui votada per tothom
7. Avaluem la tasca dels docents
8. La pregunta a resoldre és "Qui mana?". La resposta no ha de manar l'administració, sinó els centres.

P.D. Gràcies tb a zel pels seus comentaris.

Pep MOLSOSA ha dit...

Enhorabona !
Mai havia vist un debat tan interessant en un blog, i tan ben moderat i resumit !

don-aire ha dit...

Moltes gràcies Pep. Els responsables són els comentaristes. UNa abraçada

Anònim ha dit...

Hola,

En la meva modesta opinió, gran part de la responsabilitat de la situació actual es dels mestres. Fa molt que van deixar de ser objectius i no tenen cap problema en culpabilitzar als nens, pares o a la societat. Carreguen als nens de deures mentres a classe "treballen" les emocions, valors etc. Per lo que es dona una perversió tremenda: Al cole donant valors i els pares (sense cap formació ni métode), a casa, donant la lletra i el numero (quan estàn cansats i els pares també). Per cert, fugen de qualsevol coordinació amb els pares però els reclamen com actors en el procés educatiu...

M'ha costat acceptar-ho però la LOGSE ha sigut un gran error. Tota l'autonomia que es va donar a mestres i centres ha servit per crear un corporativisme brutal, on demanen tot i no volen asumir res.. només cal veure com van reaccionar amb la sisena hora... que en teoria era un esforç de molts mil.lions d'euros per equiparar la pública amb la privada.. agafant-ho com un tema laboral i no pas pedagògic..

En un altre moment parlaré de la dignificació dels docents...

Antoni
Professor

certificado ha dit...

Me ha encantado tanto el post, como los comentarios, como el desenlace final con índice y todo.
Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
!Bravo¡

Anònim ha dit...

JO SOC UNA MARE AMB UN NEN AMB TDAH, SER QUE UN NEN AMB AQUESTA MALALTIA DONAR MOLTA FEINA A DINS LA CLASE, PERO NO TE EL MATEIX DRET APENDRE QUE QUALSEVOL ALTRE???, O EL MATEIX DRET QUE UN INMIGRANT??
M'AGRADARIA SABER QUE PENSARIEN AQUESTS PROFESORS DE UN ALTRE QUE ES CAPAÇ DE DIU A UNA MARE QUE AL SORTIR DE L'ESCOLA HA DE PENDRE PASTILLES PER AL MAL DE CAP PER AGUANTAR AL SEU FILL.
NO CREC QUE TOTS SIGUIN IGUALS PERO SI QUE HI HAN MOLTS PROFESORS QUE PASEN DE TOT, I EL QUE MES ELS IMPORTA ES QUE ES FACI HORA DE PLEGAR I MARXAR CAP A CASA.
CREC QUE AL IGUAL QUE A MI A LA MEVA FEINA M'EXIGEIXEN UNA CALITAT I UNS RESULTATS , A ELLS TAMBE !!!
I SI AIXO VOL DIR QUE S'HAN DE EVALUAR ....OJALA!!!!
I PERDO PER LES MEVES ERRADES D'ORTOGRAFIA , JO NO SOC MESTRE INTENTO IGUAL QUE AMB EL MEU FILL FER TOT EL QUE PUC PER AJUDAR-L'HO.