De bat a bat

En els darrers mesos, he anat anotant una sèrie d'objectes que literalment no serveixen per a res. Semblen útils, tenen la forma d'objectes útils i els hem comprat o usat convençuts de la seva utilitat. Però no funcionen. Tot va començar el dia que, definitivament, vaig optar per aspirar el cotxe amb un d'aquells aparells dotats d'una llarga màniga. Després de tres euros i una llarga estona, el cotxe estava, polsim amunt polsim avall, amb el mateix nivell de brutícia inicial. Curt i ras, l'aspirador no aspira. Sembla un aspirador, té la forma d'un aspirador i fins i tot sona com un aspirador. Però no aspira.

La segona sospita arribà amb el detergent que neteja la vitroceràmica. Llences el líquid blanc, empastifes un drap (per cert, irreversiblement), fas aquells moviments circulars i deixes que actuï durant una estona. Després d'uns minuts, passes un drap humit... i no passa res. Has de recórrer al Fairy i al fregall. Que és, probablement, el que hauries de fer inicialment.

I la llista comença a eixamplar-se. Cremes antiarrugues que no aturen les arrugues, xampús antipolls que no eviten que els polls instal·lin les seves cases aparellades en els caps dels menuts, sistemes de millora de la conducció en els viratges que no alteren el sistema de conducció, forns que teòricament es netegen sols i que en la pràctica es netegen acompanyats, llums interiors dels armaris que donen una claror equivalent al pet d'una cuca de llum, rellotges de precisió que marquen una hora imprecisa, sistemes d'obertura que no s'obren... No cal que insisteixi més.

És el principi d'una nova era. En aquesta nova etapa, les coses no serveixen. Tenen la forma d'obrellaunes, però no obren les llaunes. N'hi ha prou amb que s'assembli a un obrellaunes. Els usuaris farem el ritual d'obrir la llauna, que restarà tancada i inservible fins a la data de caducitat. Aquest és el futur. Una societat en la que farem els gestos d'accions que en el passat tenien un sentit, però que ara només són formes rituals. Com els nens que juguen i simulen que condueixen un cotxe amb un plat entre les mans. Una societat en la que, com un immens decorat de cartró pedra, tot és forma. No hi ha fons. Ni substància.