Parlament 2.0. Xàfec d'idees (I)

Jo havia suggerit una pluja d'idees i s'ha generat un xàfec. Idees, pors, propostes, notes i, sobretot, conversa. El debat sobre el Parlament 2.0 és, en ell mateix, un excel·lent exemple de les possibilitats del Parlament 2.0. Fins a la data, el fil d'Ariadna segueix 29 comentaris i una dotzena de posts, que alhora han generat comentaris creuats. Us recomano que estireu del fil i visiteu les iniciatives que suggereix en José Rodríguez, el nou gadget (genial) del mateix José Rodríguez, la crònica de Saül, les cent-mil propostes de Peytibí, els comentaris des del wiki de l'administració electrònica, les reflexions sempre podenrades de la Trina Millán, el suggeriment d'en Jordi Martinoy, el recordatori d'en Narcís Sastre, els clars i obscurs des del basar de les espècies, els mecanismes 2.0 de jmones, la intervenció d'en Miquel Iceta en les jornades Sociedad red (per cert, no us perdeu la crónica d'Ictlogy), la visió entusiasta del periodista 2.0 l'Eduard Batlle, els dubtes informals de Lodudomucho (valgui la redundància) o la intervenció del President Benach en els Premis Bloc Catalunya. I com a música de fons, els articles i opinions de l'Antoni Gutiérrez-Rubí, el blog que més ha aportat a la reflexió sobre la política 2.0.

Si m'ho permeten, intentaré fer un inventari del xàfec d'idees. M'acompanyen?.

1. Un Parlament 1.4

No hem de plantejar-nos aquest procés com un salt entre el Parlament 1,0 i el 2.0. En primer lloc, perquè no tinc clar que l'objectiu final sigui un Parlament 100% 2.0; i en segon lloc, perquè no partim de zero. Som un Parlament 1.3 o potser 1.4. Hi ha un gruix de diputats i diputades que gestionen un blog, alguns twittegen durant les sessions parlamentàries, són presents al facebook i a d'altres xarxes socials. Mirin, per exemple, el web del Parlament. Les sessions es poden seguir en directe, gairebé tot està sindicat amb RSS, poden utilitzar el podcast i la producció legislativa és accessible fàcilment. Fins i tot, s'assagen experiments 2.0 com les Jornades Parlamentàries sobre mitjans de comunicació.

Omplir el web del Parlament de nous recursos no és l'objectiu. El que precisem és que els recursos siguin efectius, que s'usin realment. Té raó en Narcís Sastre quan recorda el projecte de democraciaweb, un excel·lent precedent del Parlament 2.0 que ha tingut una incidència real molt reduïda. Pensem-ho bé: els mecanismes i les propostes han de funcionar el dia després de la seva presentació. I l'any següent.

2. Ciutadans 2.0

Per això, algunes propostes suggereixen que les eines ja disponibles i les futures eines siguin difoses. En Miquel demana que es faci una difusió des dels mitjans tradicionals de les possibilitats de la política 2.0. La Trina Millán també insisteix en la necessitat de promocionar l'ús de les TIC entre els ciutadans. I convé no perdre de vista les observacions de jmones, qui reprodueix una reflexió de Jakob Nielsen: el 90% dels usuaris de la xarxa només consumeixen la informació, un 9% participa de tant en tant i només un 1% hi participa regularment. Convé assumir que la política 2.0 mai serà majoritària.

3. Política 2.0 versus partits polítics

El comentari més comú ha estat, però, la desconfiança. Ho explica bé un comentari de Sergi: "Hi pot haver parlamentaris 2.0 sense partits 2.0 però difícilment hi pot haver un parlament 2.0 sense partits 2.0". La partitocràcia, les llistes tancades, la meritocràcia interna, la disciplina de vot i, en definitiva, el sistema de partits català no facilita la consolidació d'una cultura política realment 2.0. I, per això, la major part de les reflexions (com ara la d'en Martinoy) demanen un canvi més profund de les estructures polítiques abans d'iniciar una creuada 2.0.

Alerta, però. La política 2.0 no crec que impliqui menys partits sinó uns partits diferents. En aquest punt, subscric les reflexions que fa en Miquel Iceta: "Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar".

4. Eines... Abans o després?

Finalment, les eines. Wikis de lleis, informació sobre els parlamentaris, seguiment amb hipertext de les lleis, agendes públiques, agregadors de blogs, diggs d'iniciatives, canals al youtube, video peticions, el Parlament al facebook o al twitter... Són tantes les propostes que hi dedicaré una segona entrada a comentar-les amb un cert detall.

Sempre he defensat que una política 1.0 amb eines 2.0 és una política snob. Si no hi ha canvi cultural associat, llavors tot és cosmètica. Però deixin que avui em contradigui: Els polítics que comencen a jugar amb els blogs i s'endinsen amb el seu barret d'explorador dins la selva 2.0 mai més tornaran a ser els mateixos. En aquest univers encara en construcció, l'eina també la fa cosa. Potser avui m'he despertat schumpeterià.