22 d’octubre 2009

El Parlament invisible

No és lletra de metge. És la lletra compulsiva de qui ha dialogat vis-a-vis amb l'horror. Miro de reüll les notes que pren el Dr. Noguera, responsable logístic de la unitat de Barcelona de Metges sense fronteres. La seva feina és mesurar la magnitud de la tragedia per a decidir si els recursos migrats de msf han de tapar la tragèdia de Darfur, l'escletxa d'Eritrea o el forat negre del sud de Sudan.

El Dr. Noguera ha acumulat tantes escenes de mort que els seus ulls miren amb una profunda tristesa. Els papers s'omplen de lletres nervioses a la Comissió de Cooperació amagada en un racó del Parlament. La pantalla viatja de Kivus a Ouijda, de Bihar a Minova, els llocs esborrats dels atles i poblats per nens d'ulls immensos. Una cinta mesura el diàmetre dels braços dels nens; menys de deu centímetres vol dir risc imminent de mort. D'alguna manera, sento de fons la pregària d'Antony i Cohen "All your childrens here, In the rags of light". La malària els mata abans que arribin a un punt sanitari. A les costes de Mauritània, recollim els cadàvers que arriben a la platja. A Somàlia hem perdut ja tres companys. Per culpa de la SIDA, s'ha disparat la tuberculosi... La sala 1 del Parlament és una capsa petita, invisible, esquitxada durant uns minuts per les espurnes de la realitat. "Si volen, els explico què vol dir crisi". Crisi és que es mori el teu fill als braços.

Ja en el cotxe, la ràdio parla d'en Guardiola, del cinema en català, d'en Millet, d'una dieta per aprimar-se. Plou. Al fons la torre Agbar sobresurt com un far urbà. I l'aigua renta les taques de sang a les sabates, a la cara, als cabells i la nit cobreix amb un tel de foscor els darrers batecs de la conciència. Gol de Raúl. Plou. I ja gairebé no sento els plors. "If it be your will, That I Speak no more, and my voice be still, As it was before".

10 comentaris:

Pepa Loves ha dit...

A vegades ens queixem per vici i no valorem prou el que passa al nostre voltant, el que descriu en aquest post si que es crisis i impotencia en aquestes situacions, una lluiten per tenir mes poder i diners i altres per sobreviure...a vegades el mon es injust,i les persones poc concients...

Anònim ha dit...

Avui he llegit un article que parla dels problemes econòmics a Espanya. Utilitzen el criteri dels qui estan per sota de la mitjana, és clar que la nostra mitjana és unes 100 vegades la de Burkina Fasso. Per exemple, comentava que un 30% dels espanyols no poden fer vacances. Quin criteri tan clar per mesurar la pobresa, és clar!. Estic fart d'aquesta merda de primer món, que està tot el dia piulant les seves tonteries sense tenir ni puta idea del patiment de la resta delmón.

Anònim ha dit...

Quina cançó tan maca. És la de la Coixet, oi?

sociata ha dit...

Són posts com aquests els que m'agrada llegir i renovar la meva fe en els polítics intel·ligents.

npini ha dit...

Ara entenc la nostàlgia i la tristesa d'ahir.
Malauradament, aquesta realitat que retrates passa massa sovint, i la culpa potser és de tots.
Hauria estat preferible que els mitjans es dediquessin a explicar aquestes coses i no a assistir a l'hora i mitja de roda de premsa que fa un senyor per explicar perquè ja no és a la roda.
Bon apunt i ben escrit

PEr[la|pau]* ha dit...

Molt commovedor.
Emplaçaria a en Donaire a que corregeixi l'error sobre els 100(!) cms de diàmetre de braç.
I també a que torni a adoptar un gest més possitivista: com pitjor és el punt de partida, més feina hem de fer. Ens hi possem? (Des del nostre parlament també.)

Josep Lluis Martin ha dit...

... i baixem del cotxe, i quan el tanquem deixem a dins aquestes darreres visions i reflexions que ens han assaltat durant el trajecte. Només per uns petits instants, si per sort els telenotícies fan esment de la catàstrofe quotidiana que relatava en Donaire, ens n'adonem que ells pateixen la seva particular crisi, una crisi que malhauradament no és cíclica, sino que està enquistada des de fa dècades ... Tornem a la realitat, ara surt la publicitat, els nens ens diuen que no les vé de gust el sopar que els hi hem preparat en el mateix moment que obrim un sobre del banc informant-nos del tipus d'interés que aplicaran a la nostra hipoteca durant els propers mesos ... Ara que ho penso, som afortunats de poder arribar a casa després de la feina ... per que encara en tenim de feina ... Torna el telenotícies amb els esports i l'estòmac sen's regira perque el Barça va perdre i tothom s'està posant nerviós per moments... Malaït malic que ens mirem cada dia en aquestes panxes cada cop més prominents que anem lluint ...

don-aire ha dit...

Per algun inexplicable motiu, s'ha publicat dos vegades el mateix post. He traslladat els comentaris d'un a l'altre. I'm sorry

ricardespelt ha dit...

Mentre llegia el post escoltava el vídeo de fons amb les paraules de Leonard Cohen. Impressionant. Deixa'm que et feliciti Don, per la senzillesa i per la capacitat d'abstreure un concepte evident: sovint no recordem que som uns privilegiats.

Una abraçada,

Ricard

Gemma Urgell ha dit...

Captivador un cop més. Justament ahir sopava amb un alcalde de Colòmbia que per treballar pel seu poble, per intentar fer la vida dels del seu voltant una mica més digna, la seva està en perill cada dia.
Són aquestes les crisis oblidades en un primer món egoista.
Una abraçada Don.