Com ho podríem fer millor
Com ho podríem fer millor la propera vegada?. Les emergències generen caos, restriccions, problemes i riscos. Em costa molt fixar la línia vermella que delimita els efectes lògics per una situació excepcional i els efectes que es podien evitar. El que sí crec és que la gestió de la informació és capital en una situació de risc. Com ho podem fer millor la propera vegada?. Aquestes són algunes propostes. Quines són les seves?:
1. La informació 2.0
La informació institucional és essencialment 1.0. És un encert que les administracions ocupin les xarxes socials i les utilitzin de forma activa. Tanmateix, el flux de la informació ha de ser bidireccional si volem una informació realment 2.0. Els afectats per una crisi transmeten on line el seu estat: "No tinc llum", "estic atrapat a la C-31", "Neva a Llagostera"... Les xarxes socials permeten disposar de milers d'observadors escampats pel territori que retransmeten les incidències i els seus efectes de forma espontània. I aquest és un capital que ha de ser gestionat de forma eficient.
2. La informació personalitzada
És cert que les administracions havien alertat d'un risc de nevades intenses a la línia de costa i al prelitoral. Aquest és un avís del dia 7. Però el canal de comunicació entre l'administració i els ciutadans es recolza excesivament en els mitjans de comunicació. Un breu al Telenotícies vespre del diumenge recomanant extremar les precaucions és una ampolla generalista llençada a un oceà de missatges. Rebem tants missatges genèrics en un dia, que hem perdut la capacitat de personalitzar-los.
No és fàcil fer la transició de la informació general a la informació particular: Hem de transformar no només els mitjans, sinó també la cultura de comunicació. Però situem-nos novament el diumenge 7. Imaginem que jo rebo un missatge al meu mòbil, al meu nom, que m'adverteix de risc de nevades al meu municipi i alerta de possibles talls de subministrament. Imaginem que rebo un altre missatge com a usuari habitual de l'AP7 en el que m'adverteixen del risc de col·lapse. O un altre de l'escola del nen que s'anticipa al problema i em recomana deixar el nen a casa. En tots els casos, la informació que m'arriba està personalitzada d'acord al meu perfil. La gent que viu a La Seu d'Urgell no ha de rebre la mateixa informació que la gent que viu a Palamós. Això és el que va imaginar Roc Fages, amb la seva coneguda ucronia.
3. Més poder local
Els plans d'emergència tenen ja una experiència contrastada. Tots sabem, per exemple, que existeix un Pla Neucat. Ara bé, la gestió de les crisis hauria de tenir una estructura federal, basada en el principi que la proximitat és coneixement. Qui millor coneix les necessitats específiques d'un municipi és el seu alcalde. No dic que hagin de ser els alcaldes els qui apaguin els focs o condueixin els llevaneus, però sí han de ser els caps de comandament de la gestió de la crisi en el seu espai. Ell (o ella, és clar) sap que en un determinat barri tenen problemes de subministrament d'aigua, que l'asil està aïllat o que uns determinats blocs de pisos tenen una gran concentració de gent gran. I són els poders locals els qui tenen més capacitat de difusió de la informació a escala 1:1000, és a dir, porta a porta.
4. Gestió de les prioritats
Davant d'una situació d'emergència, és molt probable que algunes infrastructures bàsiques siguin insuficients. Per això, és molt important la gestió de les prioritats, de la mateixa manera que en un vaixell que s'enfonsa existia el protocol de "les dones i els nens, primer". Enmig d'una emergència, necessitem garantir alguns serveis com els centres mèdics, les farmàcies, els centres de dia, les benzineres o els espais municipals de suport. Igualment, has de tenir clar quins col·lectius són els més vulnerables. Una de les situacions que més em preocupava aquests dies era la de les persones grans, amb moltes dificultats de mobilitat que es podien trobar absolutament desprotegides. Cal un Cens de persones vulnerables. Si el catàleg de prioritats és conegut i explícit, els damnificats poden entendre molt millor la gestió dels recursos: "M'espero perquè és lògic que la llum es concentri en els centres mèdics".
5. Informació unplugged
Informar-se a les fosques és molt complicat. No hi ha Internet, ni televisió, ni ràdio i les bateries dels mòbils s'esgoten (o simplement tampoc hi ha cobertura). El Monestir de Sant Feliu de Guíxols està presidit per la Torre del Fum, que rep el seu nom pel sistema d'alerta que prevenia la vall de la incursió dels pirates. Quina és la versió contemporània de les campanes dels pobles?. Hem de preveure com informar en un context unplugged.
Imaginem, per exemple, que cada carrer té un responsable. Els responsables de carrer saben que en una situació d'emergència s'han de trobar en un punt en el que un responsable de barri els donarà informació actualitzada i instruccions. Els gestors municipals haurien de coordinar els responsables de barri. Aquesta estructura de transmissió facilitaria un flux dinàmic de la informació en els dos sentits: dels gestors als ciutadans i dels ciutadans als gestors. No sé si aquest pot ser un protocol d'emergències operatiu, però el que sí sé és que no podem confiar únicament en els mitjans de difusió convencionals, perquè el més probable és que en una emergència no haurà ni electricitat ni cobertura.
6. Espais d'emergència
Un ciutadà hauria de tenir un espai de referència en una situació d'emergència: una escola, un centre cívic, un pavelló esportiu... En aquests espais (coneguts a priori) es poden concentrar els serveis bàsics per a la població. Hi podríem trobar, per exemple, punts d'informació, accés a medecines, serveis mèdics, corrent elèctric (es poden carregar les bateries), espais per escalfar aigua (els nadons no toleren la llet freda), punts de connexió amb l'exterior... És molt més senzill concentrar l'ajut en uns determinats punts que escampar-los per tot un municipi. Hi ha, però, una condició prèvia: Els ciutadans haurien de saber quin és l'espai al qual han d'acudir en cas d'emergència i també haurien de ser prudents en l'ús d'aquests serveis. I això ens porta a un altre punt capital.
7. Una cultura de crisi
Quan jo era petit, teníem una capsa d'espelmes, uns llumins i uns quants lots en un espai de fàcil accés. Hi ha molta gent que no té cap sistema mínim d'il·luminació, que no té una reserva de diners en metàl·lic (els caixers no funcionen sense llum), que no disposa de queviures bàsics, de piles o de mantes. I els qui han rescatat sistemes de calefacció de l'infantesa els han engegat imprudentment, amb el risc que això suposa. Molts cotxes tenien el dipòsit mig buit i pràcticament cap disposava de cadenes. No sabem com reaccionar si hi ha un terretrèmol, un aigua, una ventada, un incendi o una nevada. Hem estat educat en la cultura de la normalitat, en la que obres l'aixeta i surt aigua calenta. Però ens cal una cultura de crisi, que ens guiï en una situació d'emergència. I que consti que la informació sobre com actuar ja existeix: El problema, novament, és la difusió de la informació
8. Obra civil
Durant aquests dies, s'han escampat les bones relacions de veïnatge. Les àrees urbanes privilegiades han estat al servei de les àrees més castigades. S'han prestat rentadores, dutxes, cuines, llits, menjar, mantes, estufes o cotxes durant una setmana. Els pescadors de Palamós han subministrat l'energia de l'Hospital de la ciutat. I fins i tot alguns veïns han deixat diners uns altres que no havien previst la inutilitat d'una VISA sense electricitat. Diria que els exemples d'altruisme s'han escampat com una ona expansiva per tot el territori. Però potser no és suficient.
Vaig passar un hivern molt cru a Montreal, un dels més llargs i freds del segle. Els ciutadans acostumen a obrir camí a cop de pala i els habitants dels carrer es preocupen per mantenir més o menys transitable les voreres del seu barri. Si hi ha una zona amb plaques de gel, les eliminen personalment amb aigua calenta (mai amb sal). Els cotxes més potents fan de taxis improvisats i la majoria de conductors porten cadenes per ajudar un altre vehicle amb problemes. Em diran que ells estan habituats al fred i la neu i tindran raó. Però tenen un sentit cívic, col·lectiu, que no és incompatible amb una gestió pública dels serveis. Els ciutadans no han desertat de la seva funció de curadors del públic, sinó que comparteixen aquesta responsabilitat amb els poders públics.
9. Sentit comú
A banda dels advertiments de l'administració, el primer Telenotícies del dia s'iniciava amb una informació metereològica molt preocupant. Nevava a gairebé tot el país i les previsions eren molt pitjors. Què va fer la major part de la gent?. Ignorar el risc i fer vida normal en un context anormal. I les decisions equivocades es van multiplicant, de manera que quan la realitat és ja caòtica, els ciutadans no decideixen esperar que passi la tempesta en el seu lloc de treball, sinó que opten per tornar a casa i multiplicar per mil el problema. Ho explica molt bé en Jose Rodríguez de qui manllevo un paràgraf, que s'hauria de tatuar en el pit d'algunes persones, seguint l'escola Salander:
"No eres consciente pero tú y otros sóis parte del problema estáis obstaculizando las quitanieves, no dejáis que progresen las ambulancias, no dejáis que los Mossos y urbanos lleguen a los puntos conflictivos, TÚ Y OTROS estáis generando un problema porqué por razones X o Y decidís meter el coche donde no se puede, a pesar de los avisos, a pesar de que tu obligación es tener el coche con cadenas cuando hay nieve, independientemente de que vayan a haber quitanieves o no.
Los quitanieves no pueden limpiar la nieve si esta sigue cayendo, no pueden pasar por encima de coches atascados, no pueden adelantar en la circulación densa, no pueden esquivar los coches atravesados. Tú que necesitas ese quitanieves, estás impidiendo que lleguen."
Vull dedicar un capítol específic a tots els irresponsables que van visitar la seva segona residència durant aquest cap de setmana. Totes les autoritats van demanar que no es desplacessin per dos motius. El primer és que les condicions de les vies d'accés eren encara molt precàries, amb plaques de gel i vorals plens de neu glaçada. I en segon lloc, i especialment, perquè l'alimentació elèctrica s'estava portant a terme amb generadors, que no eren capaços de subministrar prou potència pel conjunt dels residents. Ha estat inútil. Un allau de segons residents han anat a revisar les seves cases d'estueig i han posat en perill el subministrament energètic dels residents.
10. Responsabilitats
Molts problemes no s'haurien resolt amb la MAT, però molts altres sí. El gener de 2006 vaig defensar públicament la línia de la MAT i, entre altres arguments, exposava la fragilitat de la tensió gironina. La foscor d'aquesta setmana ha capgirat l'opinió pública, però aquells que m'acusaven d'alarmista, de trinxador de muntanyes i de botifler, no han estat assenyalats amb el dit. Si oposar-se a segons què és gratuït, si no som propietaris dels nostres errors, si les accions que es deriven de les postures equivocades són impunes, la barra lliure argumental entorpeix la serietat en els temes realment seriosos.
1. La informació 2.0
La informació institucional és essencialment 1.0. És un encert que les administracions ocupin les xarxes socials i les utilitzin de forma activa. Tanmateix, el flux de la informació ha de ser bidireccional si volem una informació realment 2.0. Els afectats per una crisi transmeten on line el seu estat: "No tinc llum", "estic atrapat a la C-31", "Neva a Llagostera"... Les xarxes socials permeten disposar de milers d'observadors escampats pel territori que retransmeten les incidències i els seus efectes de forma espontània. I aquest és un capital que ha de ser gestionat de forma eficient.
2. La informació personalitzada
És cert que les administracions havien alertat d'un risc de nevades intenses a la línia de costa i al prelitoral. Aquest és un avís del dia 7. Però el canal de comunicació entre l'administració i els ciutadans es recolza excesivament en els mitjans de comunicació. Un breu al Telenotícies vespre del diumenge recomanant extremar les precaucions és una ampolla generalista llençada a un oceà de missatges. Rebem tants missatges genèrics en un dia, que hem perdut la capacitat de personalitzar-los.
No és fàcil fer la transició de la informació general a la informació particular: Hem de transformar no només els mitjans, sinó també la cultura de comunicació. Però situem-nos novament el diumenge 7. Imaginem que jo rebo un missatge al meu mòbil, al meu nom, que m'adverteix de risc de nevades al meu municipi i alerta de possibles talls de subministrament. Imaginem que rebo un altre missatge com a usuari habitual de l'AP7 en el que m'adverteixen del risc de col·lapse. O un altre de l'escola del nen que s'anticipa al problema i em recomana deixar el nen a casa. En tots els casos, la informació que m'arriba està personalitzada d'acord al meu perfil. La gent que viu a La Seu d'Urgell no ha de rebre la mateixa informació que la gent que viu a Palamós. Això és el que va imaginar Roc Fages, amb la seva coneguda ucronia.
3. Més poder local
Els plans d'emergència tenen ja una experiència contrastada. Tots sabem, per exemple, que existeix un Pla Neucat. Ara bé, la gestió de les crisis hauria de tenir una estructura federal, basada en el principi que la proximitat és coneixement. Qui millor coneix les necessitats específiques d'un municipi és el seu alcalde. No dic que hagin de ser els alcaldes els qui apaguin els focs o condueixin els llevaneus, però sí han de ser els caps de comandament de la gestió de la crisi en el seu espai. Ell (o ella, és clar) sap que en un determinat barri tenen problemes de subministrament d'aigua, que l'asil està aïllat o que uns determinats blocs de pisos tenen una gran concentració de gent gran. I són els poders locals els qui tenen més capacitat de difusió de la informació a escala 1:1000, és a dir, porta a porta.
4. Gestió de les prioritats
Davant d'una situació d'emergència, és molt probable que algunes infrastructures bàsiques siguin insuficients. Per això, és molt important la gestió de les prioritats, de la mateixa manera que en un vaixell que s'enfonsa existia el protocol de "les dones i els nens, primer". Enmig d'una emergència, necessitem garantir alguns serveis com els centres mèdics, les farmàcies, els centres de dia, les benzineres o els espais municipals de suport. Igualment, has de tenir clar quins col·lectius són els més vulnerables. Una de les situacions que més em preocupava aquests dies era la de les persones grans, amb moltes dificultats de mobilitat que es podien trobar absolutament desprotegides. Cal un Cens de persones vulnerables. Si el catàleg de prioritats és conegut i explícit, els damnificats poden entendre molt millor la gestió dels recursos: "M'espero perquè és lògic que la llum es concentri en els centres mèdics".
5. Informació unplugged
Informar-se a les fosques és molt complicat. No hi ha Internet, ni televisió, ni ràdio i les bateries dels mòbils s'esgoten (o simplement tampoc hi ha cobertura). El Monestir de Sant Feliu de Guíxols està presidit per la Torre del Fum, que rep el seu nom pel sistema d'alerta que prevenia la vall de la incursió dels pirates. Quina és la versió contemporània de les campanes dels pobles?. Hem de preveure com informar en un context unplugged.
Imaginem, per exemple, que cada carrer té un responsable. Els responsables de carrer saben que en una situació d'emergència s'han de trobar en un punt en el que un responsable de barri els donarà informació actualitzada i instruccions. Els gestors municipals haurien de coordinar els responsables de barri. Aquesta estructura de transmissió facilitaria un flux dinàmic de la informació en els dos sentits: dels gestors als ciutadans i dels ciutadans als gestors. No sé si aquest pot ser un protocol d'emergències operatiu, però el que sí sé és que no podem confiar únicament en els mitjans de difusió convencionals, perquè el més probable és que en una emergència no haurà ni electricitat ni cobertura.
6. Espais d'emergència
Un ciutadà hauria de tenir un espai de referència en una situació d'emergència: una escola, un centre cívic, un pavelló esportiu... En aquests espais (coneguts a priori) es poden concentrar els serveis bàsics per a la població. Hi podríem trobar, per exemple, punts d'informació, accés a medecines, serveis mèdics, corrent elèctric (es poden carregar les bateries), espais per escalfar aigua (els nadons no toleren la llet freda), punts de connexió amb l'exterior... És molt més senzill concentrar l'ajut en uns determinats punts que escampar-los per tot un municipi. Hi ha, però, una condició prèvia: Els ciutadans haurien de saber quin és l'espai al qual han d'acudir en cas d'emergència i també haurien de ser prudents en l'ús d'aquests serveis. I això ens porta a un altre punt capital.
7. Una cultura de crisi
Quan jo era petit, teníem una capsa d'espelmes, uns llumins i uns quants lots en un espai de fàcil accés. Hi ha molta gent que no té cap sistema mínim d'il·luminació, que no té una reserva de diners en metàl·lic (els caixers no funcionen sense llum), que no disposa de queviures bàsics, de piles o de mantes. I els qui han rescatat sistemes de calefacció de l'infantesa els han engegat imprudentment, amb el risc que això suposa. Molts cotxes tenien el dipòsit mig buit i pràcticament cap disposava de cadenes. No sabem com reaccionar si hi ha un terretrèmol, un aigua, una ventada, un incendi o una nevada. Hem estat educat en la cultura de la normalitat, en la que obres l'aixeta i surt aigua calenta. Però ens cal una cultura de crisi, que ens guiï en una situació d'emergència. I que consti que la informació sobre com actuar ja existeix: El problema, novament, és la difusió de la informació
8. Obra civil
Durant aquests dies, s'han escampat les bones relacions de veïnatge. Les àrees urbanes privilegiades han estat al servei de les àrees més castigades. S'han prestat rentadores, dutxes, cuines, llits, menjar, mantes, estufes o cotxes durant una setmana. Els pescadors de Palamós han subministrat l'energia de l'Hospital de la ciutat. I fins i tot alguns veïns han deixat diners uns altres que no havien previst la inutilitat d'una VISA sense electricitat. Diria que els exemples d'altruisme s'han escampat com una ona expansiva per tot el territori. Però potser no és suficient.
Vaig passar un hivern molt cru a Montreal, un dels més llargs i freds del segle. Els ciutadans acostumen a obrir camí a cop de pala i els habitants dels carrer es preocupen per mantenir més o menys transitable les voreres del seu barri. Si hi ha una zona amb plaques de gel, les eliminen personalment amb aigua calenta (mai amb sal). Els cotxes més potents fan de taxis improvisats i la majoria de conductors porten cadenes per ajudar un altre vehicle amb problemes. Em diran que ells estan habituats al fred i la neu i tindran raó. Però tenen un sentit cívic, col·lectiu, que no és incompatible amb una gestió pública dels serveis. Els ciutadans no han desertat de la seva funció de curadors del públic, sinó que comparteixen aquesta responsabilitat amb els poders públics.
9. Sentit comú
A banda dels advertiments de l'administració, el primer Telenotícies del dia s'iniciava amb una informació metereològica molt preocupant. Nevava a gairebé tot el país i les previsions eren molt pitjors. Què va fer la major part de la gent?. Ignorar el risc i fer vida normal en un context anormal. I les decisions equivocades es van multiplicant, de manera que quan la realitat és ja caòtica, els ciutadans no decideixen esperar que passi la tempesta en el seu lloc de treball, sinó que opten per tornar a casa i multiplicar per mil el problema. Ho explica molt bé en Jose Rodríguez de qui manllevo un paràgraf, que s'hauria de tatuar en el pit d'algunes persones, seguint l'escola Salander:
"No eres consciente pero tú y otros sóis parte del problema estáis obstaculizando las quitanieves, no dejáis que progresen las ambulancias, no dejáis que los Mossos y urbanos lleguen a los puntos conflictivos, TÚ Y OTROS estáis generando un problema porqué por razones X o Y decidís meter el coche donde no se puede, a pesar de los avisos, a pesar de que tu obligación es tener el coche con cadenas cuando hay nieve, independientemente de que vayan a haber quitanieves o no.
Los quitanieves no pueden limpiar la nieve si esta sigue cayendo, no pueden pasar por encima de coches atascados, no pueden adelantar en la circulación densa, no pueden esquivar los coches atravesados. Tú que necesitas ese quitanieves, estás impidiendo que lleguen."
Vull dedicar un capítol específic a tots els irresponsables que van visitar la seva segona residència durant aquest cap de setmana. Totes les autoritats van demanar que no es desplacessin per dos motius. El primer és que les condicions de les vies d'accés eren encara molt precàries, amb plaques de gel i vorals plens de neu glaçada. I en segon lloc, i especialment, perquè l'alimentació elèctrica s'estava portant a terme amb generadors, que no eren capaços de subministrar prou potència pel conjunt dels residents. Ha estat inútil. Un allau de segons residents han anat a revisar les seves cases d'estueig i han posat en perill el subministrament energètic dels residents.
10. Responsabilitats
Molts problemes no s'haurien resolt amb la MAT, però molts altres sí. El gener de 2006 vaig defensar públicament la línia de la MAT i, entre altres arguments, exposava la fragilitat de la tensió gironina. La foscor d'aquesta setmana ha capgirat l'opinió pública, però aquells que m'acusaven d'alarmista, de trinxador de muntanyes i de botifler, no han estat assenyalats amb el dit. Si oposar-se a segons què és gratuït, si no som propietaris dels nostres errors, si les accions que es deriven de les postures equivocades són impunes, la barra lliure argumental entorpeix la serietat en els temes realment seriosos.
Comentaris
Entenc perfectament el neguit d'un propietari que té una casa a l'Empordà i que no sap si està dempeus o enfonsada per la neu. Però el problema no és només l'accés. El problema central és el subministrament elèctric.
Aquest cap de setmana hi havia moltes zones d'ombra i els generadors anaven al màxim. Era empipador veure que persones que no hi vivien posaven en perill el subministrament dels residents, perquè s'havien desplaçat per a veure les seves cases d'estiueig. Hauria estat més prudent esperar-se una setmana, per solidaritat amb els residents.
Dic això per les zones més afectades pels talls de llum i no pas per les àrees del sud de la comarca o de l'Alt Empordà, que no tenien problemes en aquest sentit
Els aerogeneradors són inútils en meitat d'una tempestat. Primer perquè s'aturen en cas de tempesta ja que són molt insegurs en funcionament amb vents de més de 80km/h, segòn perquè són molt inconstants. Pots tenir molta electricitat en un moment donat i després no tenir-ne perquè el vent s'ha aturat. En aquesta setmana amb un anticicló com el que hem tingut sense gaire vent, els aerogeneradors han aportat poca energia al sistema.
Requereixes dues coses:
- Respaldament de generadors que puguis controlar.
- Respaldament a la xarxa elèctrica. Com deia Donaire, la xarxa gironina és molt fràgil com s'ha demostrat. I no només això, a Girona es genera molt poca electricitat per tant si cau un node clau que connecta a la xarxa principal els nodes secundaris no poden donar energia perquè no tenen generadors locals o regionals pròxims als quals demanar aquest servei.
Tenemos que utilizar todas las fuentes de energía. Tengo gran confianza en las renovables, pero hasta que terminen de desarrollarse y en caso de déficit energético, la nuclear será necesaria. La utilizamos mucho y la vamos a utilizar cada vez más. El uso del petróleo ha causado males globales y también ha matado a millones de personas. Sólo que debemos aprender a utilizar bien este tipo de energía. A largo plazo, vamos a tener que extraer la energía de la única fuente inagotable: el Sol. Y eso tendrá que combinarse con el ahorro. Quizás haya que ponerse de acuerdo para apagar las luces de las ciudades por la noche.
De la mateixa manera que - tan assenyadament - és obligatori portar al cotxe una armilla de seguretat que probablement no farem servir mai, per què no és obligatori portar unes cadenes per a tots els vehicles que no disposin de cap sistema de control de tracció? Si un cotxe surt de fàbrica amb gat i roda de recanvi, per què no surt també amb cadenes. Ens hauríem estalviat molts problemes. Segur que no és massa massa difícil legislar sobre una cosa tan senzilla.
La informació 2.0 é una idea molt bonica, però hi ha coses molt més senzilles d'aplicar. Gaire bé tothom te ràdio al cotxe i fins i tot alguna ràdio amb piles a casa. Tan difícil és establir una freqüència oficial d'emergència a la banda de FM per a tot el territori?
El sistema de Protecció Civil s'hauria de revisar de dalt a baix. Tancar la cavalcada de reis o la dels tres tombs amb el bonic 4x4 del servei local de protecció civil és molt divertit, però enfrontar-se a una emergència real és una altra història.
Suposem una hipòtesi (gens descabellada en contra del que es pensa) d'un terratrèmol de grau mig que afectés l'àrea metropolitana de Barcelona, una ciutat de la què només es pot entrar i sortir per viaductes o per un túnel. Moltes d'aquestes infraestructures, encara que la majoria no s'esfondressin, s'haurien de tancar preventivament fins a verificar que resulten segures. Com reaccionaríem en un cas així?
Ara bé, que després de sis anys manant a tot arreu, i amb les vegueries en panyals, i amb l'auto-govern municipal més en panyals encara, és com per fer-s'ho mirar.
- Jo suggeriria, a més, un protocol entre el govern i els mitjans de comunicació, amb obligació de retransmetre en directe i cada X temps el/s comunicat/s del govern sobre l'emergència. Cal liderar-ho i el responsable de lidarar-ho ha de ser aquell que ha estat escollit pel poble per aquesta funció (bé, en el nostre cas és escollit pel partit polític corresponent).
- MAT: crec que ningú hi estaria en contra si aquesta no comportés la destrossa paisatgística que suposa. Hi ha forces motius, però per citar-ne només un: el paisatge és un recurs turístic, i per tant econòmic, importantíssim. Més si tenim en compte que per alguns llocs on passa la MAT aquest recurs està per desenvolupar, i a futurs pot aportar un millor desenvolupament econòmic del municipi o territori afectat. En la situació actual no ens podem permetre el luxe de perdre recursos i capacitat de generar treball. És una despesa econòmica inasumible el seu soterrament? Potser sí, però tinc els meus dubtes que no hi hagi opcions viables, això sí, cal pensar-hi. Una pregunta (si algú ho sap): es podria haver aprofitat la construcció del TGV per soterrar-ne el ramal principal?
Gràcies per aquest post. Bo!!
No m'agrada l'opció nuclear, no tant pel perill de producció com per la difícil gestió dels residus. Només hem de veure els problemes que està creant la ubicació del cementiri nuclear a Yebra o Ascó.
No hi ha dubte que hem de multiplicar la inversió en renovables. Plantejar-se molins al mar, desenvolupar tots els parcs previstos, tirar endavant les de cicle combinat... I crec que cal molt més estalvi i eficiència energètica.
cgs
Les teves propostes em semblen assenyades.
Jo també crec que haurien d'obligar a portar cadenes
La freqüència és una bona idea, però no tinc clar que tothom tingui ràdio. I si la meitat de la gent no sap quin són els tres números d'emergències, no sé si retindrien la freqüència d'emergència. Però no és mala idea, no.
No conec a fons el nivell de Protecció Civil, però aquests dies m'han semblat competents.
Les obres olímpiques es van fer amb nivells de resistència sísmica. Però com sempre en un terremtrèmol, tot depèn de la intensitat
Si estiguessin construïdes les dues subestacions de la MAT (de fet no és MAT perquè no existeix la molta alta tensió, només hi ha alta i baixa tensió), i si estigués connectada amb França, hauríem tingut un pla B.
Necessitem la MAT perquè una xarxa cul de sac com la de Girona és molt vulnerable. Si es talla la connexió, et quedes a les fosques fins que es repari aquesta connexió.
Parlem de destrossa paisatgística. Jo conec bé les Gavarres i l'Ardenya, dos monuments paisatgístics, per on passen vàries línies, entre elles la famosa línia de les Gavarres. Ni un sol dels turistes enquestats en el treball realitzat als usuaris de les vies verdes van mencionar aquesta línia (que en alguns moments discorre paral·lela a la via verda). Sí que van mencionar la destrossa del paisatge de les urbanitzacions.
Jo no dic que una línia d'alta tensió (insisteixo, no és molta alta tensió) sigui tan maco com una filera d'oms. Però atorgar a una línia de llum el rang de destrossapaisatges em sembla desproporcionat. Les autovies, les urbanitzacions, les empreses l costat de la carretera, els polígons industrials... sí creen destrosses.
Les recomanacions del comissari Monti ja preveuen el soterrament entre Santa Llogaia d'Àlguema i la banda francesa. Serà una de les línies soterrades més llargues del món. Hi ha dos qüestions que cal tenir present:
a. Tot soterrament exigeix que després d'uns metres, la línia surti a "respirar" i es torni a enfonsar i situar al costat de la sortida i subestació.
b. Una línia soterrada és menys vulnerable a una nevada. Però és molt vulnerable als canvis tèrmics interiors. I una avaria en una línia soterrada pot representar molts mesos de feines per a la seva reparació.
Portem cinc anys d'estudis, de propostes, de mesures i d'anàlisis. El comisari europeu va treballar de forma independent i ha fet propostes que han encarit el projecte més d'un 50%.
Però mentrestant, el sistema gironí penja d'un fil. Ho vam avisar. Ho vaig dir públicament i em van etiquetar de botifler i de trinxapaisatges. I ara els mateixos que han fet mans i mànigues per bloquejar la connexió fins a Bescanó, surten indignats al carrer reclament justícia. Una mica d'autocrítcia col·lectiva