27 d’abril 2010

El Rei Artur despullat



M'agraden les biografies, perquè són estriptis de les persones i permeten descobrir el fil invisible que ens connecta. Tots som una mica tots i una mica nosaltres. Per això, he estat llegint la biografia que la Pilar Rahola ha dedicat a Artur Mas, La màscara del Rei Artur. Més que una biografia sembla una hagiografia, però ja sabem que la fe dels conversos mou muntanyes.

Jo no sé si l'Artur Mas de la Rahola és el Mas real. No el conec. És l'únic diputat del Parlament amb el que no he intercanviat ni una sola paraula durant la meva vida parlamentària. No em reconeixeria si em trobés pel carrer. Jo només conec el Mas de l'Hemicicle. La meva percepció és la següent: Mas tenia un complex d'inferioritat amb en Maragall i té un complex de superioritat amb en Montilla. El dia que no tingui complexos podrà aspirar a ser President. Certament, és una mirada subjectiva, des dels escons de la part alta, que és una mica com el galliner del Parlament.

La Rahola defensa que el Mas real és el del seu llibre. No ho sé. Potser sí. Però hi ha una ferida explícita que desdibuixa el retrat noble del candidat. Situem-nos el gener de 2006 a la Moncloa. Mas i Zapatero negocien el fons i la forma de l'acord de l'Estatut. Tanquen la proposta final, però inclouen una clàusula: CiU donarà suport al PSOE a Madrid, a canvi del suport del PSC a CiU pel Govern de la Generalitat. Hi ha un annex escrit amb tinta invisible que trafica cadires, al mateix temps que es negocien les comes de l'Estatut. Mas sempre ho havia negat, tot i que en Felip Puig ho confessà als platós de TV3. En el llibre, Mas confessa que sí, que a Madrid negocià el pack estatut i poder, barrejant el partit amb el país.

És curiós que la Rahola no estalviï adjectius en la descripció del Rei Artur. Però per més que intento veure el teixit de seda, els botons daurats, el mocador de tul i els brodats de lli, he de confessar que veig un Rei Artur despullat.

4 comentaris:

popota ha dit...

Els dos complexos semblem força justificats.

Salut,

Sergi ha dit...

Hagiografia? Per hagiografia..., el del Montilla, que és insufrible.
El del Mas es un dels llibres de política més interessants (potser l´únic interessant) que he llegit en anys. Obre en canal les baralles convergents, i dibuixa les arestes del personatge. Á mi m´ha encantat el llibre i no voto, ni votaré, al Mas.

pedro ha dit...

tant d'odi no pot ser bo Donaire, dedica't a defensar els teus i no et facis mala sang. És lícit defensar els interessos de Catalunya d'una manera diferent a la teva per molta ràbia que et faci.

Anònim ha dit...

Pedro, quan dius odi podries posar un exemple?