15 de setembre 2010

Pasqual Maragall



El vaig conèixer en unes jornades de turisme, ara no em feu dir quines eren. Es debatia el futur del turisme del país i jo estava assegut en les darreres files; en Pasqual Maragall s'assegué molt a prop meu i mentre escoltava l'orador, anotà en un paper que portava a la butxaca quatre notes. En Maragall no em coneixia. I ja a les acaballes de la intervenció, s'adreçà cap a mi i em preguntà: "Quin hauria de ser el model turístic català?". "Catalunya hauria de ser la Toscana del segle XXI", li vaig respondre sorprès per la interpel·lació. Crec que la resposta li agradà perquè després em va sotmetre a un interrogatori assumint el paper de l'advocat del diable.

Uns quants anys més tard, jo estava assegut a l'escó 128 del Parlament de Catalunya i ell era el President de la Generalitat. Lúcid, intel·ligent, espontani (certament, espontani), murri, delicat, receptiu, Pasqual Maragall és un polític excepcional. He compartit reunions, sopars, trobades, sessions de treball i malgrat la seva condició sempre me l'imaginava en els seients de darrera de la sala, anotant els silencis, les inspiracions furtives i les idees que poden moure el món. La història sabrà valorar l'efecte reformador del President i el salt que produí en la política catalana.

Per això segueixo el seu diari, el seu blog diríem, amb la devoció d'un club de fans. I no he trobat ni un pessic de conversió convergent. Tant seria. Fa molts anys que he après a valorar les persones per la seva biografia i per la seva dignitat i no pas pel carnet polític que porten a la cartera o pel color de la samarreta del seu club de futbol. La meva admiració vers el MHP Pasqual Maragall no es mouria ni un milímetre si decidís votar un partit que no fos el PSC.

M'agradaria pensar que vivim en un país en el que les institucions i les persones que tenen un valor simbòlic es poden situar per sobre de la Línia Maginot de la guerra electoral, a voltes tan bruta, tan desagradable. Si no som capaços de preservar col·lectivament les nostres institucions i aïllar-les del pim pam pum electoralista, haurem perdut un bocí de dignitat. I de bocí en bocí acabarem per convertir el país en un plató de Telecinco, Belen Esteban inclosa.

1 comentari:

sgarturo ha dit...

Plas plas Plas Bravo. M'agrada l'historia i m'agrada el que dius. És interessant veure que un politic militant i fins i tot diputat al Parlament fins no fa gaira, és capaç de defensar la voluntad de la gent a votar el que està a la seva conciència. Faria falta molt més d'això.