16 de febrer 2011

Fail Rigau



El Govern dels millors ha iniciat el seu procés de destrucció dels serveis públics del país com aquells programes de Cuatro, dels dissabtes al matí, en la que senyors més aviat grassos, amb barba i camisa de quadres demoleixen apartaments, casinos o edificis d'oficines. I amb la seva cara de satisfacció mentre s'ensorra el Memorial Building, te'ls imagines de petits (ara sense barba) destrossant els castells de sorra dels altres nens a les platges de Califòrnia. Sembla ser que Esperanza Aguirre es planteja portar el Govern de la Generalitat als tribunals per plagi. I jo no ho sé però m'ho explicat, els millors es plantegen substituir el nom de Generalitat de Catalunya pel de Particularitat de Catalunya. Benvinguts a Campi qui pugui.

La Consellera Rigau inicià la seva gestió canviant el nom d'educació pel d'ensenyament. Que eduquen ellos, sembla que va dir. I no, ni educació ni ensenyament. Els centres escolars són centres d'aprenentatge. L'objectiu no és que un professor ensenyi, sinó que un estudiant aprengui. I aquí, si m'ho permeten, està l'origen de tot plegat.

Una llarga tradició

El 2008 el Govern de l'Estat anuncià el programa Escuela 2.0, basat en tres elements: la digitalizació de l'aula, la creació de continguts pedagògics digitals i la formació dels professors. Les aules digitals estan formades per una pissarra digital, servei de wifi, un portàtil per al professor i un portàtil per a cada estudiant. El projecte està finançat amb un 50%, de manera que l'altre 50% recau sobre les Comunitats Autònomes.

La versió catalana del programa Escuela 2.0 és l'Educat 1x1, que manté els mateixos eixos del programa estatal: aules digitals, formació docent i continguts digitals, reunits en el portal Àtria. Dels 300 euros que costa un portàtil, 150 euros són proporcionats per l'administració i els altres 150 són aportats per les famílies. Les famílies amb pocs recursos tenen l'oportunitat d'accedir a un programa de beques.

L'Educat1x1 és una peça més d'una llarga trajectòria en la formació digital a Catalunya. Ara fa 25 anys, el Govern de la Generalitat aprovà el PIE Programa d'Informàtica Educativa, una aposta molt valenta en favor de l'educació digital. El PIE tenia com a objectiu "promocionar l'ús de l'ordinador com a recurs didàctic i com a mitjà de renovació metodològica educativa". El 1988 es crea la XTEC, xarxa telemàtica d'educació de Catalunya, la xarxa educativa més longeva del Planeta. Després, es desenvolupà el programa edu365 i l'acció coordinada de molts docents en els programes de moodle. Afegeixin el programa edu3.cat o la biblioteca digital Alexandria.

Vint-i-cinc anys després del PIE, amb la tradició del XTEC o dels programes digitals, la Consellera Rigau necessita aturar un projecte de digitalització de les aules perquè no té clar les implicacions pedagògiques?. De quants decennis precisa la Consellera per a testar la innovació docent?.

Món digital, aules analògiques

La digitalització de les aules prepara els estudiants per a viure (i sobreviure) en un món digital. Si els diaris, les fotografies, la música, la informació, els jocs o les relacions socials tenen un format digital, l'educació ha d'incorporar també aquest canal. Això no vol dir que tot ha de ser digital. El futbol, els plastidecor, les notes de l'AMPA, l'aigua del menjador o les rialles del pati són "unplugged". Incorporar eines digitals no obliga a digitalitzar-ho tot. En canvi, negar-se a la digitalització sí que tanca les portes a l'opció digital.

Com ja anticipava el PIE, i demostren tots els estudis pedagògics, el més rellevant d'aquest programa no és la innovació tecnològica, sinó la revolució pedagògica. Les aules digitals transformen la manera d'ensenyar i permeten, per primera vegada, situar l'epicentre del procés sobre l'aprenentatge. Descobrir, ampliar, repetir, adequar, matisar, participar. El que realment hem de canviar (urgentment) és la manera d'ensenyar i aquesta és una bona via.

L'educació és la principal eina de justícia social. Un bon sistema educatiu és aquell que permet millorar els resultats independentment de l'adscripció econòmica o cultural dels pares de l'infant. És aquell en el que igualem, almenys parcialment, les oportunitats. A més, els estudis demostren que les aules digitals milloren el redniment dels qui tenen menys capacitats. Les aules digitals permeten reduir l'escletxa digital futura, que serà la Línia Maginot entre els qui se'n sortiran i els qui estan condemnats al fracàs.

Caos 2.0

La congelació del programa és un error. Crea, en primer lloc, una estranya duplicitat. Els centres que estan digitalitzats mantindran aquest model i els qui no ho estan, no s'hi afegiran. Hi haurà, per tant, dos tipus d'escoles catalanes: les escoles pre-rigau i les escoles rigau. En segon lloc, malbarateix els recursos emprats en la formació dels docents, que ara sabran com formar digitalment, però no podran portar-ho a la pràctica. D'això en diran realitat virtual?. En tercer lloc, dificulta la consolidació dels recursos pedagògics materials, perquè les editorials només poden accedir a una part del mercat.

Però el més trist de tot és que el Govern desacredita la tasca realitzada des del 1988, un any en el que l'anticipació del President Pujol i la seva determinació, situaren el país en l'avantguarda de la innovació pedagògica. La decisió de la Consellera Rigau (#failrigau) llença per l'aigüera el capital polític del President Pujol, l'esforç de l'anterior govern i, especialment, la dedicació entusiasta de centenars de docents.

El programa electoral de CiU sembla ara un record llunyà. Això diu el punt 250:

Promourem l’aplicació de formes d’aprenentatge noves i productives associades a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, complementàriament a la utilització dels llibres de text i altres documents escrits.


13 comentaris:

Ismael Peña-López ha dit...

Necessito temps per a contestar a fons, tot i que alguna cosa ja he avançat a http://ictlogy.net/sociedadred/?p=250 i, sobretot, a http://ictlogy.net/sociedadred/?p=25

Faré, però, dos comentaris curts.

Si bé és cert formalment que el projecte Escuela 2.0 es basa "en tres elements: la digitalizació de l'aula, la creació de continguts pedagògics digitals i la formació dels professors", a la pràctica és un projecte 99% tecnològic, tant en pressupost com en els seus objectius i definició.

D'altra banda, discrepo rotundament que l'Educat 1x1 formi part de la trajectòria educativa digital catalana. Deixant de banda que no és educatiu, sinó tecnològic, si alguna cosa ha representat l'Educat 1x1 ha estat una total disrupció amb el sistema que s'havia anat bastint poc a poc, centrat en l'ús de programari lliure, la construcció de continguts col·laboratius i oberts, el treball en equip, etc.

Com tu, no comparteixo alguns punts de l'argumentari de la consellera Rigau.

Ara bé, en la meva opinió no és cap a l'Educat 1x1 que hauríem de tornar (o de mantenir).

Segurament ens falta una tercera via.

Joan Carles Llurdés i Coit ha dit...

Doncs què vols que et digui, José Antonio? No em sembla pas malament aquesta mesura i ja em va semblar un error això de la digitalització. Més que res perquè mentre no canviï el xip de molts pares i mares -que veuen l'escola una mena de pàrquing on deixar-hi els nens que no pas una altra cosa- el nivell educatiu del país no augmentarà.
En altres paraules, crec sincerament que la digitalització hagués suposat un canvi d'embolcall però amb un pèssim contingut, és a dir, el canvi d'un "tonto" analògic a un de digital. I és clar, amb això tampoc solucionem res.
I ho dic jo que he estat mestre en diferents nivells educatius i ara estic al superior.
Gràcies com sempre.
JC

don-aire ha dit...

Ismael

Em permeto contestar a corre-cuita, sense haver llegit els teus dos posts. Ho faré i em comprometo a fer una resposta més rigorosa.

1. Els programes que emanen del PIE no s'ha aturat. No és una substitució. De fet, tots els portals continuen actius. Però ara hi ha una enorme diferència: El professor els pot emprar a l'aula. No a l'aula d'informàtica, sinó a l'aula. Aquells que hagin estat digitalitzats poden (si volen) connectar-se i emprar els recursos construïts fins a la data.

Abans del programa Escuela 2.0, els materials només es podien consultar a casa (aquells que tenien pc + accés a internet) o a l'aula d'informàtica.

2. Per això, a diferència de tu, jo considero un encert centrar la inversió en els portàtils, la pissarra i sobretot el wi-fi. Era el coll d'ampolla que limitava (i en alguns casos, simplement impedia) l'ús dels recursos digitals.

Encara que sembli una paradoxa, el programa (que certament aposta pel programari tancat) ha estat el millor estímul al manteniment de la tradició del PIE, la XTEC i l'edu365.

3. Cada centre educatiu decideix el seu model de continguts digitals. Com saps, la GdC subvenciona fins a 30 e. de la motxilla digital i permet la seva ampliació a càrrec dels pares. Però enlloc diu que els materials han de ser obligatòriament tancats. Un professor pot decidir crear el seu propi material, emprar els materials lliures, modificar-ne els existents...

4. A banda de l'Àtria, el Departament desenvolupà l'Alexandria que, com saps, és un excel·lent catàleg de recursos oberts.

5. Però aquest no és el debat. Rigau no està dient: "Desmuntem-ho tot perquè em vull replantejar el codi dels programes o dels recursos". Està dient: "Crec que calen més llibres i menys ordinadors".

I aquest és un discurs que ja l'he sentit moltes vegades a la Universitat. El discurs dels professors del guix a la mà que neguen la possibilitat d'una forma diferent d'ensenyar. Que critiquen qualsevol indici d'innovació digital a les aules. I que consideren que els qui juguem amb màquines som uns pseudo-docents.

El debat que s'obre no és sobre codis, sinó sobre el models educatius. I és aquí on jo defenso que a Catalunya hem demostrat des de fa molts anys que els recursos digitals poden millorar la qualitat docent.

don-aire ha dit...

Joan-Carles

Has tocat un punt molt important, que és el dels pares i mares. Efectivament, els estudis que analitzen els factors del fracàs escolar detecten que els pitjors resultats estan correlacionats amb el nivell cultural i econòmic dels pares.

Aquest és un problema enorme del sistema educatiu perquè condemna els individus a no poder moure's en l'escala social (a no ser que siguin uns cracks en el futbol, que no és gens habitual).

Els bons sistemes educatius són aquells que aconsegueixen que els nivells inferiors de la societat (mesurat en economia o cultura) optin en ingualtat de condicions a l'excel·lència. En termes estadístics, que les rendes dels pares o el seu nivell cultural tinguin una correlació propera a 0 si la relacionem amb els resultats acadèmics.

I aquí ve un punt important. Els estudis fets en aules digitals demostren que millora molt el rendiment dels qui estan més malament. Mira't aquest estudi fet a l'Aragó. És fantàstic. La digitalització permet precisament que el rendiment dels pitjors millori molt notablement.

El millor model educatiu és aquell que ignora el component "pares anti-escola". Perquè si aquesta és la variable explicativa, haurem de concloure que el bressol condiciona el futur, com les castes índies o els estaments feudals.

Manel R. ha dit...

En tot cas, a mi el més rellevant em sembla la darrera part del teu post. HE vist l'enllaç i efectivament CiU proposava apostar per les TIc a l'aula, de manera que la Consellera d'Educació contradiu el seu programa electoral només dos mesos després de les eleccions.

El 80 km/h o l'impost de successions que tan critiques a la fi i al cap estan en el seu programa, però la retallada de la Consellera desdiu el programa electoral del partit que guanya les eleccions.

Jo d'això en dic frau electoral. I això és el que crea la desafecció dels ciutans, pensar que diguin el que diguin abans de les eleccions acabaran fent el que vulguin després

Anònim ha dit...

La marcha atrás del proyecto 1x1 es más grave de lo que a simple vista parece. Quizás la forma de implantación no fue la correcta y en los centros han surgido multitud de problemas que hemos tenido que subsanar como hemos podido.
Pero algo muy positivo ha tenido, gran parte de la plantilla del profesorado se ha reciclado y ha perdido el miedo a los recursos digitales. Compartimos materiales y experiencias, se han creado blogs, páginas web...y todo ello ha favorecido a la calidad de la educación que reciben nuestros alumnos.
Es una lástima que se pretenda ir hacia atrás, aunque espero seguir gozando de las pizarras digitales, wifi, cañones...

popota ha dit...

I no seria millor fer una política educativa federal per evitar coses com aquesta?
No serien més difícils actuacions arbitràries com les de la Consellera Rigau si tinguessim una evaluació de polítiques públiques decent i poguessim accedir públicament als informes sobre els costos i els resultats del programa que paguem?
Algú sap si hi ha informes d'aquests accessibles via web?
salut,

ricardespelt ha dit...

Mecasundena, per un com estic d'acord amb “Anònim”.

Sóc professor de fa anys (+10) i he estat en càrrecs directius. La comunitat educativa, a nivell de professorat, és complexa. Molt complexa. L'aplicació del 1x1, tot i tenir un fonament tecnològic evident, ha provat un interès pel reciclatge com no s'havia vist en els darrers anys. Parlant amb professors de molta experiència (important) i de mentalitat oberta (importantíssim) m'han confessat que la revolució que provoca l'aprenentatge a través de les TIC en el context d'una Societat en Xarxa no té precedents.

Era (és) un estímul. Per apropar-te a l'alumnat, per jugar amb les mateixes “regles de joc”, per estar en alerta permanent, per veure ulls brillants a l'aula davant de noves situacions,... i també té les seves limitacions: tecnològiques, de continguts, de metodologia,... però una aplicació (consellaria) agosarada obligava (comunitat educativa) a un repte... i penso que cada cop hi havia més interessats a assumir-lo.

Jo mateix hagués repensat en l'aplicació de l'1x1, però estic d'acord amb en Donaire, s'ha focalitzat en la part més conceptual de la proposta, posant en dubte la innovació, i exercint un fre del qual molts (si sempre s'ha fet així perquè) es freguen les mans.

Entenc l'escola i l'educació com l'element vertebrador d'una nova societat o almenys la transformació d'aquesta. Si l'escola no adopta aquest caràcter realment innovador i és el pilar d'un canvi de fer d'aquestes contrades estem perduts o, almenys, allunyats del lloc on hauríem de voler ser.

La decepció inicial es transforma en “guerrilla” (que no és mal interpreti) i la proposta més gamberra i provocadora serà possible d'una forma menys oficialitzada. Espero haver-me explicat.

Gràcies per la reflexió i el debat Don!

Ismael Peña-López ha dit...

Estava escrivint un comentari, se me'n va anar de mare, i he acabat fent una entrada sencera al meu blog: Irene Rigau y la contrareforma del Escuela 2.0.

Allà hi comento la major part de les qüestions que han sortit al post original "Fail Rigau" així com als comentaris que precedeixen aquest.

Ricardespelt, també comento el tema del reciclatge: si volem reciclar el professorat, en la meva opinió ho hem de fer directament, no de forma indirecta gastant-nos una fortuna en ordinadors per als estudiants... no? :)

ricardespelt ha dit...

Exacte Ismael, és aquí on vaig accentuar l'error el seu dia: la obligatorietat de comprar uns equips en concret, i la subvenció global a pares. Jo hagués destinat més diners en formació tant de professors com de famílies.

Anònim ha dit...

Uff, quantes coses!! Soc pare i em preocupa que facin coses consistents, duradores, a l'escola.
Em sembla genial que s'incorporin les tic a l'aprenentatge, però crec que abans cal tenir preparació per part del professorat, i que hi hagi prou materials. Perquè els meus fills es toquen el nas, això si, amb un ordinador portàtil que m'ha costat una pasta.
Si a la innovació, però ben feta. I tinc la sensació que no hi ha diners per tantes coses. Si es volen repensar millor el projecte i millorar-lo, m'hi trobaran com a pare per recolzar.

josep ha dit...

Tenia un company de mili que es deia Antonio Donaire; malauradamnt vaig saber anys després que havia mort en un accident. He tobat el teu nom en el blog den Pau Canaleta i, apart de la coincidència, m'ha sobtat veure per la teva biografia que hi ha politics amb capacitat per la ironia, sense el sentit tàgic i censurador amb què s'adornen la majoria.
Pel que fa a la política educativa, em sembla que,com a qualsevol altre àmbit, el que menys preocupa és arribar a un objectius pre establerts (cas que hi siguin); ni els recursos, ni les intencións, van més enllà de cubrir l'expadient durant quatre anys, tapant forats segons el particular criteri de qui decideix a cada moment. I no penso que això sigi una cosa circunstàncial sinò endèmica en el país. És a dir, que tens raó, val més agafar-s'ho amb ironia.
josepnogue.com

Pejots ha dit...

La Rigau diu que els ordinadors no contribueixen a l’aprenentatge de l’ortografia perquè el tractament de textos et corregeix les faltes... Després de sentir això, crec que ni ella ni els seus assessors no en tenen ni la més remota idea de les immenses possibilitats que els ordinadors ofereixen de fer un aprenentatge d’acord amb la societat del coneixement.

La Consellera es mostra ignorant però no tonta perquè sap molt be que encara hi ha molts (massa) mestres que prefereixen l’escola pre-digital i si vol fugir d’alguna cosa és d’enfrontar-se a mestres i sindicats. Efectivament, han sortit de l’armari directores de centre amb articles al diari Ara dient que primer s’ha d’ensenyar a llegir i escriure i a pensar i després ja vindran els ordinadors, o també sindicalistes de secundària que diuen que amb els ordinadors es perd el “control” de l’alumne...

Això em fa pensar que el problema és més profund del que ens pensem: són actituds que ignoren com es produeix el procés d’aprenentatge (separar processos cognitius dels processos instrumentals?), i que cal posar la voluntat individual (teoria de l’esforç personal tant recursiu a l'escola) en tot procés innovador.

(auixò és un abstract del meu post a: http://www.perejoanmitjans.net/?p=87)