15 de març 2011

Ésser bo és dolent



M'he llegit amb una pinsa al nas les declaracions del Conseller Homs sobre la immigració a Catalunya. I no, no estic indignat. Estic trist.

Exàmens de catalanitat

La primera proposta del Conseller Homs és un "certificat d'esforç d'integració". I quan m'imaginava una avaluació de l'elaboració de xató, un test de sardanes o un examen de les lletres de les cançons de Manel, m'aclareix que el certificat s'obtindrà amb el nivell de català. I penso que el Barça haurà de buscar un reforç per en Messi, en Keita o l'Adriano. I que els russos o nord-americans instal·lats a Barcelona treballant en multinacionals de telecomunicacions hauran de fer les maletes.

Reagrupaments

Homs diu també que limitarà els reagrupaments familiars. Seccionar les famílies és certament un bon negoci per a les comunitats receptores. Els països d'origen es queden amb les "càrregues" familiars i nosaltres recollim la força de treball. En tot cas, em sobta que un partit que apel·la al valor de la família, accepti que uns nens creixin sense el seu pare, o que un home passi anys sense veure la seva parella. Quantes nits solitàries accepta la nostra consciència?. Quants nadals sense nens?.

Impedir que un treballador es reuneixi amb la seva família és la mesura més eficient per evitar el seu arrelament. Els immigrants als qui neguem el dret de viure amb els seus són ciutadans a temps parcial, que viuen aquí però pensen allà. És la forma més directa per evitar que creixi la immigració. I també la més cruel.

Bonisme

Diu el Conseller que s'han acabat les mesures bonistes. Sembla ser que ésser bo és dolent. I m'entristeix profundament que el Govern alimenti un criteri anti-bonisme. El bonisme és el que impulsà la declaració universal dels drets humans, el que justifica els drets dels infants, la intolerància davant la injustícia, l'empatia davant la desgràcia, el principi de la solidaritat, el valor modern de la fraternitat. Una societat no funciona perquè els individus calculen -com el dilema del presoner- que la convivència és més eficient que l'egoisme. Funciona perquè hi ha un principi ètic que és inherent a la condició humana: el mal dels altres no ens és aliè. Quan un Govern empra l'adjectiu bo en sentit despectiu accepta que ésser bo és dolent. I que ésser dolent és bo.

He tingut la sort de conèixer bons homes (i bones dones) al llarg de la meva vida. Jo tenia poc més de 20 anys i em trobava a Londres en una situació molt complicada. I una bona dona se n'adonà i m'ajudà. No em coneixia i no ens veuríem mai més. Però m'ajudà perquè sí, perquè el meu problema no li era aliè. I és la suma de tots aquests gestos espontanis el que teixés una societat, que és molt més que l'equilibri dels interessos personals.

Jo no vull el govern dels millors. En faig prou amb un bon govern. Un govern de bons homes i bones dones.

1 comentari:

popota ha dit...

Molt d'acord en tot, Donaire. A veure si en el proper article parlem dels camps de concentració de rubalcaba, la manera com va fardar Zapatero al debat electoral d'haver expulsat més subespanyols que Aznar, els cupos de detenció d'extrangers i les discriminacions legals contra els subespanyols que no parlen en castellà.