18 d’abril 2011

Dumping fiscal










El Govern de Catalunya ja ha començat a ensenyar les seves cartes en política econòmica. Ja sabem la traducció de business friendly : menys impostos per als qui més tenen. El més sorprenent és la justificació: Si tenim un IRPF més elevat que Madrid, els directius catalans s'instal·laran a la ciutat del chotis. És, per cert, el mateix argument que s'ha emprat per tal de justificar l'eliminació de l'impost de successions: Els molt rics es moren a altres comunitats per tal de no tributar a Catalunya. Una llegenda urbana amb més adeptes que els tíquets de supermercat per a immigrants i l'autoestopista de la carretera.

Intentar combatre el dumping fiscal amb la reducció dels impostos és com competir amb en Rafa Nadal amb l'ajut d'una Power Balance

L'autonomia (fiscal) que ens cal és la de Portugal

Un dels avantatges del nou Estatut (article 206.3) és que dota a Catalunya de capacitat normativa, és a dir, que li permet decidir la seva pressió fiscal. Si una regió de l'Estat realitza més pressió fiscal, recapta més i pot donar millor serveis; i si té menys pressió fiscal, recapta menys i haurà de baixar el nivell dels serveis públics. D'aquesta manera, les comunitats esdevenen (almenys parcialment) gestores de l'equilibri impostos - serveis.

Afirmar que no podem tenir uns impostos més elevats que els de les altres comunitats implica, de facto, negar l'autonomia fiscal catalana. Ja podem esborrar el paràgraf que ens dota de capacitat normativa perquè el Govern considera que la nostra pressió fiscal l'han de decidir Camps, Aguirre i Patxi López.

Decisions complexes

Com es decideix on viure-hi?. Segurament és la suma de molts factors com la qualitat de vida, el paisatge, el preu de l'habitatge, l'accessibilitat, els records de la infantesa, la proximitat d'un familiar... Diu en Mas-Colell que els executius catalans s'establiran a Madrid perquè allà la pressió fiscal és més baixa. Però és una evidència que els serveis públics catalans (començant per la salut i l'educació) són sensiblement superiors als madrilenys. Per això, quan al Rei li surten malament les anàlisis agafa el pont aeri (en sentit metafòric, és clar) i demana ajut als sanitaris catalans.

Pensar-se que una persona establirà la seva residència guiat només pel criteri de la pressió fiscal és com imaginar-se que l'únic factor que determina l'elecció d'un bé o un servei és el preu. Si això fos cert, algú m'hauria d'explicar perquè costa tant trobar una taula al Bulli. Un executiu decicirà on viure a partir de la suma de molts factors i la pressió fiscal és només un d'ells. Conec una persona que s'instal·larà a Singapur atret per la qualitat de l'educació i la seva atmosfera intercultural.

Empresaris catalans

Mas-Colell és un gran economista, representant il·lustre de l'escola neo-walrasiana, una versió contemporània de la NEC (la nova economia clàssica). L'escola té molts adeptes i ha estat una veritable aportació al coneixement econòmic, però tampoc ha estat exempta de crítiques, com per exemple la incapacitat dels nous models clàssics per incorporar les externalitats negatives.

Tot i que he seguit amb molta admiració l'obra de Mas-Colell, sempre he pensat que la recerca dels equilibris deixava de banda les decisions no racionals, estrictament emocionals. Molta gent s'instal·la en un lloc perquè se l'estima, de la mateixa manera que s'estima a la seva parella perquè la considera la millor parella del món, la companya perfecta, la persona ideal amb la qui compartir un diumenge a la tarda. Tant és que el càlcul diferencial demostri que la millor opció ecomòmica és Navarra. La major part d'empresaris catalans volen viure a Catalunya i tributar a Catalunya. Per què?. Perquè sí.

IKEA a Lleida

L'argument del dumping fiscal té una escletxa important quan saltem els Pirineus. Catalunya (i Espanya) és un dels països europeus amb menos pressió fiscal. La pressió fiscal a Catalunya és d'un terç del PIB i a Dinamarca o Suècia és de la meitat del PIB. Per què no s'instal·len massivament els empresaris danesos a Cadaqués o Sitges?. Per què IKEA no situa la seva seu fiscal a Lleida?. El tram més alt de l'IRPF a Catalunya és del 43% i a Bèlgica és del 54% i als Països Baixos del 52%. Per què els executius de Philips no s'instal·len a La Seu d'Urgell?.

El món és un mosaic gairebé infinit de models fiscals. Si la hipòtesi de Mas Colell fos certa, hi hauria una forta correlació entre pressió fiscal i atracció d'empreses i empresaris. En canvi, si mirem la salut econòmica dels països amb menor pressió fiscal (Portugal, Xipre, Grècia, Irlanda...) és fàcil acceptar que la política fiscal només és una peça de la complexa maquinària de les decisions econòmiques.

El model irlandès

L'evidència empírica hi juga en contra. Durant més d'una dècada, el model de referència era l'irlandès. Irlanda ha apostat la major part de les seves espectatives de creixement a una agressiva política fiscal, que li ha permès atreure algunes empreses i millorar el PIB durant els feliços 90 i l'entrada del segle XXI. Ja hem vist els resultats. Irlanda es troba immersa en una crisi econòmica sense sortida, amb les finances públiques intervingudes per la Unió Europea i la seva credibilitat internacional a l'alçada d'una emissió pública de Ruiz - Mateos.

La Unió Europa ha exigit que Irlanda apugi els seus impostos. I no sembla massa prudent que els catalans ens presentem a la comunitat internacional com els successors dels irlandesos. Curiosament, tot i que CiU copia el model irlandès, els seus líders ja no el posen com a exemple a diferència del que havien fet repetidament durant la dècada precedent

Paradissos fiscals

No és possible competir amb els paradissos fiscals. Si un empresari vol instal·lar-se a Panamà per beneficiar-se de la seva agressiva política fiscal, ho farà. I és impensable que la pressió fiscal catalana arribi als nivells de Filipines, Mònaco Malaisia. És com si Catalunya intentés competir en costos laborals amb l'Índia o el Marroc.

Si Luis Enrique, Montserrat Caballé, Judith Mascó, Arantxa Sánchez - Vicario o Martínez de la Rosa decideixen escapolir-se de la hisenda catalana, poc més podem fer a banda d'anotar-ho en un post-it a la nevera. Ens toca decidir si el nostre model és Dinamarca o les Illes Caiman.

9 comentaris:

Ismael Peña-López ha dit...

Personalment penso que si hom ha de canviar (fiscalment, s'entén) de residència, se'n va a Andorra, Suïssa, l'Illa de Man o dotzenes d'altres alternatives que no pas a Madrid.

Vull dir, que si tens prou diners com per a què el canvi de residència tingui un impacte significatiu en la teva tributació, t'hi poses seriosament i no només per unes dècimes.

Anònim ha dit...

Els convergents són especialistes en evasió fiscal, començant pel pare del Molt honorable president Artur Mas, que en un acte patriòtic sense precedents se'n dugué tots els estalvis dels Mas a Liechestein.

Anònim ha dit...

Els convergents són especialistes en evasió fiscal, començant pel pare del Molt honorable president Artur Mas, que en un acte patriòtic sense precedents se'n dugué tots els estalvis dels Mas a Liechestein.

sociata ha dit...

Si un empresari vol marxar si no baixem els impostos, que marxi. No el volem patriotes de boquilla i no de butxaca.

sociata ha dit...

Si un empresari vol marxar si no baixem els impostos, que marxi. No el volem patriotes de boquilla i no de butxaca.

cialis ha dit...

Cialis

Dopo le droghe come Viagra e Cialis ha rivoluzionato il trattamento di disfunzione sessuale maschio verso la fine degli anni 90, un turbine di neve dei test clinici sono stati condotti in donne nelle speranze che le droghe potrebbero fare lo stessi per fare rivivere l'azionamento di sesso diminuente della donna.

http://www.medicinaligenerici.com/

popota ha dit...

Cal, emperò, deixar una cosa clara. Si el tripartit, amb la seva aposta per l'esquerra radical, baixa de 900 milions a 250 la recaptació de successions, està molt ben fet.
Per contra, si els convergents baixen de 250 a 125 milions la recaptació són amics del dumping fiscal, els paraïsos fiscals, donar més als rics i les almorranes.

don-aire ha dit...

I tot això, Popota, què té a veure amb el post?

Anònim ha dit...

Estic molt d'acord amb el seu post Sr. Donaire. Però tinc una pregunta: la relació que fa de la pressió de l'IRPF en diferents indrets d'Europa no fa referència només a la tributació de les persones i no de les empreses? (pregunto des de la ignorància). Què en sabem de la pressió fiscal de les empreses?

Moltes gràcies.

Arnau Llopis