El post que ningú no llegirà


Aquest és el post més invisible, el més inútil, dels posts que mai he escrit. Vivim en una societat on les batalles no són entre les idees, sinó entre les paraules. I el diccionari ha integrat sense discussió espoli i pacte. Res a fer. Però l'espoli no és espoli i el pacte no és pacte. 

Espoli

Paguem impostos no per a rebre serveis. O no només. Paguem impostos, sobretot, perquè vivim en una societat que parteix del principi de la justícia social. I per això una part dels impostos dels qui més tenen es destinen a serveis per als qui en tenen menys. La sanitat universal, la justícia per a tots, l'educació obligatòria, la igualtat d'oportunitats... només són possibles si el sistema fiscal té un valor redistributiu; si jo (que em guanyo bé la vida) dono a l'administració més del que em dóna. La redistribució no és solidaritat ni tampoc espoli. És un element nuclear del nostre model social i del model social de tots els països que ens envolten.

Quan Catalunya reclama un sistema de concert trenca el principi redistribuitiu de la fiscalitat. És tan cert que Catalunya es mereix el concert com que qui paga més impostos ha de rebre millors serveis públics.

El principi "pagar per renda i rebre per població" em sembla un principi sensat. Just. Puc matisar-ho parcialment amb criteris tècnics, puc ampliar-ho, modificar-ho o discutir-ho. Però defensar el principi "pagar per renda i rebre per renda" em sembla una modificació estructural del nostre model social. Si els impostos que pago són meus, si la fiscalitat no és (també) redistributiva, hem de començar des de zero. I reescriure el pacte social iniciat el segle XIX i accelerat des dels anys 50 del segle passat.

Pacte

Un pacte és un acord entre dues o més parts. Pactem perquè acordem. Però un pacte no pot partir de l'acord unilateral d'un de les parts. On seria el pacte?. De què en diríem acord?.

El Govern creu que la millora manera de demostrar la legitimitat de la proposta és una convocatòria de referèndum. Demanar els catalans si podem tenir un model fiscal més favorable és la millor forma d'aconseguir un sí rotund. Però això no vol dir que tinguem raó. 

Imaginem que l'Ajuntament de Sant Cugat, el qui té la renda més elevada del país, exigeix que la dotació de recursos als ajuntaments catalans no es faci d'acord amb la població (com es fa ara), sinó que es faci d'acord amb la renda. Imaginem que la Generalitat de Catalunya els diu que no, que el model no es toca. I imaginem que l'alcalde de Sant Cugat convoca un referèndum en el municipi per tal que els ersidents es pronunciïn sobre la seva proposta. I imaginem que el resultat és que sí. Què hauria de fer la Generalitat en aquesta situació?. Acceptar el veredicte democràtic de les urnes?.

Pactar vol dir trobar un model que sigui defensable per totes les parts. Vol dir acordar conjuntament un model comú. Pactar vol dir tot el contrari d'acordar unilateralment. 

Ni espoli ni pacte

L'espoli no és espoli. 
I el pacte no és pacte.

Ja ho dit a l'inici. No he convençut ningú i aquestes són les paraules més inútils que mai he escrit. Aquest és el post que mai ningú no llegirà.


Comentaris

El comentari que ningú llegirà?

Premises i punts de sortida erronis, crec jo. Estem on estem i els nostres actes passats ens situen de manera més clara que no pas les nostres paraules o intencions. O sigui que, si ens mirem què han fet els darrers anys uns i altres constato, almenys jo, que no hi ha voluntat d'entesa ni res de res.

I entre espolis, fiscalitats, federalismes, transicions nacionals, recentralitzacions, reformes electorals i altres subgèneres de difícil digestió, la conclusió a la que arribo jo és clara. Ens ho mirem des d'aquí o des d'allà, tant li fa, ens veiem mutuament com els "altres". No considerem que ells siguin dels "nostres" ni ells tampoc ens hi consideren.

I un cop en aquest punt, prefereixo i decideixo compartir el meu esforç fiscal amb aquells que formen part dels "nostres". I els "altres"? Doncs, per mi, arribats a aquest punt, que s'espavilin!
Donaire ha dit…
Hi estic d'acord amb tu, Sergi.

Jo entenc la via indepentista, que no comparteixo.

Però jo no he parlat d'inpependència, sinó del concert econòmic. El concert parteix de la idea que som i continaurem essent Estat espanyol. I el que jo dic és que si som estat espanyol, llavors el concert no és just. I tampoc no té sentit un referèndum només a casa nostra per a decidir si volem concert.

Entenc la via independentista. Entenc la legitimitat d'un estat català. Només volia fer veure que un estat espanyol amb una Catalunya en règim de concert (validat en un referèndum unilateral) és simplement un error.
Manuel Colmenero ha dit…
Mi unica duda es saber porque entonces los Vascos o Navarros si tienen concierto y nosotros no? Llegamos tarde al pacto o es que no habian suficientes entradas para el concierto?
Son los vasco-navarros insolidarios?
Intelectualmente hay cosas que no me cuadran en el escrito y releyendolo creo que das mas argumentos a los que apuestan por una independencia de esa España que nos ve como bien apunta Seri como "los otros"
Donaire ha dit…
Apreciado Manuel

1. Efectivamente, vascos y navarros son insolidarios. Es intolerable que mantengan un régimen de concierto, que en realidad quiere decir "Tengo los beneficios del Estado, pero ninguna de sus cargas".

El País Vasco y Navarra tienen muchos más recursos per cápita que el resto de España. Y a mi me parece muy mal. Ni lo entiendo ni lo justifico ni lo tolero, tal y como hizo en su momento también el President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

2. Yo no estoy a favor de la independencia de Cataluña. Primero, porque creo que Cataluña encaja históricamente, socialmente y culturalmente en España. Segundo, porque creo que a Cataluña le va mejor con España que sin España. Pero ese es otro jardín.

Lo que yo digo es que mientras seamos España, es injusto, insolidario y absolutamente indecente exigir que los catalanes tengamos más recursos per cápita que los andaluces o los gallegos. "Pagar por renta y recibir por población" es un principio de lo más sensato.
Anònim ha dit…
Bòniques paraules... justicia social, serveis universals, redistribució, ...rebre per població, etc.

Molt bé, hi estic d'acord, com podría no estar d'acord amb aquests nobles objectius.

La discussió está en els límits.

Quin es el límit, perque algún límit haurem de posar, no?

Límits territorials? si no, per quina extranya raó una regió Espanyola té dret a rebre mes solidaritat que la banya de africa? Home, ben mirat aquesta regió Espanyola no hauria de rebre, sino aportar fins que les PERSONES de la banya de Africa tinguin serveis semblants.

Per quina extranya raò un contribuent Català ha de ser més solidari amb altres regions Espanyoles que un contribuent Alemany?

Límits de import? si realment hem de tendir a ser tots iguals, independement del treball, la formació i la capacitat, ens porta a alló de que "el que més hi fa més hi perd".
Naturalment es desincentiva l'esforç, la formació etc. Si no has de ser retribuit segons el teu esforç,... excepte els herois, els humans tendim a buscar la llei del minim esforç. Potser el final del comunisme ens pot donar una pista de a on condueix aixó.
Límits temporals? això son drets adquirits per tota la vida i la solidaritat no pot per més augmentar.
Essent els objectius de igualtat, solidaritat, i serveis universals molt nobles, em sembla evident que hi han de haber límits, i la situació actual els sobrepasa ampliament, no només per la quantitat sino també per que es imposada territorialment a pobles que no tenen la opció de decidir en quina quantitat o condicions han de ser solidaris.
Donaire ha dit…
Pep, gràcies pels comentaris

Què és un Estat?

La relació de Catalunya amb Múrcia no té res a veure amb la seva relació amb Alemanya o amb la Banya d'Àfrica. La diferència?. Formem part del mateix Estat.

Un Estat és un contracte social entre els ciutadans, que fixen unes regles comunes (Constitució) i que comparteixen uns criteris comuns (els mateixos nivells de justícia, els mateixos recursos per càpita...).

Un estat és un artefacte social extraordinari, la unió de ciutadans que han decidit compartit un projecte comú. A hores d'ara, nosaltres som estat espanyol i això vol dir exactament que hem fixat aquests límits territorials, els de l'Estat.

Un Pla B a l'Estat

No hi ha, hores d'ara, un Pla B a l'Estat. De fet, els independentistes plantegen un estat català no una solidaritat universal.

Aquest és un vell debat, molt interessant, sobre l'encaix entre una economia global, uns problemes globals i unes estructures estatals. Segurament en 100 anys tot serà diferent, però hores d'ara hi ha estats, els estats són projectes comuns i Catalunya és estat espanyol.
Donaire ha dit…
De fet, Pep, una altra batalla terminològica que s'ha guanyat és la de la solidaritat. Diem solidari al que no és solidari. Hi ha tres conceptes diferents:

1. Redistribució. Els impostos dins d'un estat tenen una funció redistributiva, de manera que els qui més tenen donen una part els seus recursos als qui en tenen més. Això és vàlid tant per les persones com pels territoris (a totes les escales, no només les CCAA).

Des d'aquesta perspectiva, Catalunya no és solidària amb Múrcia de la mateixa manera que jo (que guanyo més que la mitjana) no sóc solidari amb el meu veí (que no guanya res perquè té una minusvalia).

2. Compensació. Els estats més rics d'Europa donen recursos als estats menys rics, és cert. Però aquests fons són una compensació (penso que massa petita) per l'avantatge copetitiu que suposa tenir una posició de privilegi en un mercat únic.

Alemanya no és solidària ab Portugal amb el fons de cohesió, sinó que dóna uns fons per compensar (parcialment) que les indústries alemanyes tenen un avantatge competitiu respecte les indústries portugueses.

3. Solidaritat. La cooperació i la solidaritat és una pràctica de les economies més avançades, que neix del principi empàtic de la necessitat d'ajudar els altres.

Tot i que el nostre estat ha signat acords internacionals que ens obliguen a assignar una quantitat mínima (el famós 0,7%), aquesta quantitat és graciable i es pot modificar unilateralment. Cada regió decideix (a) quant hi inverteix i (b) en què ho inverteix.

La perversió del llenguatge

I aquesta és la batalla de les paraules guanyada: Parlar de solidaritat quan es parla de distribució. I assimilar l'anivellament de recursos per càpita de les CCAA (el contracte social de l'estat comú) amb els diners que donem a la Banya d'Àfrica (que són graciables i modificables).

Per això, a tu et resulta tan natural equiparar Múrcia amb la Banya d'Àfrica, quan conceptualment són dues consignacions de naturalesa completament diferent.
Donaire ha dit…
I dit tot això com a ex President de la Comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament, com a militant actiu en diverses ONG i com a persona molt partidària del necessari increment (i racionalització) de la partida de cooperació.
Donaire ha dit…
Després d'aquesta llarga disertació ja estic en disposició de contestar-te.

1. Límits territorials

Sí. Els límits dels estats. Com passa en tots els estats del món. Ni més ni menys.

2. Límits d'import

És clar. Els territoris aporten per renda i reben per població modificada, amb la mateixa pressió fiscal. Art. 159 de l'Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament, pel Congrés, pel Senat i pels ciutadans de Catalunya en referèndum.

Desincentiva l'esforç aquest model?. Els recursos públics financien els serveis públics, és a dir sanitat, educació, justícia... No són ni un premi, ni un càstig, ni una pastanaga. El que permet és que els ciutadans del projecte comú que es diu Estat tinguin igualtat d'oportunitats.

En canvi, Catalunya rep una inversió estatal en infrastructures equivalent al seu PIB (disp. ad. 3a. de l'Estatut). O sigui, que el model no desincentiva ni incentiva.

3. Límits temporals

Cap ni un.

Quin límit temporal fixem a una persona (com jo) que cobra més que la mitjana per a compensar a l'Estat per sobre dels serveis rebuts?. Fins quan els més rics hauran de compensar el més pobres?. No entenc la pergunta, sincerament.

Espero haver respòs adequadament els teus dubtes.

Gràcies per les aportacions.
Anònim ha dit…
Quant els Vascos i Navarressos tenen concert económic, dius que son insolidaris, i quan Catalunya pateix deficit fiscal, ja no es que Catalunya sigui solidaria sino que la seva riquesa ha de redistribuirse obligatoriament amb la resta del estat.

La teva lógica de que si formes part de un estat has de redistribuir obligatoriament, es intrisecament maléfica.

Portada a l'extrem absolut, estas justificant que s'envaisin regions més riques perque passesin a formar part del mateix estat i obligarles a "redistribuir" la riquessa.

Es ven curiós quan dius que "pactar es ... el contrari a acordar unilateralment", quan el que dius es que Catalunya ha de acceptar obligatoriament la redistribució exigida per l'altre part, i en la quantitat exigida. El concert si que es un pacte. Per tú pactar es que el estat recapti a Catalunya i el estat decideixi la redistribució, pero si qui recapta es Catalunya i es negocía la solidaritat/redistribució aleshores es imposició.

Francament ho veig al revés.

Si formar part de el mateix estat significa estar sotmés a la imposició de la resta i no al pacte entre iguals , esta clar que ja fem tard per separar-nos de aquest estat.

Perdona, però fas trampes quan dius que tú no ets solidari amb el teu veí, que no guanya perque té una minusvalía. Cony! ni jo, tampoc soc solidari amb el teu veí! els ingresos del teu veí venen dels teus però també dels meus impostos. El teu veí cobra de una "assegurança" de la que ens hen dotat, i això no es solidaritat.

Poses en el mateix sac a Murcia.

Però resulta que els murcians no son minusvalids. Justament vaig ser a Murcia la setmana passada. Infrastuctures espectaculars. Potser ja ha pasat el moment de la solidaritat perque esta clar que tenen les infraestructures i el potencial per volar sense ajudes.

Tu que estan hi estas tan posat, deus estar corrent del nou aeroport (el segon) i l'aposta amb Ryan Air per potenciar el turisme.

Com que jo soc dels que creu que totes les regions tenen el mateix poténcial (i la progressió de Murcia ho confirma), accepto que si per el motiu que sigui, ha quedat enredarida rebi un impuls económic limitat en el temps.

El teu raonament sembla portar a que hi ha regions minusvalides a qui s'ha de subvencionar eternament.

No puc estar més en desacord amb això. Es tant com negar la igualtat del poténcial de les regions.

Si acceptem que som iguals, l'ajuda ha de ser límitada en el temps. Potser després s'haurá de ajudar a d'altres o a nosaltres.

Pensar en la solidaritat com un dret adquirit i indefinit es un error catastrófic, que només condueix a que tothom intenti posar-se a la filera dels que reben, amb el resultat final del colapse.


Crec que també fas trampes quan dius que Alemanya contribuieix a Portugal per benefici propi. T'accepto que a Alemanya l'hi convé una Europa rica, però el primer beneficiat es Portugal, Alemanya el segón.

El raonament de que quan algú ajuda a un altre, ho fa per conveniencia em sembla mesquí. No es tracta de anar a fer un besamans, però d'aqui a ser desagrait hi ha una gran diferencia.

I tu diu algú que anualment fa contribucions importants a ONG's internacionals, i que ho fa perque creu que es de justicia, en absolut per caritat.

Si ho fas i algú et diu que ho fas perque et convé per desgravar l'hi fots un moc? jo si, per idiota.

Que si els necesitats son més enllá de les fronteres on es pot enviar a la policia a recaptar, i la quantitat es graciable, en diem solidaritat, però si puc enviar la policia a recaptar ja no es solidaritat sino redistribució i la quantitat vé imposada i no pactada, es un sensesentit, i més val marxar de un estat així.
Donaire ha dit…
Pep

1. Un estat no és una imposició, sinó un contracte social. Ho hem votat tots tant a la Constitució, com als dos estatuts aprovats. Allà diu clarament que els catalans volem ser estat espanyol. Ho hem decidit, perquè ho hem votat.

2. Tots els estats del món, absolutament tots, es basen en el principi de la redistribució de la riquesa. Una de les raons essencials dels estats és precisament aquesta: Garantir que els membres de l'estat puguin accedir a uns serveis mínims, que els pactem entre tots.

3. Nosaltres (sí, també tu i jo) hem decidit que la sanitat és universal, que l'educació és obligatòria fins els 16 anys, que la justícia és universal, que si una persona no es pot valdre per ella mateixa li compensem... Ho hem decidit. I això té un cost, que paguem amb els impostos.

4. Aquest és l'error més freqüent: Confondre la despesa pública amb les infrastructures. El dèficit fiscal s'explica només perquè entre tots paguem els serveis públics de tots. Perquè hem acordat (159 de l'Estatut) que qualsevol persona de l'estat espanyol té dret a rebre el mateix nivell de serveis públics que qualsevol altra.

5. En canvi, en les inversions, és a dir en les estacions eòliques, els ports, les carreteres, les estacions de trens... Catalunya ja funciona avui amb un règim de concert. I a mi això em sembla bé. Múrcia rep menys inversions per infrastructures de part de l'Estat que no pas Catalunya.

6. Per tant, aclarim-ho. Què vol dir concert?. Concert vol dir que un català exigeix que la sanitat catalana, les escoles catalanes o la justícia catalana tingui més recursos per càpita que la sanitat valenciana, les escoles valencianes o la justícia valenciana. I jo pregunto, per què?. Per què admetem que és lògic que els habitants del mateix estat (i per tant del mateix projecte social) tinguin serveis públics de nivells diferents.
Unknown ha dit…
Els bascos tenen el model que una part de catalans sembla que desitja. El món no s'ha acabat, la justícia social a Euskadi es compleix. De fet, algú dirà que estan més preparats que ningú per acomplir-la, veient les seves taxes d'atur i la qualitat dels seus serveis. La qüestió no és únicament justícia social vs. inequitat. La qüestió és, quina és la fórmula que permet que la població se'n beneficiï dels impostos de la manera més eficient? I en aquest sentit no sé si cal un pacte fiscal o una altra cosa, però tinc molt clar que el model actual està esgotat, que hem de incorporar al debat als Ajuntaments (que també contribueixen a la justícia social i tenen problemes de finançament) i hem de castigar els governs que gasten els diners en tot allò que no contribueix a la justícia social... parlo d'AVEs, equipaments faraònics sense ús, etc.
Donaire ha dit…
7. Com és lògic, els catalans no podem decidir unilateralment quin règim econòmic mantenim dins l'Estat, de la mateixa manera que els mataronins no podem decidir unilateralment quants diners aporten a la Generalitat, ni els molt rics poden decidir quants diners aporten a la fiscalitat general.

En un estat, que és un projecte comú, les decisions que afecten a tots les hem de prendre entre tots. No pot ser que una part decideixi que a partir d'un determinat moment canvia les regles del joc unilateralment.

8. La diferència essencial entre tu i jo és que consideres que l'estat és un règim policial que ens obliga a donar impostos gairebé com el Príncep Joan de Robin Hood. I jo dic que la Constitució i els dos estatuts diuen que acceptem l'estat actual. El darrer estatut aprovat fa quatre dies no només declara que som una part de l'estat espanyol, sinó que regula explícitament el model tributari (art. 159), en el que en essència paguem per renda i rebem per població.

9. Per cert, no faig trampes amb el meu veí. Obté un recursos per la Llei de dependència que paguem entre tots. Ell no pot treballar i jo sí. Hem decidit que a la nostra societat, tots han de tenir uns mínims i que, per tant, jo acceptaré que una part dels meus impostos (i dels teus, és clar) es destini a ell.

10. Per últim, els fons de compensació de la Unió Europea són exactament un fons per compensar la desprotecció de les economies més febles. Però no és que ho digui jo. L'articulat d'aquests fons ja explicita exactament això: Que els qui tenen més s'afavoreixen de la feblesa de les economies més dèbils en un mercat únic, sense cap restricció arancelària.

Normalment, totes les economies potencien els seus mercats interns amb un règim arancelari. El govern canadenc grava les importacions, de manera que els llits fets a Canadà tenen un avantatge competitiu respecte dels dits fets a Itàlia, perquè aquests segons han de pagar taxes de duana.

Quan es crea el mercat únic, s'anul·la la capacitat de protecció de les economies locals i per tant això dóna a les economies més pròsperes una situació d'avantatge
Donaire ha dit…
A. Orte

Injustícia social

Els bascos tenen un règim que els permet disposar de més recursos per càpita que la resta per escoles, sanitat i justícia. És un model injust perquè admet que els bascos es beneficiïn dels avantatges de l'estat, però no participin del procés de redistribució.

La prova és que no hi ha cap altre estat en el món amb un règim foral com el basc. En tots els estats del món, els territoris participen del principi de la redistribució territorial.

Efectivament dins del País Basc hi ha justícia social. Però els bascos i els navarresos contribueixen amb zero a aquesta justícia social en el conjunt d'Espanya. És clar que les condicions de vida al País Basc són molt bones, però ho és perquè no contribueixen a la sanitat pública general, ni a l'educació pública general, ni a la justícia pública general: Només a la sanitat, l'educació o la justícia dels bascos.

És com si els rics decideixen quedar-se amb els impostos i repartir-los entre ells. Això és justícia social, perquè s'ho han repartit?. O és injustícia social?.

AVE?. I què té a veure l'AVE?

Ho reitero (crec que per cinquena vegada). No parlem d'infrastructures, sinó de serveis socials. En infrastructures, Catalunya té des de fa uns quants anys (amb el nou model de l'Estatut) una inversió en infrastructures equivalent al seu PIB. És a dir, en trens, carreteres, ports, parcs... Catalunya té un règim de concert.

Oblidem els AVE perquè no parlem d'això. L'Estat es gasta molt menys recursos per càpita a Extremadura o Castella que a Catalunya. Un altre debat és si els pocs que es gasta en altres llocs estan ben gastats; però aquest argument també es pot utilitzar a casa nostra: Tots els aeroports catalans tenen sentit?. Una cosa és la utilitat de les inversions i una altra és la quantitat de les inversions. I a Catalunya, l'Estat inverteix amb els criteris d'un règim de concert.

La cosa no va d'AVEs sinó de salut, d'educació, de serveis socials, de justícia... I el principi que jo proposo és: Que cada CA tingui els mateixos recursos per a invertir en educació que la resta. El que estàs proposant tu és que les escoles catalans tinguin més recursos que les castellanes. I jo no veig cap argument per defensar aquesta posició.
Anònim ha dit…
La teva darrera aseveració es inacceptable i falsa. He tingut la temptació de entrar al drap i continuar amb el mateix estil, però no ho faré. Crec que ja han quedat clares les postures. Fi.
Jeipi ha dit…
"Que si els necesitats son més enllá de les fronteres on es pot enviar a la policia a recaptar, i la quantitat es graciable, en diem solidaritat, però si puc enviar la policia a recaptar ja no es solidaritat..."

Aquest encara no s'ha assabentat que no és la policia qui recapta els impostos, sinó l'agència tributària.

La missió de la policía, en tot cas, és detenir els evasors i els defraudadors, i ho ha de fer per ordre judicial.

Que una gent tan poc informada ens vingui a donar lliçons... Però no sé de què ens estranyem.
Donaire ha dit…
El concert econòmic vol dir exactament això. Catalunya no paticiparà del factor de repartiment dels serveis públics, de manera que els serveis públics catalans disposaran de més recursos per càpita que els serveis públics de la resta de l'Estat.I, per tant, que les escoles catalanes tindran més recursos que les escoles andaluses.

M'alegro, Pep, que ho trobis inacceptable. Jo també. I crec que al final del recorregut hem arribat al mateix fi. Un fi compartit. Gràcies pels comentaris.
Anònim ha dit…
Solidaritat és voluntat, i la voluntat en una democràcia s'expréssa amb el vot, i el vot és la paraula de l'amo. Amo? sí, amo, amo del seu país, del seu present i futur, amo dels seus errors i de les seves victòries. Però aquest és un país on no es pregunta a l'amo que, conseqüentment, perd aquesta condició front el seu país i aquells que, en teoria, l'han de servir des de l'hemicercle parlamentari. Així doncs, la conclusió que en trec és: es podrà parlar de solidaritat quan es consulti al poble, als amos, si volen ser solidaris i en quin nivell. Mentrestant, seguirem esclaus d'una democràcia disfressada.

Entrades populars